La primera edició del llibre sacabà dimprimir als tallers tipogràfics Fermar, el 22 de juny de 1971, a València. Tenia tres singularitats no mantingudes posteriorment, que la fan irrepetible (i ja de bibliòfil) i afecten aspectes paratextuals; a més, puntualment, cal observar lordenació invertida dels dos poemes finals de la secció II de la segona part (els intitulats «Spill, o llibre de les dones» i «Flèrida (1)», que intercanvien posicionament des de la segona edició).
En primer lloc, el 1971 portava en la portada i en la primera pàgina interior un subtítol «Poemes», el qual es mantingué en la publicació conjunta dEdicions 62-Orbis, que tenia com a base aquella primera de LEstel; en canvi, aquest subtítol desaparegué de la portada i de linterior en les diferents dEdicions Tres i Quatre i en la bilingüe de França. En aquesta edició segona i posteriors fins a la del 2015, tanmateix, apareixia un sobretítol en linterior, dins la primera plana, «manuscrits de Burjassot-1», vinculable a la substitució de la nota de lautor que es comentarà més endavant.
El títol és coincident amb el de lobra en prosa de Ramon Llull, set segles anterior. Convé recordar que segons Miquel Batllori (1993: 164) el nom més autèntic de lobra lul·liana era Llibre de meravelles i no Fèlix o llibre de meravelles, sense el nom previ afegit tal vegada a semblança del Blanquerna. Aquesta convergència de títols segurament havia motivat aquell subtítol inicial «Poemes», que introduïa un matís respecte a lobra de Llull escrita en prosa: hi havia un Llibre de meravelles, en prosa, i un altre, en vers; un mateix títol per a dos tipus de textos, de gèneres diferents. Amb el subtítol estellesià «Poemes», de la primera edició, per tant, se singularitzava i matisava el títol respecte al coincident lul·lià. Així, el nou títol no era un plagi del de Llull, sinó més aviat una al·lusió i un préstec. Cal tenir present que Estellés consultà lobra dins el volum Obres essencials, de Llull, en ledició del 1957 a cura de Batllori, on sintitulava Llibre de meravelles sense el nom previ de Fèlix.
A més a més, per a Miquel Batllori, Llibre de meravelles, de Ramon Llull, «és una novel·la episòdica: en el seu origen fóra com una guia espiritual». Aquesta citació de Batllori apareix com a segona citació preliminar escollida dentre les cinc que encapçalen el llibre del poeta de Burjassot. La citació prové de la «introducció» que Batllori féu a lobra de Llull el 1957, pp. 309-317 (Batllori, 1993: 163-173). Estellés, doncs, pren a Llull no sols el títol del llibre, sinó també el tipus de construcció episòdica i la intenció pedagogicomoral, ara, en forma de poemes. També cal avançar com a dada anecdòtica més puntual, tot i que hi tornarem, que així com lescriptor mallorquí a lentorn del 1299 o 1300 havia compost el seu «Cant de Ramon», ara el poeta valencià intentava, en un poema dins el nou llibre, el seu «Cant de Vicent» (el poema vuitè de la secció III, de la segona part); dos títols en paral·lel i amb clares connexions, ja que els dos textos aportaven, amb manipulació ficcional, dades autobiogràfiques. No cal insistir en el fet que lautor de Burjassot tenia ben present el beat mallorquí, quan escrivia la seua obra sobre les meravelles. Subratllem que el llibre del qual el poeta va agafar la citació preliminar de Batllori fou editat el 1957.
En segon lloc, aquella primera edició de Llibre de meravelles anava encapçalada per un pròleg de Manuel Sanchis Guarnerde quatre pàgines que recolzava i avalava el poeta, el presentava i el caracteritzava, així com singularitzava aquell llibre «amerat de valenciania» (Sanchis Guarner, 1971: 10). Pel filòleg, pel moment històric (lany 1971) i per lobra que encapçalava, aquest pròleg tenia un alt valor documental eren els anys de la instauració definitiva de la trinitat valenciana de Fuster, Estellés i Sanchis Guarner, lintel·lectual, el poeta i el lingüista i sorprèn que aquell pròleg mai més no shaja editat.2
I en tercer lloc, aquella primera edició portava una nota explicativa en lletra cursiva signada pel poeta, que es reprodueix tot seguit, íntegrament:
Aquest volum és el primer dun cicle de quatre, el qual vaig titular «Els manuscrits de Burjassot». Escrit tot el cicle entre les darreries del 1956 i la primavera del 1958, ara, en fer la revisió, hi he afegit sis o vuit composicions, a banda dalguna que altra estrofa que no fa al cas assenyalar.
Emprant un vers dAusiàs March, «no sé a qui adreç mon parlament», si no és al meu respectat i benvolgut amic el senyor Joan Garcia Rigal. A ell dedique la totalitat de «Els manuscrits de Burjassot», des daquesta primera plana de Llibre de meravelles, per la prudència dels seus consells, que tant mhan ajudat en moments ben difícils per a mi, i per la seua generosa i general comprensió. Superant còleres i desenganys, són molts els poemes que he escrit, en arribar a casa, en la meua nit, mercés a les seues paraules encoratjadores. Més enllà dels poemes, és molt el bé que mha fet el senyor Joan Garcia Rigal. I així vull que conste en aquest lloc. (Andrés Estellés, 1971: 11)
El mecanoscrit daquesta nota preliminar es conserva al Fons Estellés i va datat el 1968, és a dir, que ens porta a una altra cronologia, la qual cosa convida a pensar que la nota va ser motivada per la preparació de la llavors propera edició, del juny de 1971. Del seu contingut hi ha, almenys, tres aspectes que cal subratllar: la cronologia descriptura, la filiació i, després, la dedicatòria. Duna banda, es diu que el llibre fou escrit majoritàriament entre la fi del 1956 i la primavera del 1958. De laltra banda, sexplica que era el primer duna tetralogia anomenada Els manuscrits de Burjassot (don prové aquell nou sobretítol, que acompanyava la pàgina primera de les diverses reedicions de Tres i Quatre de Llibre de meravelles). I, a més a més, com es diu en el fragment ara no reproduït, el llibre es dedicà a Joan Garcia Rigal, llibreter lletraferit i persona potser vinculada a aquesta publicació perquè o bé va animar lautor perquè edités lobra o fins i tot en va poder col·laborar en el patrocini.
També cal dir que els lectors de lobra solta en les vint-i-quatre edicions dEdicions Tres i Quatre no hem conegut ni el subtítol, ni la nota de lautor, ni el pròleg de Sanchis Guarner que hi havia en la primera edició. I, per tant, ens ha mancat informació paratextual rellevant. Aquestes dades, excepte la recuperació del pròleg de Sanchis, les corregeix ledició última del 2015.
Un altre aspecte que no ha de passar desapercebut i mereix especial atenció és líndex de lobra que sempre havia acompanyat totes les edicions, inclosa la primera; era un índex inadequat i podia generar confusió. Si es comptaven els poemes de líndex nhi havia quaranta-nou. Si es passaven les pàgines de lobra i es feia el recompte neixien seixanta-dos. La divergència del còmput és perquè a líndex, primer, només hi havia els textos que tenien títol i no hi constaven els que no en tenien; segon, shi incloïen els títols de dues seccions, com si fossen poemes, i no shi incloïen, incomprensiblement, els rètols de les seccions numèriques (I-VII); i tercer, signorava la veritable estructura de lobra en tres cossos o conjunts, com un tríptic. El lector que mirava líndex no percebia lestructura del conjunt, i llegint-ne les pàgines, una darrere de laltra, tampoc no se nadonava. Aquesta ja sexplicita amb claredat a líndex de ledició del 2015.
Pel comentari cronològic de la nota o pròleg estellesià a la primera edició, per la documentació original del Fons Estellés, pels altres documents paratextuals existents, per la cronologia de la citació de Batllori podem situar lescriptura de lobra sobretot després de lacabament de «Coral romput» (escrit el 1957); i, per lesment que fa de les èglogues i les referències a Garcilaso o a la seua Flèrida, de la tercera ègloga garcilasista (en alguns poemes de Llibre de meravelles), a lentorn de lescriptura o lincrement de textos dEl primer llibre de les èglogues (que lautor datà entre els anys 1953 i 1958). A més, lunivers temàtic i el predomini del vers alexandrí lapropen a poemes del llibre de «Misser Mascó, 17» (de Linventari clement de Gandia), text del qual lautor havia parlat a Fuster a la carta del 2 de setembre de 1958, com a pertanyent a una obra que escrivia, referida aleshores com el llibre de «Misser Mascó, 17». Segons una anotació manuscrita, Linventari clement el va començar a escriure només va obtenir el premi de la Diputació Provincial per La clau que obri tots els panys, efectivament, el maig del 1958. Diferents textos del que coneixem com Linventari clement i Linventari clement de Gandia foren coetanis a poemes de lobra que ens ocupa.
Considerem que Llibre de meravelles va ser escrit majoritàriament a lentorn del 1958 i també del 1959, moment dels originals i de la seua lectura dobres de Llull, i sobretot va poder ser complementat i estructurat el 1968, data del mecanoscrit de la nota explicativa preparada per a ledició. En el primer període, lescriptura dalguns textos va contribuir a la superació del cicle de les tenebres.
En el segon dels moments esmentats, Estellés, després duna etapa per a ell difícil, a partir del 1963, va poder tornar al llibre ja el 1968, per tal de complementar-lo, deixar-lo acabat i preparar-ne la nota prèvia, per a la primera edició. El període havia estat complicat perquè des del diari on treballava i nera redactor en cap, José Ombuena, el director del rotatiu Las Provincias, va organitzar una campanya contra Fuster, fins aleshores gran amic del jove burjassoter, en què fou atacat i vetat per lantivalencianisme atribuït, perversament, a El País Valenciano. Les circumstàncies van motivar un distanciament entre Estellés i Fuster, i el poeta llavors va viure moments de silenci, tant respecte a algunes amistats com pel que fa a la difusió de la seua producció escrita en llengua catalana. Potser el retorn a Llibre de meravelles, amb els dos precedents immediats, el 1965, de ledició de Lamant de tota la vida i, el 1966, de lobtenció del premi Ausiàs March de Gandia per Linventari clement de Gandia, era com el retrobament, la represa o la recuperació dun passat interromput i alhora comportava lassumpció denou, públicament, de la seua veu. O tal vegada encara no, perquè leditor de la primera daquestes obres era Xavier Casp, que també es trobava en el jurat del premi de la segona i que en tot moment shavia alineat amb Ombuena i contra Fuster.
Cal dir, però, malgrat el tancament de lobra a la fi dels seixanta, que Llibre de meravelles és una obra vinculable i situable a la fi dels anys cinquanta, per lescriptura duna part important dels textos, per les connexions, formals i temàtiques, amb altres poemes i obres daquell moment, i per lunivers ofert i tractat. Sens dubte, una obra irrepetible. Complementar-la o completar-la era no sols tornar sobre ella, sinó també reprendre i confirmar el seu passat de la fi dels anys cinquanta i linici dels seixanta: aquell món que shavia endut de València a Burjassot quan va deixar ladreça del carrer Misser Mascó.
La descoberta de la història real viscuda o imaginada i no pas loficial és el que palesa Llibre de meravelles. Guerra i sobretot postguerra nodreixen aquesta literatura, en què el poeta vol ser un individu del conjunt que comparteix vivències, repressions, mancances, penes, emocions i fantasies. El resultat és una poesia testimonial i alhora compromesa, amb un compromís moral sobre les meravelles que el jo, recorda i contempla del que ha viscut o imagina, tant en un sentit autèntic com des de la perspectiva irònica. Com indica Jaume Pérez Montaner (1994: 52) és la presència constant del record la que es converteix en fil estructurador de la reflexió poètica estellesiana: «El poeta refà o reconstrueix la vida mitjançant la memòria i el record»; «és la memòria daquesta experiència i la inefable subtilitat del record que informen el poema i la literatura» (Pérez Montaner, 1994: 56). Les meravelles, ara valencianes, havien de ser descobertes i mostrades durant lèpoca franquista, set segles després de Llull, pel poeta nascut a Burjassot, mitjançant un jo poètic que es presenta com «Un entre tants».
La versió original conservada en mecanoscrit no conté ni la primera ni la darrera part del llibre editat; i pel que fa als textos existents de lextens cos central, lúnic del mecanoscrit, no inclouen els epígrafs que serveixen de citacions prèvies als poemes, ni tampoc els títols daquests. És ben suggeridora lanotació que hi ha a la carpeta del document, com a rètol: Oda a laparició de la gramàtica, títol que confirma la voluntat fundacional de lobra. Una oda (com Horaci, com Garcilaso o com Neruda, per posar tres exemples rellevants per a Estellés), un poema o en aquest cas poemari destinat al cant a lorigen de la llengua o la seua consolidació amb Ramon Llull. El comentari, a més, situa en la direcció dun únic cant líric (oda i no odes), amb voluntat unitària. Es tracta, fet i fet, de la crònica documental duna realitat mostrada objectivament, amb fidelitat, i sobre la qual sincorpora el component subjectiu que possibilita intensos moments de lirisme, amb un llenguatge de contrastos en què a la dura realitat safegeixen el desig, la il·lusió i la imaginació.3
A més a més, el comentari de la carpeta dels mecanoscrits orienta cap als orígens, des del present. Com també ho fan els epígrafs o citacions que precedeixen els poemes en ledició i que veurem més avant. Present i passat es converteixen, comptat i debatut, en els dos eixos temporals daquesta magna obra que connecten la fundació duna llengua, un poble i una cultura, amb el moment més difícil de la seua pervivència (la dictadura), malgrat els segles de separació entre les dues èpoques. I, evidentment, hi plana, com un missatge subjacent, que el passat és un exemple exemplum, amb una lliçó moral vàlid per poder afrontar el present i amb esperança per viure i projectar-se en el futur.
1. «Recomane tenebres» en va dir lautor repetidament en alguns versos (per exemple, com escriu al vers 148 del segon poema de «Coral romput»: «El salt definitiu. Recomane tenebres») i així, de fet, ho va instaurar com a sobretítol del primer volum de lobra completa del 1972.
2. El reproduïm a lannex del present volum.