Potser la perspectiva del temps ens confirmarà que, en el moment de ledició daquesta obra, el País Valencià està encetant una segona transició a la democràcia. Potser aquesta vegada la transició serà més efectiva, més profunda i més durable. I potser aquest llibre servirà dinspiració per als qui estiguin disposats a participar en el redreçament dun ecosistema valencià de comunicació que, després de la bogeria destructora de la guerra i la dictadura, ha hagut de patir els estralls de la prepotència i la ignorància del mal govern.
JOAN MANUEL TRESSERRAS
Universitat Autònoma de Barcelona
Sigles emprades
AAPV Associació dActors i Actrius Professionals Valencians ABC Agrupació Borrianenca de Cultura ACPV Acció Cultural del País Valencià ACV Acció Cultural Valenciana AE-A Acció Ecologista-Agró AEPV Agrupament dEsquerres del País Valencià AIL Agrupación Independiente de Liria ANV Acció Nacionalista Valenciana AP Alianza Popular AVIAT Associació Valenciana dIniciatives i Accions en Defensa del Territori AVL Acadèmia Valenciana de la Llengua CCOO Comissions Obreres COAG Coordinadora de Organizaciones de Agricultores y Ganaderos EDICA Editorial Católica EUPV Esquerra Unida del País Valencià FET-JONS Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista FIECOV Federació dInstituts dEstudis Comarcals Valencians GAV Grup dAcció Valencianista IVAM Institut Valencià dArt Modern JARC Joventut Agrària Rural Catòlica JOC Joventut Obrera Catòlica LUEV Llei dÚs i Ensenyament del Valencià MCSE Medios de Comunicación Social del Estado MCPV Moviment Comunista del País Valencià MCSE Medios de Comunicación Social del Estado MIT Ministerio de Información y Turismo PCPV-PCE Partit Comunista del País Valencià-PCE PDLPV Partit Demòcrata Liberal del País Valencià PNPV Partit Nacionalista del País Valencià PNV Partit Nacionalista Basc PP Partido Popular PSAN Partit Socialista dAlliberament Nacional PSOE Partido Socialista Obrero Español PSPV-PSOE Partit Socialista del País Valencià-PSOE PSV Partit Socialista Valencià RACV Real Acadèmia de Cultura Valenciana RTVE Radiotelevisión Española RTVV Radiotelevisió Valenciana SCC Societat Castellonenca de Cultura SEI Secretaria de Estado para la Información STE-PV Sindicat de Treballadors de lEnsenyament del País Valencià TVV Televisió Valenciana UCD Unión de Centro Democrático UDPV Unió Democràtica del País Valencià UGT Unión General de Trabajadores UPV Unitat del Poble Valencià UV Unió ValencianaIntroducció
Premsa valencianista, un model de periodisme popular
Valencianisme democràtic és un corrent dopinió caracteritzat, més o menys, pel que segueix: defensa de la denominació de País Valencià, la històrica senyera quadribarrada, la plena cooficialitat i la unitat lingüística entre el País Valencià, Catalunya i les Illes, la comarcalització, la integració dels treballadors immigrants, la solució democràtica de la dualitat territorial, els Països Catalans com a realitat lingüística, cultural i històrica i, eventualment, com a aspiració política. Resoldre la qüestió didentitat, la qüestió nacional, és, doncs, donar una resposta democràtica i coherent a tot aqueix conjunt de problemes.
Ernest Garcia, 1982
Els periòdics constitueixen una de les fonts principals per a lestudi de la història contemporània. La premsa, segons Ricard Blasco, és un objecte comunicatiu privilegiat per a estudiar i entendre una societat. Els mitjans de comunicació escrits, no solament recullen la versió coetània dels fets sinó que també reflecteixen lestat dànim duna col·lectivitat, els seus corrents dopinió i les forces polítiques, socials i econòmiques actuants en cada moment (Blasco, 1983). A més desdevenir una font per a lanàlisi dobjectes destudi històrics, els periòdics, igualment que la resta de mitjans de comunicació, són susceptibles de convertir-se en objectes destudi per se. Precisament perquè no només son espills que es col·loquen en el camí dels fets històrics, sinó també actors que pretenen mediatitzar i influir en el sentit dels esdeveniments, els periòdics mereixen la qualificació de «subjectes» de la història (Gómez Mompart, 2008).
Dins del conjunt de la premsa valenciana hi ha un sector que no ha estat suficientment estudiat com a «subjecte» històric del periodisme valencià. Ens referim a la premsa valencianista. Una premsa concebuda pels seus promotors com una eina dafirmació de la identitat valenciana a través de lús de la llengua. De fet, hi ha sols dues obres de referència que abasten amb amplitud la producció de la premsa valenciana en català fins a la II República. La primera és Premsa valenciana de José Navarro Cabanes, publicada el 1928, que recull més de 250 publicacions en català des de 1586 fins a 1927. El segon títol, editat el 1990, és Historia del Periodismo valenciano. 200 años en primera plana dAntonio Laguna, obra que conté bastants referències a la premsa satírica en català dels segles XIX i XX i la premsa valencianista de les tres primeres dècades del segle XX. Es tracta duna premsa que, tot i que no ha assolit al llarg de la història una presència àmplia i generalitzada arreu del País Valencià, es caracteritza per usar el català com a instrument recuperador de la identitat enfront duns mitjans de comunicació hegemònics que empren el castellà i que shan erigit com un factor històric de castellanització i aculturació. Premsa valencianista que reivindica, visualitza i difon els valors que defineixen la identitat valenciana darrel lingüística catalana, principalment la llengua, la història, la cultura, les tradicions populars, la creació literària i el patrimoni. I ho fa, com tota la premsa del món, seleccionant informació, vehiculant idees i induint models de representació i comportament. Però informació, idees, imatges i símbols en clau valenciana.
Aquest llibre ofereix una aproximació a la història de la premsa valencianista sorgida entre 1958 i 1987, anys que abracen el franquisme, la Transició i la primera legislatura autonòmica. Una història recollida en 126 publicacions periòdiques (14 sorgides en el franquisme i 112 en democràcia), promogudes per persones vinculades al valencianisme cultural i polític amb una innegable pruïja professional i compromís cívic i democràtic. Prèviament, per tal dentendre el punt de partida daquesta premsa, hem cregut necessari explicar-ne els antecedents fent un succint repàs de la producció de la premsa en català des de laparició de les primeres revistes satíriques al segle XIX fins arribar a la premsa cultural i valencianista de la II República.
Lelecció cronològica que abraça el treball, els trenta anys que van de 1958 a 1987, obeeix a esdeveniments històrics i comunicatius relacionats. El 1958 apareix Sicània, revista fundada per Nicolau Primitiu, la primera publicació capaç daglutinar els pocs crepuscles valencianistes existents a la València franquista després de la destrucció total de la premsa republicana pels vencedors de la Guerra Civil. Són anys de repressió contra la cultura valenciana, de resistència cultural i també de redefinició del valencianisme, moviment que assolirà una nova dimensió després de la publicació de Nosal tres, els valencians de Joan Fuster. En la dictadura sorgiran altres publicacions modestes, com Valencia Cultural, Al Vent i Gorg, que actuaran de pont entre la premsa republicana i la nova premsa valencianista democràtica que sorgirà després de la mort de Franco. Les esmentades publicacions foren les precursores de la premsa valencianista de la democràcia, ja que en elles trobem molts col·laboradors que després impulsaran o participaran en bastants revistes valencianistes de la Transició i primers anys de lautonomia.
Lautèntica eclosió de la premsa valencianista es produirà en la Transició i la primera legislatura autonòmica, que finalitza en la primavera de 1987. Hi ha un ressorgiment de la premsa escrita en català (o publicacions bilingües que empren aquesta llengua com a element recuperador), fins al punt que entre 1976 i 1987 apareixeran més dun centenar de revistes que assentaran els pilars de la premsa valencianista de la democràcia, 24 de les quals continuaven publicant-se el 2014. En aquest període naixen Saó, Dos y Dos, LEspill, All ioli, Cal Dir, Generalitat, Valencia Semanal, Lluita, La causa del poble, Tre llat, LHorta, Camacuc i Agricultura Jove. I també Cairell, Diana, el butlletí Acció Cultural del País Valencià, el setmanari El Temps, El Pardalot Enga biat, La Veu de Xàtiva, Benicadell, El Poble de la Marina Alta, Crònica de la Vall dAlbaida i moltes altres més. Es tracta i ací rau la novetat duna nova premsa, diferent a la dèpoques anteriors, que és majoritàriament progressista, que assumeix en la seua majoria i duna forma heterodoxa els plantejaments identitaris del nou valencianisme inspirat en lobra de Joan Fuster sobre la qüestió nacional valenciana, i que adopta la normativa unitària que pren com a base les Normes de Castelló de 1932, que uneixen la llengua dels valencians amb la resta dels territoris de llengua catalana. Aquesta serà la tònica dominant, llevat dunes poques revistes (Murta, Som, El Crit del Palleter, Llum i Claredat, i Claus de Llibertat) que assumiran el secessionisme lingüístic.
La nova premsa valencianista progressista aglutinarà partits polítics desquerra, col·lectius de lensenyament, associacions culturals i ciutadanes, món universitari, el progressisme catòlic i grups ecologistes, molts dells forjats en la lluita antifranquista i en les plataformes democràtiques de la Transició. És una premsa que abraça majoritàriament el nou valencianisme (també anomenat valencianisme democràtic o nacionalisme valencià), inspirat en lobra de Joan Fuster, que va contribuir a articular un discurs progressista sobre la identitat valenciana. Una premsa alternativa que, a més, representa un viu exemple de periodisme popular perquè serà impulsada per la mateixa societat civil. No és majoritàriament una premsa professionalitzada periodísticament ni empresarial. Lestructura jurídica i financera daquestes revistes es redueix a un equip promotor polivalent (homes i dones de lletres, polítics i professionals liberals) que sovint realitzen alhora els treballs de redacció, administració i distribució. Lactivitat es redueix en gran part al voluntarisme de lequip promotor el qual sovint no es dota duna estructura empresarial clàssica per a ledició de la revista, sinó que sacull a fórmules daccionariat popular o recorre a la protecció duna societat, un partit polític o una institució pública. La vida administrativa daquestes revistes es limita senzillament a cercar lequilibri entre les despeses i els ingressos, que procedeixen majoritàriament dels subscriptors i no tant de la publicitat o la venda als quioscos i llibreries. Allò més destacable daquestes revistes és que són concebudes com a plataformes dafirmació de la identitat valenciana. En la majoria de casos no es busquen beneficis empresarials sinó difusió didees, agitació cívica i cobrir les despeses. En definitiva, es tracta duna premsa minifundista que, tot i no ser el model hegemònic en el sistema comunicatiu valencià, tindrà certa influència en àmbits universitaris i el món de la cultura i lensenyament, així com en partits i sindicats desquerres.