En aquesta investigació, com sha dit, recollim 112 publicacions periòdiques editades en els dotze anys que van de 1976 a 1987. Una premsa que anomenem «premsa identitària» per la seua ferma vocació de recuperar els elements fonamentals de la identitat valenciana darrel lingüística catalana. Estem davant dun fenomen nou en la historia del periodisme valencià. Hi ha revistes dinformació, però sobretot predominen les publicacions especialitzades de temàtica diversa, especialment les culturals, literàries, polítiques i de recerca local i comarcal. És una premsa que es configura com un factor de normalització del català en un temps dabsència absoluta de grans mitjans de masses en llengua pròpia. Altrament, són publicacions que es caracteritzen per configurar un model comunicatiu no provincial (assumeixen el fet comarcal) i que realitzen una ingent tasca divulgativa de la cultura valenciana. Una cultura entesa en la seua concepció clàssica (conjunt de coneixements adquirits en diverses disciplines acadèmiques del saber) i en el sentit de cultura popular (conjunt de coneixements, idees, tradicions que caracteritzen un poble). Això no obstant, estem davant duna premsa precària econòmicament i fluctuant en el mercat, que no ha assolit una presència generalitzada, estable i duradora arreu del país, llevat descasses excepcions, com és el cas dEl Temps, Saó o LEspill. I si bé amb el pas del temps ha sabut ampliar els seus nivells de professionalització i de difusió, ja que el 1975 partia pràcticament de zero, aquesta premsa no arribarà a consolidar en democràcia un mercat de lectors i publicitari gran i no es convertirà tampoc en un contrapés mediàtic de la premsa en castellà dabast general.
El conflicte identitari conegut com a Batalla de València, lentrebancada construcció política de lautonomia valenciana, el bilingüisme diglòssic del País Valencià i una manca de política de suport als mitjans en llengua pròpia per part de la Generalitat, tenen molt a veure amb aquesta situació precària de la premsa en llengua vernacla. La Transició va ser un període històric decisiu en lexpansió del valencianisme desquerres darrel fusteriana, però també de reafirmació o construcció daltres models identitaris contraposats i enfrontats al paradigma fusterià, principalment el regionalisme de dretes anomenat blaverisme. El conflicte al voltant de la identitat, com és sabut, va enfrontar dos concepcions diferents sobre el nom de la llengua, la bandera i la denominació del territori, que havien de ser recollits en lEstatut dAutonomia. Els moments de màxima tensió es van produir entre 1978 i 1982, els anys del Consell preautonòmic del País Valencià, presidit pel socialista nacionalista Josep Lluís Albinyana.
Això no obstant, enmig daquest embolic identitari i malgrat la victòria del blaverisme en la Batalla de València, la immensa majoria de les publicacions que usen el català assumiran una narrativa identitària ideològicament desquerres, que combina i actualitza les reivindicacions del valencianisme històric de preguerra amb nous plantejaments que beuen del nou valencianisme fusterià. Aquest moviment va dipositar en la premsa moltes de les esperances de normalització de la llengua i de difusió de les seues idees polítiques i culturals. Utilitzà la premsa com una eina dafirmació de la identitat valenciana darrel lingüística catalana. El valencianisme progressista es materialitzarà al voltant de sis idees principals:
1. La consecució de lautonomia política del País Valencià; lautogovern és concebut com una eina per a superar segles de centralisme i castellanització.
2. La revalencianització de la societat mitjançant la normalització de la llengua autòctona en tots els àmbits socials, així com la defensa de la unitat de la llengua catalana enfront del secessionisme lingüístic del blaverisme.
3. El valor de les comarques com a eina de vertebració del país enfront de lorganització provincial.
4. El conreu i la difusió de la cultura valenciana en totes les seues manifestacions amb lobjectiu de valorar allò que és propi per a crear consciencia identitària.
5. La reivindicació els drets històrics del poble valencià a través de la celebració de fites històriques del valencianisme (9 dOctubre i 25 dAbril).
6. La preservació de les senyes didentitat de les forces de lesquerra en la Batalla de València: la denominació de País Valencià, el nom valencià/ca talà en un sentit lingüístic unitari i la Senyera de les quatre barres de lantiga Corona dAragó.
Comptat i debatut, aquest treball pretén oferir una aproximació històrica sobre el paper que tingueren aquestes publicacions valencianistes en la construcció del discurs progressista al voltant de la identitat valenciana, mitjançant una anàlisi de la premsa com a subjecte i alhora com a objecte històric. Tot això sense oblidar el gran nombre de persones que hi ha darrere daquestes revistes. Escriptors de reconegut prestigi com Joan Fuster, Enric Valor, Joan Francesc Mira, Marc-Vicent Adell, Ferran Torrent, Alfons Cervera, Josep Lluís Sirera, Bernat Capó i Rosa Serrano. Professors universitaris com Vicenç M. Rosselló, Ernest Lluch, Josep Lluís Blasco, Joan Romero, Josep Sorribes, Josep Maria Jordan Galduf, Trinitat Simó, Joan Oleza, Antonio Ariño, Vicent Franch, Lluís Aguiló Lucia i Víctor Fuentes. Filòlegs i lingüistes com Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Antoni Ferrando, Vicent Pitarch, Abelard Saragossà, Josep Lluís Pitarch i Ferran Fabregat. Historiadors com Ricard Blasco, Manuel Ardit, Alfons Cucó, Ramir Reig, Sebastià Garcia Martínez, Javier Paniagua, Ricard Pérez Casado, Vicent Olmos i Recared Agulló. Sociòlegs com Josep Vicent Marqués, assagistes com Gustau Muñoz i polítics com Emèrit Bono, Vicent Soler, Vicent Álvarez, Ernest Garcia, Josep Guia i Doro Balaguer. Editors com Nicolau Primitiu, Joan Senent i Eliseu Climent. Llibreters com Emili Boïls. Crítics de literatura i arts plàstiques i escèniques com Josep Iborra, Josep Doménech Part, Rafael Prats Rivelles, Rafael Esteve Casanova, Empar Ferrer i Lluís Fornés (el Sifoner). Humoristes gràfics com Gracia, Juli Sanchis (Harca) i Enric Arenós (Quique). Activistes veïnals i ecologistes com Just Ramírez i Miquel Gil Corell. Arquitectes com Carles Dolç. Poetes com Josep Piera, Marc Granell, Joan Navarro, Antoni Ferrer, Salvador Jàfer, Josep Lluís Bonet, Vicent Salvador, Jaume Pérez Muntaner o Eduard J. Verger. Il·lustradors gràfics i artistes plàstics com Andreu Alfaro, Manolo Boix, Artur Heras, Josep Renau, Joan Genovés, Miquel Navarro, Antoni Tàpies, Eusebi Sampere, Antoni Ballester Vilaseca, Carme Calvo i Rafael Solbes. Capellans i seglars del progressisme catòlic com Josep Espasa, Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona, Joaquim Garcia Roca, Vicent Miquel i Diego, Ernest Nabàs, Joan Lluís Sanxis, Joaquim Adell i Pere Riutort. I, per descomptat, periodistes de la talla de Vicent Ventura, Toni Mestre, Rosa Solbes, Ferran Belda, Emília Bolinches, Manuel S. Jardí, Francesc de Paula Burguera, Pilar López Surroca, Josep Maria Soriano, Vicent Badia Marín, Enrique Cerdán Tato, J. J. Pérez Benlloch, Josep Torrent, Adolf Beltran, Josep Ramon Lluch, Vicent Partal, Pere Miquel Campos, Amadeu Fabregat i Francesc Pérez Moragón. I molts altres més que anirem desgranant al llarg daquestes pàgines.
En conclusió, lobjectiu daquest treball és donar a conéixer la història del periodisme en català al País Valencià des del franquisme fins als primers anys de la democràcia: els moments de canvis, les tendències principals, els periòdics més significatius i els valencianistes que ho feren possible. Un període històric decisiu de trenta anys (1958-1987) en què la premsa en català pateix la repressió de la dictadura, però surt de les catacumbes a base de resistència cultural fins aconseguir en la Transició recuperar una tradició històrica nascuda al segle XIX i interrompuda pel règim franquista, i du a terme una represa en democràcia en què es configura una xarxa de publicacions escrites en català que amb alts i baixos ha tingut continuïtat fins a lactualitat.
En conclusió, lobjectiu daquest treball és donar a conéixer la història del periodisme en català al País Valencià des del franquisme fins als primers anys de la democràcia: els moments de canvis, les tendències principals, els periòdics més significatius i els valencianistes que ho feren possible. Un període històric decisiu de trenta anys (1958-1987) en què la premsa en català pateix la repressió de la dictadura, però surt de les catacumbes a base de resistència cultural fins aconseguir en la Transició recuperar una tradició històrica nascuda al segle XIX i interrompuda pel règim franquista, i du a terme una represa en democràcia en què es configura una xarxa de publicacions escrites en català que amb alts i baixos ha tingut continuïtat fins a lactualitat.
Vull mostrar el meu agraïment a les persones que amb la seua col·laboració mhan permés concloure amb èxit aquest llibre. En primer lloc, als professors Josep Lluís Gómez Mompart i Francesc-Andreu Martínez Gallego de la Universitat de València, pel seus savis consells i suport en aquest projecte. Igualment, per la seua aportació dinformació o de col·leccions dalgunes revistes valencianistes, fotografies o documentació a Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona, Antoni Ferrer, Joan Lluís Sanxis, Rafael Roca, Agustí Colomer, Alfred Ramos, Ramon Guillem, Marc Granell, Josep Maria Soriano Bessó, Josep Ferrís March, Pep Senent, Paco Blai, Rosa Solbes, Emília Bolinches, Vicent Olmos, Llucià Romero, Juli Sanchis (Harca), Enric Arenós (Quique), Josep Maria Jordan Galduf, Gustau Muñoz, Ezequiel Castellano, Francesc Viadel i Nel·lo Pellicer.
Igualment vull agrair la col·laboració dIsabel Guardiola (directora de lHemeroteca Municipal de València), Ramon Guillem (cap de la Biblioteca Municipal Enric Valor de Catarroja) i Enric Nogués (tècnic de lHemeroteca de la Biblioteca Valenciana-Fons Nicolau Primitiu, per les facilitats que mhan donat per accedir al ric fons hemerogràfic daquests centres.
Capítol 1
De les primeres revistes satíriques a leclosió de la premsa valencianista republicana (1813-1939)
La premsa valenciana contemporània va nàixer en castellà. Els primers periòdics que veieren la llum foren el Diario de Valencia (1790) i La Gaceta de Alicante (1793). A partir daquest moment, i fins a lactualitat, tota la premsa diària dinformació del País Valencià es farà en castellà. Els principals municipis valencians comptaran amb premsa pròpia. Durant tot el segle XIX van sorgint periòdics locals en castellà en municipis amb un fort contingent burgés i mercantil, en plena revolució liberal-burgesa, on els periòdics es converteixen en òrgans de lluita ideològica entre liberals i carlins primer, i conservadors, socialistes, obrers i republicans després. Així naixen La Glorieta de Alcoy (1837), La Fortuna (Xàtiva, 1844), El Eco de Castellón (1851), El Eco del Júcar (Alzira, 1856), Revista de la Marina (Dénia, 1861), La Chicharra (Sueca, 1868) o La Crónica de Torrente (Torrent, 1897), entre molts altres. Són periòdics dinformació i de serveis, la majoria de periodicitat setmanal, en els quals predomina una combinació de periodisme polític dopinió i informatiu.
La premsa en català arranca en la segona dècada del segle XIX, amb els entrebancs que comporta emprar una llengua sense estat, no tenir una normativa ortogràfica-gramatical oficial i el pes duna premsa en castellà consolidada en les grans ciutats del país. La primera premsa en valencià naix després de la Constitució de Cadis de 1812 i és satírica. És una premsa defensora o detractora de la revolució liberal, i utilitza una ortografia castellanitzada. El valencianisme periodístic naixia afirma Antonio Laguna com un subgènere en el qual la informació era substituïda per la descripció sardònica de la realitat. El primer periòdic fou Saro Perrengue y el Dotor Cudol (1813), on apareixen converses entre un llaurador de lHorta i un advocat de València que li explica els principis constitucionals del liberalisme. Posteriorment, sorgeix el setmanari La Ronda del Butoni (1820), escrit en vers, amb les ironies pròpies del liberalisme exaltat. Més endavant naix El Mole (1837), fundat per José María Bonilla, periòdic republicà humorístic que té un fort component neoforalista. És a dir, defensa un sistema polític articulat sobre la base dels Furs de lantic Regne de València, una proposta que enllaça amb el republicanisme federal descentralitzador que comença a sorgir. Bonilla posà el primer pilar de la premsa satírica valenciana del vuit-cents. El Mole va ser una publicació de gran impacte social que representava un liberalisme avançat, popular i radical (Martínez Gallego, 2015: 191). Defensà els principis de les constitucions de 1812 i 1837, però també criticà amb duresa les limitacions del nou ordre burgés. Lalternativa de Bonilla fou la defensa nostàlgica del règim foral aniquilat per Felip V (Laguna Platero, 1990).
La premsa satírica perviurà durant tota la centúria. La continuïtat dEl Mole vindrà de la ploma de Josep Bernat i Baldoví, la figura clau de la premsa satírica valenciana de la segona meitat del XIX. Aquest va dirigir diverses revistes satíriques, com La Donsayna (1844) i El Tabalet (1847). Bernat i Baldoví, considerat el pioner del teatre popular valencià contemporani, inicia una tradició periodística satírica on disfressa la crítica política mitjançant una barreja de divertiment festiu i costumisme. Sorgiran també altres periòdics com el conservador El Salmartí (1860) i El Tio Nelo (1862), defensor dels interessos arrossers valencians (Laguna Platero, 1990).
La Renaixença no aportarà cap canvi significatiu quant a lús del català en la premsa, que predominava en el gènere satíric. A Catalunya, en canvi, la llavor de la Renaixença actuà com una ona expansiva del conreu de la llengua més enllà dels àmbits estrictament cultural i polític. El resultat fou la creació duna ampla xarxa de premsa política, informativa, associativa, cultural i corporativa, la qual se sumava al tradicional gènere satíric. Una explicació de les diferències territorials en la producció de premsa en català cal trobar-la en la Renaixença. A València, aquest moviment fou apolític. El seu líder, Teodor Llorente, va renunciar al valencianisme polític. La burgesia comercial i agrarista valenciana salineà als partits dinàstics de la Restauració i adoptà el castellà com a llengua de prestigi, acceptà la situació de disglòssia com una cosa natural. En canvi, a Catalunya serà decisiu el paper de la burgesia industrial en la recuperació del català. La Renaixença es projectarà en àmplies capes de la societat catalana, tot configurant una forta consciència identitària que es va traduir en lús del català en tots els àmbits possibles, incloent-hi la premsa. Aquesta tendència creixerà i es consolidarà fins a la II República. A Catalunya es va produir una forta eclosió de revistes de tot tipus escrites en català, fins i tot la premsa republicana federalista, socialista i comunista, que al País Valencià sescrivia en castellà, com és el cas del diari El Pueblo de Vicente Blasco Ibáñez. Lexistència dun òrgan aglutinador dels autors renaixentistes marca també diferències entre Catalunya i València. Els renaixentistes catalans sagruparen al voltant de la revista Renaixensa (1876), que es convertirà en diari el 1881. Aquesta publicació, que encoratjava les reivindicacions polítiques, inspirarà nombroses revistes del futur. A València, però, no sorgeix cap periòdic capaç dunir col·lectivament autors i ideals renaixentistes. Teodor Llorente no ho féu, la seua tasca periodística fou en castellà com a director de Las Provincias. El pas més decisiu el farà Constantí Llombart mitjançant la creació de lassociació Lo Rat Penat el 1878 i la revista del mateix nom el 1884. La finalitat daquesta associació i la seua revista és la promoció, defensa, ensenyament i difusió de la llengua. Tanmateix, lexemple de Lo Rat Penat no va ser emulat per altres col·lectius. A Catalunya, en canvi, va sorgir un gran nombre de revistes culturals i fins i tot diversos diaris de gran abast en català, com el Diari Català, La Veu de Catalunya i La Publicitat (Martínez Sanchis, 2007b).