No hem doblidar tampoc que des de 1929 leditorial LEstel venia desenvolupant una activitat continuada de publicació dobres literàries dautors valencians, a més de la sèrie «Quaderns dorientació valencianista», alguns dels quals assoliran una gran influència en el valencianisme com és el cas dEl País Valencià de Felip Mateu i Llopis i La llengua dels valencians de Manuel Sanchis Guarner, o la sèrie diniciatives gramaticals de Carles Salvador. Hem de tenir en compte també la tasca editorial de la Societat Castellonenca de Cultura, que donava difusió en el seu butlletí a les obres de poetes i narradors valencians. O el Centre dActuació Valencianista, creat el 1931, que pretenia aglutinar tots els valencianistes més enllà de les seues ideologies polítiques en celebracions de setmanes culturals. Tanmateix, els avatars polítics de lèpoca van radicalitzar lambient i van separar políticament els valencianistes. Per exemple, Emili Gómez Nadal es decantava per posicions marxistes, mentre que Joan Beneyto declarava la seua admiració pel corporativisme feixista.
Després del bienni republicà-socialista es va produir una proliferació de periòdics polítics escrits en la nostra llengua, la major part abraçant les Normes de Castelló. Es tracta majoritàriament de publicacions efímeres que defineixen clarament la divisió política del valencianisme. La dreta nacionalis ta catòlica aplegada en Acció Nacionalista Valenciana (ANV), fundarà el setmanari Acció (1934), mentre que lesquerra nacionalista agnòstica traurà a la llum El País Valencià (1935) i El Popular (1936). Lúnica excepció a les Normes de Castelló fou Els Vers Valencià (1934) dirigit per Josep Maria Bayarri, creador duna arbitrària ortografia sense base científica. Els projectes periodístics sorgits poc abans de la Guerra Civil no quallaren, en part per la inestabilitat política, en part pel cost econòmic que suposava mantenir aquestes revistes, i sobretot per la manca dun públic lector en català. Publicacions com la Protectora de lEnsenyança Valenciana, Proa i Timó, i moltes altres culturals i satíriques que sorgiren en làmbit local, a penes assoleixen un any de vida, malgrat comptar en molts casos sobretot aquestes tres amb el suport dels escriptors valencianistes.
La mateixa experiència efímera va tenir LHora, lúnic diari dinformació general escrit en català en tota la història de la premsa valenciana. LHora va sortir només tres dies de juny de 1936. El rotatiu va tancar causa de lescassa consciència nacional-cultural de la societat valenciana, especialment dels sectors que tenien possibilitats econòmiques de muntar un periòdic, i la impossibilitat de supervivència dun diari fet sense mitjans suficients per a competir amb la premsa diària en castellà, justament en el moment més àlgid del desenvolupament dels diaris moderns industrials de masses (Gómez Mompart, 1990).
Un altre setmanari representatiu és Acció, lòrgan dAcció Nacionalista Valenciana (ANV), partit nacionalista democratacristià fundat el 6 dagost de 1933 i desaparegut el 18 de juliol de 1936. Acció recull lideari dANV, que promogué celebracions com la Diada de Dol Nacional pel 25 dabril, cita clau en el valencianisme que ha arribat viva fins als nostres dies. ANV reivindicà lús del valencià en la universitat i lensenyament, alhora que fou un dels principals impulsors de la campanya a favor de lEstatut dAutonomia en la II República. En aquest partit, agermanat amb Unió Democràtica de Catalunya i el Partit Nacionalista Basc, militaren Xavier Casp, Robert Moróder, Ricard Sanmartín, Francesc Soriano Bueso, Miquel Adlert o Josep Maria Esteve Victòria. Alguns daquests valencianistes, els trobarem en la postguerra impulsant llibres i revistes en català, així com en la creació de la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), un partit fundat el 1965 per Vicent Miquel i Diego (Colomer, 2007).
En els mesos immediats a la guerra, la iniciativa intel·lectual més interessant comparable a Taula i El Camí, fou La República de les Lletres (1934-1936), dirigida per Miquel Duran de València. Aquesta publicació mensual, segons Ricard Blasco, aglutinà lesquerra valencianista i creà paral·lelament una editorial. Va suposar un pas decisiu en el procés de normalització cultural iniciat set anys abans per Taula. Malauradament, la guerra i la posterior repressió franquista van acabar amb aquest procés de retrobament que no sabem com hauria pogut evolucionar si la democràcia republicana haguera sobreviscut.
Això no obstant, les Normes de Castelló havien obert la línia del «policentrisme convergent» amb la resta del domini lingüístic, sintagma amb què Sanchis Guarner solia anomenar la doctrina normativitzadora de Fabra. Si Carles Salvador fou el precursor de la difusió del fabrisme al País Valencià, aquest shi consolida i expandeix amb lobra de Josep Giner, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor. El fabrisme sobreviurà durant el franquisme i la democràcia.