En la Restauració, pràcticament cada any apareixerà una nova capçalera satírica al País Valencià, però aquests periòdics tingueren una vida curta per lacció repressora de la justícia. Entre 1877 i 1895 hi va haver una nova eclosió de premsa satírica, hi aparegueren una vintena de revistes. Dues de les més destacades foren les republicanes El Pare Mulet i El Bou Solt, dirigides per Constantí Llombart, màxim representant del sector progressista de la Renaixença valenciana. Però la revista de més èxit popular fou La Traca (1884-1938), dirigida per Manuel Lluch Soler. La Traca segueix utilitzant les claus dEl Mole: antimonarquisme, anticlericalisme i una visió descentralitzadora federal. Totes aquestes publicacions són hereves del periodisme crític i irònic de Bonilla i de Bernat i Baldoví. La Traca, amb 12.000 exemplars, fou una de les publicacions més llegides de València. Practicà un periodisme agressiu, antimonàrquic i anticlerical (Laguna Platero, 1990: 196-201).
La premsa satírica arribarà fins a la II República amb capçaleres com LAgüelo Cuc, El Micalet, La Barraca i la revista fallera Pensat i fet i, tot utilitzant un registre popular, posarà les bases duna incipient recuperació lingüística. A més daquestes revistes, editades majoritàriament a la ciutat de València, napareixen també bastants de satíriques i festives a Castelló ElBlua en 1892, Frare en 1894 i Marchaler en 1895, així com a les comarques, entre les quals destaquen El Borinot (Alzira, 1889), El Cudol (Xàtiva, 1989), La fulla de col (Vinaròs, 1896) i El Tio Cuc (Sant Vicent del Raspeig, 1914).
Un fet important és laparició de Pensat i fet (1912), que es publicarà fins el 1972. Una la revista fallera anual no vinculada a cap comissió de falla. Va ser fundada per Josep Maria Victòria, Francesc Ramil i Ricard Sanmartín. Els redactors de Pensat i fet no van fer un periodisme marginal i populista, ans al contrari, van informar del món faller amb un periodisme digne i dalt nivell. De fet, al llarg dels seus seixanta anys de vida tingué el suport de la classe intel·lectual valenciana, que col·laborà en les planes de la revista (Sanmartín Moreno, 1984)
El 1912 la premsa en valencià arriba a comptar amb dotze capçaleres, però ara amb la incorporació de premsa cultural, que comença a aflorar a partir de la generació descriptors de 1909. I sobretot amb laparició del primer valencianisme polític, entre 1900 i 1923. En aquesta línia valencianista es mouen les revistes Lo Rat Penat (1911), El Crit Valensià (1912), Joventut Valen cianista i València, les dues últimes editades a Barcelona el 1913. I també El Poble Valencià (1917), Pàtria Nova (1921) i El Crit de la Muntanya (1922). Hi ha també algunes iniciatives efímeres de premsa local dinformació en català, com La Veu de la Plana (1916).
Altrament, entre 1920 i 1936 a la ciutat de València es va produir un vertader boom de revistes falleres, amb títols com la ja esmentada Pensat i fet, La Plantà, El Fallero, El Bunyol, La Falla, Nostres Falles, El Poble Fallero, El Ninot i Foc i fum (Sanmartín Moreno, 1984: 12).
De totes, la més important fou Pensat i fet, que assoleix la seua esplendor durant els anys vint. La revista va arribar a tiratges de 60.000 a 90.000 exemplars. Formalment oferia els esbossos de les falles que es plantaven cada any, els noms de les falleres majors i alguns articles i poesies al voltant de la festa, on sovint col·laboraven destacats intel·lectuals, molts dells valencianistes. Hi van escriure, entre altres, Maximilià Thous i Orts, Bernat Morales Sanmartín, Eduard López-Chavarri, Lluís Tramoyeres, Josep Sanchis Sivera, Josep Navarro Cabanes, Francesc Almela i Vives, Manuel Sanchis Guarner, Carles Salvador, Nicolau Primitiu i Enric Soler i Godes. Una cosa tan innocent en aparença com lloar les festes josefines es convertia en una vàlvula dexpressió del valencianisme cultural (Sanmartín Moreno, 1984: 13).
Al final de la dictadura de Miguel Primo de Rivera i durant la II República la premsa en català ressorgeix amb força i experimenta una forta embranzida. El més significatiu és la reaparició el 1931 del setmanari La Traca, que es converteix en la primera i única publicació de masses que tindrà el periodisme en català a València. Aquest periòdic, ara sota la direcció de Vicent Miguel Carceller, arribarà el 1933 a 500.000 exemplars setmanals, ja que sen venia també en altres ciutats espanyoles una versió traduïda al castellà. Lèxit de la La Traca radica en el format tabloide de la publicació, la incorporació de la vinyeta dhumor gràfic i la combinació satírica derotisme, anticlericalisme i antimonarquisme (Laguna Platero, 1990: 294).
Poders fàctics com la monarquia, lexèrcit i lEsglésia, van quedar fortament ridiculitzats i desprestigiats en aquesta publicació, especialment durant la Guerra Civil que és quan la publicació es posa de part de la República i dispara més fort les seues traques satíriques contra loligarquia que històricament havia dominat Espanya. Aquesta critica mordaç li va costar la vida al director de la publicació. Els franquistes no el perdonaren. Carceller fou afusellat a Paterna, el 28 de juny de 1940, juntament amb el dibuixant i col·laborador de les seues publicacions Carlos Gómez Carrera (Bluff), el socialista Isidro Escandell Úbeda, lescultor Alfredo Torán Olmos i lartista Alfredo Gomis Vidal (Laguna Platero, 2015). Lhumor i la cultura no combregaven gens amb lEspanya feixista i catòlica de Franco.
Vicent Miguel Carceller fou un editor de masses. A més de La Traca va traure altres publicacions en valencià de literatura dentreteniment, com Nos tre Teatro i El Cuento del Dumenche, dues publicacions que fomentaren la literatura en llengua pròpia. Carceller afirma Antonio Laguna mereix ser catalogat com leditor valencià més important del seu temps, i la cultura valenciana té un deute amb ell, tant per allò que va produir a partir de lherència de la tradició literària i oral com per la seua notable capacitat per crear productes de gran acceptació popular. Enfront duna burgesia castellanitzada, Carceller sap connectar amb el poble fent productes escrits en la llengua vernacla. És el millor exponent en aquesta època de la sòlida correspondència existent entre la cultura popular i la cultura industrial sotmesa a la producció industrial i el consum massiu (Laguna Platero, 2015: 19-39).
Amb tiratges molt més modestos, dins de cercles intel·lectuals més reduïts i aliena a la cultura de masses, es movia la premsa valencianista cultural sorgida durant la República, amb capçaleres com el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura (1920), Taula de Lletres Valencianes (1927-1930), Avant (1930-1931), El Poble Va lencià, El Camí (1932-1934), Acció Valenciana (1930-1931), Acció (1934), el Butlletí de lAs sociació Protectora de lEnsenyança Valencia na (1935), Proa (1935), El País Valencià (1935), Timó (1935) i El Popular (1936). Totes aquestes revistes assumeixen ja la normativa de Pompeu Fabra amb la signatura de les Normes de Castelló de 1932. Així mateix, el 1927 arriben als quioscos les revistes Nostre Teatro i Nostra Novel·la, publicacions setmanals populars que volen forjar nous valors i crear nous lectors en valencià. Una tradició que serà recuperada en la Transició amb la reaparició de la capçalera El Conte del diumenge sota la coordinació de Vicent Franch.
Vicent Miguel Carceller fou un editor de masses. A més de La Traca va traure altres publicacions en valencià de literatura dentreteniment, com Nos tre Teatro i El Cuento del Dumenche, dues publicacions que fomentaren la literatura en llengua pròpia. Carceller afirma Antonio Laguna mereix ser catalogat com leditor valencià més important del seu temps, i la cultura valenciana té un deute amb ell, tant per allò que va produir a partir de lherència de la tradició literària i oral com per la seua notable capacitat per crear productes de gran acceptació popular. Enfront duna burgesia castellanitzada, Carceller sap connectar amb el poble fent productes escrits en la llengua vernacla. És el millor exponent en aquesta època de la sòlida correspondència existent entre la cultura popular i la cultura industrial sotmesa a la producció industrial i el consum massiu (Laguna Platero, 2015: 19-39).
Amb tiratges molt més modestos, dins de cercles intel·lectuals més reduïts i aliena a la cultura de masses, es movia la premsa valencianista cultural sorgida durant la República, amb capçaleres com el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura (1920), Taula de Lletres Valencianes (1927-1930), Avant (1930-1931), El Poble Va lencià, El Camí (1932-1934), Acció Valenciana (1930-1931), Acció (1934), el Butlletí de lAs sociació Protectora de lEnsenyança Valencia na (1935), Proa (1935), El País Valencià (1935), Timó (1935) i El Popular (1936). Totes aquestes revistes assumeixen ja la normativa de Pompeu Fabra amb la signatura de les Normes de Castelló de 1932. Així mateix, el 1927 arriben als quioscos les revistes Nostre Teatro i Nostra Novel·la, publicacions setmanals populars que volen forjar nous valors i crear nous lectors en valencià. Una tradició que serà recuperada en la Transició amb la reaparició de la capçalera El Conte del diumenge sota la coordinació de Vicent Franch.
Aquesta premsa, destaca Ricard Blasco, naix sota lempara duna nova generació descriptors lanomenada generació de 1930, prenent la fita de la publicació de LAntologia de la poesia valenciana que mostra una clara voluntat de normalitzar la llengua en làmbit de la cultura. I també de normativitzar lortografia valenciana per traure-la de lestat caòtic en què es trobava. La primera iniciativa en aquesta línia correspon a Taula de Lletres Valencianes (1927-1930). Lesforç daquesta publicació, continuat després de la seua desaparició per la Societat Castellonenca de Cultura, dóna lloc com és sabut a la signatura de les Normes de Castelló. Els homes de Taula són: Adolf Pizcueta, Francesc Almela i Vives, Enric Navarro Borràs, Artur Perucho, Carles Salvador, Maximilià Thous i Llorens i Bernat Artola. Res no es pot comprendre del valencianisme cultural de la II República sense lesforç que va esmerçar la generació de la Taula, la qual sense trencar amb la generació descriptors de 1909 ni tampoc amb Lo Rat Penat pretenia dotar la cultura valenciana dun instrument normal dexpressió i modernitzar la literatura fent-la marxar dacord amb les tendències vigents de la literatura europea (Blasco, 1982: 15-17).
Cal tenir en compte que fins al 1932 no hi haurà un model ortogràficgramatical acceptat per la majoria dusuaris de la llengua escrita. Des del segle XIX, lortografia que shavia utilitzat en la premsa en valencià era castellanitzada, barrejada de barbarismes i en alguns casos dun cert lèxic arcaïtzant de lèpoca medieval recuperat pels renaixentistes, sense cap criteri modernitzador ni unificador amb la resta del domini lingüístic, i sense cap respecte a la gran tradició gràfica dels clàssics de lèpoca foral. Aquest arquetip lingüístic serà el predominant entre 1837 i 1936 (Dolz Gastaldo, 1992). Simposava popularment una ortografia inadequada i degenerativa (a la castellana). La depauperació ortogràfica desfeia la fisonomia de lidioma, els usos morfològics dialectals i la castellanització lèxica de la premsa satírica i de moltes obretes de teatre escrites per fer riure (a València el teatre en valencià escrit a la castellana era molt abundant i popular) feia que les grafies incorrectes sescamparen arreu del territori. Altrament, la pseudonormalització de la llengua escrita que solia sorgir de Lo Rat Penat i altres cercles, feia també el seu paper desorientador, moltes vegades amb tota la bona voluntat dels «normalitzadors» ocasionals. La confusió de sons de lapitxat provocava grafies desastroses, hi havia mots arcaïtzants en desús, i fins i tot es treien a relluir grafies equivocades de la primeria de ledat mitjana (Valor, 1999).
Això no obstant, la voluntat de normalització de la llengua acabà quallant en la República, cosa que tingué conseqüències immediates en altres àmbits. Per exemple, en la colla que fundà, el 8 de març de 1930, Acció Cultural Valenciana, constituïda per universitaris, que van publicar el setmanari Acció Valenciana (1930-1931). El fenomen és nou. Per primera vegada, una generació universitària proclama les seues conviccions valencianistes. En aquest grup es troben Emili Gómez Nadal, Lluís Querol i Rosó, Felip Mateu i Llopis, Manuel Sanchis Guarner, Joan Beneyto, Francesc Carreres i Calatayud, Antoni Igual Úbeda i daltres (Vallés Casanoves, 2008). O en terres del sud, lAgrupació Regionalista Alacantina on hi havia el poeta Josep Ferrándiz, lescriptor Enric Valor i Josep Coloma Pellicer, director de la revista satírica esquerrana El tio Cuc. Mentrestant, la crisi de la monarquia dAlfons XIII propicià laparició, el 15 de setembre de 1930, del setmanari republicà Avant, de curta durada però molt actiu. En aquest periòdic trobem antics col·laboradors de Taula de Lletres Valencianes com Adolf Pizcueta, Almela i Vives, Carles Salvador i Navarro Borràs.
El valencianisme polític i la premsa en valencià marxen paral·lels a levo lució literària valenciana del període 1931-1936, i és obra en gran part dintel·lectuals. Llengua, premsa i partits valencianistes formen una trilogia indestriable en la historia del valencianisme (Cucó, 1977). Lacceptació de les reivindicacions autonomistes pels partits estatals republicans, abans no sensibilitzats en aquest sentit, fou una conseqüència de la tasca cultural prèvia a la política desenvolupada per aquests intel·lectuals. Aquest fet significa un notable avanç en la història del valencianisme. El punt dinflexió el marca la signatura de les Normes dOrtografia Valenciana a la ciutat de Castelló el 1932, un fet importantíssim per al ressorgiment, lafirmació i la consolidació del tret més característic de la identitat del nostre poble (Valor, 1999). A partir dara lortografia correcta comença a ser usada en certs medis cultivats i no duna manera general. Una gran contribució a lesperit normalitzador, tant en la cultura com en la política, fou el setmanari El Camí (1932-1934), aparegut el mateix any de la signatura de les Normes de Castelló. La redacció la formaven antics col·laboradors de Taula de les Lletres i Acció Valenciana, però també de nous procedents sobretot de làmbit universitari.