Arribats a aquest punt, però, en compte de donar-se per tancat i superat, el debat sobre lorigen de les grans hortes periurbanes sha transformat, desenvolupant-se un debat paral·lel dins de làmbit exclusiu del medievalisme. Així, tot i que tampoc no sha arribat mai a produir un intercanvi dargumentats i didees confrontades, i que no hi ha hagut ns ara investigació especíca emmarcada en el context del debat, sí que hi ha discrepàncies entre els partidaris dun origen urbà i estatal per a les grans hortes que es manifestaria a través de la planicació i construcció dels grans sistemes hidràulics des del poder i els que han defensat un origen camperol previ al desenvolupament de les ciutats. La pregunta que resumeix el presumpte debat podria ser, doncs, simplicant molt, si la ciutat va crear lhorta o, al contrari, lhorta va crear la ciutat.
La primera opció, segons la qual les grans àrees irrigades serien conseqüència de laparició i desenvolupament de les ciutats en al-Andalus amb limpuls de lEstat, a partir del nal del segle IX i al llarg dels segles X i XI, és per ara la que pareix tenir un major nombre de defensors i treballs que la sustenten. Començant per lobra més coneguda dAndrew Watson, que a través de lestudi dels tractats agronòmics datats al segle XI relacionava la construcció de grans àrees irrigades periurbanes amb la introducció en la Mediterrània de lagricultura índia (lāha hindiya) de tipus monsònic. Arma, de fet, que lexistència daltes densitats de població andalusina, i lús generalitzat de la moneda en el comerç, conduirien al desenvolupament urbà i, amb aquest, a la construcció dels grans espais irrigats al seu voltant.12 Així, un cas molt evident i a més a més primerenc anterior a la cronologia proposada per Watson seria lhorta de Múrcia, que hauria estat construïda, suposadament, al voltant de Madīnat Mursiya quan lemir Abd ar-Ramān II va fundar la ciutat el 825 en un intent de controlar i sotmetre les tribus de la kūra de Tudmir.13
Entre els autors que han defensat aquesta explicació amb arguments més sòlids trobem Sonia Gutiérrez i Rafael Azuar, que van treballar conjuntament sobre lhorta dOriola. En els diversos treballs publicats descriuen primer la desembocadura del Segura en lalta edat mitjana com un paisatge marjalenc, amb població assentada en petites elevacions (cabezos) situades a la vora de la vall uvial, que explotaven econòmicament els recursos naturals de la marjal mitjançant la pesca, la caça i la recol·lecció. A més, cultivarien també petits espais hidràulics mitjançant sénies que elevaven laigua de la capa freàtica del subsòl, les quals estan documentades arqueològicament a través de cadufs ceràmics datats entre els segles VIII i IX. A partir del segle X, però, aquests assentaments en alt haurien estat abandonats, al mateix temps que començava a créixer de nou lantiga ciutat romana i visigòtica dOriola, esdeveniment que aquests dos autors relacionen amb la creació de lhorta existent al seu voltant. La prova més contundent daixò, de fet, seria un text del geògraf àrab al-Udhrī, en el qual sexplica que els habitants de Madīnat Uryūla van obrir un canal (sāqiya) en el riu que eixia de les seues terres i arribava al paratge dal-Qatrullāt (lactual vila de Catral), al límit amb la marjal. Aquest canal és, sens dubte, la séquia Major de Callosa i Catral, que encara existeix actualment. Així, aquests autors proposen, en bona lògica dacord amb les dades llavors disponibles, que la concentració de població en la ciutat dOriola i la construcció del sistema hidràulic uvial al seu voltant van ser tota una operació conjunta i de caràcter estatal. Daltra banda, a més, cal dir que Azuar va fer en solitari un estudi sobre lhorta dElx en el qual presentava uns resultats molt semblants sobre el seu origen estatal.14
Un altre exemple podria ser també lhorta de Sogorb estudiada conjuntament per Ramon Martí i Sergi Selma, malgrat tenir només una superfície de 500 hectàrees i no ser una horta uvial tot i estar emplaçada a la vora del riu Palància. Aquests autors relacionen la construcció del sistema hidràulic més gran amb la fundació de Madīnat Šubrub, lalcassaba de la qual daten entre el nal del segle X i el principi de lXI; mentre que dins de làrea irrigada detecten antics assentaments andalusins abandonats, que daten entre els segles IX i X per la ceràmica localitzada en superfície durant la prospecció arqueològica. En conseqüència, arriben a la conclusió que abans del segle X existiria en aquella zona un poblament dispers, dassentaments que relacionen amb uns possibles espais hidràulics de menor superfície alimentats per diverses fonts que encara ara existeixen, els quals haurien estat abandonats cap al segle X en relació amb la fundació de la madīna per part de lEstat i la construcció de la seua nova horta en extensió.15
Per a lHorta de València els geògrafs Joan Mateu i Juan Marco van plantejar fa un temps una hipòtesi molt semblant a les anteriors. Segons deien, abans de la construcció dels sistemes hidràulics uvials haurien existit petits espais de conreu irrigats mitjançant fonts necessàriament dorigen camperol per la seua similitud amb els espais hidràulics rurals, malgrat que mai no van poder ser identicats. I un poc més tard, en un moment indeterminat però encara andalusí, aquests petits espais irrigats amb fonts haurien quedat integrats dins dels nous sistemes uvials; aquests darrers ja segurament relacionats amb la ciutat, ja que les séquies més antigues serien Favara i Mestalla, que són les més properes al nucli urbà, i les altres més llunyanes shaurien anat construint posteriorment.16
Més recentment, Joan Negre ha arribat a conclusions molt semblants en el cas de les hortes situades a prop de Tortosa, recolzant-se en lexemple dels casos adés esmentats dOriola i Sogorb. Aquest autor planteja lexistència, des dabans del segle VIII, dilles de cultiu irrigat emplaçades als marges del riu (insulae en la documentació llatina, ğuzūr en la documentació àrab), que encara van seguir existint després. Més tard, entre el nal del segle X i, amb més seguretat, a lXI, Negre data la construcció de tres suposats canals propers a la madīna, que relaciona amb el poder estatal andalusí, i ho fa basant-se en diversos arguments que planteja com a hipòtesi de treball. Primer parla de lhabitual vinculació entre la construcció de les infraestructures hidràuliques importants amb certs personatges lletrats anomenats muhandis, els quals solien estar relacionats sempre amb el món urbà i amb lEstat. En segon lloc, destaca el fet que, després de la conquesta, Ramon Berenguer IV en conservés la possessió, i després la repartís en forma dhonores entre la host feudal, conservant encara certs drets sobre séquies i molins. Tercer, argumenta que la ciutat ha dominat aquesta àrea irrigada des de sempre, ns a lactualitat. Quart, que en el moment en què es documenta la construcció daquestes infraestructures hidràuliques també es detecten activitats de reforma urbanística a la ciutat i la seua perifèria, relacionades amb operacions estatals. I, nalment, en cinquè lloc, aquest autor relaciona lespai irrigat amb diverses sitges de grans dimensions que estarien datades en època tardana i que, cal suposar, serien els magatzems dels tributs estatals.17
Arribats a aquest punt, però, en compte de donar-se per tancat i superat, el debat sobre lorigen de les grans hortes periurbanes sha transformat, desenvolupant-se un debat paral·lel dins de làmbit exclusiu del medievalisme. Així, tot i que tampoc no sha arribat mai a produir un intercanvi dargumentats i didees confrontades, i que no hi ha hagut ns ara investigació especíca emmarcada en el context del debat, sí que hi ha discrepàncies entre els partidaris dun origen urbà i estatal per a les grans hortes que es manifestaria a través de la planicació i construcció dels grans sistemes hidràulics des del poder i els que han defensat un origen camperol previ al desenvolupament de les ciutats. La pregunta que resumeix el presumpte debat podria ser, doncs, simplicant molt, si la ciutat va crear lhorta o, al contrari, lhorta va crear la ciutat.
La primera opció, segons la qual les grans àrees irrigades serien conseqüència de laparició i desenvolupament de les ciutats en al-Andalus amb limpuls de lEstat, a partir del nal del segle IX i al llarg dels segles X i XI, és per ara la que pareix tenir un major nombre de defensors i treballs que la sustenten. Començant per lobra més coneguda dAndrew Watson, que a través de lestudi dels tractats agronòmics datats al segle XI relacionava la construcció de grans àrees irrigades periurbanes amb la introducció en la Mediterrània de lagricultura índia (lāha hindiya) de tipus monsònic. Arma, de fet, que lexistència daltes densitats de població andalusina, i lús generalitzat de la moneda en el comerç, conduirien al desenvolupament urbà i, amb aquest, a la construcció dels grans espais irrigats al seu voltant.12 Així, un cas molt evident i a més a més primerenc anterior a la cronologia proposada per Watson seria lhorta de Múrcia, que hauria estat construïda, suposadament, al voltant de Madīnat Mursiya quan lemir Abd ar-Ramān II va fundar la ciutat el 825 en un intent de controlar i sotmetre les tribus de la kūra de Tudmir.13
Entre els autors que han defensat aquesta explicació amb arguments més sòlids trobem Sonia Gutiérrez i Rafael Azuar, que van treballar conjuntament sobre lhorta dOriola. En els diversos treballs publicats descriuen primer la desembocadura del Segura en lalta edat mitjana com un paisatge marjalenc, amb població assentada en petites elevacions (cabezos) situades a la vora de la vall uvial, que explotaven econòmicament els recursos naturals de la marjal mitjançant la pesca, la caça i la recol·lecció. A més, cultivarien també petits espais hidràulics mitjançant sénies que elevaven laigua de la capa freàtica del subsòl, les quals estan documentades arqueològicament a través de cadufs ceràmics datats entre els segles VIII i IX. A partir del segle X, però, aquests assentaments en alt haurien estat abandonats, al mateix temps que començava a créixer de nou lantiga ciutat romana i visigòtica dOriola, esdeveniment que aquests dos autors relacionen amb la creació de lhorta existent al seu voltant. La prova més contundent daixò, de fet, seria un text del geògraf àrab al-Udhrī, en el qual sexplica que els habitants de Madīnat Uryūla van obrir un canal (sāqiya) en el riu que eixia de les seues terres i arribava al paratge dal-Qatrullāt (lactual vila de Catral), al límit amb la marjal. Aquest canal és, sens dubte, la séquia Major de Callosa i Catral, que encara existeix actualment. Així, aquests autors proposen, en bona lògica dacord amb les dades llavors disponibles, que la concentració de població en la ciutat dOriola i la construcció del sistema hidràulic uvial al seu voltant van ser tota una operació conjunta i de caràcter estatal. Daltra banda, a més, cal dir que Azuar va fer en solitari un estudi sobre lhorta dElx en el qual presentava uns resultats molt semblants sobre el seu origen estatal.14
Un altre exemple podria ser també lhorta de Sogorb estudiada conjuntament per Ramon Martí i Sergi Selma, malgrat tenir només una superfície de 500 hectàrees i no ser una horta uvial tot i estar emplaçada a la vora del riu Palància. Aquests autors relacionen la construcció del sistema hidràulic més gran amb la fundació de Madīnat Šubrub, lalcassaba de la qual daten entre el nal del segle X i el principi de lXI; mentre que dins de làrea irrigada detecten antics assentaments andalusins abandonats, que daten entre els segles IX i X per la ceràmica localitzada en superfície durant la prospecció arqueològica. En conseqüència, arriben a la conclusió que abans del segle X existiria en aquella zona un poblament dispers, dassentaments que relacionen amb uns possibles espais hidràulics de menor superfície alimentats per diverses fonts que encara ara existeixen, els quals haurien estat abandonats cap al segle X en relació amb la fundació de la madīna per part de lEstat i la construcció de la seua nova horta en extensió.15
Per a lHorta de València els geògrafs Joan Mateu i Juan Marco van plantejar fa un temps una hipòtesi molt semblant a les anteriors. Segons deien, abans de la construcció dels sistemes hidràulics uvials haurien existit petits espais de conreu irrigats mitjançant fonts necessàriament dorigen camperol per la seua similitud amb els espais hidràulics rurals, malgrat que mai no van poder ser identicats. I un poc més tard, en un moment indeterminat però encara andalusí, aquests petits espais irrigats amb fonts haurien quedat integrats dins dels nous sistemes uvials; aquests darrers ja segurament relacionats amb la ciutat, ja que les séquies més antigues serien Favara i Mestalla, que són les més properes al nucli urbà, i les altres més llunyanes shaurien anat construint posteriorment.16
Més recentment, Joan Negre ha arribat a conclusions molt semblants en el cas de les hortes situades a prop de Tortosa, recolzant-se en lexemple dels casos adés esmentats dOriola i Sogorb. Aquest autor planteja lexistència, des dabans del segle VIII, dilles de cultiu irrigat emplaçades als marges del riu (insulae en la documentació llatina, ğuzūr en la documentació àrab), que encara van seguir existint després. Més tard, entre el nal del segle X i, amb més seguretat, a lXI, Negre data la construcció de tres suposats canals propers a la madīna, que relaciona amb el poder estatal andalusí, i ho fa basant-se en diversos arguments que planteja com a hipòtesi de treball. Primer parla de lhabitual vinculació entre la construcció de les infraestructures hidràuliques importants amb certs personatges lletrats anomenats muhandis, els quals solien estar relacionats sempre amb el món urbà i amb lEstat. En segon lloc, destaca el fet que, després de la conquesta, Ramon Berenguer IV en conservés la possessió, i després la repartís en forma dhonores entre la host feudal, conservant encara certs drets sobre séquies i molins. Tercer, argumenta que la ciutat ha dominat aquesta àrea irrigada des de sempre, ns a lactualitat. Quart, que en el moment en què es documenta la construcció daquestes infraestructures hidràuliques també es detecten activitats de reforma urbanística a la ciutat i la seua perifèria, relacionades amb operacions estatals. I, nalment, en cinquè lloc, aquest autor relaciona lespai irrigat amb diverses sitges de grans dimensions que estarien datades en època tardana i que, cal suposar, serien els magatzems dels tributs estatals.17