LHorta de València només podia estar lligada a la fundació romana de Valentia el segle II abans de Crist, com una operació dirigida, organitzada i materialitzada per aquests grans constructors del passat idealitzats, i amb una cultura clàssica que regulava lorganització social en base a les lleis del Dret Romà; així, amb majúscules. I el cas és que no. LHorta de València, com a paisatge històric i social construït durant segles, no es remunta a lèpoca romana. Malauradament cal insistir ací en una obvietat: lús de laigua per a regar i així augmentar la producció daliments no és una «horta». Totes les societats del planeta han enginyat formes de domesticar laigua, per excés o per defecte, com en el nostre cas mediterrani. Sempre amb lobjectiu de trauren prot, fonamentalment i primera per a produir més aliments i sobreviure. Així que des de la revolució neolítica, fa mil·lennis, arreu del món les societat agràries han cavat canals en la terra, han conduït aigua als camps, han aterrassat les parcel·les perquè no serosionen, i han fet dipòsits i basses per a intentar emmagatzemar laigua.
El rastre daquestes construccions és allò que de vegades troben els arqueòlegs, però això no permet armar, com es fa sovint, si no es complementa amb una anàlisi històrica, que aquelles pedres, canals o argamasses que portaren aigua en el passat són lorigen de lhorta. I no, no és així. Els ibers usaren laigua per a regar, els romans també, i segurament els visigots van fer el mateix, però tot allò mai no fou lHorta de València. Cadascuna de les societats del nostre passat han fet ús de laigua per a regar, però segons els seus propis paràmetres socials, polítics, econòmics i culturals. Per això ara comprenem i per tant expliquem que lHorta de València, o el conjunt de les hortes valencianes i, en general, totes les hortes mediterrànies, són una nova forma de gestió de laigua, del regadiu i de la terra que se naprota, producte duna societat concreta que és la medieval islàmica i, en el nostre cas concret, de la societat dal-Andalus entre els segles VIII i XIII.
Només a poc a poc hem anat entenent això, a mesura que els investigadors acadèmics desmuntaven i tornaven a muntar el puzle dels paisatges irrigats mediterranis; entre ells especialment, encara que no únicament, els valencians. En aquest viatge han estat fonamentals, almenys, tres autors que cal citar individualment: Pierre Guichard, Thomas F. Glick i Miquel Barceló. Tots tres, juntament amb Antonio Malpica, Helena Kirchner, Fèlix Retamero, Ricardo González Villaescusa, Josep Torró o jo mateix, entre daltres, cadascú des de la seua especialitat en la història medieval tot i que sovint amb mirades creuades i pràctiques investigadores mixtes estan en la base daquest llibre. Història de la societat andalusina, història de la tècnica medieval i la seua difusió, història rural, història de la irrigació, història agrària..., tot plegat amb una especial mirada i interès per la història medieval valenciana i la història de lHorta.
Tot aquest rerefons es pot trobar en el present llibre, en lexplicació sobre els paisatges històrics medievals i la metodologia per al seu estudi, o en la raó per la qual estudiar els paisatges com a font històrica per a poder entendre les societats del passat, i especialment landalusina. També en la comprensió del model de relacions socials clàniques dal-Andalus, ben diferent del de la societat feudal de la Corona dAragó; del paper de lEstat islàmic i de les comunitats rurals. O en la lògica social constructiva dels sistemes irrigats de les hortes, el disseny del traçat de canals i séquies majors. En el com i el perquè dels tipus de partidors daigua o de la ubicació física dels molins al llarg del traçat de les séquies. En la relació entre minihortes i alqueries, enteses aquestes últimes com a petites aldees o llogarets poblats per famílies extenses. En la lògica social de lagricultura irrigada amb noves plantes vingudes ns i tot de lÍndia. I també en la lògica diferent quant als acords socials per a captar, conduir i repartir laigua entre comunitats camperoles i el paper de lEstat. En resum, tot un seguit de factors que marquen unes profundes diferències pel que fa a la gestió social de laigua i la construcció dels espais irrigats entre una societat romana esclavista, una societat musulmana andalusina de base tributària estatal, i una societat medieval cristiana basada en el feudalisme i les senyories.
Tot això està en el punt de partida del llibre que teniu a les mans, de Ferran Esquilache. La seua tesi doctoral no versa sobre lús físic de laigua per a regar en els voltants de la ciutat de València, sinó sobre els orígens de lHorta de València com a paisatge històric complet i construït socialment en època andalusina, abans de lany mil. Una investigació que té un component fonamental en la metodologia de larqueologia espacial desenvolupada, entre altres, pels tres autors destacats anteriorment. El treball de camp ha estat minuciós, laboriós, detalladíssim a microescala, de reconstrucció dels elements físics que caracteritzen els espais irrigats: séquies, canals, camins, espais dhabitació, espais de treball, parcel·les, marges i bancals... Una tasca de detecció de les seues regularitats, però especialment de les irregularitats, les diferències dorganització a nivell físic, material, entre una zona i altra, les distintes dimensions de les construccions del territori, amb la inestimable ajuda del canvi històric que el rei Jaume I va fer el 1238, arran de la conquesta de València, en imposar un nou sistema de mesures agràries amb el qual es va fer el repartiment de les terres entre els conqueridors.
És per tot això que les planimetries juguen un paper fonamental en aquest llibre, perquè no es limiten a ser il·lustracions del text escrit. Són veritables fonts documentals tan valuoses o més que els vells pergamins dels arxius. En bona mesura és a través dels plànols com podem entendre el procés de fundació dels primers espais irrigats al costat de les alqueries andalusines entre els segles VIII i IX. Així com la detecció del canvi a nous espais irrigats més extensos en una segona etapa posterior, lligada a una transformació signicativa en la toponímia de les alqueries habitades. I encara, la posterior densicació de la xarxa hidràulica i lestabliment de nous espais habitats al ritme del creixement demogràc i econòmic al voltant de lany mil.
Sens dubte, estem davant duna obra important, que planteja un nou camí obert per a la investigació històrica, que suggereix possibles explicacions o planteja com han de ser quan trobem limitacions o carència de més fonts conegudes o possibles en aquest moment. Que revisa idees preconcebudes dautors anteriors, però també construeix el seu discurs històric sobre allò que han comprès i explicat aquests. Que deixa interrogants, qüestions obertes i enceta el debat sobre altres aspectes. Què més podem demanar a lobra dun historiador?
ENRIC GUINOT
Catedràtic dHistòria Medieval
de la Universitat de València
INTRODUCCIÓ
La part més substancial daquesta obra és fruit de la meua tesi doctoral, que es va titular Els espais agraris i lestructura social duna gran horta uvial andalusina. La construcció i evolució de lHorta de València entre els seglesVIIIiXIII, i que vaig defensar a la Universitat de València en gener del 2016. No obstant això, hi he introduït modicacions que no es limiten a lhabitual adaptació del text original per a la publicació denitiva, sinó que he fet diversos canvis, ampliacions i altres millores substancials del contingut gràcies als consells i oportunes crítiques constructives que he rebut de diverses persones.1 Però també gràcies al meu propi procés de maduració dels resultats en els dos anys llargs que han passat entre la defensa de la tesi i ledició denitiva daquesta obra per Publicacions de la Universitat de València. A més, he afegit alguns apartats nous que, al meu parer, ajuden a donar un caràcter més global i complet al llibre.
ENRIC GUINOT
Catedràtic dHistòria Medieval
de la Universitat de València
INTRODUCCIÓ
La part més substancial daquesta obra és fruit de la meua tesi doctoral, que es va titular Els espais agraris i lestructura social duna gran horta uvial andalusina. La construcció i evolució de lHorta de València entre els seglesVIIIiXIII, i que vaig defensar a la Universitat de València en gener del 2016. No obstant això, hi he introduït modicacions que no es limiten a lhabitual adaptació del text original per a la publicació denitiva, sinó que he fet diversos canvis, ampliacions i altres millores substancials del contingut gràcies als consells i oportunes crítiques constructives que he rebut de diverses persones.1 Però també gràcies al meu propi procés de maduració dels resultats en els dos anys llargs que han passat entre la defensa de la tesi i ledició denitiva daquesta obra per Publicacions de la Universitat de València. A més, he afegit alguns apartats nous que, al meu parer, ajuden a donar un caràcter més global i complet al llibre.
Això no vol dir, però, que considere aquest treball una recerca tancada, sinó tot al contrari. La necessitat de publicar aquests primers resultats en forma de llibre mobliga a donar-li una forma dobra acabada, però crec que només estem en realitat al principi de tota una nova línia de treball sobre les grans hortes andalusines que a penes ha fet els primers passos, i estic segur que, a llarg termini, algunes de les idees, propostes i hipòtesis de treball que he plantejat ací hauran estat modicades o superades per lavanç de la investigació. I això, per descomptat, serà una bona notícia, perquè signicarà de forma inequívoca que el coneixement històric sobre la societat andalusina ha avançat més encara del que ja ho ha fet.
El meu propòsit amb aquesta recerca, de fet, ha estat sempre intentar respondre antigues preguntes i solucionar vells problemes que havien estat ja plantejats pels historiadors que van estudiar la societat dal-Andalus al llarg dels anys setanta, vuitanta i noranta del segle XX, a través de metodologies documentals i arqueològiques. Crec haver pogut resoldren alguns o, almenys, espere haver aportat alguna idea nova, però, com en tota recerca cientíca sobre les societats del passat, el que es presenta ací ara són sobretot hipòtesis, nous dubtes i altres preguntes, més que no respostes denitives i contundents. I així és com voldria, de fet, que sinterpretassen les conclusions daquest treball, com un pas més en el continu procés de recerca global de la Història, amb tots els encerts i els errors que haja pogut haver comès i que només el temps i més recerca faran evidents.
Si el meu treball serveix per a estimular recerques semblants en altres hortes i àrees irrigades equivalents a lHorta de València bo i contradient els resultats que jo he plantejat ací, o les conclusions a les quals he pogut arribar, i serveix encara per a generar debat historiogràc, em podré donar per satisfet. Sóc conscient que no tothom pensa igual sobre la confrontació darguments, però jo continue creient, com molt bé vaig aprendre fa anys quan estudiava a la universitat, que un pas essencial del mètode històric és a dir, de la nostra professió és lintercanvi i la confrontació didees entre la comunitat cientíca per a augmentar plegats el coneixement sobre les societats del passat i, en conseqüència, entendre millor la nostra pròpia societat. De fet, sense el debat i el contrast darguments no existeix la Història com a ciència, i es converteix en un simple relat derudits sense sentit. Però també és cert que per a poder avançar en el debat historiogràc, el punt de partida ha destar necessàriament ben plantejat, i això no sempre ha estat així al llarg del temps. Ho demostra el fals «debat» sobre lorigen romà o islàmic de les grans hortes mediterrànies de la península Ibèrica, que es va desenvolupar al llarg dels segles XIX i XX i que va condicionar la recerca sobre aquests espais hidràulics enfocant-la de manera equivocada, com assenyala encertadament Enric Guinot en el pròleg daquest llibre. Així, doncs, cal contextualitzar molt bé el punt de partida i els objectius de tota recerca històrica abans de començar a analitzar les dades i extrauren conclusions.
DOS FALSOS DEBATS: LORIGEN DE LES GRANS HORTES FLUVIALS
Mientras no salga prueba de lo contrario, y pienso que no saldrá, seguiré creyendo que el sistema de riegos de la huerta de Valencia no es cosa de moros.
Amb aquesta frase tan contundent, larabista valencià Julián Ribera va acabar un text breu que va publicar lany 1908 en lAlmanaque del diari Las Provincias, i que va titular originàriament «El sistema de riegos de la huerta de Valencia, ¿es cosa de moros?».2 Ribera hi comparava els sistemes hidràulics de Marràqueix, on abunden els qanats, amb els sistemes hidràulics de lHorta de València, que són de derivació uvial, i arribava a la conclusió que ambdós eren molt diferents. Per tant, deia, els de València necessàriament devien haver estat construïts en un moment diferent al període musulmà i això, inevitablement, havia de ser en lèpoca romana. Aquesta armació no deixa de ser estranya venint dun arabista, però la seua postura potser anecdòtica és ben signicativa respecte a tot el debat que més tard es desenvoluparia de la mà daltres autors. Tanmateix, com ja va assenyalar fa temps Thomas F. Glick, malgrat que el mètode comparatiu emprat per Ribera havia estat molt encertat, si en compte de comparar lHorta de València amb els qanats de Marràqueix ho hagués fet, per exemple, amb la Ghūta de Damasc, o amb qualsevol altra horta uvial dOrient o del Nord dÀfrica, les conclusions a les quals hauria arribat haurien estat unes altres diferents.3
És evident que larticle esmentat de Ribera no és, ni pretenia ser probablement, un text acadèmic dacord amb els cànons formals del segle XIX. Tot i això, si bé és cert que altres autors havien defensat abans que ell la romanitat de lHorta de València, aquest article de Ribera que sempre cita tothom per lesment que en va fer Glick es considera linici dallò que més tard sha anomenat el debat sobre lorigen de les grans hortes. En la meua opinió, però, aquest presumpte «debat» és una construcció historiogràca que sha fet més recentment, ja que mai no es va produir un vertader intercanvi darguments entre investigadors i especialistes. Més aviat al contrari, si analitzem el «debat», en realitat va consistir en lexposició reiterada al llarg de tot un segle duna sèrie didees divergents al voltant de lorigen de les grans hortes per part de diversos autors, entre els quals no hi va haver mai cap intercanvi darguments ns a temps més recents.
Així, davant la idea tradicional que havien mantingut els erudits locals i també certs autors internacionals inuenciats pels primers, que sempre havien defensat lorigen àrab de lHorta de València i la resta de grans hortes, trobarem els defensors més seriosos de la hipòtesi romana ben entrada la segona meitat del segle XX. Només a tall dexemple, i sense cap pretensió dexhaustivitat, es poden esmentar alguns dels autors més citats i coneguts, com ara larqueòleg Miquel Tarradell, qui el 1965 argumentava que els àrabs no havien pogut construir lHorta de València perquè els musulmans no van ser una civilització denginyers, mentre que els romans sí que ho van ser. Segurament fonamentava la seua opinió en treballs llavors recents com els de José Llorca, arqueòleg municipal de València, qui defensava la romanitat de lhorta valenciana a partir de la troballa fortuïta, en una tomba visigòtica, de cinc plaques ceràmiques reutilitzades que, segons diu, haurien servit originàriament com a partidores en les suposades séquies dirrigació romanes; si bé és evident que això no demostra res concret. Per últim, shi pot esmentar també el geògraf Antonio López Gómez, qui, en un important article que ha estat citat a bastament, després de fer un exhaustiu repàs a tots els autors que havien defensat (amb arguments o sense) un origen romà per als sistemes hidràulics valencians, nalment va basar la seua opinió, de forma més raonada, en les restes daqüeductes romans que hi ha encara ara a la vora del Túria, a lalçada de Riba-roja, els quals serien diu lorigen de lhorta.4