Títol original: Essays [1741, 1742, 1755] © de la traducció: Sergi Rosell © daquesta edició: Universitat de València
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 - 46010 València
Disseny de la col·lecció: Enric Solbes
Maquetació: Celso Hernández de la Figuera
ÍNDEX
Introducció
Sobre la delicadesa del gust i de la passió
Sobre la tragèdia
Sobre la norma del gust
Sobre la simplicitat i el refinament en lescriptura
Sobre el suïcidi
Sobre la immortalitat de lànima
Introducció
David Hume (1711-1776) és conegut avui dia, sobretot, com a filòsof. Si haguéssem desmentar les seues principals obres, començaríem amb el Tractat de la naturalesa humana (1739-40), seguiríem amb les dues Investigacions (sobre lenteniment humà, 1748; i sobre els principis de la moral, 1749) i potser afegiríem també els Diàlegs sobre la religió natural (1749). Tanmateix, foren els assaigs i les dissertacions i les obres dhistòria escrits dirigits a un públic més ampli el que li permeté forjar-se un nom com a escriptor entre els seus coetanis.
Hume va ser un pensador precoç. Als divuit anys ja havia concebut les idees fonamentals de la seua filosofia, que sesforçaria de seguida a plasmar en la que havia de ser la seua obra magna: el Tractat de la naturalesa humana. Però en ser publicada, una dècada després, no tindria la repercussió que ell esperava, la qual cosa li provocà una gran desil·lusió. Hume arribà a la conclusió que aquella obra «havia nascut morta» a causa principalment duna expressió i una argumentació deficients que impediren que fos correctament compresa. La seua reacció positiva va ser esforçar-se a exposar, millor, les idees que al Tractat havien estat presentades descuradament, i dací la composició de les dues Investigacions. Alhora, aquest entrebanc també va reforçar la seua vocació més estrictament literària: lafany per aconseguir una expressió més estètica assagística de les seues idees; una vocació que, de totes maneres, ja li venia dabans. Cal tenir en compte que els primers assaigs (Assaigs morals i polítics, 1741-42) es publicaren immediatament després del Tractat, i deuen haver estat escrits de manera si no simultània, sí consecutiva. No començà, doncs, a compondrels com a reacció al «fracàs» del Tractat, però aquest fet sembla haver contribuït decisivament a fer-lo dedicar-se més plenament al conreu daquest vessant de la seua obra; disposició que consolidaria lexcel·lent recepció dels Assaigs per part del públic. Hume continuà tota la vida escrivint nous assaigs i refent els ja publicats per a les constants ampliacions i reedicions. I encara un segle després de la seua mort seguirien sent molt llegits.
Els Assaigs
Els Assaigs morals, polítics i literaris són peces dextensió i intenció diversa nhi ha de breus i de prou llargs, defectistes i de conscienciosos que tracten duna gran varietat de temes duna manera planera, entenedora i amena. En contrast amb lestil dens i tècnic del Tractat, són textos molt més lleugers, dorientació pràctica i amb una qualitat literària molt superior. En general, es distingeixen tant dels Essais (1580) de Michel de Montaigne ja que són menys retòrics i tenen una estructura argumentativa més palesa, com de lestil aforístic condensat dels Essays or Counsels (1625) de Francis Bacon.
Hume és fill de lanomenada època augusta de la literatura britànica, caracteritzada per la imitació conscient de Virgili, Horaci, Ovidi i altres escriptors del segle dAugust, i en comparteix els ideals estètics. El seu model més immediat eren els assaigs senzills i elegants que Joseph Addison publicava regularment en The Spectator. Aquest diari, que el mateix Addison contribuí a fundar, fou una de les publicacions periòdiques més influents al segle XVIII, no sols a Anglaterra, sinó també a lEscòcia de després de la Unió (1707), i tenia com a propòsit instruir les classes mitjanes en les àrees de coneixement general per convertir-los en «educated citizens» ciutadans amb cultura.
Hume comparteix la idea que lobjectiu del conreu de lassaig és acostar el coneixement al gran públic. Com diu en «Sobre lescriptura dassaigs»: «La separació entre els doctes i el món conservador [els llecs] sembla que ha estat el defecte més gran del nostre temps». Però aquesta separació ha tingut conseqüències adverses també per al món del coneixement. Hume veu en lassaig no sols una via destacada per a la difusió del saber, per a leducació popular, sinó també, en la direcció oposada, una oportunitat perquè el mateix coneixement abandone lempobridora reclusió acadèmica i entre en contacte amb el gran públic.
laprenentatge ha estat el gran perdedor en ser reclòs en les universitats i les cel·les, i apartar-lo del món i de la bona companyia. Per aquest mitjà, cadascuna de les anomenades Belles Lettres ha esdevingut totalment bàrbara, en ser conreada per homes sense gens de gust per la vida i les bones maneres, i sense aquella llibertat i capacitat de pensament i expressió que només poden adquirir-se amb la conversa. Fins i tot la filosofia quedà arruïnada per aquesta desoladora reclusió del seu mètode destudi, i esdevingué tant quimèrica en les seues conclusions com inintel·ligible en el seu estil i en la manera de ser presentada.1
Ladopció de lassaig com a forma dexpressió escrita no va en detriment del contingut, ans al contrari. Hume creu en lestreta connexió entre el contingut i la forma, entre el que hom vol dir i com ho diu. Lestil descriptura influeix en la manera dargumentar, i les necessitats de largumentació duna argumentació efectiva i no merament especulativa, especialment quan es tracta de temes morals, demanen un estil determinat, una manera eficaç descriure. I el model de Hume per a lassaig és la conversa entre persones cultivades: lintercanvi de raons i parers respecte duna qüestió duna manera entenedora i profitosa.
El resultat es preveu beneficiós per a totes dues bandes:
Cal esperar que aquesta unió entre els doctes i el món conservador, que afortunadament ha començat, millorarà encara més amb lavantatge mutu, i, per a aquest fi no conec res de més profit que uns assaigs com aquests amb els quals pretenc entretenir el gran públic.
I lassaig pot «entretenir el gran públic» perquè té la virtut daproximar-se més a la vivacitat típica de la conversa; la qual, entre persones racionals, no hauria de circumscriures a temes trivials.
¿Quina possibilitat hi ha de trobar temes de conversa bons per a distraure les criatures racionals, sense recórrer en algun moment a la història, la poesia, la política i als principis més obvis, almenys, de la filosofia? ¿Ha de ser tot el nostre discurs una sèrie continuada dhistòries de xafarderies i de comentaris ociosos?
Cal assenyalar que, contra el que sha pressuposat durant un cert temps, els Assaigs no estan al marge de la filosofia de Hume, ni en són un capítol apart. En lAdvertiment que els encapçalava en algunes edicions, lescocès expressa el desig que es reconega que «contenen els seus sentiments i principis filosòfics». I, de fet, no sols mantenen una gran coherència amb les obres més purament filosòfiques, sinó que, a més a més, algunes de les seues aportacions més destacades a la filosofia apareixen formulades en els assaigs. És el cas, en particular, de les seues idees estètiques, que trobem fonamentalment en «Sobre la norma del gust» assaig que, dhaver seguit amb el pla inicial, hauria constituït una de les parts del Tractat.
Com dèiem, Hume pren la conversa com a model per a lescriptura assagística. Certament, el seu estil està molt allunyat de la confessió agustiniana; i no fa dell mateix «la matèria del meu llibre», com Montaigne. Lassaig humeà se centra més directament en lobjecte de reflexió, sense un jo tothora interposat ni divagacions excessives. Però això no significa que no construesca un punt de vista des del qual es consideren les qüestions, se sospesen les raons, sopina, etc., que no deixa de transmetre la idiosincràsia de lautor. Malgrat les grans diferències entre els distints assaigs humeans, hi trobem sempre lafany per fer valdre una tesi determinada per argumentar-la, tot i que sense la pretensió daconsellar, com en el cas de Bacon. El punt de vista defensat està immers en un diàleg continu amb altres punts de vista, representats per opinions convencionals, consideracions contràries, possibles objeccions, sàvies citacions dautors clàssics, etc. En aquest intercanvi de raons, Hume assaja la defensa duna posició basada sempre en el sentit comú i lexperiència, i hostil als prejudicis i a les conviccions dogmàtiques. La conversa entre persones sol menar a algun lloc que és probable que siga més remarcable quan es duu a terme entre esperits cultivats, per bé que normalment caldrà donar-li algunes voltes. Encara que no shi arribe a un acord final, com passa la major part de vegades, els enraonadors acaben tenint una millor comprensió de la qüestió, que inclou lapreciació dels motius i les raons duns i altres amb tots els pros i contres, i habitualment sho passen bé conversant. Aquest pot ser un bon model per a la filosofia mateixa.
En definitiva, els Assaigs de Hume assoleixen el propòsit de combinar amb solvència la lucidesa en la reflexió i la bellesa en lexpressió. El seu amic John Home afirmava que aquesta obra és «alhora popular i filosòfica, i conté una estranya i afortunada unió de ciència i bella escriptura». Per a Eugene F. Miller, editor contemporani de lobra, «els assaigs són elegants i entretinguts en estil, però completament filosòfics en el temperament i el contingut». No debades, el crític i filòsof Leslie Stephen considerava el seu autor «el pensador més agut de la Gran Bretanya del segle XVIII, i lintèrpret més qualificat de les seues tendències intel·lectuals.» Fet i fet, és molt probable que siga en els assaigs, i no en els tractats abstractes, on trobem el vertader Hume; no sols per totes les raons anteriors, sinó també per la tendència daquest «diletant» si fem cas de la presumpta acusació de Jeremy Bentham, a caure en la digressió, com ell mateix ens confessà en la seua autobiografia.
La selecció
Els Assaigs (Morals i Polítics, originàriament) es publicaren per primera vegada en dos volums els anys 1741 i 1742 i foren constantment revisats per Hume, per a continues reedicions i ampliacions. Però només dos dels assaigs que presentem ací «Sobre la delicadesa del gust i la passió» i «Sobre la simplicitat i el refinament en lescriptura» apareixien ja en aquesta primera edició. Els altres quatre no foren escrits fins una quinzena danys després (al voltant de 1755), quan Hume preparava el volum que havia danomenar-se Five Dissertations i on shavien dincloure inicialment «Sobre el suïcidi», «Sobre la immortalitat de lànima », «Sobre la tragèdia», «Sobre les passions» i «La història natural de la religió». Però advertit del perill que, per les opinions expressades, suposava publicar els assaigs sobre el suïcidi i la immortalitat de lànima, lescocès acceptà substituir-los per un de nou«Sobre la norma del gust», escrit expressament, i el volum acabà convertint-se en les Four Dissertations, publicades el 1757. Tanmateix, de «Sobre el suïcidi» i «Sobre la immortalitat de lànima» els anomenats «assaigs no publicats» circularen còpies prèvies i en 1770 aparegué també una traducció francesa, sembla que no autoritzada. Acabarien publicant-se pòstumament, lany 1777, precedits duna advertència de leditor que volia servir d«antídot al verí contingut en aquests escrits», com deia la portada. La reedició de 1783 fou la primera en què figurà el nom de lautor.
Els assaigs que presentem ací són alguns dels més importants i dinterès més ampli dels continguts en la col·lecció dassaigs de Hume. Nhi ha tres «Sobre la tragèdia», «Sobre la norma del gust» i «Sobre la simplicitat i el refinament en lescriptura» que són principalment de tema estètic; dos més «Sobre el suïcidi» i «Sobre la immortalitat de lànima» són de tema moral o existencial, amb una clara dimensió metafísica; i, finalment, un altre «Sobre la delicadesa del gust i de la passió» fa de pont entre les dues esferes.
En el primer assaig ací inclòs, «Sobre la delicadesa del gust i de la passió», Hume compara la naturalesa daquests dos tipus de delicadesa. Si conreem la primera tant com evitem la segona, és perquè, si bé en augmentar la nostra sensibilitat als plaers i als dolors totes dues poden fer-nos més feliços, la delicadesa de la passió ens deixa desprotegits davant dels accidents de la vida. En aquest sentit, el caràcter temperat és més desitjable. Però Hume defensa que el conreu del gust estètic pot ser una bona guia per a la passió, ja que ens fa molt més selectius. La delicadesa del gust millora el temperament: fa que controlem més les nostres emocions, que estiguem menys sotmesos a la fortuna i que tinguem amistats més duradores. Aquest assaig, que connecta el gust estètic i el sentiment moral, constituiria també un pont entre el Tractat i els mateixos Assaigs.
A continuació, «Sobre la tragèdia» socupa de laparent paradoxa que suposa el fet que les emocions desagradables, especialment en la ficció, ens siguen alhora plaents. Hume presenta i discuteix lexplicació que donà Fontenelle i proposa la seua pròpia teoria, que es basa en un joc entre emocions subordinades i dominants que estan presents en una mateixa experiència emocional. Addueix també altres fenòmens que confirmarien aquest mecanisme: lencís per la novetat, la impaciència que provoca la curiositat, latracció per les coses difícils i lingredient de la gelosia i labsència de la persona estimada en lamor. Aquest és un tema important en la teorització estètica, que és també dinterès per a tota persona que reflexione sobre el poder de lart i la literatura.