Però més influent per al pensament estètic modern i contemporani ha estat lassaig «Sobre la norma del gust». El seu caràcter innovador rau en el fet que trasllada el focus datenció de lobjecte al subjecte o receptor, però sense renunciar a trobar paràmetres dapreciació estètica compartits. Hume comença presentant la posició que considera que la bellesa és un sentiment plaent causat per un objecte però que existeix només en la nostra ment, de manera que cap resposta no és superior a una altra. Aquest punt de vista contrasta amb el del sentit comú tal com el defensa Hume, segons el qual les respostes avaluatives són sentiments i, per tant, no són vertaderes ni falses, però sí que nhi ha de millors i de pitjors. Podem fer aquest tipus de judicis perquè tenim normes que representen consensos a què sha aplegat a partir de lexperiència. La mesura de lobjectivitat ve de la uniformitat de les respostes, que fa possible lexistència de sentiments comuns a tota la humanitat, el refinament i la receptivitat del gust a la reflexió, etc. Hi cal també, però, lexercici en un art particular, així com la pràctica del judici, que requereix el coneixement de les obres diverses que han estat admirades en diferents èpoques i països i lhàbit de comparar obres i estils i sospesar el seu valor relatiu. En això, el paper dels crítics aguts, de les persones de gust cultivat i versades en el judici estètic, és fonamental. Lobstacle al consens ve, però, dels biaixos i cobejances personals, que cal maldar per neutralitzar, tot adonant-nos que hi ha certes diferències degudes al tarannà, ledat, les inclinacions i el punt de vista moral que són, en bona mesura, irreductibles. Lassaig socupa, així, de temes fonamentals per a la reflexió estètica contemporània, com són la diversitat dopinions, la universalitat del sentit estètic, la formació del gust estètic, els criteris de judici estètic, la comunitat dels crítics, etc.
Daltra banda, «Sobre la simplicitat i el refinament en lescriptura» aborda la qüestió relativa a en què consisteix escriure bé. Hume recorre a la definició dAddison: es tracta dexpressar-se duna manera natural però no òbvia. Per a escriure bé, cal tant evitar la mera naturalitat, com fer-ho recaure tot en la sorpresa, lefecte de la qual no és durador, o en lornamentació excessiva, que resulta forçada i carregosa. Hume defensa tres tesis en relació amb la combinació justa de simplicitat i refinament en lescriptura. En primer lloc, manté que cal cercar el just mitjà, tot i que aquest és variable. Daltra banda, és difícil teoritzar sobre el just mitjà, o oferir-ne una regla, per la qual cosa la millor manera de tractar la qüestió és amb abundància dexemples. Finalment, lescocès veu que el perill es troba, sobretot, en els excessos del refinament, perquè és molt fàcil deixar-se enlluernar.
Els dos darrers assaigs, de caràcter moral i existencial, foren en el seu temps particularment polèmics. «Sobre el suïcidi» comença amb una lloança del poder excepcional de la filosofia per a combatre la superstició i la falsa religió. Però lobjectiu específic de Hume en aquest escrit és mostrar que les actituds tradicionals respecte del suïcidi no són més que supersticions. En primer lloc, confronta la idea tomista segons la qual el suïcidi viola lordre del món establert per Déu; usurpa la prerrogativa de la providència de decidir qui ha de morir. La resposta de Hume descansa en la idea que no és menys part de lacció de la providència que algun accident pose fi a la meua vida que ho faça jo. També ofereix raons contra la posició que afirma que el suïcidi viola els drets daltres persones o, fins i tot, els dun mateix. Duna banda, ningú no està obligat a contribuir a la societat quan això li suposa un gran greuge; a més del fet que pot arribar a ser una càrrega de massa pes per als altres. De laltra, una vida de grans penúries pot ser pitjor que la mort. Cal destacar que «Sobre el suïcidi» motivà una carta de rèplica de Rousseau.
Finalment, tanca la selecció «Sobre la immortalitat de lànima». En la línia anterior doposició a la tradició religiosa, aquest assaig és un atac ben mesurat als fonaments racionals de la idea dimmortalitat. Hume exposa i respon a tres tipus darguments en favor daquesta idea. En primer lloc, els arguments metafísics es basen en el dualisme: en el supòsit que lànima és immaterial i que el pensament, la ment, no pot ser material. No obstant això, la mera postulació duna substància immaterial difícilment pot solucionar el problema del pensament. Hume també addueix el caràcter obscur de la noció de substància i la impossibilitat de decidir qüestions de fet sense atendre a lexperiència. Però, sobretot, encara que la substància immaterial de les ànimes fos immortal, això no asseguraria la supervivència de les persones que les posseeixen en aquesta vida. En segon lloc, hi ha els arguments morals, que es basen en la idea de justícia divina: si no hi ha vida futura, no hi pot haver vertadera justícia. Cal una vida futura de premis i càstigs que siga reflex de tot allò que hem fet en aquesta. Però, com hem de pensar que es distribueixen aquests premis i càstigs eterns? Duna banda, el cel i linfern semblen pressuposar dos tipus dhomes els bons i els dolents quan en la nostra experiència la majoria de persones tenen vicis i virtuts. De laltra, el càstig etern no concorda amb la nostra idea de proporcionalitat. En suma, els nostres criteris per a castigar i premiar són el sentiment humà i els interessos de la societat; però poden aquests ser també els de la divinitat? Sembla que no. Per últim, els arguments físics es basen en lexperiència que tenim del món. Si tot allò que coneixem en aquest món apareix com a mortal, per què hauria de ser la ment diferent? També el canvi radical de condició de vida sol dur a lextinció. La conclusió de Hume és que la creença en la immortalitat de lànima no té un fonament racional, sinó que només pot basar-se en la fe en les Escriptures.
Aquesta edició
Les edicions canòniques modernes dels Assaigs, que segueixen ledició pòstuma de 1777, són la versió inclosa en The Philosophical Works of David Hume, edició de T. H. Greene i T. H. Grose (Longmans, Green, and Co., Londres, 1882-6 [volums 3 i 4]), i la dEugene F. Miller, Essays, Moral, Political, and Literary (Liberty Classics, Indianapolis, 1985), que es basa en lanterior; i per la qual cosa són fonamentalment coincidents. Lúnica diferència significativa, pel que fa a un dels assaigs ací recollits té a veure amb «Sobre el suïcidi», ja que Miller en reprodueix la versió no publicada de 1755 sobre la qual Hume féu una vintena de correccions, no recollides en la versió pòstuma, a la que Greene i Grose no tingueren accés. En conseqüència, he pres ledició de Miller com a text base per a la meua traducció. (Cal consignar que actualment hi ha en curs una edició crítica de lobra de Hume: The Clarendon Edition of the Works of David Hume, publicada per Oxford University Press. Els volums 6 i 7 estaran dedicats als Assaigs, però encara no shan publicat.)
El meu objectiu no era fer-ne una edició filològica, amb totes les variants textuals de les diferents edicions de fet, només nhe consignat una, a peu de pàgina, que sembla significativa, sinó aconseguir una versió catalana sense molts artificis, que fos com més agradable a la lectura millor, tal com Hume volia que fossen els seus Assaigs per als lectors del seu temps. Per això, sense descurar la fidelitat a loriginal, no he dubtat a deslliurar el text de certs obstacles visuals (com labús innecessari de majúscules i cursives, o una puntuació obsoleta) i a simplificar lestructura sintàctica (reordenant algunes oracions massa forçades o massa llargues perquè no es perda el sentit), però he procurat mantenir el vocabulari de Hume i no interpretar el text més de lestrictament necessari. De tant en tant, mha estat de certa ajuda la versió anglesa actualitzada del text dalguns assaigs feta per Jonathan Bennett (que es pot consultar en www.earlymoderntexts.com). Per coherència amb el costum de lèpoca, seguit per Hume, he respectat lús com a genèric del terme «home», encara que crec que en la filosofia actual shauria devitar per complet.
El meu objectiu no era fer-ne una edició filològica, amb totes les variants textuals de les diferents edicions de fet, només nhe consignat una, a peu de pàgina, que sembla significativa, sinó aconseguir una versió catalana sense molts artificis, que fos com més agradable a la lectura millor, tal com Hume volia que fossen els seus Assaigs per als lectors del seu temps. Per això, sense descurar la fidelitat a loriginal, no he dubtat a deslliurar el text de certs obstacles visuals (com labús innecessari de majúscules i cursives, o una puntuació obsoleta) i a simplificar lestructura sintàctica (reordenant algunes oracions massa forçades o massa llargues perquè no es perda el sentit), però he procurat mantenir el vocabulari de Hume i no interpretar el text més de lestrictament necessari. De tant en tant, mha estat de certa ajuda la versió anglesa actualitzada del text dalguns assaigs feta per Jonathan Bennett (que es pot consultar en www.earlymoderntexts.com). Per coherència amb el costum de lèpoca, seguit per Hume, he respectat lús com a genèric del terme «home», encara que crec que en la filosofia actual shauria devitar per complet.
Les notes al text tenen bàsicament dues funcions: o bé clarificar algun passatge, o bé presentar autors, obres, personatges o circumstàncies referits en el text el coneixement dels quals no puga pressuposar-se. En tot cas, la meta és sempre contribuir a la comprensió del text. Per elaborar-les, he tingut presents les notes de ledició de Miller i els comentaris de Bennett (que en alguns casos reproduesc íntegrament), i he consultat diverses fonts enciclopèdiques. Per a les citacions clàssiques, he acudit a la traducció consagrada, quan nhi havia. Les notes de Hume, que en són poques, van marcades amb un asterisc (*).
Estic especialment agraït a Miracle Garrido, sempre tan generosa amb mi, per les seues esmenes i els seus assenyats suggeriments, que sens dubte han contribuït a millorar la traducció. Tobies Grimaltos també ha llegit el manuscrit i mha fet observacions útils. Finalment, a Vicente Sanfélix, reconegut estudiós del pensament de Hume, li agraesc els seus precisos i encertats comentaris a la introducció. No cal dir que tots els errors són responsabilitat només meua.
Traduccions dobres de Hume
Investigació sobre lenteniment humà. Traducció de J. M. Sala-Valldaura; edició a cura de V. Camps. Laia, Barcelona, 1982. (Reedició: Edicions 62, Barcelona, 1998.)
Investigació sobre lenteniment humà. Antologia mínima. Presentació de Ricard Costa; selecció i traducció dAntoni Martínez Riu. Casal del Mestre, Santa Coloma de Gramenet, 1993.
Investigació sobre els principis de la moral [inclou: Apèndixs I-IV i Un Diàleg]. Traducció i edició de Miquel Costa. Edicions 62, Barcelona, 1994.
Resum del Tractat de la naturalesa humana; Carta dun gentleman al seu amic dEdimburg; La meva vida; i La mort de David Hume (dAdam Smith). Edició de Miquel Costa. La Busca, Barcelona, 2005.
Edicions per a lensenyament
Extracte del Tractat de la Naturalesa Humana. Introducció, traducció i notes a càrrec de Manuel Satué. Institut de Ciències de lEducació de la UAB, Barcelona, 1990.
Compendi dun Tractat de la naturalesa humana (1-25); Investigació sobre els principis de la moral (Apèndix 1: «Sobre el sentiment moral»). Estudi de Federico Ruiz Company; trad. de Manuel Satué i Vicente Vilana. Editorial Diálogo, València, 2009.
Llegir el Resum dun llibre recentment publicat intitulat«Tractat de la natura humana» (1-25) i la Investigació sobre els principis de la moral (Apèndix I). Edició de Marta I. Moreno i Guillermo Patiño Díaz-Alejo. PUV, València, 2011.
1.Aquest i els dos fragments següents també pertanyen a «Sobre lescriptura dassaigs».
Sobre la delicadesa del gust i de la passió
Algunes persones estan subjectes a una certa delicadesa de la passió que les fa extremament sensibles a tots els accidentes de la vida i els dóna una alegria intensa arran de cada esdeveniment pròsper, alhora que un dolor punyent quan es troben amb linfortuni i ladversitat. Els favors i el bon ofici atrauen fàcilment la seua amistat, mentre que els greuges més nimis provoquen el seu ressentiment. Qualsevol honor o senyal de distinció els eleva sobre mesura, però són també dallò més sensibles al menyspreu. Les persones amb aquest caràcter, sens dubte, experimenten gaudis més vívids, i també afliccions més fortes, que els homes de temperament fred i apaivagat. Però trobe que, al capdavall, ningú no seria del darrer tipus de caràcter, si pogués dominar per complet les seues disposicions. Bona o mala, la fortuna és ben poc en la nostra mà. I si la persona que té aquesta sensibilitat de temperament es troba amb la desgràcia, llavors sent un pesar o un ressentiment que se li apodera enterament, que la priva de tota mena dentusiasme envers els esdeveniments comuns de la vida, el gaudi adequat dels quals constitueix la part principal de la nostra felicitat. Els plaers més grans són molt menys freqüents que els grans dolors, de manera que un temperament sensible es trobarà menys amb els primers que amb els darrers; per no dir que els homes amb aquestes passions intenses tendeixen a veures arrossegats més enllà dels límits de la prudència i la discreció, i fan passos en fals en la vida que solen ser irreparables.
Hi ha una delicadesa del gust que podem observar en alguns homes que sassembla molt a aquesta delicadesa de la passió, i que produeix la mateixa sensibilitat respecte de la bellesa i la deformitat de tota mena que aquesta altra respecte de la prosperitat i ladversitat, de les obligacions i els greuges. Quan li ensenyes un poema o un quadre a un home amb aquest tarannà, la delicadesa dels seus sentiments fa que tot el seu ésser es commoga. Percep les pinzellades magistrals amb un entusiasme i una satisfacció tan exquisits com el fàstic i el malestar que li fan sentir les negligències o les absurditats. Una conversació educada i assenyada lentreté dallò més, mentre que la rudesa o la insolència li suposen el càstig més gran. En definitiva, la delicadesa de gust té el mateix efecte que la delicadesa de la passió: eixampla lesfera tant de la nostra felicitat com de la nostra malaurança, i ens fa sensibles a dolors i a plaers que escapen a la resta de la humanitat.
Crec, tanmateix, que tothom estarà dacord amb mi que, més enllà daquesta semblança, la delicadesa del gust es desitja i es conrea tant com la delicadesa de la passió es lamenta i shi posa remei, quan és possible. Els bons i els mals accidents de la vida no depenen gaire del que nosaltres disposem, però està en el nostre poder triar els llibres que llegim, les diversions que consumim i les companyies que conreem. Els filòsofs han maldat per fer de la felicitat una cosa totalment independent de les coses externes a nosaltres. Però aquest grau de perfecció és impossible daconseguir, per bé que tot home savi procurarà situar la seua felicitat en aquells objectes que depenen principalment dell; cosa que com millor sateny és per mitjà daquesta delicadesa de sentiment.1 Quan un home posseeix aquest talent, és més feliç per causa dallò que agrada al seu gust que per allò que afalaga els seus apetits, i gaudeix més dun poema o dun raonament que dels luxes més cars que shi puga permetre.2