En català medieval, i en alguns casos en català modern, es conserven uns quants verbs provinents de la segona conjugació llatina per evolució fonètica regular. Atenent a la forma dels infinitius en llatí, i en part a levolució posterior, es poden establir quatre grups diferents dinfinitius:
(a) Els verbs amb un radical acabat en -B-:
(7) a. DEBERE > dever
b. HABERE > haver
(b) Els verbs amb un radical acabat en -L-:
(8) a. CALERE > caler
b. DOLERE > doler
c. SOLERE > soler
d. VALERE > valer
(c) Els verbs amb un radical acabat en -N-:
(9) a. TENERE > tener
b. REMANERE > remaner/romaner
(d) Els verbs amb un radical acabat en les consonants -D- O -Ce, que, com és sabut, es relaxaren i acabaren caient:7
(10) a. IACERE > jaser > jaer
b. LICERE > leser > leer
c. PLACERE > plaser > plaer
d. SEDERE > seser > seer
e. VIDERE > veser > veer
Juntament amb aquests infinitius etimològics, hi ha uns quants verbs que adoptaren, analògicament, el model de la segona conjugació. En uns casos, el canvi està motivat per raons estrictament formals; en uns altres, la motivació del canvi degué ser semàntica. Segurament són raons semàntiques, les que justifiquen que els verbs irregulars posse i velle adoptaren formes arizotòniques en el moment en què es regularitzà linfinitiu en llatí tardà:
(11) a. *POTERE > poder
b. *VOLERE > voler
Efectivament, es tracta de verbs auxiliars i modals que constituïen un grup bastant homogeni amb els etimològics haver i dever. La mateixa raó semàntica es pot adduir en el canvi experimentat per sapere (12a), juntament amb la proximitat formal amb alguns infinitius febles etimològics, com ocorre en el conjunt de verbs de (12).8
(12) a. *SAPERE (cl. SAPERE) > saber
b. *CADERE (cl. CADERE) > caser > caer
c. *TRACERE (cl. TRAHERE) > traser > traer
d. *CAPERE (cl. CAPERE) > caber
Com veurem en lepígraf següent, la majoria dels verbs de la segona conjugació han modificat la forma dinfinitiu originària. El canvi més general ha consistit a adoptar formes rizotòniques dacord amb el model de la tercera conjugació en un procés que sha mantingut viu fins a lactualitat (cfr. § 2.5.2). A causa daquest canvi analògic, en català modern únicament es mantenen sis verbs amb la desinència -er tònica: haver, voler, poder, saber, soler i valer.9 Notem que la majoria daquests verbs són auxiliars i modals, i tenen, per tant, una alta freqüència dús que, sens dubte, ha contribuït a atorgar estabilitat a les formes arizotòniques.
2.5 La tercera conjugació
La tercera conjugació, com sha indicat més amunt, era bastant més nombrosa que no la segona i no ha deixat dincorporar verbs procedents de la segona conjugació al llarg de la història del català. Els infinitius daquests verbs es poden classificar formalment en tres grups: els acabats en -re, en -er i en -r.
2.5.1 Infinitius acabats en -re
Els infinitius més generals són, amb molta diferència, els acabats en -re. Aquesta desinència respon a levolució fonètica regular i, concretament, a la síncope de la vocal posttònica i al manteniment, com a element de suport, de la vocal final. En alguns casos, aquests infinitius es veieren sotmesos a evolucions fonètiques particulars a causa de la inestabilitat de la consonant bategant en determinats grups consonàntics.10 Partint daquests contextos fònics, es poden diferenciar els grups següents:
(a) Els verbs que tenien en llatí un radical acabat en les consonants -V-, -D- O -Ce. Aquestes consonants, com se sap, es vocalitzaren en [w] després de la síncope de la vocal posttònica:11
(13) a. CREDERE > creure
b. RĀDERE > raure
c. VĪVERE > viure
d. *AUCIDERE (cl. OCCIDERE) > ociure/auciure
e. *COCERE (cl. COQUERE) > coure
f. *MOVERE (cl. MOVERE) > moure
g. *NOCERE (cl. NOCERE) > noure
h. *RIDERE (cl. RIDERE) > riure
(b) Els verbs que tenien un radical acabat en oclusiva simple o geminada:
(14) a. BATT(U)ERE > batre
b. CONCIPERE > concebre
c. RECIPERE > resebre > reebre > rebre
d. REDDERE > (redre/) retre12
(c) Els verbs que tenien un radical acabat en grups de nasal o líquida més oclusiva:
(15) a. ATTENDERE > atendre
b. FUNDERE > fondre
c. PRENDERE > p(r)endre
d. INCENDERE > encendre
e. RUMPERE > rompre
f. PERDERE > perdre
(d) Els verbs que tenien un radical acabat en nasal bilabial. Aquests verbs es documenten des dels orígens amb una b epentètica que afavoreix la transició entre la nasal en posició de coda i la bategant de lobertura de la síl·laba següent:
(16) a. PREMERE > prembre
b. REDIMERE > resembre > reembre > rembre
c. *TIMERE (cl. TIMERE) > tembre
Aquests verbs, però, han adoptat en català modern infinitius acabats en -er àtona (prémer i témer) i en algun cas, per cultisme, han canviat de conjugació (redimir). Les formes etimològiques, amb tot, són generals durant el XV i encara predominen durant el XVI (Coromines, DECat, VIII: 382-383).
(e) Els verbs que tenien un radical acabat en l o n. Aquests verbs presenten al llarg de la història del català dues solucions diferents que eviten el grup amb l o n i bategant:
(17) c. COLERE > colre > coldre
b. MOLERE > molre > moldre
c. TOLLERE > tolre > toldre
d. PŌNERE > ponre > pondre
Com es pot comprovar en aquests exemples, la solució del català antic consistí en la vibrantització o el tensament de la bategant. Aquesta solució encara es manté dialectalment en rossellonès i tot al llarg dels Pirineus, i de manera vacil·lant en el català insular (Badia, 1951: § 92, V-VI).13 En la major part del català modern, tanmateix, aquests verbs han introduït una d epentètica, seguint el model dalguns dels infinitius del grup (c).
(f) Els verbs que tenien un radical acabat en els grups -NCe i -RCe:
(18) a. VINCERE > vençre
b. *TORCERE (cl. TORQUERE) > torçre
Com en el cas anterior, la bategant daquests infinitius experimentà un procés de vibrantització. Aquests infinitius, però, foren desplaçats des del XIV, i sobretot al XV, per les formes modernes amb -er àtona: tòrcer i vèncer.
(f) Els verbs que tenien un radical acabat en els grups -NCe i -RCe:
(18) a. VINCERE > vençre
b. *TORCERE (cl. TORQUERE) > torçre
Com en el cas anterior, la bategant daquests infinitius experimentà un procés de vibrantització. Aquests infinitius, però, foren desplaçats des del XIV, i sobretot al XV, per les formes modernes amb -er àtona: tòrcer i vèncer.
2.5.2 El canvi analògic /er/ >> /re/
Com sha assenyalat més amunt, la quasi totalitat dels infinitius febles de la segona conjugació shan convertit en forts en un procés que ha durat des del llatí tardà fins a lactualitat. Lescàs nombre de verbs de la segona conjugació provocà que aquests verbs, malgrat tenir un infinitiu congruent amb els verbs de les conjugacions primera i quarta, acabessin adoptant les formes rizotòniques dels verbs de la tercera conjugació. El canvi, però, no presenta la mateixa cronologia per a tots els verbs a causa, bàsicament, de factors relacionats amb la freqüència dús i amb les peculiaritats fonètiques del radical.
El canvi fou bastant ràpid en els verbs que tenien una forma acabada en la semivocal [w] en la tercera persona del present dindicatiu: veu, seu, deu, etc. Aquest tipus de formes reapareixien en molts verbs de la tercera conjugació i permetien establir relacions proporcionals del tipus «viu : viure = veu : x», a partir de les quals sobtenien les formes analògiques: veure en aquest cas. Aquest factor, sens dubte, explica que el canvi fos preliterari en casos com ara moure, noure, riure o coure, als quals ja ens hem referit en lepígraf anterior,14 i una mica més tardà en deure (per letimològic dever), en haure (variant transitiva del verb haver) i en els infinitius del tipus veer, que es documenten des del XIII i són majoritaris durant el XIV. En aquest darrer cas, les noves formes analògiques tenien a més lavantatge devitar el hiat entre les vocals del radical i la desinència:
(19) a. veer >> veure
b. plaer >> plaure
c. seer >> seure
d. caer >> caure
e. jaer >> jaure
f. leer >> lleure
Els verbs que no tenien una forma de tercera persona del present dindicatiu acabada en [w] shan mostrat, en general, més resistents al canvi, tot i que en alguns casos les formes analògiques són bastant antigues. Pel que fa als verbs amb radical acabat en nasal, el canvi és preliterari en el cas de linfinitiu tembre i una mica més tardà en el cas de romandre (per lantic remaner). Quant als verbs amb radical acabat en l, el canvi ja apareix documentat des de la fi del XIV en el cas de doler i la forma rizotònica doldre ja deuria ser la majoritària a la fi del XV. El verb caler és general durant tota ledat mitjana i la forma analògica caldre simposa tardanament. Més vitalitat presenten encara les formes valer, soler i voler pertanyents al petit grup de verbs que han mantingut les formes arizotòniques.15 Pel que fa als verbs amb radical acabat en b, el canvi de cabre per lantic caber ja devia ser bastant normal a la fi de ledat mitjana, com mostra el fet que la forma analògica aparegui documentada en Sant Vicent i el fet que fos explícitament condemnada a les Regles desquivar vocables. Molt més resistent sha mostrat la forma saber, a causa, sens dubte, de lalta freqüència dús.16
Ja hem comentat més amunt el resultat de tot plegat: el model de la segona conjugació llatina ha quedat reduït en el català normatiu únicament a sis verbs (haver, voler, poder, saber, soler i valer). A aquests sis verbs, potser convindria afegir-hi també la variant esser (en lloc de les variants ésser i ser), que segurament ha adoptat aquesta forma pel seu caràcter auxiliar. No endebades, aquest infinitiu és viu sobretot al baleàric, on la funció dauxiliar perfectiu sha mantingut durant més temps.17
2.5.3 Infinitius acabats en /-er/
El segon grup dinfinitius de la tercera conjugació està integrat per tots aquells que tenen la desinència -er. Aquesta desinència respon, com en el cas anterior, a levolució fonètica regular i, concretament, a la necessitat de mantenir la vocal posttònica com a vocal de suport per tal devitar la formació de grups consonàntics amb dificultats acústiques i articulatòries. Així, presenten aquest tipus de desinència els verbs que tenien en llatí un radical acabat en vibrant o en un grup consonàntic a partir del qual es formaria una consonant palatal (-NGe i -SCe):
(20) a. ATTINGERE > atènyer
b. CRESCERE > créixer
c. CURRERE > córrer
d. PLANGERE > plànyer
e. STRINGERE > estrènyer
En català primitiu també sintegren en aquest submodel altres verbs que en general han adoptat les formes de la quarta conjugació llatina. Es tracta, concretament, de verbs que tenen un radical acabat en consonant palatal, sobretot en consonant palatal africada sonora, com en (21), però també en nasal o líquida palatal, com en (22):
(21) a. AFFIGERE > afíger
b. CORRIGERE > corrèger
c. ELIGERE > elèger
d. FRĪGERE > fríger
e. FUGERE > fúger
f. LEGERE > líger
g. REGERE > règer
(22) a. CINGERE > cínyer
b. COLLIGERE > cúller
c. JUNGERE > júnyer
d. TINGERE > tènyer
Aquestes formes, normals durant el XIII, encara es documenten en alguns casos durant el XIV, sobretot en textos nord-orientals.18
2.5.4 Infinitius amb desinències no vocàliques
Uns quants verbs de la tercera conjugació llatina presenten infinitius que tenen com a marca formal el segment -r sense cap desinència vocàlica. Es tracta, concretament, dels verbs dir, dur, fer (o larcaic far) i trer (que alterna en català medieval amb traer). Lorigen daquestes formes no sha de buscar en infinitius forts llatins amb radical acabat en la consonant -C-, ja que aquests ètims haurien donat fonèticament infinitius en -ure (cfr. § 2.5.1). En la majoria de casos, cal partir més aviat dinfinitius vulgars abreujats a causa de lalta freqüència dús i, potser, de la pressió analògica exercida pels participis forts (Coromines, DECat, III: 141 i 954) i per les formes de segona persona de limperatiu sense desinència daquests verbs (DIC, DUC, FAC; cfr. § 10.2.1):19