(23) a. DĪCERE > *dire > dir
b. DICERE > *dure > dur
c. FACERE > *fare > far
Lantic infinitiu trer, en canvi, respon a levolució fonètica regular de lètim llatí: TRAHERE > traire > trer. A partir daquest infinitiu, daltra banda, segurament es creà linfinitiu fer (< *faire), extret del participi factum d'acord amb el model de traire / tractum: *faire >fer.20
Un altre verb amb una forma particular és el copulatiu (i auxiliar) ésser. Aquest infinitiu, provinent de la forma vulgar *ESSERE (pel clàssic ESSE), ha adoptat en una part important del domini lingüístic les formes esser i ser. A la primera ja ens hem referit al final de lepígraf 2.5.2. La segona, bastant general ja des del XV, segurament es formà a partir de les formes personals que tenien aquest radical (seré i seria, per exemple) i de lanalogia exercida pel verb fer. Notem que aquest canvi, que també afecta el gerundi (essent > sent), permetia eliminar una variant al·lomòrfica del verb més irregular de la conjugació catalana.
2.5.5 Infinitius acabats en -rre
Un cas especial presenten també uns quants verbs que, en català medieval, tenen infinitius acabats en -rre, juntament amb les variants en
-ir, que shan imposat en el català modern. Es tracta, concretament, dels verbs oferre, soferre i querre (i els derivats conquerre i requerre). El verb querre i els derivats responen a levolució fonètica regular de lètim llatí: QUARERE > querre. Els altres dos verbs, per contra, són cultismes que reprodueixen la forma irregular que aquests verbs tenien en llatí clàssic (OFFERRE i SUFFERRE), tot i que ja havien adoptat les formes regulars en -ire en el llatí tardà.
2.6 La quarta conjugació
Amb lexcepció del castellà, el portuguès i el sard, la quarta conjugació té en totes les llengües romàniques dues classes de verbs perfectament diferenciades: la classe pura, heretada directament dels verbs de la quarta conjugació llatina, i la classe incoativa, de formació romànica, que presenta una extensió del radical en aquelles formes del sistema de present que no tenen la vocal temàtica i. La classe pura compta amb un petit nombre de verbs i no és productiva: recordem, en aquest sentit, que la quarta conjugació era bastant reduïda ja en llatí clàssic. La classe incoativa, per contra, té un nombre bastant elevat de verbs, és productiva i no ha deixat daugmentar el seu domini amb verbs de la classe pura. Ara no ens centrarem en la classe incoativa, que té tota una sèrie de particularitats que seran analitzades en el capítol 6. Respecte a la classe pura, cal apuntar que està integrada tant per verbs que ja pertanyien a aquesta classe en llatí com per altres que assumiren aquest model conjugacional en llatí tardà o en català primitiu. Dins el primer grup es poden citar els verbs següents:
(24) a. AUDĪRE > oir
b. DORMĪRE > dormir
c. SENTĪRE > sentir
d. VENĪRE > venir
e. *MENTĪRE (cl. MENTĪRI) > mentir
Entre els verbs que adoptaren analògicament aquesta conjugació, ja ens hem referit en lepígraf anterior al canvi experimentat pels infinitius en -rre. Deixant de banda aquestes formes, cal citar també els verbs de les conjugacions segona i tercera B llatines, que segurament assumiren la forma de la quarta conjugació pel fet que en el llatí tardà totes tres classes tenien una iod en la primera persona del present dindicatiu i en el present de subjuntiu (cfr § 2.2). El canvi de la segona a la quarta es pot exemplificar amb tota una sèrie de verbs que prengueren la forma incoativa (cfr. § 6.4.2), però també amb alguns verbs pertanyents a la conjugació pura. El canvi es produí ja en llatí tardà en casos com ara lluir (de *LUCIRE pel clàssic LUCĒRE) i omplir (de *UMPLĪRE pel clàssic IMPLĒRE). Més tardans són els infinitius tenir i remanir, ja que les formes etimològiques tener (< TENĒRE) i romaner (< REMANĒRE) encara es documenten a la primeria del segle XIV (i una mica més tard en textos rossellonesos). Linfinitiu romanir tingué una vida bastant efímera, puix que alternà amb romandre en textos del XIV però després fou desplaçat per aquest.
Quant als verbs de la tercera B, ja ens hem referit més amunt al fet que en nord-oriental shan mantingut dins de la tercera conjugació verbs que en català general han adoptat analògicament les formes de la quarta: p. ex. fugir i collir, pels antics fúger i cúller. El canvi conjugacional i lexistència posterior dels geosinònims es degué produir en català primitiu (potser en algun cas en llatí tardà) i, sens dubte, es veié afavorit per dos factors: per la tendència al tancament de les vocals precedides de consonant palatal, i per la tendència a associar a la quarta conjugació els verbs que tenien vocals altes en les formes rizotòniques del sistema de present: p. ex. cull, fuig, llig, etc. (cfr. 5.2.1).21
2.7 Els infinitius analògics vindre i tindre
Els verbs venir i tenir tenen unes fortes peculiaritats dins la conjugació catalana, puix que en unes formes adopten la vocal temàtica de la tercera conjugació (p. ex. tingué, tingués, etc.) però en daltres la de la quarta conjugació (p. ex. tenir, tenim, etc.). La vinculació parcial daquests verbs a la tercera conjugació explica, sens dubte, laparició dels infinitius forts vindre i tindre, formats de manera regressiva a partir del futur i el condicional:
(25) a. vindré/vindria (venir >>) vindre
b. tindré/tindria (tenir >>) tindre
Aquestes formes analògiques són predominants en el nord-occidental i en el valencià, i no són totalment desconegudes en la resta del domini amb lexcepció del baleàric (Segarra, 1985: 135).
2.8 Conclusions
Els canvis conjugacionals ocorreguts des del llatí al català primitiu i des del català primitiu al modern estan condicionats per dos tipus de factors: duna banda, per la major o menor productivitat i regularitat de cadascun dels models conjugacionals; de laltra, per levolució fonètica regular i pels canvis analògics. La primera conjugació era la més productiva i regular en llatí i ha mantingut en català aquestes dues propietats, de manera que sha convertit en la conjugació catalana i romànica per excel·lència. La quarta, que en llatí era poc nombrosa, sincrementà amb alguns verbs que procedien daltres conjugacions (bàsicament de les conjugacions segona i tercera B) i ha mantingut una important vitalitat gràcies al submodel dels verbs incoatius.
La situació de les conjugacions segona i tercera resulta bastant més complexa. Totes dues conjugacions tendiren a igualar les formes del tema de present a causa de factors fonològics i morfològics, com ara la pèrdua de valor fonològic de la quantitat vocàlica i lobertura dun grau de les vocals breus (que igualà la vocal temàtica I de la tercera conjugació amb la vocal temàtica E de la segona: I i E > e) i la regularització analògica de laccent en les persones quarta i cinquena del present dindicatiu dels verbs de la tercera conjugació. Aquesta igualació de les formes del tema de present provocà que també linfinitiu tendís a igualar-se. En unes llengües romàniques (castellà i portuguès) simposà el model de la segona conjugació, on linfinitiu tenia forma arizotònica i era congruent amb les conjugacions primera i quarta. En català i en la majoria de llengües romàniques, per contra, prevalgué el model rizotònic de la tercera conjugació, el model que comptava amb un major nombre de verbs. En català, així, aquesta conjugació no ha deixat dincorporar nous verbs de la segona conjugació des dèpoca preliterària. Aquest fet es pot comprovar en el quadre de (26), on la cursiva assenyala que es tracta duna forma analògica.
En alguns casos el canvi es produí en el català preliterari, en daltres en el català de la fi de ledat mitjana i en daltres encara en el català modern. Producte daquest dilatat procés, els infinitius arizotònics de la segona conjugació han quedat reduïts en lactualitat a uns quants verbs auxiliars o semiauxiliars (haver, voler, poder, saber, soler i valer).
1. Per exemple, la classificació de Varró, basada en la segona persona del present dindicatiu.
2. Per exemple, la classificació Meyer-Lübke (1900: §§ 124-127).
3. Cfr. Ernout (1953: § 171) i Lloyd (1993: 160-161).
4. Com es pot constatar en aquests paradigmes, les vocals temàtiques llargues de totes les conjugacions excepte les de la tercera, i la vocal del subjuntiu en totes les conjugacions, es converteixen en breus en alguns contextos a causa de factors fonològics. Concretament, el fet que les vocals llargues sabreugen quan formen hiat amb una altra vocal (p. ex. valēmus però valeō, dormīmus però dormiō) o quan la síl·laba conté una consonant o un grup de consonants diferents de s en la coda (p. ex. valēs però valet i valent).
5. També és productiva la classe de verbs incoatius inclosos en la conjugació de verbs amb vocal temàtica i. A aquesta classe de creació romànica ens referirem en el capítol sisè.
6. Tot i amb això, les formes fortes originàries shan mantingut en romanès (amb lexcepció del romanès de Macedònia i Ístria) i en alguns dialectes llombards. De manera molt excepcional, daltra banda, reapareixen formes fortes en diferents llengües romàniques en alguns verbs molt freqüents i duna importància excepcional. El cas més estès és el de FACITIS (català antic faits, occità antic faitz o faites, castellà antic feches, engadinès fais); molta menys extensió tenen FACIMUS (francès antic faimes, engadinès fain), dĪCITIS (francès dites) i TRAHITIS (sols documentada en francès antic). Sobre aquest tema, vegeu Lausberg (1962: § 878) i Coromines (1971: 270-271).
7. Aquestes consonants, com sha indicat, es relaxaren i caigueren posteriorment. Generalment sassumeix que la velar -ce experimentà un procés davançament i dafebliment fins que confluí amb el derivat de -d- en el so fricatiu interdental [D], que apareix representat com a <d>en textos primitius i com a <s> a partir del XIII. Aquest procés seguiria, doncs, levolució següent: -ke > dZ > dz > D. Amb posterioritat, aquest so encara es relaxà més en posició dobertura de síl·laba tònica i acabà perdent-se, tot i que en algun cas pogué canviar a [z] (cfr. Coromines, 1971: 210; Rasico, 1982: 135-144).
8. Tots aquests verbs tenien, com HABĒre, un radical amb la vocal a. Els verbs (12a i b), que pertanyien originàriament a la conjugació tercera A, també compartien amb els verbs etimològics de (10) la consonant final del radical. Els verbs (12c i d), finalment, pertanyien a la conjugació tercera B i, en aquest cas, el canvi degué estar afavorit per la confluència de les vocals temàtiques e i i en hiat a què ens hem referit més amunt (§ 2.2).
9. Sobre aquest tema, vegeu Segarra (1985: cap. 4).
10. Com es veurà tot seguit, són inestables els contextos en què la bategant en posició dobertura de síl·laba està precedida duna consonant en posició de coda de la síl·laba anterior. En aquests casos o bé sinserí una consonant epentètica o bé es produí la vibrantització de la bategant.
11. Les consonants -D- O -Ce safebliren en [D] i es vocalitzaren en [w] en quedar en posició de coda: RADERE > raDre > raure. La vocalització ja es documenta des del segle XI i es generalitza a la fi del XII (cfr. Rafel, 1963-1968, i Gulsoy, 1993: cap. B.3). Alguns daquests infinitius, daltra banda, es documenten en textos rossellonesos amb la variantire (p. ex. raire, coire). Es tracta, sens dubte, de formes manllevades a loccità, llengua on es produí la vocalització en [j], i no en [w] com en català, de les consonants -D- i -Ce (p. ex. *COCERE > coDre > coire).
12. En aquesta forma cal pressuposar un ensordiment de la consonant geminada paral·lel al de GIBBA > gepa (Coromines, DECat, VIII: 290-291).
13. La forma molre, per exemple, és documentada per Coromines (DECat, V: 737) a la ruralia mallorquina, al català nord-occidental i tot al llarg dels Pirineus fins a Cardós i Vall Ferrara i la resta de Pallars i la Ribagorça. Els verbs amb radical acabat -ND de (15) també es documenten sense d, dacord amb la reducció general de nd en n (p. ex. MANDĀRE > manar), i en aquest cas sassimilen als verbs del grup (e). En català antic, per exemple, trobem alternances entre pendre i penre, encara que el primer és més habitual: «E daltra part veem que ell és estat així malvat home que ell no es volrà confessar ne penre algun sagramant de lesgleia» (Decameró, I, p. 73). Les formes sense d, a més, es mantenen en rossellonès i en algun parlar occidental.
14. Linfinitiu mover que apareix, per exemple, en poesies de Llull, cal atribuir-lo, segurament, a occitanisme o arcaïsme occitanitzant justificat per les necessitats de la rima (cfr. Coromines, DECat, V: 823). El mateix caràcter occitanitzant deuen tenir les escasses documentacions de noser.