3.3 Al·lomorfies provocades per lefecte de la iod flexiva
3.3.1 La formació de la iod flexiva
Com ja sha indicat més amunt (cfr. § 2.1), els verbs llatins de les conjugacions tercera B i quarta presentaven un hiat entre la vocal temàtica i i la vocal de la desinència flexiva en la primera i la sisena persona del present dindicatiu i en el present de subjuntiu:
(6) a. IIIB cap -io, -iunt; -iam, -ias, -iat, -iamus, -iatis, -iant
b. IV: dorm -io, -iunt; -iam, -ias, -iat, -iamus, -iatis, -iant
La tendència, molt generalitzada, a evitar el hiat justifica que ja en època bastant primerenca la vocal i es convertís en semivocal palatal, això és, en el segment conegut entre els llatinistes i romanistes amb el nom hebreu de iod. Tot seguit, també adoptaren aquesta evolució els verbs de la segona conjugació que tenien igualment un hiat entre la vocal temàtica e i la vocal de la desinència en la primera persona del present dindicatiu i en el present de subjuntiu:2
(7) II: val -eo; -eam, -eas, -eat, -eamus, -eatis, -eant
Totes tres classes de verbs presentaven una distribució semblant de la iod amb lexcepció de la sisena persona del present dindicatiu, que tenia la semivocal en els verbs de les conjugacions tercera B i quarta però no en els de la segona. Aquesta diferència i la tendència a unificar les formes explica que la iod dorigen flexiu acabés perdent-se en la sisena persona del present dindicatiu de les conjugacions tercera B i quarta.
Laparició de la iod en unes determinades formes del tema de present però no en altres justifica una bona part de les al·lomorfies dels verbs de les conjugacions diferents de la primera: les formes que no tenien iod mantingueren el radical regular amb les modificacions fonètiques regulars que pogués experimentar; les formes amb iod, per contra, es veieren sotmeses sovint a evolucions diferents per tal devitar les obertures complexes formades per la consonant final del radical i la iod flexiva. La modificació més general, i la que ara ens interessa, consistí en lassibilació o la palatalització de la consonant final del radical: p. ex. DEBEŌ > deig.3
3.3.2 Processos de palatalització i dassibilació en la primera persona del present dindicatiu i en el present de subjuntiu
A causa daquest canvi, els verbs amb un radical acabat en les consonants /k, b, d, l, n, s/ adoptaren un al·lomorf amb consonant palatal o sibilant en aquelles formes que tenien iod.4 Molts daquests al·lomorfs, tanmateix, foren substituïts per formes analògiques acabades en consonant velar en un procés que, en algun cas, ja sinicia en el català preliterari. A aquest procés de velarització analògica ens referirem en el capítol següent. Ara, però, convé que ens centrem en les formes etimològiques producte de levolució fonètica regular.
En aquells casos en què el radical verbal acabava en una oclusiva velar sorda, el grup format per la consonant oclusiva i la semivocal palatal provocà el procés dassibilació següent:
(8) -kj> kj > t > ts > s5
Heus aquí la primera persona del present dindicatiu i de subjuntiu de dos verbs que experimentaren aquesta evolució:
(9) a. FACIO > faç, FACIAM > faça
b. PLACEŌ > plaç, PLACEAM > plaça
Una evolució fonètica diferent presenten els verbs amb radical acabat en b i en d. Aquestes consonants es realitzaven amb escassa tensió articulatòria, cosa que provocà la total assimilació a la iod en un procés delevació que es pot esquematitzar com segueix:
(10) a. -bj- > d: > d >
b. -dj- > d: > d >
Aquests resultats es poden constatar en les formes de (11), on tornem a exemplificar amb la primera persona del present dindicatiu i de subjuntiu.
(11) a. DEBĒŌ > deig, DĒBEAM > deja
b. HABEŌ > haig (però he), HABEAM > haja
c. *VADEŌ > vaig, *VADEAM > vaja
d. VIDEŌ > veig, VIDEAM > veja
e. AUDIŌ > oig, AUDIAM > oja
f. *CADEAM > caja
Una evolució encara diferent presenta la iod precedida de les consonants l, n i s. En aquest cas la consonant absorbí totalment la semivocal palatalitzant-se:
(12) a. lj >
b. nj >
c. sj >
Els verbs amb un radical acabat en l o en s es documenten en català medieval, i en català modern en algun cas, amb formes palatals:
(13) a. VALEŌ > vall, VALEAM > valla
b. *VOLEŌ > vull, VOLEAM > vulla
c. *POSSIŌ > puix, *POSSIAM > puixa
En els dos darrers casos, la iod, a més dalterar la consonant precedent, provocà el tancament de la o breu originària, segurament després dun procés de diftongació i de posterior monoftongació. El mateix procés es degué produir en els verbs que tenien un radical amb e breu i n final (tenir i venir).6 En aquest cas, tanmateix, no es documenten en el català literari les formes palatals fonèticament esperables de (14).
(14) a. VENIŌ > *viny, VENIAM > *vinya
b. TENEŌ > *tiny, TENIAM > *tinya
Aquestes formes palatals, que sí que es documenten en llengües com el portuguès (venho, tenho) i litalià antic (vegno, tegno), foren substituïdes en època preliterària per formes velaritzades del tipus vinc/vinga i tinc/ tinga. Com es podrà comprovar en el capítol següent, aquests canvis analògics també afectaren, tot i que més tardanament, molts dels verbs analitzats en aquest epígraf.
3.4 Manteniment de la velar en la primera persona del present dindicatiu i en el present de subjuntiu
Lal·lomorfia també apareixia, per unes altres causes, en els verbs que provenien de la conjugació tercera A i tenien un radical acabat en consonant velar, i en els verbs incoatius. De manera general, es poden establir dos grups de verbs segons que la velar estigui precedida duna vocal o bé de n o s:7
(15) a. VOCAL + VELAR: dīcere, dūcere, *tragere, *cocere, etc.
b. N + VELAR: plangere, stringere, attingere, fingere, etc.
c. S + VELAR: crēscere, *nāscere *conōscere, etc.
3.4 Manteniment de la velar en la primera persona del present dindicatiu i en el present de subjuntiu
Lal·lomorfia també apareixia, per unes altres causes, en els verbs que provenien de la conjugació tercera A i tenien un radical acabat en consonant velar, i en els verbs incoatius. De manera general, es poden establir dos grups de verbs segons que la velar estigui precedida duna vocal o bé de n o s:7
(15) a. VOCAL + VELAR: dīcere, dūcere, *tragere, *cocere, etc.
b. N + VELAR: plangere, stringere, attingere, fingere, etc.
c. S + VELAR: crēscere, *nāscere *conōscere, etc.
En aquests verbs, la justificació històrica de la variació tenia a veure amb el manteniment de la velar o amb les alteracions provocades pel tipus de context fònic en què apareixia. La consonant velar, així, es mantenia com a sorda o sonora, segons el context fònic quan el radical estava seguit duna vocal no palatal; això és, en la primera persona del present dindicatiu i en el present de subjuntiu:
(16) a. DĪCŌ > dic, DĪCAM > diga, DĪCAS > digues
b. PLANGŌ > planc, PLANGAM > planga, PLANGAS > plangues
c. NASCŌ > nasc, NASCAM > nasca, NASCAS > nasques
En els verbs en què la velar estava precedida duna consonant, aquest grup consonàntic es palatalizava seguit duna vocal palatal; és a dir, en totes les persones del present dindicatiu excepte en la primera:
(17) a. PLANGIS > planys, PLANGIT > plany, PLANGIMUS > planyem, PLANGITIS > planyets, *PLANGENT > planyen
b. NASCIS > naixes, NASCIT > naix, NASCIMUS > naixem, NASCITIS > naixets, *NASCENT > naixen
Quant als verbs amb velar intervocàlica, aquesta consonant es vocalitzà o caigué dacord amb les tendències fonètiques que sanalitzaran en lepígraf següent.
3.5 evolució de les consonants -D- i -Ce,i
3.5.1 Verbs de les conjugacions segona i tercera
Com sha assenyalat més amunt (cfr. § 2.4), els segments llatins -D- i -Ce,i (a més de -TJ-) tingueren uns resultats idèntics en català. La consonant -Ce,i avançà el punt darticulació i safeblí fins que confluí amb el derivat de -D- en el segment fricatiu i segurament interdental []:
(18) -ke,i > dZ > dz >
A partir daquest punt, levolució del segment [] varià segons la posició dins la síl·laba i la posició respecte a laccent: en posició dobertura de síl·laba tònica, el segment [] es relaxà encara més i caigué (p. ex. LAUDARE > lloar, PLACERE > plaer); en posició de coda sil·làbica, després de la síncope de vocals posttòniques diferents de /a/, es vocalitzà en [w] (p. ex. CRĒDERE > creure, DECE > deu); finalment, en posició dobertura de síllaba posttònica es mantingué com a /z/ (p. ex. ALAUDA > alosa, INCUDINE > enclusa).8
Tenint en compte aquesta evolució fonètica sexplica fàcilment que els verbs del tipus vidēo i dīcō tinguessin, a més dels al·lomorfs de radical analitzats fins ara, un al·lomorf amb la semivocal [w] en les persones segona i tercera i un al·lomorf sense consonant final en el radical, en les persones quarta i cinquena:9
(19) a. VIDĒS > veus, VIDET > veu; DĪCIS > dius, DĪCIT > diu
b. VIDĒMUS > veem, VIDĒTIS > veets; DĪCIMUS > deïm, DĪCITIS > deïts10
Per a la sisena persona cal postular una evolució analògica, exercida per les altres persones del plural, ja que el resultat fonèticament esperable hauria de ser un radical acabat en /z/ i no el radical amb la caiguda consonàntica, propi del català medieval:
(20) DĪCUNT >> dien, VIDENT >> veen
3.5.2 Una nota sobre les persones quarta i cinquena
Les persones quarta i cinquena del present dindicatiu dels verbs que estem analitzant presentaven un hiat entre la vocal del radical i la vocal temàtica, provocat per la caiguda de la consonant final del radical. En la major part del català shi ha inserit una [j] antihiàtica en aquells casos en què el radical tenia una vocal a o e:
(21) creem > creiem, veem > veiem, caem > caiem
Aquesta inserció, tanmateix, no sha produït en el valencià general, que manté les formes amb hiat. En el català insular, daltra banda, aquestes persones han adoptat unes formes ben particulars que tenen el seu origen en les persones quarta i cinquena del verb dir i dels imperfets forts. Efectivament, el hiat de les formes deïm i deïts, igual que el de limperfet de verbs com ara dir o creure, seliminà traslladant laccent de la desinència al radical i convertint en [j] la vocal temàtica /i/. En la cinquena persona, de més a més, es produí una reducció del grup consonàntic de la coda:11
(22) a. deïm > deim, deïts > deis
b. deïa > deia, creïa > creia
Les formes rizotòniques es consolidaren al llarg del XIV però foren substituïdes per les formes analògiques diem i diets (després dieu) en tot el català peninsular. En el baleàric, per contra, les formes rizotòniques del verb dir, no sols es mantingueren sinó que shan generalitzat a altres verbs.12 En aquest dialecte, la pressió analògica exercida per les formes rizotòniques del verb dir, i la conveniència devitar el hiat, explica que shi hagi generalitzat posteriorment aquest model en les persones quarta i cinquena dels verbs que també tenen formes rizotòniques en limperfet (cfr. 11.5):
(23) a. creem, creets >> creim, creis
b. caem, caets >> queim, queis
c. duem, duets >> duim, duis
Com es pot constatar en els exemples anteriors, aquesta solució ha afectat els verbs que tenien un radical amb e o amb a (que sha tancat en e amb la diftongació, com en faena > feina), i el verb dur.
3.6 Evolució de la consonant labial sonora
De manera semblant al que passa amb els verbs anteriors, els verbs que tenien un radical acabat en labial sonora vocalitzaren aquesta consonant en [w] en aquelles persones en què la labial quedà en posició de coda sil·làbica després de la caiguda de les vocals àtones finals; això és, en la segona i la tercera persona del present dindicatiu i en la primera (si la labial no era seguida de iod):
(24) a. *MOVŌ (cl. MOVEŌ) > mou, MOVĒS > mous, MOVĒT > mou