Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya 8 стр.


14. Linfinitiu mover que apareix, per exemple, en poesies de Llull, cal atribuir-lo, segurament, a occitanisme o arcaïsme occitanitzant justificat per les necessitats de la rima (cfr. Coromines, DECat, V: 823). El mateix caràcter occitanitzant deuen tenir les escasses documentacions de noser.

15. Malgrat aquesta vitalitat també es documenta a vegades el canvi analògic. Aquest canvi és bastant estès en el cas de valdre que Alcover i Moll (1929-32: II: 168) documenten, normalment en covariació amb valer, en diferents localitats valencianes i, més esporàdicament, en localitats daltres dialectes. Molt més esporàdic és el canvi analògic en els altres dos verbs; fet i fet, les formes soldre i voldre es limiten a algunes localitats de la Ribagorça i de lextrem occidental.

16. Tot i amb això, dialectalment també existeix la forma sabre (o sebre). Aquesta forma té un ús bastant general al català insular i, en menor mesura, a lantic bisbat de Girona i no deu ser desconeguda a la franja extrema del català occidental (Coromines, DECat, VIII: 555-556).

17. No analitzarem ara les formes velars que molts dels infinitius que han mantingut les formes arizotòniques han assolit en diferents parlars (p. ex. sapiguer, volguer, etc.). A aquest tema ens referirem en analitzar la classe dels verbs velaritzats (cfr. § 4.6).

18. En aquest dialecte, aquest tipus dinfinitius no sols sha mantingut sinó que sha incrementat analògicament amb una sèrie de verbs de la quarta conjugació amb un radical acabat en consonant palatal: éixer, grúnyer, búller pels generals eixir, grunyir, bullir.

19. La forma abreujada dir és la base del futur i el condicional en tota la Romània, independentment que linfinitiu tingui forma reduïda o no (p. ex. decir però diré i diría en castellà). Linfinitiu far, daltra banda, és la base del futur i el condicional en català, malgrat que linfinitiu general és fer. La forma far apareix sovint en documents arcaics, però ja resulta del tot minoritària en obres com la Crònica de Jaume I (cfr. Bruguera 1991, I: 232-233).

20. Moll (1952: § 355) relaciona fer amb els infinitius febles del tipus ve(s)er, i considera que el verb FACERE degué adoptar una forma vulgar *FACĒRE dacord amb el model de la segona conjugació. Des daquesta perspectiva, levolució completa daquest infinitiu seria la següent: *FACĒRE (> faser) > faer > fer. Com ha assenyalat Coromines (1971: 265-266), aquesta explicació planteja problemes. La forma faer, així, no es documenta en català medieval (a diferència del que passa amb infinitius del tipus ve(s)er) i levolució és desconeguda en altres llengües romàniques pròximes (com mostren els occitans far i faire, el francès faire, o litalià fare).

21. Encara hi ha alguns verbs de la conjugació tercera A que han passat a la quarta conjugació malgrat no tenir formes amb iod en el sistema de present, com ara escopir (cl. excōnspuere).

3. EL TEMA DE PRESENT (I): AL·LOMORFIES EN LA CONSONANT FINAL DEL RADICAL

En lo temps dels profetes se covenia que per creença hom convertís les gents, car leugerament creyen; e en lo temps de Xrist e dels apòstols se convenien miracles, car les gents no eren molt fundades en scriptures, e per açò amaven miracles, qui són demostracions de coses visibles corporalment. Ara som sdevenguts en temps que les gents àman rahons necessàries, car són fundades en grans sciències de phisolofia e de theologia; e per açò les gents que ab phisolopffia són cayguts en error contre la santa fe romana, cové conquerir ab rahons necessàries, e destruir a ells lurs falces oppinions ab rahons necessàries, les quals rahons sien per phisoloffia e per theologia (Llull, Meravelles, I, p. 133).

3.1 Variacions al·lomòrfiques

En el capítol anterior shan delimitat les conjugacions verbals a partir de diferències relacionades amb la vocal temàtica i amb la posició de laccent en les formes dinfinitiu. Aquestes són les propietats formals més evidents i generals. Cal tenir en compte, però, que les conjugacions, o almenys algunes subclasses verbals, també poden ser caracteritzades formalment a partir de determinades al·lomorfies més o menys particulars. Concretament, molts verbs de les conjugacions no primeres presenten en català medieval i sovint en català modern unes variacions al·lomòrfiques en el radical que, a causa de la recurrència, permeten establir diferents models verbals. Les variacions en el segment final del radical, per exemple, són un tret definitori duna part ben significativa dels verbs de les conjugacions segona, tercera i incoativa: p. ex. veig, veu; dic, diu, patesc, pateix. De manera paral·lela, les variacions en la vocal del radical defineixen un petit grup de verbs de la quarta conjugació pura: p. ex. ix, eixim; cull, collim. En aquest capítol ens centrarem, bàsicament en les al·lomorfies que afecten la consonant final del radical, i sols quan sigui necessari farem referència als canvis vocàlics. En el capítol 5, sanalitzaran les variacions de caràcter vocàlic.

3.1.1 Al·lomorfies i relacions implicatives

Com acabem dassenyalar, les al·lomorfies que afecten la consonant final del radical segueixen sovint uns patrons recurrents que han tingut una importància cabdal en alguns dels canvis morfològics experimentats pel sistema verbal. El tema ens obliga inevitablement a plantejar-nos una pregunta bàsica en els estudis de morfologia històrica: quin grau dirregularitat és capaç de mantenir-se en una determinada llengua? Dit amb unes altres paraules: per quina raó determinades variacions al·lomòrfiques presenten una forta estabilitat i shan mantingut al llarg de la història del català i daltres, per contra, shan vist desplaçades per canvis analògics? Per escatir aquests temes, cal tenir en compte, dantuvi, que determinats verbs qualificats com a «irregulars» per la gramàtica tradicional presenten un alt grau de regularitat en la distribució de les formes. Efectivament, les «irregularitats» formals i la tendència evident a evitar les al·lomorfies sovint es veu frenada pel fet que aquestes irregularitats tenen un caràcter recursiu i sistemàtic, i, més concretament, pel fet que estan organitzades a partir de relacions implicatives, segons les quals, la presència duna determinada propietat morfològica en una forma sassocia amb laparició daquesta propietat en unes altres formes del paradigma.

Centrant-nos en el català medieval, molts verbs amb al·lomorfies en el tema de present establien una clara relació implicativa i icònica entre la primera persona del present dindicatiu i el present de subjuntiu. Aquesta relació, concretament, permetia obtenir les formes de subjuntiu afegint les desinències flexives a la primera persona del present dindicatiu amb les modificacions formals exigides per les lleis fonètiques regulars. La relació implicativa establerta entre aquestes formes es pot observar fàcilment en els exemples següents:

(1) a. partesc partesc + a

b. dic (/dig/) dig + a

c. planc (/plang/) plang + a

d. vull vull + a

e. vaig vaj + a

f. puix puix + a

g. faç faç + a

h. muir muir + a

Una relació també important tot i que no tan sistemàtica com lanterior sestableix entre la tercera persona del present dindicatiu i les formes del tema de present diferents de la primera persona del present dindicatiu i del present de subjuntiu. Molt sovint aquestes darreres formes es poden obtenir afegint les desinències regulars a la tercera persona del present dindicatiu amb les modificacions formals exigides per les lleis fonètiques regulars:1

(2) a. plany plany + s, plany + em, plany + ets (> eu), plany + en

b. vol vol + s, vol + em, vol + ets (> eu), vol + en

c. pot pot + s, pod + em, pod + ets (> eu), pod + en

d. mor mor + s, mor + im, mor + its (> iu), mor + en

Un darrer tipus de relació es dóna, algunes vegades, entre les formes arizotòniques del tema de present; això és, entre la quarta i la cinquena persona del present dindicatiu, duna banda, i el gerundi i limperfet dindicatiu, de laltra. En aquest cas, però, la relació no és diagramàtica o additiva sinó substitutiva:

(3) a. cos + im, cos + its cos + int, cos + ia

b. eix + im, eix + its eix+ int, eix + ia

c. co + em, co + ets co + ent, co + ïa

d. cobr + im, cobr + its cobr + ia

e. an + em, an + ets an + ant, an + ava

Lorganització implicativa dels paradigmes flexius té una claríssima relació amb la hipòtesi desenvolupada per Bybee i Brewer (1980) i Bybee (1985), segons la qual els paradigmes morfològics posseeixen una o unes formes bàsiques amb un alt grau dautonomia i dindependència lèxica a partir de les quals es deriva la resta de formes. Per delimitar el concepte dautonomia, les dues lingüistes utilitzen tres criteris diferents. Les formes autònomes solen identificar-se amb categories no marcades (criteri morfosintàctic) i normalment tenen una alta freqüència dús (criteri distribucional). Lautonomia, finalment, es veu afavorida pel grau dirregularitat formal (criteri morfofonològic), puix que les formes més irregulars, fins i tot si pertanyen a categories marcades, no poden ser derivades daltres formes del paradigma i, consegüentment, compten amb una marcada autonomia. Dacord amb aquestes idees, molts verbs amb al·lomorfies en el radical sorganitzen en català medieval i en alguns casos en català modern a partir de dues formes bàsiques: la tercera persona del present dindicatiu (la menys marcada del paradigma verbal i la que té una major freqüència dús) i la primera persona del present dindicatiu (marcada respecte a lanterior però també amb una altíssima freqüència dús). A aquest esquema bàsic, cal afegir-hi encara aquells casos en què les persones quarta i cinquena del present constituïen també les formes bàsiques de limperfet i el gerundi. Un verb com ara coure, per exemple, té les formes bàsiques coc, cou i coem (o coets), a partir de les quals sobtenen, per addició o substitució de desinències, tota la resta de formes del paradigma.

3.1.2 Al·lomorfia i oposicions de persona

Lorganització implicativa a partir de dues o tres formes bàsiques atorgava una clara estabilitat a les classes verbals amb variacions al·lomòrfiques. Hi ha, però, un segon factor relacionat amb la categoria de persona que també contribuí a lestabilitat dalguna daquestes al·lomorfies. En el capítol 7 sanalitzarà la formació dels marcadors de persona i la variació dialectal que caracteritza la primera persona del present dindicatiu. Ara ens limitarem a apuntar que aquesta variació està íntimament relacionada amb levolució fonètica regular i, concretament, amb la caiguda de vocals àtones finals diferents de /a/. Centrant-nos en el tema que estem analitzant, és important constatar que, en les conjugacions diferents de la primera, lactuació daquesta regla fonètica regular havia deixat sense cap desinència flexiva la primera i la tercera persona del present dindicatiu, provocant lhomofonia entre aquestes dues persones en els verbs regulars:

(4) a. (PERDŌ >) perd vs. (PERDIT >) perd

b. (DORMIŌ >) dorm vs. (DORMIT >) dorm

Doncs bé, les al·lomorfies en el radical (o en lextensió del radical) a què ens hem referit suara permetien establir una clara distinció entre totes dues persones:

(5) a. (DĪCŌ >) dic vs. (DĪCIT >) diu

b. (PLANGŌ >) planc vs. (PLANGIT >) plany

c. (*VOLEŌ >) vull vs. (*VOLET >) vol

d. (PATĒSCŌ >) patesc vs. (PATĒSCIT >) pateix

No cal insistir en el fet que la tendència a la uniformitat dels paradigmes es veia en aquests casos frenada per la necessitat de distingir la primera i la tercera persona del present dindicatiu.

3.2 Lorigen fonètic de les al·lomorfies

Deixant de banda els aspectes teòrics de la variació al·lomòrfica, convé centrar-se en la justificació històrica daquesta variació. Per tal dencarar aquest tema, cal diferenciar dos tipus de verbs: duna banda, els verbs en què lal·lomorfia estava provocada per lefecte de la iod flexiva (la iod provinent de levolució de les vocals temàtiques llatines e i i en hiat); daltra banda, els verbs amb formes velars etimològiques, això és, els verbs que tenien en llatí un radical acabat en consonant velar. En tots dos casos, lorigen del canvi té una motivació estrictament fonètica i respon a un procés de progressiva morfologització duna variació motivada inicialment per levolució fonètica regular (cfr. § 1.3).

En els epígrafs que segueixen ens centrarem en les causes fonètiques que justifiquen les diverses variacions al·lomòrfiques existents en català medieval. Concretament, es distingiran els següents tipus de variacions: (a) les al·lomorfies provocades per lefecte de la iod en la primera persona del present dindicatiu i el present de subjuntiu de diversos verbs de les conjugacions segona, tercera B i, en menor mesura, quarta (§ 3.3); (b) les al·lomorfies que presenten en les mateixes categories morfosintàctiques alguns verbs de la tercera conjugació A i de la conjugació incoativa a causa de levolució de la consonant velar (§ 3.4); (c) les al·lomorfies dalguns verbs de la segona i la tercera conjugació resultants de levolució de les consonants -D- i -Ce (§ 3.5); (d) les al·lomorfies dalguns verbs de la segona i la tercera conjugació amb consonant labial sonora (§ 3.6), i (e) les peculiaritats formals dels verbs haver, fer i anar (§ 3.7) i del verb ésser (§ 3.8).

Назад Дальше