Clouré amb els agraïments, no menys autèntics per ser preceptius. Duna banda, envers Sònia Gros, ja que si el doctorand normalment agraeix als que lhan precedit laprenentatge encara que fos sols lempenta inicial, als docents ens correspon de fer-ho en paral·lel en casos com aquest en què com hem vistressalta la categoria, no ja filològica sinó humana, de qui un dia va ser doctorand. Anant per la vida i més quan és molt avançat el «mezzo del cammin», hom sadona que el que dóna veritablement satisfacció és trobar-hi persones així. I en vull deixar constància, bé que com a comentari més personal pugui fer sospitós el que sha dit positivament abans; car, segons pontifica Lo somni, en el cas que la lloa de Bernat fos envers la pròpia muller i es remunta a Aristòtil seria «cosa fort vana».
Dono també les gràcies de manera ferma i sincera al professor Antoni Ferrando, gran estudiós i entusiasta del Curial, qui ha sabut valorar el treball de Sònia Gros i li ha propiciat el que més pot desitjar un filòleg: veure els seus coneixements fets llibre.
Resta només esperar que el treball tingui molta utilitat, i daixò, i per a un espectre ben ampli de lectors, de diferents filologies Catalana, Clàssica, Hispànica, Romàniques i a llarg termini, no en tinc cap dubte.
JÚLIA BUTINYÀ
INTRODUCCIÓ
Un dels aspectes més debatuts entre els especialistes sobre la novel·la cavalleresca catalana Curial e Güelfa ha estat, des del descobriment del manuscrit de lobra, la seva caracterització com a narrativa sentimental (Rubió, 1984a) o cavalleresca (Riquer, 1980; Espadaler, 1984). De fet, a la classificació habitual de lobra com una novel·la cavalleresca shi afegeix un predomini del component sentimental en molts moments claus en la història, com el pròleg o el final. Per tant, un aprofundiment en la temàtica amorosa de lobra és un interessant objectiu que pot proporcionar, sens dubte, noves evidències sobre aquesta novel·la.
Daltra banda, hem de considerar el moment, mitjan segle XV, i el lloc, la florent cort napolitana dAlfons V el Magnànim, autèntic enclavament humanista de la seva època, on probablement hauria estat escrita la novel·la. Així ho confirmen les investigacions més recents (Ferrando, 2007; 2012), que reprenen la línia crítica dels primers estudiosos de lobra a partir de lestudi lingüístic i literari del text. Per això, una aproximació a la temàtica amorosa de la novel·la a partir de la tradició dels textos clàssics grecollatins contribueix a un coneixement més sòlid sobre els trets humanistes dominants al Curial e Güelfa, i a una revisió daspectes per als quals la crítica sovint no ha trobat una explicació satisfactòria.
Així mateix, lestudi de la novel·la catalana des de la perspectiva dels clàssics pot contribuir a una millor comprensió de la formació literària de lanònim autor de lobra, fins fa molt poc menysvalorada per una part dels estudiosos del text. La nostra recerca pretén daquesta manera indagar sobre el coneixement per part de lAnònim, directe o mediatitzat, dels autors clàssics en làmbit amorós, a partir de lanàlisi del text català i de la seva confrontació amb textos de poetes eròtics llatins com Ovidi i els elegíacs. Daltra banda, lestudi també abordarà la relació de la novel·la catalana amb altres obres que havien filtrat la tradició amorosa dels clàssics grecollatins en llengua vulgar com les de Boccaccio, mitjançant lanàlisi detallada de les connexions del Curial amb la seva obra mestra, el Decameron.
Aquest treball sinscriu dins làmbit de la literatura comparada, entenent aquest concepte com una branca de la investigació literària que socupa de lestudi sistemàtic de conjunts supranacionals (Guillén, 1985: 13), i més concretament, en làmbit destudis de lanomenada tradició clàssica. Lenfocament del treball serà, doncs, comparatista i, prenent com a punt de partida la divisió a grans trets en situacions comparatistes, que atén els gèneres, temes i formes (Guillén, 1985), ens centrarem en el segon aspecte, els temes, i més concretament el tema amorós, central en la novel·la catalana. Ens adscrivim a una concepció àmplia del comparatisme, imperant en els estudis actuals, en què conviuen la noció de comparació o confluència amb la dinfluència i relació de fet:1
la literatura comparada acoge todo tema o motivo que permita reagrupar las obras sin tener en cuenta la nacionalidad, yendo de la causalidad más directa a las afinidades indirectas (Pichois-Rousseau, 1969: 153).
Dins daquest camp destudi, la temàtica amorosa, la nostra recerca es planteja des dun enfocament filològic a partir de lanàlisi dels textos. Atendrem lassumpte des de la doble perspectiva: sincrònica, lanàlisi pròpiament dita dels motius amatoris a la novel·la catalana, i diacrònica, intentat establir la relació amb els clàssics així com les vies de transmissió dels motius amatoris, principalment a través del contrast amb la narrativa de Boccaccio. En efecte, compartim en essència les reflexions de Trousson (2003: 100):
el tema no encuentra su dimensión fuera de la historia, en la que se enraízan sus encarnaciones y en esta palingenesia que constituye su mismo ser. Existe a la vez en toda obra que lo exprese y, fuera de ella, en una tradición cultural de la que todo autor es tributario y a través de la cual éste se nutre para modificarla y transmitirla a su vez.
El nostre treball dedica una atenció especial, per tant, a les relacions del Curial e Güelfa amb altres textos, siguin els dels poetes elegíacs, sigui el Decameron. Ens trobem, doncs, davant la complexa i debatuda noció dintertextualitat, definida com el conjunt de les relacions que es posen de manifest en linterior dun text, les que connecten un text amb altres textos del mateix autor, així com amb els models literaris que utilitza, siguin implícits o explícits.2
En la nostra investigació partim, en primer lloc, de la lectura de lobra i selecció de fragments de temàtica amorosa del Curial e Güelfa, i la seva confrontació directa amb els textos dels poetes elegíacs llatins. Lanàlisi se centrarà en la identificació i estudi del tractament dels motius amatoris més freqüents i característics daquests autors, presents en la novel·la catalana. Un cop identificats, contrastats i estudiats els motius amatoris dorigen clàssic, es buscarà lenllaç amb els poetes elegíacs llatins i sexploraran les relacions del Curial e Güelfa amb altres obres que recullen la tradició eròtica dels poetes llatins i que poden constituir el punt de contacte indirecte amb els clàssics, segons els estudis més recents sobre les fonts de la novel·la (Ferrando, 2007; 2012). En relació amb això, la segona part daquest treball parteix dels estudis de Júlia Butinyà (1991) i Manuela Stocchi (1997) sobre les connexions entre la novel·la catalana i el Decameron, per aprofundir en els contactes directes daquestes obres mitjançant un contrast minuciós de tots dos textos, analitzant-hi semblances i divergències. Les conclusions es contrastaran amb una selecció bibliogràfica àmplia i actualitzada dels estudis més solvents sobre la novel·la catalana.
En la confrontació detallada del text del Curial amb el text original italià del Decameron considerant les particularitats de la tradició manuscrita daquesta obra satendrà, així mateix, a les possibles connexions amb la versió catalana de 1429. Lobjectiu és observar les semblances i divergències entre els textos, i valorar les relacions entre ells, més concretament, la possibilitat duna dependència entre la novel·la catalana i la versió de 1429, o altrament, dalgun dels manuscrits italians. Això ens permet, amb més coneixement de causa, ponderar si la gestació de lobra respon a un ambient italià pel que fa a la reutilització del Decameron per part de lautor del Curial. La investigació pretén, doncs, aprofundir, mitjançant el contrast de diversos textos, en el coneixement de lobra, tot subratllant els trets de la tradició literària dels clàssics en làmbit amorós que perviuen en la novel·la.
SOBRE ELS CONCEPTES DE TEMA, MOTIU I TÒPIC
La confusió terminològica constitueix un dels principals problemes en la delimitació dun marc teòric i metodològic de la tematologia comparatística, especialment, per les dificultats per definir els termes bàsics daquesta parcel·la destudis, agreujades per la mateixa dimensió plurilingüe del comparatisme. En la nostra anàlisi dels textos cobren especial rellevància els conceptes dargument, tema i motiu, termes dús habitual en els estudis de literatura comparada (Márquez, 2002). El terme motiu, en origen un concepte musical (motiv),3 posseeix una dimensió temporal ja implícita en la seva etimologia (mouere). Dacord amb el seu origen, podem, doncs, considerar el motiu literari com a matèria que es repeteix o és present en el desenvolupament duna obra literària.4 A aquest tret quantitatiu podem afegir-ne un altre de qualitatiu: el motiu seria el tema que, repetit al llarg dun corpus literari, resulta decisiu per a la seva comprensió. El terme tòpic, en canvi, té el seu origen en la retòrica clàssica (Lausberg, 1983). Els τποιo loci designaven inicialment les preguntes utilitzades en una de les fases de lelaboració del discurs, la recerca darguments a la inuentio. No obstant això, el terme sha difós extraordinàriament en els estudis literaris a partir del treball de Curtius, Europäische Literatur und Lateinisches Mittelalter (1948). Per a lestudiós alemany, els tòpics, que vertebren el conjunt de la literatura occidental, són fórmules, llocs comuns reutilitzables, que pertanyen a una tradició cultural dorigen clàssic i es mantenen amb vigor al llarg del període medieval.
Pel que fa a la distinció entre tema, motiu i tòpic, dins làmbit de la tematologia alguns estudiosos han proposat que aquesta distinció sha destablir en funció de lamplitud (Trousson, 1965; Pichois & Rousseau, 1969; Cairns, 1972). Nosaltres acceptem, com molts altres estudiosos, que el concepte de tema, més neutre, és el més general i el que posseeix un significat més ampli, davant de qualsevol altre terme que sutilitzi, i que designa qualsevol matèria literària més o menys àmplia, i més o menys general (Márquez, 2002: 253).
Sense estendrens, per tant, en disquisicions teòriques i amb una finalitat estrictament metodològica, proposem una precisió terminològica prèvia entre els tres conceptes, que entenem en la línia de lescola tematològica alemanya, a partir dels suggeriments de Frenzel (1976: 7):
Sus contornos fijos diferencian al argumento tanto del problema o tema más abstracto y en cierto modo vacío de argumento: la fidelidad, el amor, la amistad, la muerte, como de la unidad argumental menor del motivo: «El hombre entre dos mujeres», «Los hermanos enemigos», «El doble», que si bien tiene en común con el argumento lo intuitivo de sus imágenes y lo situacional, no hace más que pulsar un acorde, allí donde el argumento ofrece la melodía completa. El concepto de motivo, extraordinariamente importante para el análisis del argumento, designa al componente elemental de un argumento capaz de germinar y ser combinado; una cadena o un complejo de motivos forman un argumento.
Daltra banda, amb lobjectiu devitar la confusió terminològica, defugim en el nostre treball la utilització del terme tòpic, a favor de motiu, considerant igualment les seves connotacions de component inert, associat a la rigidesa de la continuïtat literària, enfront de la creació individual. Aquest és, precisament, un dels arguments que utilitza María Rosa Lida (1975: 325) en la seva ressenya crítica de lobra de Curtius, per la qual cosa el rebutja com a instrument idoni per a lanàlisi de la tradició literària europea. En qualsevol cas, si esporàdicament utilitzem el terme tòpic, generalment en citacions daltres autors, ho fem com a equivalent a motiu, en el sentit dunitat temàtica concreta, desenvolupada de manera concisa i que es repeteix com un clixé literari.5
En definitiva, la pervivència, polivalència i significat dels motius amatoris clàssics al Curial constitueix el nucli temàtic del nostre treball.6 Aspirem, així mateix, no a elaborar un índex o catàleg de motius presents en la novel·la, sinó a singularitzar els elements despecial rellevància en lobra. Els nostres esforços sorienten, doncs, no a lenumeració i acumulació de dades sinó a un intent danàlisi i interpretació en el context de lobra. Amb això la nostra atenció es dirigeix no només a la transmissió dels motius sinó a laportació personal de les obres en la seva recreació, al procés creador particular de cadascuna, conjugant per a això lestudi de les formes amb el dels continguts.7
La presència dels clàssics, així mateix, resulta de gran transcendència si considerem el moment en què sescriu la novel·la, en el trànsit crucial del món medieval al modern, en el naixement de la literatura en llengua vulgar, en què els clàssics grecollatins actuen de referent i de motor.8 I en el cas de les lletres catalanes, com han posat en relleu els estudis especialitzats (Batllori, Rubió, Rico, Butinyà), la transició es produeix en gran part gràcies a la labor dels trescentistes italians. Entre ells, destaca la tasca de Giovanni Boccaccio, perfecte coneixedor i declarat admirador dels clàssics grecollatins, que exercirà una influència transcendental en el camp de la narrativa i en la literatura sentimental en llengua vulgar, convertit ja en clàssic modern per a les generacions posteriors. Fruit del moment humanista és precisament linterès pels models italians o clàssics, que lautor del Curial imita conscientment. En paraules de Kaiser (2003: 253),
Los motivos y argumentos perduran durante siglos, incluso durante milenios con muy diferentes formaciones sociales y literarias; su polivalencia desafía siempre de nuevo a la interpretación. Sin embargo, sus apariciones con una mayor frecuencia en determinados momentos históricos han de entenderse como signo o marca particular de las respectivas épocas.