Des de la transició democràtica, sabíem que aconseguir, solament, la igualtat en drets i deures, tant en el terreny civil com en el terreny polític, era insuficient per a obtenir una igualtat real. La supremacia de lhome continuava imperant de forma més o menys subtil donat que la misogínia es trobava socialment rebutjada almenys això deien. Als mitjans de comunicació continuava havent-hi un flux incessant de notícies sobre víctimes de violència domèstica i violacions i, com a contrapartida, anuncis de mesures polítiques que no aturaven aquests assassinats i semblaven, simplement, un llavat de cara del govern de torn. Lany que vaig entrar a la Universitat de València se sumaren 61 dones assassinades a mans de maltractadors i, de tant en tant, sinformava de les agressions sexuals on les dones eren les protagonistes i, de vegades, mostrant-les culpables dhaver-les ocasionat. En aquest context, raonablement, moltes veus exigien prendre plena consciència del camí legítim que encara hem de recórrer per a arribar a la igualtat real i per a enderrocar la construcció, els rols i estereotips socials que romanien en limaginari de la ciutadania sobre la dona, fins i tot plantejant-se la condició o orientació sexual, i que són molt difícils deliminar.
Per una banda, tot aquest debat em semblava molt interessant i enriquidor. Sempre he cregut que la democràcia es construeix i avança gràcies als conflictes, lenfrontament entre dues bandes amb propostes dispars, i també gràcies a la capacitat darribar a un consens amb un intermediari modificant, fins i tot, aspectes legals o cívics socialment admesos. No obstant això, vaig començar a percebre una confrontació interna en el discurs articulat per un grupuscle del mateix moviment cada cop més ferm, que anava fent-lo més exclusiu i, dalguna forma, més discriminatori: una part de les dones ja no eren considerades feministes perquè el contingut o la forma de reivindicar estava, per a algunes, obsolet i, per tant, quedaven allunyades de la vertadera lluita social que ara sestava lliurant. Des daltre punt de vista, les dones que no se sentien representades pels nous feminismes van distorsionar el mateix concepte de feminisme aprofitant aquesta conjuntura per tal dequiparar el masclisme, la superioritat de lhome enfront de la dona, amb el feminisme, que busca la igualtat entre homes i dones, i desqualificant el mateix moviment en lesfera pública.
Desigualtat i sistema heteropatriarcal
Com a comunicadora i estudiosa del discurs, vaig intentar aprofundir en larrel daquest tipus dodi o reticència cap a un tipus de feminisme més convencional o, en laltre extrem, més radical. És cert que els mitjans tradicionals la premsa en paper, la ràdio i la televisió principalment no han sabut donar veu i espai a les noves versions de la lluita contra la desigualtat de la dona, sobretot aquelles que senyalen al sistema heteropatriarcal, vinculat al capitalisme, com a una de les principals causes de la reproducció de la discriminació. Com que allò que no es comunica no existeix, aquests nous feminismes aprofitaren internet i, en concret, les xarxes socials per a difondre les seues reivindicacions, organitzar-se i mobilitzar-se i anant sumant forces, en làmbit internacional, una comunitat que, de vegades, ha assolit una forta presència mediàtica i ha aconseguit que les seues crítiques transcendiren al debat, fins i tot parlamentari. Aquest activisme ha permès difondre les qüestions de gènere i ha agitat la insurrecció, profundament adormida durant anys, enfront a episodis de violència masclista intolerables. Afortunadament, totes anem a una per a compartir, a viva veu, que la manada somos todas o que no volem que hi haja ni una víctima més per la violència masclista. Gràcies, de veres, per tornar a ficar-nos en el punt de mira de lesfera pública.
No obstant això, les xarxes socials, a més de consolidar-se com un espai on es pot nodrir el debat amb nous factors, més enllà dels grups de pressió que habitualment influeixen, poden esdevenir en una eina de radicalització superficial i de consolidació dun pensament hegemònic que, en última instància, no té gaire sentit ni es troba obert al diàleg.
Internet és un ventall molt gran, que permet laccés al coneixement en molts àmbits i a la connexió i relació amb milions de persones arreu del món. Però també presenta les seues particularitats, que no sempre juguen a favor nostre: normalment les i els internautes només busquen allò que els interessa, dacord amb la seua visió de la realitat, o allò que els ha recomanat el seu cercle damigues i amics amb plantejaments similars. Per altra banda, Google, Facebook, Instagram, Twitter, LinkedIn, totes les xarxes en general i les pàgines web rastregen els nostres gustos, els corrents de pensament que seguim, la nostra inclinació política, les nostres tendes preferides o els artistes que més ens agraden, a través, entre daltres, de les cookies. Així poden incloure publicitat adaptada a les nostres preferències i fer créixer els seus ingressos. Amb aquesta segmentació duna realitat a la qual també contribuïm indirectament, només escoltem el ressò de la nostra veu i, a poc a poc, sense altres veus que ens facen reflexionar, saccentua la nostra postura i resulta complicat donar credibilitat a altres punts de vista.
A més a més, la major part dels usuaris en internet no llegeixen tot el contingut: fan un escaneig en forma de L invertida per tal dintentar retenir la informació més important i ometre la resta. Aquesta forma de lectura sha arrelat tant que ha canviat la forma destructurar la mateixa pàgina web per fer més àgil la lectura en scroll. Altres persones, en compte de repassar la pàgina en un cop dull, cliquen en el cercador de cada pàgina, seleccionen una paraula clau i sols fixen la mirada en les frases i els paràgrafs que contenen aqueixa paraula, descartant qualsevol altre contingut que no siga visual, és clar. Ara mateix, el format que més es consumeix són els vídeos de menys de 30 segons i les pàgines que no inclouen imatges, sons o altre contingut audiovisual són automàticament descartades. Per últim, safegeix la dificultat de milions de finestres o anuncis emergents que interrompen la lectura de forma constant i fan perdre latenció i, per tant, les ganes de continuar llegint en aquesta vida sobrestimulada. El resultat de tot aquest procés és una lectura superficial sobre la qual sols es pot obtenir una argumentació superficial i que es combina amb líders dopinió, influencers, que, en la seua majoria, tracten temes relacionats amb lestètica, life style o viatges econòmicament inassolibles a territoris recòndits de tot el món.
Radicalització i superficialitat
Així doncs, la radicalització sumada a la superficialitat és una combinació perillosa, donat que pot ser la base duna retòrica cridanera, però sense un propòsit clar que vetle pel bé comú, com ara, la lluita per la igualtat de gènere. Malgrat aquesta complexa situació, ens trobem en un moment idoni per poder fer front a aquesta aparent confrontació entre els diferents feminismes perquè els i les joves daquest segle han pres consciència de les mancances daquest sistema des de punts de vista divergents i volen resoldre-les.
La implicació i linterès daquestes noves generacions és evident i no es queda, simplement, en la queixa a les xarxes socials. Observem les últimes manifestacions del 8 de març. Milions de persones, amb pancartes i eslògans distints, en totes les ciutats dEspanya anàvem tots a una veu: homes i dones, joves i velles, progressistes i conservadores defensaven el moviment feminista i demanaven mesures més efectives per tal de garantir la igualtat. Aquesta és la clara evidència que persisteix lobjectiu dassolir una societat en la qual dones i homes, dintre de les seues diferències, puguen ser considerades i considerats com a iguals.
Radicalització i superficialitat
Així doncs, la radicalització sumada a la superficialitat és una combinació perillosa, donat que pot ser la base duna retòrica cridanera, però sense un propòsit clar que vetle pel bé comú, com ara, la lluita per la igualtat de gènere. Malgrat aquesta complexa situació, ens trobem en un moment idoni per poder fer front a aquesta aparent confrontació entre els diferents feminismes perquè els i les joves daquest segle han pres consciència de les mancances daquest sistema des de punts de vista divergents i volen resoldre-les.
La implicació i linterès daquestes noves generacions és evident i no es queda, simplement, en la queixa a les xarxes socials. Observem les últimes manifestacions del 8 de març. Milions de persones, amb pancartes i eslògans distints, en totes les ciutats dEspanya anàvem tots a una veu: homes i dones, joves i velles, progressistes i conservadores defensaven el moviment feminista i demanaven mesures més efectives per tal de garantir la igualtat. Aquesta és la clara evidència que persisteix lobjectiu dassolir una societat en la qual dones i homes, dintre de les seues diferències, puguen ser considerades i considerats com a iguals.
En aquest sentit, el meu germà que, en principi, no era el màxim implicat en la lluita, em va donar una bona lliçó. Un dia, en un sopar que organitzàrem a casa de la meua mare, estava parlant amb normalitat dun assumpte que duia entre mans i, de sobte, va referir-se a ell mateix i a les persones que lenvoltaven en femení. Em vaig estranyar i li vaig preguntar perquè havia parlat en femení. Ell em respongué que es referia a «les persones» i mexplicà que volia canviar el seu llenguatge per tal de començar a canviar els seus esquemes mentals i les construccions socials que el submergien en actituds masclistes. Em va deixar bocabadada.
Lexemple del meu germà em va fer reflexionar sobre la posició que hem de tenir els i les periodistes dintre daquest terreny. Resulta imprescindible que els professionals de la comunicació assumim una responsabilitat en aquest sentit, com el col·lectiu idoni en la construcció dun discurs i com a experts en la utilització del llenguatge. Som actors imprescindibles en la formació de lopinió pública i això suposa certa implicació democràtica addicional per a saber què i com comunicar.
Hem de començar a tenir més en compte el que significa comunicar en clau de dona. Comunicar en clau de dona és emfatitzar les qüestions de gènere en el debat mediàtic, tractant descoltar les veus que tenen alguna cosa a dir dintre del conflicte. Comunicar en clau de dona és comunicar des dun punt de vista cooperatiu, traçant ponts entre dues realitats, ambdues plausibles, i arribant a consensos. Comunicar en clau de dona és reconèixer la discriminació que roman sobre un col·lectiu sense excloure a altres que tinguen una visió distinta del mateix fet. Esperem poder estar a laltura daquesta feina imprescindible per a levolució de la nostra societat i la nostra democràcia.
La implicació i linterès daquestes noves generacions és evident i no es queda, simplement, en la queixa a les xarxes socials. Observem les últimes manifestacions del 8 de març.
Com que allò que no es comunica no existeix, aquests nous feminismes aprofitaren internet i, en concret, les xarxes socials per a difondre les seues reivindicacions, organitzar-se i mobilitzar-se i anant sumant forces, en làmbit internacional, una comunitat que, de vegades, ha assolit una forta presència mediàtica i ha aconseguit que les seues crítiques transcendiren al debat, fins i tot parlamentari.
Resulta imprescindible que els professionals de la comunicació assumim una responsabilitat en aquest sentit, com el col·lectiu idoni en la construcció dun discurs i com a experts en la utilització del llenguatge. Som actors imprescindibles en la formació de lopinió pública i això suposa certa implicació democràtica addicional per a saber què i com comunicar.
Hem de començar a tenir més en compte el que significa comunicar en clau de dona. Comunicar en clau de dona és emfatitzar les qüestions de gènere en el debat mediàtic, tractant descoltar les veus que tenen alguna cosa a dir dintre del conflicte.
ELENA BELENGUER GARCÍA (València, 1994)
Any de titulació de Periodisme: 2016
Estudis: Màster en Estudis Internacionals sobre Mitjans, Poder i Diversitat (Universitat Pompeu Fabra)
Ocupacions anteriors: Metges sense Fronteres; Assemblea de Cooperació per la Pau-País Valencià
Ocupació actual: Becària al Departament de Comunicació de lInstitut de les Dones des de desembre de 2019
elenabelenguergarcia@gmail.com @ElenBelenguer
SENSE DONES PERIODISTES NO HI HA FUTUR
Bon dia, li telefone del gabinet de comunicació de Metges Sense Fronteres. Podria parlar amb el cap de redacció? És per a confirmar que heu rebut la convocatòria a la roda de premsa per a presentar lexposició Sin ellas no hay futuro i saber si podreu assistir.
Sí, soc jo. Tornans-la a enviar i ja et confirmarem si acudim.
Línia telefònica comunicant.
Hola, seria possible parlar amb el responsable de comunicació de la vostra organització?
Sí, soc jo sescolta una veu de dona. Què necessites?
Aquestes dues converses representen, duna manera molt generalitzada, lexperiència professional que he tingut al món del periodisme i, específicament, al sector social. Encara que la meua vida laboral no ha estat molt extensa, el temps que he passat fent pràctiques o treballant mha permès extraure dues reflexions sobre el periodisme actual i el nostre paper com a dones periodistes. La primera és que cada dia és més complicat inserir a lagenda mediàtica els temes de caràcter social. Sens dubte, una autèntica carrera dobstacles. La segona és que si hi ha un sector que dominem les dones dins del periodisme, és el dels gabinets de comunicació, especialment si aquests són dorganitzacions socials.
Des que lany 2016 eixírem per la porta de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació amb lanhelat títol de Periodisme sota el braç, el camí ha estat ple de reptes i decisions que, en molts casos, es troben vinculats a la nostra condició de dones periodistes. Allò que ens deien constantment va esdevenir una realitat per a totes i tots: cap lloc de treball estable i amb unes condicions dignes, només la possibilitat de continuar allargant en allò que pareix lúnica eixida laboral del moment els nostres períodes de pràctiques, o prendre lalternativa de continuar formant-nos en làmbit acadèmic.
Becariat en un context laboral hostil
En el meu cas, vaig optar per continuar alimentant el becariat, eixa generació de joves que, davant dun context hostil per a trobar feina, entrem en una constant de sol·licituds de beques destudis o de pràctiques de treball. En aquesta línia, el meu interès per la comunicació social em va portar a buscar continuar formant-me en aquest àmbit. Ja durant el grau vaig tenir loportunitat de fer pràctiques a Creu Roja, en finalitzar els meus estudis vaig poder aprofitar la beca de pràctiques extracurriculars de Metges Sense Fronteres i aprendre durant un any les dinàmiques dun gabinet de comunicació i lorganització de campanyes de sensibilització.