Precisament, gràcies a aquesta darrera experiència, vaig començar a treballar, en juliol de 2017, a lONGD Assemblea de Cooperació per la Pau, encara que no estrictament com a periodista, sinó com a tècnica de projectes dintervenció social i cooperació al desenvolupament. Un lloc de treball amb el qual he pogut adquirir coneixements sobre la gestió de projectes un món completament desconegut per a mi fins al moment i, al mateix temps, tenir la possibilitat de conèixer com funcionen internament les organitzacions socials, més enllà de la part estrictament comunicativa. Una qüestió molt útil per ser capaç de comprendre les situacions a les quals senfronten durant el dia a dia i poder reflectir-les després, com a periodista o des dun gabinet de comunicació.
Un argument que reforça una de les reflexions exposades abans és que, fins al moment, totes les persones amb les quals he treballat o fet pràctiques han sigut dones. Això comença des del procés de selecció: en tots en els que he participat, la resta de persones que es postulaven eren majoritàriament dones, el que demostra un major interès per treballs vinculats a gabinets de comunicació i organitzacions socials. I continua una vegada que et seleccionen i comences amb el repte que suposa assumir una nova feina, i tots els desafiaments que comporta. Així, la presència de dones al meu voltant ha fet que, de portes endins de loficina, les relacions que he establert shagen produït en entorns on la igualtat ha estat una de les màximes en les gestions del dia a dia. Però, de portes enfora, és quan comencen eixes situacions en les quals el simple fet de ser dona implica tota una sèrie de reptes, que podem qualificar dinnecessaris.
Alguna vegada us ha passat que, en una reunió on, en teoria, heu de ser les que porteu la veu cantant, acabeu tenint por dobrir la boca, mentre un home, erigit com a líder del grup, respon de manera constant i amb un to excessivament alt? Probablement, si eres un home qui està llegint ara mateix aquestes línies, la resposta siga no. Si eres una dona, segurament no testic contant res de nou. Perquè ser dona i, a més, jove, pareix que siguen motius suficients perquè la persona denfront experimente un creixement sense precedents i multiplique la seua autoritat sobre tu. Afortunadament, en tornar a loficina i tancar la porta, el microclima creat en cadascun dels llocs on he tingut loportunitat destar es converteix en un refugi on pots respirar i compartir eixes situacions que no haurien dexistir en aquesta suposada societat avançada en què vivim.
Daquesta manera, he pogut constatar com la comunicació social i, en molts casos, el sector dels gabinets, és terreny de dones. Potser les dificultats que anteposa el periodisme convencional, especialment pel que fa a horaris i conciliació, és un dels motius que comporten que les dones periodistes opten per passar-se a aquest altre costat de la comunicació. Potser per això qui respon la major part de vegades com a cap de redacció és un home i qui contesta el telèfon com a responsable dun gabinet de comunicació és una dona.
Agenda mediàtica i compromís
Així, reprenent de nou la telefonada del principi, el treball que he pogut estar desenvolupant durant els darrers anys a làmbit social mha permès analitzar la manera amb la qual es tracten els temes daquest caràcter als mitjans de comunicació i, malauradament, la resposta que donen sol ser la del cap de redacció: «Tornans-la a enviar i ja et confirmem si acudim». El desinterès per inserir aquestes qüestions a lagenda mediàtica, en benefici de donar més pàgines a assumptes polítics, ha adquirit un caràcter generalitzat als mitjans de comunicació convencionals. És probable que un dels problemes que existeixen a lhora de valorar les informacions sobre lajuda humanitària, els drets humans i socials, la cooperació i les ONGD és que no es consideren com un tema polític malgrat que la seua solució i moltes de les reivindicacions que es realitzen tenen una resposta política. Si això entrara a lagenda mediàtica, ho tractarien els mitjans? Què va passar amb el vaixell Aquarius? O amb el moviment feminista? Aquestes qüestions necessiten compromisos polítics i no és fins que la política, quan es veu directament interpel·lada, entra en joc, que els mitjans no atenen a aquestes realitats o les tracten amb la importància que tenen.
Aquesta situació als mitjans de comunicació convencionals ens fa optar per altres propostes alternatives. La bona notícia en aquest sentit és que la major part de les alternatives on llegir una bona entrevista o reportatge sobre un tema de societat són de recent creació, el que ens dona expectatives sobre el futur del periodisme social, i és una bona mostra de com les noves generacions de periodistes estem tractant de construir un periodisme igualitari, inclusiu i respectuós amb el tractament de les notícies.
Lenfocament que els mitjans donen a les notícies socials ha disminuït la seua qualitat progressivament. El seu principal punt feble: la descontextualització. Es diu que són la immediatesa i la brevetat que demanen els consumidors de notícies les principals causes de què les notícies actuals hagen canviat en detriment de la qualitat i a favor de la consecució de més clics a les webs o compradors als quioscos. Però, si seguim pel mateix camí durant els pròxims anys, deixarem el periodisme humà de costat i no es podrà garantir la fiabilitat i qualitat dels continguts de caràcter social a les notícies.
La sort arriba quan, en fer una telefonada per a plantejar un tema social a un mitjà, la veu que respon és la duna dona. Al periodisme podem trobar perfils de tota mena, tant homes com dones, però he de dir que, durant les meues experiències professionals en gabinets de comunicació, he tingut més suport per part de dones periodistes que es trobaven a laltre costat. Elles han mostrat interès en allò que els contava i han donat continuïtat a aqueixes històries que, daltra manera, shaurien quedat al calaix.
Potser les dones tenim una major vinculació als temes socials i, per això, estem més presents a aquest sector. La mirada femenina en el periodisme, segurament resultat de les nombroses dificultats i obstacles als quals les dones ens hem hagut denfrontar al llarg de la història, tendeix a tractar els conflictes socials duna manera diferent, més humana i més centrada en les històries de les persones protagonistes.
Escoltar les veus silenciades
Treballar a làmbit de la comunicació social és un privilegi en tant que permet conèixer i comunicar les històries daltres persones i, especialment, daltres dones que són capaces darriscar la seua vida i la dels seus fills al Mediterrani, que viuen en contextos dopressió constant, que no saben què és conviure en un país sense guerra Veus que, daltra manera, estarien silenciades i que, gràcies al treball de professionals de la comunicació siguen responsables de gabinets o periodistes en mitjans, moltes delles dones, poden arribar a la resta de la societat i transmetre el missatge tan important i fonamental que ofereixen.
I si tenim les històries, sabem qui són les persones que les conten Per què ser dona i periodista i tractar correctament els temes de caràcter social continuen sent dos temes de debat constant? Duna banda, hi ha un model de societat que fa que persisteixen determinats rols que impedeixen el recorregut que les dones haurien de tenir al món del periodisme i que les obliguen a renunciar a poder aconseguir les seues metes. Daltra banda, potser el tractament de les notícies hauria de treballar-se més des dels primers passos, amb una formació adequada tant des de leducació primària i secundària conscienciant la gent jove sobre els valors digualtat i solidaritat, com des de la universitària, formant noves generacions de periodistes capaces de veure la importància de la comunicació social i dempatitzar amb la realitat de les persones protagonistes de les històries que es narren.
Aquesta última crec que és una de les qüestions sobre les quals shauria dincidir més: una major formació en comunicació social. És per això que, després dun any i dos mesos treballant, vaig optar per renunciar a la meua feina i apostar per enriquir els meus coneixements en matèria de periodisme social i diversitat amb un màster a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat una decisió difícil, que comporta deixar un sou i una posició més o menys segura, eixir de la zona de confort i canviar el ritme de vida accelerat que suposa la vida laboral per un compàs més pausat al so de la vida universitària.
La qüestió és que aquest tipus de formació no hauria de ser complementària. En el currículum de Periodisme shaurien dincloure assignatures específiques vinculades al feminisme i al periodisme humà, el que presta atenció als drets humans, al poder de la societat en la presa de decisions. Si a això li sumem que les noves generacions de periodistes tenen rostre de dona sense anar més enllà, la nostra promoció tenia una majoria de dones: daproximadament 80 persones, només 15 eren homes, podríem tenir la base sobre la qual construir un periodisme viu, igualitari, inclusiu i que responga a les necessitats de les persones. El repte resideix, principalment, en trencar les barreres que planteja el periodisme convencional perquè açò sacabe de materialitzar.
El futur? El futur és una incertesa i nosaltres, com a dones periodistes, hem de continuar contribuint, com ho estem fent, a construir un periodisme diferent, comunicant per aconseguir canviar i avançar. Perquè sense nosaltres, no hi ha futur.
Treballar a làmbit de la comunicació social és un privilegi en tant que permet conèixer i comunicar les històries daltres persones i, especialment, daltres dones que són capaces darriscar la seua vida i la dels seus fills al Mediterrani, que viuen en contextos dopressió constant, que no saben què és conviure en un país sense guerra.
Alguna vegada us ha passat que, en una reunió on, en teoria, heu de ser les que porteu la veu cantant, acabeu tenint por dobrir la boca, mentre un home, erigit com a líder del grup, respon de manera constant i amb un to excessivament alt? Si eres una dona, segurament no testic contant res nou.
He pogut constatar com la comunicació social i, en molts casos, el sector dels gabinets, és terreny de dones. Potser les dificultats que anteposa el periodisme convencional, especialment pel que fa a horaris i conciliació, és un dels motius que comporten que les dones periodistes opten per passar-se a aquest altre costat de la comunicació.
En el currículum de Periodisme shaurien dincloure assignatures específiques vinculades al feminisme i al periodisme humà, el que presta atenció als drets humans, al poder de la societat en la presa de decisions.
ADA BLANES I DOMÍNGUEZ (Alcoi, lAlcoià, 1988)
Any de titulació de Periodisme: 2011
Estudis: Màster en Comunicació de Moda i Bellesa (Vogue-UC3M)
Ocupacions anteriors: Periodista a RTVE; Periodista a À Punt Media
Ocupació actual: Mestra de Primària al CEIP La Muixara (La Nucia)
ada.blanes@gmail.com @adablanes
LA IGUALTAT EN EL PERIODISME ESPORTIU I DE MODA
Jo crec que el meu interès pel periodisme i el feminisme van créixer un poc de la mà. Feminista, pot ser, ho soc des de sempre, encara que no nera conscient. De ben menuda vaig començar a reclamar els mateixos drets que els meus amics xics a les festes del meu poble, Alcoi, a queixar-me perquè no podia jugar a futbol a lequip dels meus amics o a indignar-me perquè jo havia daprendre a fer coses de la casa mentre a alguns companys, sobretot xics, els ho feien tot. Però crec que la paraula feminisme no va arribar a la meua vida fins quart dESO, on precisament a lassignatura optativa de Premsa, la gran professora Rosa Martínez, per a escriure un article dopinió, ens va fer reflexionar sobre la desigualtat entre homes i dones. A partir dahí vaig començar a interessar-me més, tant pel periodisme com pel feminisme, a llegir i a escriure més, a reflexionar i debatre sobre moltes situacions que menvoltaven i, sobretot, a preguntar-me el perquè de moltes coses, a la majoria de les quals hui en dia encara no he trobat resposta.
El cas és que quan vaig passar a Batxillerat, ja tenia ben clares dues coses: que volia estudiar Periodisme i que anava a reivindicar sempre la igualtat entre homes i dones, denunciant cada situació que em semblara masclista i participant activament en lassociació Fonèvol, la qual porta ja més de 20 anys de lluita per la participació igualitària de les dones a les festes de moros i cristians dAlcoi.
Masclisme en les aules
Quan vaig arribar a la carrera, lany 2006, em vaig adonar que encara que quasi tots els professors anaven de progres, el masclisme també estava ben present a les aules. No només pel fet que la majoria eren homes, sinó també perquè la major part dels referents periodístics que empraven també ho eren. Recorde un moment de primer en què ens van preguntar pel nostre periodista preferit i, pràcticament tot lalumnat vam dir algun home (Iñaki Gabilondo guanyava per golejada). Em pare a pensar i era ben difícil entrar a la carrera amb algun referent femení, més enllà dalguna presentadora com Ana Blanco, Pepa Bueno o Letizia Ortiz, molt més coneguda per haver arribat a ser princesa que pel seu treball periodístic. Afortunadament, en 2009 Ana Pastor va començar a presentar Los Desayunos de TVE i la cosa va canviar. Dones i homes admiràvem el seu treball i parlàvem de la importància de donar més pes a les dones periodistes però la desigualtat era i continua sent exagerada i celebràvem cada avanç com si fora una gran victòria (com, per exemple, quan Montserrat Domínguez va ser anomenada directora de la versió espanyola del Huffington Post).
Un altre fet de la carrera que tinc ben present va ser el moment de triar entre dues optatives: Periodisme esportiu i Periodisme local. Tenia molt clar que volia escollir la primera opció, però les xiques que la compartien amb mi eren poques i el tractament era bastant desigualitari, més per part de lalumnat que del propi professor, ja que la majoria donaven per fet que els xics de la classe sabien més desports que les xiques. El mestre feia un gran esforç per tractar-nos a tots per igual i recorde que davant una visita del prestigiós comentarista esportiu Michael Robinson per a la qual havia de triar quatre alumnes, va decidir que aniríem dos xics i dos xiques, i jo vaig ser una delles. Lexperiència va ser inoblidable per moltes coses, però sobretot per una conversa sincera amb el senyor Robinson en la qual em va reconèixer que, per molt que sabera jo de futbol, això no anava a ser el més important a lhora daspirar a treballar a la televisió, ja que, malauradament, la dura realitat era que, des de la grandíssima Olga Viza, per a esports només fitxaven ties bones que atragueren a un públic masculí. Jo era perfectament conscient que de mamelles no anava malament però que estava massa grossa per a lideal televisiu encara que no per això anava a deixar dintentar-ho ni a matar-me a fer règim per aprimar-me.
En 2009 vaig tenir accés a les meues primeres pràctiques en Canal 9 Alacant i allí també men vaig adonar que malgrat que la majoria de periodistes eren dones, els que manaven eren fonamentalment homes i propers a una ideologia ben distinta a la meua, amb la qual cosa no anaven a posar-me les coses gens fàcils. I així va ser. Frases com «Bonica, ves-ten a buscar meduses a la platja que no podem parlar de la Gürtel», o «Xicona, calladeta estàs més guapa» se mhan quedat ben gravades a lapartat de records desagradables.