Totes aquestes actituds i situacions són greus perquè tens la certesa que als companys periodistes no els ocorren ni els han ocorregut mai, per molt joves o inexperts que siguen. Mai sels fan comentaris sobre la seua veu ni sels pregunta la seua edat, en cap circumstància. Tampoc sels posa en dubte la seua professionalitat ni es fan acudits o bromes als becaris, com sí ocorre amb la figura de la becària, tan mitificada duna forma poc respectuosa i sovint sexualitzada, igual que passa amb les secretàries.
Cal tenir en compte que el desenvolupament de la tasca periodística i els masclismes i entrebancs que les dones en trobem també depenen de les àrees en les quals es treballa. Actualment jo escric en un suplement educatiu i el món de lEducació és molt més amable que altres especialitats periodístiques. Les meues fonts són, sobretot, les comunitats educatives i els seus equips docents, i es treballa amb un to i unes informacions que no són comparables amb les de seccions com política o economia. Estos últims són sectors masculinitzats i on tradicionalment els homes han tingut el poder, encara que això també està canviant
Tanmateix es poden crear situacions incòmodes en actes on tots els participants són homes, com poden ser els de lExèrcit, però on són molt correctes en el tracte i amb els responsables del qual mai he tingut problemes.
Informar amb ulleres morades
Quant al tractament dels temes des duna perspectiva de gènere i el masclisme en els enfocaments dels textos, lelecció de fonts, titulars, etc. tot és qüestió de posar-se les ulleres morades i de desenvolupar a poc a poc i amb certa formació si cal certa sensibilitat. En aquest punt, és bàsic tenir coneixements perquè ni tan sols que les informacions estiguen redactades per dones garanteix que siguen lliures de masclisme.
Encara que quede molt per fer i que sabem que el camí serà llarg, fets com la unió de les periodistes conscienciades que es va produir el 8-M o el moviment a RTVE, crec que ens aporten optimisme i esperança per al futur. Jo tinc la sort de treballar en una redacció prou conscienciada, en la qual es tracten amb cura els temes de violència masclista i a sovint es debat sobre lenfocament dalguna qüestió si el o la periodista té dubtes. A més, també hi ha quasi paritat en la plantilla de redacció, composta per unes 60 persones, de les quals hi ha 26 dones de diferents edats (cinc amb càrrecs de certa responsabilitat, que van des de cap de secció fins a la direcció i gerència).
En la majoria de casos sintenta incloure veus femenines o visibilitzar el treball de dones capdavanteres al seu sector, algunes de les quals també han sigut premiades pel periòdic. En el suplement en el qual escric, per exemple, emprem un llenguatge inclusiu, amb desdoblaments com les xiquetes i les xiquets i evitem representar a un col·lectiu amb una paraula en masculí (és millor escriure el professorat o lequip docent que els professors).
Aquest és el camí pel qual el periodisme ha de donar cada vegada més passos. Si bé és cert que lhemeroteca no perdona, hui dia la ciutadania tampoc ho fa i tenen en les xarxes socials un espai i un gran altaveu on denunciar, per exemple, que un titular és masclista o que lenfocament de determinat tema no és el correcte. En part, aquesta és una manera de recordar-nos la responsabilitat que tenim envers la societat i en fer visibles duna forma correcta tot allò que passa en ella.
També, des daltres entitats i institucions es treballa en aquest tema. Algunes iniciatives com lAgenda dExpertes de la Unió de Periodistes (www.agendadexpertes.es) suposen una ajuda en la tasca periodística, ja que faciliten el contacte de dones que poden servir com a fonts en textos informatius i reportatges en els quals acostumen a veure-shi més representats els homes. Tot açò mostra que avancem i treballem cap a un feminisme i una igualtat reals.
Futur esperançador
En la meua formació, crec que la meua única experiència amb les qüestions de gènere i la igualtat fou el meu Treball Fi de Grau (TFG) en el qual havia de parlar de lesport femení, el que em va permetre contactar amb moltes professionals que mexplicaren el tracte desigual que tenien als mitjans de comunicació respecte a lesport practicat per homes. Ara, la jornada «Comunicar i marcar la diferència. Testimoni de joves periodistes graduades en la Universitat de València» és una mostra de que savança en la formació dels futurs periodistes i que les noves generacions es graduen amb certa perspectiva de gènere i conscients dels biaixos que hi ha a la societat. Així, tindran les ferramentes necessàries i serà més fàcil fer front a les desigualtats i actituds masclistes ja esmentades.
Lestudiantat també ha de pensar que és necessari per a dur a terme el canvi que espera almenys la meitat de la societat que representen les dones. Malgrat que sovint sels incideix en la mala situació que travessa el periodisme en lactualitat caldria preguntar-se quan ha sigut una professió fàcil, les oportunitats existeixen i la creació de perfils coneixedors de les noves narratives i de les eines tecnològiques actuals anirà en augment. De fet, només han de veure el nostre exemple: fa tan sols cinc anys algunes de les protagonistes de la jornada organitzada per la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació estàvem assegudes al mateix saló dactes que lalumnat, i hem acabat trobant una oportunitat al món laboral (això sí, amb molt desforç i molta constància).
Per últim, a lhora de parlar duna professió tan absorbent i intensa com la de periodista és impossible no mencionar temes com la maternitat o la conciliació familiar. Les rutines desta professió no ajuden a ser mare i això ja preocupa inclús a les professionals més joves que no ens trobem encara en eixe escenari. Lúnica opció que sembla viable i a la qual també es poden acollir els pares són les excedències o treballar amb una jornada reduïda. Malgrat que és molt complicat poder compaginar-ho tot, moltes companyes i companys ens mostren dia rere dia que és possible i hem de confiar que a poc a poc, i igual que en làmbit polític, caminarem cap a uns horaris més conciliadors, tot i que internet i les versions digitals no sembla que ajudaran a això.
El 8 de març les professionals de la comunicació vam denunciar el masclisme que patim, igual que altres treballadores, però també la visió parcial que malauradament de vegades donen certes informacions que invisibilitzen les dones.
Si bé per edat i experiència la meua generació no pateix (encara) el que es denomina sostre de vidre, he comprovat i viscut que ser dona, jove i periodista sembla una combinació perfecta per a ser la diana de comentaris o actituds que sabem que són masclistes o patriarcals perquè els nostres companys joves no pateixen ni patiran mai.
Per a tractar els temes des duna perspectiva de gènere és bàsic tenir coneixements perquè ni tan sols que les informacions estiguen redactades per dones garanteix que siguen lliures de masclisme.
Les rutines desta professió no ajuden a ser mare i això ja preocupa inclús a les professionals més joves que no ens trobem encara en eixe escenari.
TERESA CIGES (València, 1992)
Les rutines desta professió no ajuden a ser mare i això ja preocupa inclús a les professionals més joves que no ens trobem encara en eixe escenari.
TERESA CIGES (València, 1992)
Any de titulació de Periodisme: 2014
Estudis: Màster en Màrketing i Comunicació Política (Universitat Autònoma de Barcelona-ICPS); Postgrau en Anàlisi i Comunicació Política (Universitat Autònoma de Barcelona-ICPS); Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica (Universitat de València)
Ocupacions anteriors: Directora dEl Matí Digital; Gabinets de comunicació institucionals i polítics; Analista política a Catalunya Ràdio i a La Vanguardia
Ocupació actual: Directora dEl Matí Digital des de setembre de 2019; Gabinets de comunicació institucionals i polítics des de gener de 2019; Analista política a Catalunya Ràdio (des doctubre de 2019) i a La Vanguardia (des de setembre de 2017)
tciges@gmail.com @Teresa_Ciges
FEMINITZANT ELS MITJANS
Resulta curiós que sempre o en la gran majoria de casos que ens reunim per analitzar la situació de les dones ho fem dones. Costa trobar taules redones que aborden aspectes relacionats amb la igualtat de sexes on els homes estiguen presents i exposen el seu punt de vista. I és un problema, perquè la normalitat arribarà quan això no siga un problema de les dones i passe a ser un problema de la societat i, per tant, tots ens impliquem i trobem solucions.
Dit això, vull agrair a la Universitat de València, i en especial als organitzadors daquesta jornada, per haver creat un espai necessari que visibilitza les dones que hem estat formades en aquesta casa i treballem al món de la comunicació, però també serveix dexemple, de far, als actuals estudiants.
El col·lectiu On són les dones té a Twitter una presència important, encarregant-se danalitzar la presència de les dones als mitjans de comunicació i reivindicant lespai que els pertoca. Al País Valencià, tenim una societat i uns mitjans suficientment madurs i autocrítics com per tenir un col·lectiu daquestes característiques? Segons demostra un estudi, entre juliol de 2016 i 2017, el 77 % dopinions van ser escrites per homes als mitjans de comunicació. Sempre sha dit que el periodisme ha de ser motor de la transformació social, per tant ha de contribuir, apostar i lluitar per una societat igualitària. I la pregunta clau és: pot fer-ho sense comptar amb el 50 % de la població?
No hi ha dones que escriguen
No sha fet cap estudi sobre la presència de les dones als mitjans valencians, però sha de dir que a poc a poc anem avançant. I prova daixò és que el diari més llegit al País Valencià, Levante-EMV, té dos subdirectores, redactores en cap de seccions on mai havien estat, com economia, i tracta dassolir el 50 % dopinadores en cada edició. Tota aquesta evolució positiva des de larribada a la subdirecció dIsabel Olmos.1
Aquest també era un dels problemes i continua sent-ho en part del mitjà on treballe actualment, la revista Saó. Tan sols sha de veure que de 15 persones que formem el Consell de Redacció, 3 en som dones. Però, sha de dir que el fet que estiguem presents fa que canvie la mirada, que es mostren altres realitats, altres veus, altres singularitats.
Quan vaig ser nomenada cap de redacció no sentrevistaven pràcticament dones, i una de les fites que ens vam marcar era que almenys el 50 % de les persones entrevistades foren dones, i si en un número no hi havia cap entrevista a una dona, es contrarestaria en el següent. Sha de dir que no és tan senzill com es veu, i que moltes vegades costa i més en un mitjà especialitzat.
Tan sols cal pensar en els grans personatges nacionalistes valencians per adonar-ten que pràcticament no hi ha dones perquè la història o les ha silenciat o no les ha deixat desenvolupar-se. Per això és tan rellevant la ferramenta de lAgenda dExpertes encetada per la Unió de Periodistes, perquè ens dona a conèixer perfils que segurament sens escapen o no tenim a labast. Ara bé, també sha de dir que ens costa molt trobar dones que escriguen, però a poc a poc, la situació es va revertint.
Com a dona sha de demostrar més
Pel que fa al meu dia a dia, no he tingut cap problema en desenvolupar les meues tasques pel fet de ser dona, encara que a algunes persones (una minoria) els costa acceptar indicacions duna dona, i a més a més, jove. És cert que en alguna entrevista, sobretot amb homes amb una certa edat, mhe sentit desplaçada per ser dona: per exemple, formulant-los preguntes i respondre sense mirar o mirant al meu company. També he sentit que en alguna ocasió han comptat amb mi per a complir una quota, he demostrat que valia per a eixa feina i, per això, mhan tornat a trucar.
Fa quatre anys que vaig acabar la carrera i vaig tenir la sort de poder treballar com a periodista. En el camp de batalla, he extret les següents conclusions pel que fa a la importància de les dones als mitjans de comunicació.
El fet que les dones estiguem presents als mitjans de comunicació dirigeix la mirada cap a altre lloc on encara no shavia focalitzat, crea complicitats cíviques i dona veu a aquells col·lectius que fins ara havien estat silenciats o discriminats. De forma conscient o no, comporta:
Lús dun llenguatge no sexista i inclusiu, no sols amb les dones, sinó també amb altres col·lectius, perquè hem patit la discriminació i volem apostar per una societat oberta on tots tinguem cabuda.
Visibilitza la tasca daltres dones. A través darticles o entrevistes, o bé denunciant la no inclusió de dones en certs àmbits (per exemple, quan sescriu sobre labsència de dones als festivals de música).
Reivindica, a través de la tasca desenvolupada, el nostre lloc: som igual de vàlides que els homes. No oblidem que en una situació normal no caldria reivindicar res.
Sha de recordar que aquests passos que anem fent per assolir la igualtat real no els podrem fer mai sense els homes, per això resulta tan necessària la seua complicitat.
Per acabar, feia referència al principi a un estudi del col·lectiu català On són les dones. Safirma que «a lhora de representar lopinió de les dones, el factor més clar de diferenciació és la titularitat del mitjà. Només la titularitat pública sembla garantir que tendeixen a la paritat». Doncs bé, ara que la nova radiotelevisió pública valenciana ja està en marxa per fi! hem de tenir en compte el paper que hi juguen les dones. De moment, podem afirmar que À Punt és feminista, atorgant a les dones el lloc que mereixen, assolint la igualtat i fins i tot apostant per programes com Valentes que pretén divulgar el paper que han jugat les dones en la societat valenciana. Anem pel bon camí.
Sempre sha dit que el periodisme ha de ser motor de la transformació social, per tant ha de contribuir, apostar i lluitar per una societat igualitària. I la pregunta clau és: pot fer-ho sense comptar amb el 50 % de la població?
Pel que fa al meu dia a dia, no he tingut cap problema en desenvolupar les meues tasques pel fet de ser dona, encara que a algunes persones (una minoria) els costa acceptar indicacions duna dona, i a més a més, jove.