En 2009 vaig tenir accés a les meues primeres pràctiques en Canal 9 Alacant i allí també men vaig adonar que malgrat que la majoria de periodistes eren dones, els que manaven eren fonamentalment homes i propers a una ideologia ben distinta a la meua, amb la qual cosa no anaven a posar-me les coses gens fàcils. I així va ser. Frases com «Bonica, ves-ten a buscar meduses a la platja que no podem parlar de la Gürtel», o «Xicona, calladeta estàs més guapa» se mhan quedat ben gravades a lapartat de records desagradables.
Lestiu de 2010 finalment vaig decidir no fer més pràctiques però vaig tantejar algunes opcions i recorde perfectament una entrevista amb el director regional dun diari de dretes en la qual, a banda dhaver de suportar diversos comentaris masclistes com «eres muy mona» o «está claro que tienes buen gusto para vestir», vaig veure com esta persona suposava que jo era duna ideologia similar a la del periòdic només pel meu aspecte físic. Això sí, vaig eixir dient-li que per molt que ell macceptara, jo no estava disposada a treballar allí.
Periodisme esportitu en televisió
En 2011, en canvi, lexperiència va ser molt diferent. Vaig entrar a fer pràctiques a la delegació de RTVE en València i mhi vaig trobar amb molta gent lluitadora que manimava a seguir el meu somni. Des del moment que vaig comentar que magradaven els esports em van posar junt al gran Quique Pallás, qui no només em va ensenyar molt sobre el periodisme esportiu sinó que va compartir amb mi la frustració perquè no hi haguera més dones al sector, independentment del seu físic. També vaig aprendre moltíssim dIzaskun Fernández, una gran feminista i lluitadora per la igualtat de drets i pel bon periodisme en tots els sentits. Tanmateix, quan comentàvem la realitat tots coincidíem en què era molt difícil trencar certes barreres.
Quan vaig acabar les pràctiques i, per tant, la carrera havia de decidir ràpidament què fer el curs següent. Dubtava entre especialitzar-me en periodisme esportiu, periodisme de moda una altra de les meues passions o fer el màster de RTVE. Quique Pallás em va dir que, laboralment, el màster de RTVE no anava a servir-me més del que mhavien servit eixes pràctiques, ja que jo ja estava a la borsa de treball i que si en algun moment tenien espai em cridarien cosa que van complir sis anys més tard i que com lexperiència en periodisme esportiu també la tenia, em recomanava diversificar i fer moda si magradava tant.
Periodista de moda i feminista?
Aleshores vaig decidir fer el màster de moda i bellesa duna coneguda revista femenina, no sense abans haver passat per tot un debat intern ple de preguntes com: Es pot estudiar moda i ser feminista? Poden agradar-te les marques i les coses de luxe i ser desquerres? I un llarg etcètera. El cas és que, finalment, men vaig anar a Madrid i les primeres impressions van ser prou dures. Era un món de dones i per a dones, però que, tot i això, estava dirigit majoritàriament per homes. En la moda les dones podem opinar, jugar, somriure i, sobretot, gastar, però els que prenen la majoria de decisions importants i sobretot tracten les qüestions econòmiques continuen sent ells. Afortunadament, com en tots els llocs, sempre hi ha una part bona i em vaig trobar també amb alguns professors destacables, com el filòsof Óscar Scopa, que em va ajudar a respondre a algunes de les meues preguntes i a fer compatible la meua ideologia amb els meus gustos. O Eugenia de la Torriente, feminista declarada i actual directora de Vogue, que destacava la importància i el paper de les dones, no només en la indústria de la moda sinó en tota la situació actual. Tanmateix, ni els uns ni els altres no van poder evitar que em trobara al llarg del curs amb moltes afirmacions molt qüestionables com «una dona elegant ha de dur tacons», «la depilació sha convertit en un imprescindible social» o «la cirurgia estètica ajuda a la felicitat». Al principi procurava rebatre-les totes i debatre sobre elles però em quedava tan sola que moltes vegades optava per callar. Heu de tenir en compte que la grandíssima majoria de les meues companyes eren joves de famílies amb molts diners que volien treballar en una gran marca de moda per lluir els seus modelets.
En acabar el màster, va començar una etapa laboral més orientada al màrqueting i la comunicació que al periodisme com a tal, i en el treball doficina el masclisme està encara més present. Des de normes de vestimenta que passen per recomanar uns colors o determinar una llargària mínima de la falda a entrevistes laborals on et pregunten directament si tens parella o si tens pensat tenir fills (encara que siga il·legal). Lúltima empresa del sector de la moda en la qual vaig treballar sí tenia un pla digualtat bastant avançat i a més em van oferir col·laborar en la seua millora, una tasca en la qual em vaig implicar activament. Afortunadament, lempresa era un bon exemple quant a igualtat salarial per posicions, en paritat a les direccions de departament, en la inclusió de dones en àmbits tradicionalment masculins com el magatzem o la informàtica o fins i tot en lanomenada conciliació familiar (que no personal). Tanmateix, eixa conciliació estava fonamentalment dirigida a les dones i hi havia encara molt de marge de millora en alguns aspectes com la comunicació de marca (crec que una empresa no pot anar de feminista mentre seguisca traient profit del cos duna dona a les seues campanyes publicitàries), però almenys sempre escoltaven les meues propostes i es paraven a pensar sobre elles.
En 2017 vaig poder tornar al periodisme pur de la mà de Quique Pallás i RTVE durant un parell de mesos i després durant lestiu de 2018 en la reaparició de la televisió pública valenciana, com a reportera del programa À Punt Directe. Si duna cosa estic ben contenta i orgullosa, és que mhe retrobat amb unes televisions públiques molt més conscienciades que anys enrere per la importància de la igualtat al periodisme i de donar veu al feminisme als seus programes. Tanmateix, això no ha pogut impedir que com a reportera de carrer mhaja trobat amb diversos comentaris sobre el meu cos, amb algun home desconegut disposat a plantar-me un bes o fins i tot a creures amb dret de tocar-me el cul simplement perquè «estem de festa». Per a mi, el més important va ser que jo no em vaig quedar callada en cap deixes situacions i vaig fer veure el meu cabreig amb tots els implicats.
Mestra descola
Fa ben poc que vaig deixar el periodisme perquè vaig obtenir una plaça de mestra en les últimes oposicions de Magisteri i la meua situació ha canviat totalment. Abans tenia veu als mitjans però ara la meua veu influeix directament sobre una generació futura a la qual és importantíssim que eduquem en autèntica igualtat, amb la coeducació ben present com a element transversal a totes les àrees, encara que al currículum oficial encara no se li done la importància que mereix. La responsabilitat és molt gran i he de pensar cada dia que la igualtat és lobjectiu però que encara queda molt de camí de recórrer.
En els primers dies del curs em vaig veure obligada a explicar-los coses tan òbvies com que no hi ha jocs de xics ni jocs de xiques o que no passa absolutament res perquè un xic vulga vestir de rosa. Sí, és trist però encara estem així. El que tinc ben clar és que no pense rendir-me i que cal seguir avançant. I que jo, des del periodisme o des del magisteri, sempre procuraré anar fent camí cap a la igualtat.
Era ben difícil entrar a la carrera amb algun referent femení, més enllà dalguna presentadora com Ana Blanco, Pepa Bueno o Letizia Ortiz, molt més coneguda per haver arribat a ser princesa que pel seu treball periodístic.
En els primers dies del curs em vaig veure obligada a explicar-los coses tan òbvies com que no hi ha jocs de xics ni jocs de xiques o que no passa absolutament res perquè un xic vulga vestir de rosa. Sí, és trist però encara estem així. El que tinc ben clar és que no pense rendir-me i que cal seguir avançant. I que jo, des del periodisme o des del magisteri, sempre procuraré anar fent camí cap a la igualtat.
Era ben difícil entrar a la carrera amb algun referent femení, més enllà dalguna presentadora com Ana Blanco, Pepa Bueno o Letizia Ortiz, molt més coneguda per haver arribat a ser princesa que pel seu treball periodístic.
El prestigiós comentarista esportiu Michael Robinson em va reconèixer que per a esports només fitxaven «ties bones» que atragueren a un públic masculí.
Vaig decidir fer el màster de moda i bellesa duna coneguda revista femenina, no sense abans preguntar-me: Es pot estudiar moda i ser feminista? Poden agradar-te les marques i les coses de luxe i ser desquerres?
Si duna cosa estic ben contenta i orgullosa és que mhe retrobat amb unes televisions públiques molt més conscienciades per la importància de la igualtat al periodisme i de donar veu al feminisme als seus programes.
MIRIAM BOUIALI BRINES (Gandia, la Safor, 1991)
Any de titulació de Periodisme: 2013
Estudis: Màster en Drets Humans, Pau i Desenvolupament sostenible (Universitat de València)
Ocupacions anteriors: redactora en el gabinet de premsa de lAjuntament de Gandia (diversos períodes entre 2013 i 2015); Periodista a Levante-EMV
Ocupació actual: Periodista a Levante-EMV des de 2015; redactora dAula des de setembre de 2017 fins a juny de 2019. Des de setembre de 2019, responsable dEducació, coordinadora del suplement Aula i editora de Panorama
miboubri@gmail.com @miboubri
RUTINA PERIODÍSTICA, MICROMASCLISMES I ULLERES VIOLETES
El 8 de març de 2018 fou un dia històric que marcarà un abans i un després. El passat Dia Mundial de la Dona Treballadora hi hagué a Espanya una mobilització feminista sense precedents, almenys en les últimes dècades, que fou destacada fins i tot en la premsa internacional.
Dones periodistes en vaga
A més de les massives manifestacions en diverses ciutats, també estigué marcada per la convocatòria duna vaga de dones, a la qual podien sumar-se totes les professionals però també aquelles que treballen a casa o es dediquen a la cura daltres persones. El sector del periodisme fou un dels que més va secundar la vaga. A tota Espanya, quasi 8.000 dones van signar un manifest i es sumaren al moviment Las periodistas paramos, que evidentment també fou seguit a València. El fet que cares i veus que són un referent tant a la televisió com a la ràdio autonòmiques i estatals es sumaren a la vaga va donar molta visibilitat a la protesta i va generar un gran impacte en la societat. Aquest dia, les professionals dels mitjans de la informació i de la comunicació corporativa vam denunciar el masclisme que patim, igual que altres treballadores, però també la visió parcial que malauradament de vegades donen certes informacions que invisibilitzen les dones, a més del sostre de vidre i la precarietat, que sempre colpegen més al sexe femení.
Tanmateix, això no quedà només en una jornada reivindicativa, sinó que es creà un moviment tant en làmbit valència amb la Xarxa valenciana de dones professionals de la informació per un periodisme feminista, com en lestatal del qual han sorgit diversos projectes per a intentar acabar amb el masclisme en el periodisme i estudiar com es pot contribuir a una societat més justa des desta professió.
Tanmateix, cal destacar esta jornada perquè sovint es diu que el món del periodisme és un sector poc unit, amb poca, o nul·la, consciència de classe, i en el qual en altres períodes no shan sabut defensar els drets professionals amb la contundència que calia. Per tant, la unió de les dones comunicadores té, així, més importància encara i marca un precedent a tenir en compte.
El dia a dia
En la meua experiència com a periodista graduada el 2013 a la Universitat de València, he pogut comprovar com el nostre dia a dia està ple de micromasclismes (donant per vàlid aquest terme, de vegades qüestionat perquè al masclisme no se li ha de llevar importància en cap de les seues expressions). Si bé per edat i experiència la meua generació no pateix (encara) el que es denomina sostre de vidre he comprovat i viscut que ser dona, jove i periodista sembla una combinació perfecta per a ser la diana de comentaris o actituds que sabem que són masclistes o patriarcals perquè els nostres companys joves no pateixen ni patiran mai.
Segurament no es tracta de situacions que només sofrim les dones periodistes, però sí comptem amb una major exposició que altres professionals perquè, sobretot, la nostra tasca es basa en contactar quasi a diari amb persones desconegudes. De fet, és en la relació amb les fonts quan hem dafrontar més actituds masclistes. Les més comunes són en forma de comentaris sobre ledat i recalcar en excés la joventut de la periodista. També és comú que el primer impuls de la font siga donar la informació al company fotoperiodista home, i no a la periodista, a la qual desta manera se li lleva importància perquè, entre altres coses, no se la pren seriosament per la seua joventut.
En la meua experiència professional, tant en els mitjans escrits com en gabinets de premsa, mhe trobat amb diverses daquestes situacions. En una ocasió, un responsable de Recursos Humans va respondre que a la xica tan atractiva com no se li anava a fer una renovació contractual, després dhaver-li preguntat per la meua situació laboral. En altra ocasió, a una entrevista de treball amb persones desconegudes sem va destacar com de boniques tenia les mans; i, fins i tot, un altre dia, un membre dun cos de seguretat afirmà davant de més companys periodistes i fotoperiodistes «a la morena, yo sí le ponía las esposas», el que va provocar lestupor de tots els que estàvem a aquella oficina. Són situacions que violenten molt, almenys amb la meua forma de ser, i el primer que et preguntes és «per què em passa això a mi». És injust que sataque la teua professionalitat duna manera tan gratuïta com les anteriorment descrites, en les quals la periodista no ha donat mai peu a eixos comentaris, i que en algun cas es van resoldre amb la solidaritat i la companyia dels altres comunicadors.
Aquestes actituds poden dificultar la tasca periodística i són una falta de respecte a les periodistes perquè, no sha doblidar que mentre aquestes coses passen, estem simplement desenvolupant el nostre treball i igual que altres companys.
Altres micromasclismes són eixes fonts que repeteixen la falca «carinyo» a cada frase que diuen i que responen les preguntes amb un to molt paternalista («déjame que te explique»); o eixa altra que per telèfon et comenta que tens veu de jove i que a veure si ens coneixem, perquè mai ens hem vist en persona. Però algunes vegades van més enllà i quan demanes unes declaracions en un acte públic, el polític no veu problema en agafar-te del braç fins a portar-te a un lloc més tranquil on parlar.