Directors de la col·leccióAntoni Furió i Enric Guinot
© Vicent M. Garés Timor i Xavier Úbeda Revert, 2016© Daquesta edició: Universitat de València, 2016Disseny de la col·lecció: J.P.Il·lustració de la coberta: Francisco de Goya, Aquí tampoco (Serie los desastres de la guerra) gravat (1810-1815) Maquetació: Inmaculada MesaISBN: 978-84-9134-064-5
Estudi introductori
L11 de desembre de 1545 Ferran dAragó, duc de Calàbria, irrompia en els dominis de Francesc de Borja escortat per la guàrdia da cavall, tres algutzirs, sis verguetes, a més descuders i domèstics. Al seu pas, uns pobles quasi deserts, rostres femenins alhora solemnes i atemorits, portes dhabitatges obertes i xicalla. Addicionalment, com que el napolità shavia resolt a impartir justícia in situ, també feren part del seu seguici ladvocat fiscal, un magistrat de la Reial Audiència, així com un procurador fiscal i un escrivà. Més tard arribarien el botxí i un notari. Aquesta contundent i aparentment exagerada mobilització defectius per part del virrei va estar lenèrgica resposta i el corol·lari als flagrants esdeveniments que unes jornades abans shavien seguit a la localitat de Polinyà.
En efecte, el dilluns 7 de desembre vespra de la Concepció quan encara era de nit fosc, lalgutzir Gonçal de Céspedes deixà la vila dAlzira, de jurisdicció reial, i sencaminà envers la veïna baronia de Corbera; un dels tants territoris que la casa ducal de Gandia posseïa llavors a la Ribera del Xúquer. No feia sinó un parell de jornades havia rebut una comissió mitjançant la qual se limpel·lia a capturar uns bandits dAlzira sentenciats a mort en absència per lAudiència dels quals el duc de Calàbria nhavia obtingut noves que estaven receptats arreu de les senyories dels voltants. No cal dir que aquella ordre li conferia al seu portant mànega ampla perquè hi pogués accedir, de pertot el regne, on ho estimés oportú.
Tanmateix, Céspedes no havia trigat gaire en saber-ne de lamagatall dels bandolers. I així, en compliment de la seua comesa, aquella gèlida i rellentosa matinada, despuntant envides els primers llustres de llum, lalgutzir, els huit oficials que lacompanyaven i que ex professo havia pogut ajustar a Alzira a més dun notari, arribaren a lentrant de la petita població de Polinyà. Així que asseguraren les cavalcadures fet el dia clar, embocaren el primer carrer, demanant ací i allà als vianants pel domicili de Joan Burguera, justícia de la localitat, i per la casa de Francesc Montbui.
Acte seguit, tot es va precipitar amb una esbalaïdora vertiginositat. Amb la finalitat dexplicar-ho ens prenem llicència per usar dalgunes cites textuals. De primeres, en ser a les envistes del cap del carrer, Gonçal de Céspedes ordenà avisar el justícia alhora que es disposava a envoltar limmoble on es receptaven els condemnats, és a dir, la llar de Montbui. Sobtadament, de linterior van sortir dos homes amb les espases tirades que donaren a fugir en escoltar que lalguatzil pronunciava: «Teniu al rey!».1 Si bé a linstant un daquells va ser reduït i lligat de mans pels oficials, laltre va aconseguir esquivar la persecusió vora els canyars del riu Xúquer. El jove capturat resultà ser Bartomeu Olzina, un dels processats.
A males penes shavia encetat de nou la marxa i Céspedes es dirigia devers la plaça del lloc, quan escoltà repicar les campanes de lesglésia: sonaven a sometent. El primer en acudir va estar el lloctinent de justícia, Miquel Garcia de Cieza, seguit duna vintena de persones armades que començaren a cridar: «Aquí, als ladres! Dexau lo home! En terres del duch gosau entrar? Muyren!».2 Fou llavors quan lagutzil, per primera vegada, enlairant el bastó i demanant el favor reial, va intentar inútilment mostrar la comissió del virrei que portava guardada a laltura del pit. En lenvestida, els pobletans, assistits per la resta de bandolers, van arrabassar el presoner de les mans dels oficials, alliberant-lo de les lligadures i conduint-lo «a la volta de Sant Sebastià, camí de Corbera».3
Per tant, deixant de banda lalerta que degué causar la desacostumada presència de les vares daquells oficials del rei i les seues inoportunes interpel·lacions, van estar els crits duns i altres a més del característic pic de campanes el que precipità que la major part dels habitants de Polinyà es feren a la via pública per combatre limminent perill.
Enmig de tot aquell aldarull desgarips i tocs de campana Céspedes identificà a Joan Burguera, el justícia, el qual féu orelles sordes als requeriments de lalguatzil, justificant-se dient que «lo duch tenia guiats a aquells hòmens, y manat a ell y a tots los de la dita baronia que mirassen molt per aquells hòmens. Y puix staven guiats, que ningú los podia pendre».4 Els bandolers comptaven, doncs, amb la protecció de Francesc de Borja.
En lendemig, el comú dels veïns shavien congriat avalotats a la plaça. Llavors laldarull es tornà per moments eixordador: les campanes, lenrenou de la gent, lescridassada veu duns i altres... Amb penes i treballs sescoltava Gonçal de Céspedes pronunciar: «Hanhí del rey!», soterrat per lal·legat dels dirigents de Polinyà: «Hanhí del duch!», mentre la munió cridava: «Muyren, Muyren!». Tampoc va poder frenar aquest cop lescomesa.
El darrer en acudir va estar el notari Jaume Eiximeno, a cavall i armat amb una llança. «Què és açò? En terres del duch sou entrat!». Per tercera vegada, lagutzil va intentar lliurar el manament del virrei sots pena de vida i mil ducats, tot dient: «Yo só alguazir del rey y vinch ab aquesta comissió a pendre huns hòmens que tenen sentència de mort per la Real Audiència, y vinch de provisió de sa excel·lència e ab la comissió que porte. Legiu-la».5 Acte seguit, el notari girà les regnes de la muntura, i donant-li les espatlles, esperonà lanimal devers Riola.
Daltra banda, les desesperades batallades havien sortit lefecte esperat, reproduint-se a les localitats veïnes. Al voltant duna cinquantena dhòmens armats dAlbalat passaren amb la barca a la vora dreta del Xúquer. Un poc més enllà sels uniren altres tants de Sinyent. Aquell clasc de campanes només podia significar dues coses: «que moros los acaçaven o que los enemichs dels Olzines serien venguts».6 Amb la finalitat dacorralar-los, van acordar dividir-se en dos grups i resseguir el camí de Polinyà al devora del riu, els uns, i els altres la sendera de Sinyent devers el camí dAlzira i la muntanya.
Daquesta manera es consumava un dels episodis històrics potser més desconeguts i tèrbols dels ocorreguts al si de la baronia de Corbera: els denominats «successos de Polinyà». Emperò dantuvi a la resistència, hauríem de considerar la fautoria, ço és, lacolliment dels pròfugs de la vila dAlzira; darrere de la qual dacord amb els seus vassalls estava el mateix Francesc de Borja.
Així doncs, el següent punt a valorar hauria de ser el dels motius que conduïren al fet que una vulneració tan flagrant de lautoritat reial materialitzada en els dominis dun dels més destacats membres de la noblesa hispànica haja estat menystinguda i oculta durant tant de temps. I en eixe sentit, sembla que linflux, la perícia i la posició social de la casa ducal de Gandia van jugar un paper destacat. Nogensmenys, també hi ajudà la deficient prossecució del procés, puix que per una sèrie de contingències represes en el juí de residència contra misser Joan Francesc Benavent12 la causa va mancar dalgunes de les garanties processals adients.
Dentrada, pel que fa a Francesc de Borja, sembla que ni el duc de Calàbria ni menys els membres de la Reial Audiència satreviren a acusar-lo formalment de fautor, sinó més bé al contrari. I ben mirat, resultava fins i tot desaconsellable, si no imprudent, quant més per tractar-se dun dels cortesans més propers i familiars de lemperador.13 A això shavia dafegir el viu record de la seua enèrgica lluita contra bandolers i corsaris en el Principat. Car, tot açò ho portem a collació, atès que segurament la manera de procedir de les institucions hauria sigut distinta dhaver estat qualsevol altre membre de lestament nobiliari valencià. Per consegüent, a Polinyà únicament se seguí un judici sumari contra els vassalls del duc pel delicte de lesa majestat, parell a la resistència practicada contra els oficials.
Emperò, sens dubte, va estar en absència de Carles V el concert de consellers i assessors amb laleshores regent, el jove príncep Felip, el que va acabar per desbaratar que hom cercara el més ínfim indici de culpabilitat en la persona del duc de Gandia, poc després que selevés el recurs al Consell dAragó. Tanmateix, el príncep encara féu més en tenir per bé absoldre i prendre a mercè si no a tots a quasi tots els vassalls del duc; restablint, així, la normalitat quotidiana al si de les esmentades baronies.14 Llavors, lànim reial concorregué deliberadament a minorar la transcendència de lassumpte, facilitant que shi aboqués terra a sobre i al remat soblidés.
En tanta mesura ha estat així, que cap de les innumerables biografies, hagiografies i obres a labast sobre la vida del noble o del sant fa la més mínima menció a dallò ocorregut a la localitat de Polinyà de Xúquer el desembre de 1545.15 En el seu lloc el lector trobarà referències certament principals i de temàtica molt diversa. A tall dexemple, caldria esmentar els litigis continuats amb la segona esposa del seu pare: Francesca de Castro-Pinós, passant per la petició del Maestrat de Montesa per a Pere Lluís Galceran de Borja, lacomodament familiar a Gandia, els ambiciosos projectes al si del ducat, la preocupació pels atacs corsaris a la costa valenciana o lemmalaltiment i defunció de la duquessa, per finir en la seua pietosa conversió i lingrés en la Companyia de Jesús... Curiós silenci, al capdavall. El mateix ha ocorregut amb lescassa bibliografia que shi ha aproximat sovint de mode tangencial o inconscient als «successos de Polinyà».16
És per això que ledició del present recull documental, entre daltres motius, naix de lafany per intentar desenterrar i treure lentrellat dels mencionats esdeveniments, puix que altrament romandrien com fins ara ocults per ventura i oblit dintre de lligalls amuntegats, ací i allà, als estants dels arxius. Així mateix, la transcripció dels originals, la seua convenient presentació cronològica duna manera acurada i ordenada, i finalment la seua posada en valor, concorre tot plegat perquè els textos estiguen a labast de qualsevol fent-los intelligibles a tothom a més de facilitar-ne la lectura i lestudi. Al remat, el resultat daquesta laboriosa tasca dacoblament dinformació i composició ha estat el diplomatari que en aquest moment el lector reté entre les mans.
POSANT EL FIL A LAGULLA: LAPARELLAMENT DEL DIPLOMATARI
No sempre resulta gaire senzill acostar-se, a partir de fonts primàries, a successos i circumstàncies històriques un tant allunyades dallò hodiern. Aquells que ho han tastat saben que pel camí sovint shan de superar esculls i paranys de tota mena. També cal ser conscients que el terreny on es juga la partida és inestable i que no sols hi intervé la perícia de linvestigador, sinó també latzar en qüestions com ara la conservació de la paperassa arxivística. Nogensmenys, la destresa nés un grau, així com el coneixement dallò que llibres, expedients i lligalls poden oferir o també saber fer-ne la interpretació adient dels esdeveniments. Però, sobretot, cal tenir paciència: enfilar lagulla i com diria Miquel Martí i Pol començar a apedaçar.
Car, ho portem a col·lació en tant que com sha mencionat adés els vestigis documentals deixats pels protagonistes del procés històric han quedat disseminats arreu dels prestatges dentitats arxivístiques i biblioteques. Per consegüent, resulta indispensable portar endavant una feixuga i laboriosa tasca: comparable amb la resolució dun vell trencaclosques desafiant i sorprenent, alhora que incomplet, format per infinitat de peces que han quedat disgregades qui sap on i sense cap ordre aparent. És necessari, per tant, cercar-ne de noves de pertot, mirar de reunir-les, saber veure-hi les connexions i llavors tot plegat fer un exercici daproximació coherent a la realitat desapareguda. Amb tot açò, hom podrà, com si dun enquadernador de llibres es tractara després de passar el fil per lull de lestri cosir i lligar entre si els fragments; tot enllaçant-los de manera que tornen a dialogar amb el conjunt.
Particularment, si ens referim als «successos de Polinyà» sevidencia profundament eixa necessitat de cercar, connectar i refer, més encara tenint en compte que lindret de partida ha estat una desconeixença historiogràfica pràcticament absoluta. Daltra banda, també és cert que cap investigació pot iniciar-se sense un primer indici: el que desperta la curiositat, tot permetent estirar el fil del cabdell i treure leina. En eixe sentit, les evidències inicials van ser exhumades dun petit recull documental en el qual constava una comissió mitjançant la qual el duc de Calàbria, lloctinent general del Regne, ordenava que es publiqués crida de trenta dies contra tots o la major part de pobladors dAlbalat de la Ribera, Polinyà de Xúquer, Riola i Sinyent.17
Tot just en aquest punt, convé referir-se encara que siga pobrament als itineraris de la recerca, de manera que el lector puga posar-se en la pell pròpia de linvestigador i resseguir la trajectòria de la seua indagació. Encetarem, doncs, el viatge amb el precitat registre que relata lenviament del trompeta reial, Joan Balaguer, a la vila i honor de Corbera. En eixe ordre de coses, cal mencionar que es troba dins del volum 1321 del fons de la Reial Cancelleria, sèrie Curiae Locumtenentiae, dipositat a lArxiu del Regne de València, el qual inclou una gran varietat de tipologies textuals: nomenament de càrrecs, manaments reials, pragmàtiques, pagament de salaris o trameses dalgutzirs i verguetes arreu del territori, sovint associades amb la repressió de la violència.