POSANT EL FIL A LAGULLA: LAPARELLAMENT DEL DIPLOMATARI
No sempre resulta gaire senzill acostar-se, a partir de fonts primàries, a successos i circumstàncies històriques un tant allunyades dallò hodiern. Aquells que ho han tastat saben que pel camí sovint shan de superar esculls i paranys de tota mena. També cal ser conscients que el terreny on es juga la partida és inestable i que no sols hi intervé la perícia de linvestigador, sinó també latzar en qüestions com ara la conservació de la paperassa arxivística. Nogensmenys, la destresa nés un grau, així com el coneixement dallò que llibres, expedients i lligalls poden oferir o també saber fer-ne la interpretació adient dels esdeveniments. Però, sobretot, cal tenir paciència: enfilar lagulla i com diria Miquel Martí i Pol començar a apedaçar.
Car, ho portem a col·lació en tant que com sha mencionat adés els vestigis documentals deixats pels protagonistes del procés històric han quedat disseminats arreu dels prestatges dentitats arxivístiques i biblioteques. Per consegüent, resulta indispensable portar endavant una feixuga i laboriosa tasca: comparable amb la resolució dun vell trencaclosques desafiant i sorprenent, alhora que incomplet, format per infinitat de peces que han quedat disgregades qui sap on i sense cap ordre aparent. És necessari, per tant, cercar-ne de noves de pertot, mirar de reunir-les, saber veure-hi les connexions i llavors tot plegat fer un exercici daproximació coherent a la realitat desapareguda. Amb tot açò, hom podrà, com si dun enquadernador de llibres es tractara després de passar el fil per lull de lestri cosir i lligar entre si els fragments; tot enllaçant-los de manera que tornen a dialogar amb el conjunt.
Particularment, si ens referim als «successos de Polinyà» sevidencia profundament eixa necessitat de cercar, connectar i refer, més encara tenint en compte que lindret de partida ha estat una desconeixença historiogràfica pràcticament absoluta. Daltra banda, també és cert que cap investigació pot iniciar-se sense un primer indici: el que desperta la curiositat, tot permetent estirar el fil del cabdell i treure leina. En eixe sentit, les evidències inicials van ser exhumades dun petit recull documental en el qual constava una comissió mitjançant la qual el duc de Calàbria, lloctinent general del Regne, ordenava que es publiqués crida de trenta dies contra tots o la major part de pobladors dAlbalat de la Ribera, Polinyà de Xúquer, Riola i Sinyent.17
Tot just en aquest punt, convé referir-se encara que siga pobrament als itineraris de la recerca, de manera que el lector puga posar-se en la pell pròpia de linvestigador i resseguir la trajectòria de la seua indagació. Encetarem, doncs, el viatge amb el precitat registre que relata lenviament del trompeta reial, Joan Balaguer, a la vila i honor de Corbera. En eixe ordre de coses, cal mencionar que es troba dins del volum 1321 del fons de la Reial Cancelleria, sèrie Curiae Locumtenentiae, dipositat a lArxiu del Regne de València, el qual inclou una gran varietat de tipologies textuals: nomenament de càrrecs, manaments reials, pragmàtiques, pagament de salaris o trameses dalgutzirs i verguetes arreu del territori, sovint associades amb la repressió de la violència.
Daltra banda, lexistència de lesmentada comissió pressuposava el desenvolupament dun procés judicial previ que esclarís tot el que havia ocorregut anteriorment, és a dir, on es denunciés i jutgés els acusats, sexposaren les causes per les quals sels perseguia i finalment es dictaminés una sentència. Aquest hauria de constituir, per tant, una peça clau en la investigació sense la qual difícilment es podia arribar al quid de la qüestió. No obstant això, després duna recerca exhaustiva en la sèrie de Processos Criminals de la Reial Audiència també conservada a lArxiu del Regne de València lexpedient no hi aparegué.
Tanmateix, com qui no pot segar, espigola, vam localitzar i encara sort una còpia daquell procés depositada a Processos de Madrid.18 Aquest fons atresora reproduccions daquelles causes que van ser portades des de la Reial Audiència de València al Consell Suprem dAragó, instal·lat a Madrid, i dací el nom. Certament açò obligava a lenviament dun duplicat des del tribunal dorigen perquè la instància superior el tractara, lestudiara i oferira un veredicte. Una vegada resolt, el document normalment retornava al seu lloc de partida. Així les coses, la presència entre aquells del procediment seguit a la localitat de Polinyà de Xúquer nés clara mostra de la repercussió i reaccions que el judici suscità en el seu moment, puix que fins i tot provocà que els Estaments valencians protestaren i al·legaren contrafur per lactuació del duc de Calàbria i dels seus oficials.
Amb tot, allò potser més important ha estat la substanciosa informació aportada pel volum al voltant dels «successos de Polinyà» i la seua ulterior repressió. Així, a tall dexemple, el procediment inclou els testimonis de lalgutzir, dels oficials que lacompanyaven, dels pocs habitants que hi romanien a casa seua o dels que van ser capturats a posteriori, cosa que permet treure lentrellat a partir de la comparació dels punts de vista duns i daltres; els capítols de lacusació i de la defensa, laplicació de la tortura sobre alguns dels acusats o, fins i tot, les primeres mostres de la reacció contra lactuació virregnal. En definitiva, constitueix la peça clau i central del present diplomatari, tant en termes damplitud com de contingut.
Amb tot i això, resultava obvi que calia cercar més documentació. De primeres, les mancances eren encara força paleses i bastava una ullada per evidenci-ar-ne unes quantes. Entre daltres, la causa finalitzava tal i com acostuma a passar sense que hi figurés la sentència; bé és cert que el plec de fulls de la contraportada noferia pistes. Daltra banda, tot i la prominència del procés, base fonamental i indispensable del treball, molts aspectes relacionats amb la resolució final del cas al Consell dAragó restaven força obscurs, per no dir que eren deficients. Llavors, des daquestes premisses, sencetà una recerca profunda arreu dels fons conservats a les diverses entitats arxivístiques que han aportat resultats desiguals.
Així doncs, es pot afirmar que aquest cop han estat les grans institucions lArxiu de la Corona dAragó, lArxiu General de Simancas, lArxiu Històric Nacional i lArxiu del Regne de València les que han proporcionat totes les dades, en detriment daltres de certa entitat, com ara lArxiu de Protocols del Col·legi del Corpus Christi i lArxiu Municipal dAlzira, o els restants ens locals, lògicament de dimensions més reduïdes.
Ara bé, sens dubte, degut a les seues característiques, lArxiu del Regne de València ha estat com ja sha deixat relluir a les línies precedents el que hi ha contribuït amb un major nombre de registres. No debades, des que lany 1419 el rei Alfons el Magnànim es decidí a fundar-lo en les dependències del Palau Reial, lorganisme es va consagrar a la conservació dels documents expedits per diverses institucions valencianes.
Precisament, una daquestes, la Reial Cancelleria, en tant que gelosa reproductora i preservadora dels textos emanats de la Lloctinència General, la Reial Audiència o les Corts, esdevingué un important focus de recerca. En eixe sentit, a tall dexemple, la sèrie Curiae Locumtenentiae en la qual ja es trobà la primera comissió permeté exhumar documentació associada amb els precedents i les conseqüències dels «successos de Polinyà» que van des de la pragmàtica reial de desembre de 1543, per la qual sobligava a signar paus i treves a tots els bandolers del regne;19 a lenviament dalgutzirs i verguetes, amb la finalitat dacomplir diverses tasques, o al pagament del seu salari.20 Paral·lelament, se nafegí també a lescorcoll la sèrie Diverorum Locumtenentiae, la qual ha aportat també algunes interessants engrunes dels esdeveniments, puix que ens ha permès, entre daltres, traure a la llum unes còpies de les gràcies reials absolutòries concedides als pobletans avalotats o constatar-hi lafermament de la jurisdicció i prerrogatives senyorials al si de la baronia de Corbera.21
A tall de conclusió, cal recordar que tot i que el volum que ara mateix reté entre les mans es presenta com un producte acabat i tancat, aquest axioma és gairebé una entelèquia. Direm més, les pròpies característiques del gènere fan del diplomatari quelcom provisional. Per tant, per a linvestigador però també per al lector és imprescindible saber que mai shi pot traure el fil de lagulla, puix sempre sha destar disposat a donar noves puntades, deslligar les ja fetes i re-fer-les de nou, dacord amb les exigències duna disciplina històrica en constant (re)construcció.
AL VOLTANT DEL DIPLOMATARI: TRETS, ESTRUCTURA I USOS
Lescriptura ha estat un instrument fonamental en el desenvolupament històric: un gran èxit que ha permès preservar de loblit dels temps molts dels llegats de la Humanitat. No debades, ha propiciat la comunicació més enllà de lestricta coincidència de lemissor i el receptor en un lloc i un moment concret, sense que això comporte a priori alteracions en el missatge.
Nogensmenys, caldria una perspectiva més ampla, la qual, ben pregonament, hauria dendinsar-se i incidir en les diverses característiques dels testimonis escrits, puix no són quelcom abstracte on la informació es transmet duna manera directa i asèptica, sinó que representen tot un món en si mateix. Això és, un conjunt de realitats complexes i sovint difícils desclarir: les circumstàncies en què va estar redactat, la funcionalitat del text i la seua intencionalitat, les mutilacions i afegits soferts durant la seua trajectòria vital, les circumstàncies més o menys atzaroses que hi han permès la conservació o les seues peculiaritats gràfiques i materials... Llavors, ha de ser tot plegat el que aporte bé ara o en el futur noves dades que vindran a arrodonir el contingut i oferiran una interpretació més íntegra de lobjecte destudi.
Car ho portem a col·lació perquè aquest extrem no pot passar desapercebut a lhora de parlar del present recull documental i, per tant, resulta necessari referir-sen encara que siga amb unes breus i senzilles pinzellades a alguns trets dels manuscrits originals inclosos en el nostre diplomatari. Anem doncs per feina, no sense advertir, dantuvi, que la diversa procedència arxivística dels textos esdevé una disparitat de particularitats, tant pel que fa als materials, els suports o lestat de conservació, com per la utilització de diferents llengües (llatí, castellà i valencià) o de diverses tipologies paleogràfiques.
Dentrada, pel que fa als materials i suports emprats, es poden diferenciar tres grans blocs. El primer, on es troben, per exemple, els registres procedents de les diverses cancelleries reials o el procés central contra els avalotats de Polinyà, engloba aquells documents que constitueixen o es troben inclosos en llibres enquadernats amb pergamí, vitel·la o cuir, condició que determina el seu millor estat de conservació.29 Tot i això, lús freqüent de tintes ferrogàl·liques inestables o de composició desequilibrada ha provocat, junt a lafegit ambiental dhumitat, lacidificació del paper i la deperdició per corrosió; bé dificultant o impossibilitant en alguns casos la lectura. El segon bloc, on haurien de considerar-se els diversos processos de residència contra el jutge Benavent, constitueixen, a causa de la seua brevetat, simples quaderns cosits sense cap enquadernació, motiu pel qual privats de la protecció del pergamí han suportat sovint malament el pas del temps.30 Endemés, lactuació de lAnobium pertinax, un dels principals fitòfags, ha ocasionat el deteriorament dalguns marges fins al punt de fer inintel·ligibles moltes de les anotacions escrites sobre aquests. Finalment, el tercer bloc seria el conformat per documents simples, escrits sobre paper. Posem per cas, les missives extretes del fons Estado de lArxiu General de Simancas.
Pel que respecta al tipus descriptura, sidentifiquen fàcilment les grafies característiques dels textos manuscrits del període: la humanística cursiva. No obstant això, per damunt de les evidents diferències de tradició castellana i aragonesa, també les diverses institucions que emeteren els documents donen lloc a petites variants destil per exemple, cancelleresc, per als procedents de les cancelleries reials, o processal per als textos de caràcter judicial mentre que els diversos escrivans i notaris també aportaven la seua pròpia forma descriure. Daltra banda, resulta important ressenyar ací alguns dels problemes que el tipus descripturari valencià i les successives còpies que shan fet dels documentsha provocat a lhora de la lectura i transcripció dels textos. Ens referim a la similitud existent entre les grafies f i s, el que provoca una gran confusió a lhora de distingir termes i especialment antroponímics com ara Fos i Sos per bé que es podria tractar duna derivació ambdós presumiblement existents a la comarca de la Ribera del Xúquer. Un cas semblant és el daltres lletres a final de paraula (-s, -ç, -c i -ch) per a diferenciar altres antroponímics com ara, Març i Marc, que apareixen freqüentment i indistintament escrits al llarg de la documentació per a referir-se als mateixos personatges.
En un altre ordre de coses, la construcció del propi diplomatari, en tant que conjunt de textos que tracten sobre uns fets històrics, ha de tenir una estructura coherent i intel·ligible. Això és, necessita dotar-se dun ordre i duna disposició clara. Llavors, fent ús dun criteri purament temporal, sha procedit a ordenar la documentació dacord amb la data en la qual va estar redactada. Únicament es podria haver fet una excepció: el procés central (doc. 10). I de ser així tindria una senzilla explicació. No debades, en aquest punt cal mencionar que el manuscrit en qüestió és una còpia del plet original enviat al Consell dAragó. Per tant, seguint estrictament lordre cronològic dels textos, paradoxalment hom hi trobarà les primeres reaccions contràries a la sentència, tot just abans del propi judici, cosa que de no ser advertida podria dificultar lenteniment del conjunt.
Tanmateix, hom encertarà a identificar gairebé palesament quatre parts. En primer lloc, un bloc introductori, integrat pels primers set documents (docs. 1 al 7), tot arreplegant la publicació de la pragmàtica de 1543, la repressió de la violència dels bàndols de la vila dAlzira i la comissió a lagutzil Céspedes. Un segon bloc conformat pel propi procés contra els habitants de Polinyà, Riola, Sinyent i Albalat, que narra bàsicament si excloem els fulls plegats a la contraportada els fets ocorreguts durant lavalot i la immediata actuació del duc de Calàbria (doc. 10). Un tercer bloc bastant complex, derivat dels plànols dacció individuals i institucionals, els escenaris oberts com a conseqüència de la repressió dels «successos de Polinyà» i que inclouria també la resolució final de lassumpte principal (docs. 8 i 9, de l11 al 21 i 34). I per acabar, el quart i darrer bloc comprendria algunes reverberacions sobre els fets, convenientment portades a col·lació per motiu del judici de residència contra misser Joan Francesc Benavent (docs. 22 al 33).
Finalment, hauríem de concloure assenyalant algunes de les utilitats del diplomatari. Seria massa agosarat parlar-ne de totes, puix que és evident: lull curiós de linvestigador, els propòsits de partida de cadascú, la metodologia danàlisi de la documentació... de segur albiraran profitosos i inimaginables camps destudi a partir del present recull documental. En eixe sentit, més enllà dels propis «successos de Polinyà» hom descobrirà nombroses referències al context històric, geogràfic, demogràfic o econòmic dels indrets on es materialitzaren els esdeveniments.