Emperò, parlem-ne, del conflicte. El 12 de juliol de 1542 i des de Ligny, Francesc I, feia oficial la seua proclama, mitjançant la qual donava per finalitzada la Treva de Niça (1538). Una vegada més, el problema de fons fou el cobejat ducat de Milà, el domini estratègic del qual decidia lhegemonia a Europa; no per casualitat aquest territori havia estat escenari de disputes amb França en les guerres anteriors. Endemés, a la contesa tot just shi afegiren també Suècia, Dinamarca i lImperi otomà, obligant la Monarquia Hispànica a alçar banderes.
Seguidament, les hostilitats es van desencadenar en tres fronts els Pirineus, la planura del riu Po i el sud dels Països Baixos alhora que el pontífex Pau III lliurava inútilment la seua batalla en pro de la pau, puix que shavia decidit a convocar el Concili a la ciutat de Trento. Al capdavall, tots dos combatents es van negar a refrenar la conflagració.41
El 31 dagost de 1542 mentre el Cèsar era encara a Montsó el delfí Enric de França irrompia al Rosselló. A més, alguns estols otomans havien eixivernat a Marsella. En efecte, Francesc I volia trencar la línia tuïtiva pirenaica amb una envestida simultània per mar i terra. LEmperador hi féu prudentment aplegar hòmens, queviures i armes suficients, tot apostant el duc dAlba al capdavant daquella gran concentració defectius i recursos a Perpinyà. El setge de la plaça fou imminent. Malgrat això, després que li destruïren lartilleria pesada i de moltes setmanes dinfructífer assetjament, el Delfí es va veure obligat a recular; signe inequívoc de què laparellament de forces i les obres de fortificació havien sortit lefecte esperat.
La notícia arribà al palau de lArdiaca de la capital del Principat a les primeries doctubre, on habitava el marqués de Llombai. No obstant això, a Barcelona, per si esqueia, continuaren amb les obres de fortificació de la ciutat. I amb raó, perquè a principis de 1543, hi havia la nova que els francesos volien entrar pel Conflent envers Puigcerdà. No hi hagué tal. Ni tampoc gosaren envestir per Hondarribia, fora ja dels territoris de Catalunya.42
Daltra banda, al front dels Països Baixos, fou on aviat esdevingué la tempestat més grossa. Al llarg de la primavera de 1542, Francesc I havia aparellat els efectius a redós de la frontera, dementre les poblacions costaneres esperaven lenvestida dels danesos. Eixe mateix estiu, les tropes franceses avançaren des de la Picardia escometent Artois i Flandes; des del Mosa prosseguien fins els llindars de Luxemburg; mentre, des de Gueldre, entravessaren el Brabant nord fins Anvers i Gant. Literalment, el saqueig i lesguerro dels Països Baixos. Tot seguit, a partir del mes doctubre, Maria, desbordada pels esdeveniments, demanà la presència del seu germà.43
Finalment, el Cèsar deixà la vila de Madrid l1 de març de 1543 per viatjar a Brussel·les. El 10 dabril Carles V entrava a Barcelona. En aquell moment, Francesc de Borja havia estat rellevat com a lloctinent de Catalunya. El 18 dabril marxava devers Gandia per fer-se càrrec del ducat, puix que el 8 de gener de 1543 li havia sobrevingut la mort al seu pare, Joan de Borja. Poc més duna setmana hi van coincidir, doncs, tots dos a la capital del Principat. El monarca partia definitivament envers Gènova el 17 de maig, després de veures constret a romandre-hi en ferm per contingències de loratge, primer a la cala de Palamós i finalment, a Cadaqués i Roses.44
Al cap de sis jornades aplegà al port de Gènova, des don gairebé a brida batuda, continuà devers el nord. Lobjectiu: derrotar Guillem de Clèveris. El 24 dagost de 1543, lemperador prengué el fortí de Düren, una de les principals fortificacions del seu adversari la qual passava per ser inexpugnable precipitant la rendició de la resta de ciutats i fortaleses i del mateix duc.45 Sotmetre el duc de Clèveris, féu que el Cèsar recuperés la confiança en si mateix i que es guanyés el respecte dels prínceps de lImperi. Tot i les notícies dolentes que feia poc havien vingut des de Niça46 havia arribat el moment de mesurar forces als Països Baixos amb els francesos.
Així doncs, ben entrada la tardor de 1543, Carles V era dempeus a la frontera francovalona amb lexèrcit, cercant lacarament directe amb el seu sempitern adversari, Francesc I; esdeveniment que finalment no shi produí. Després de la retirada francesa i dhaver fet caure del seu costat Cambrai, veient-se sense recursos i malalt de gota, entenent que li sobrevenia lhivern, decidí plegar els pavellons i retornar de la zona de lEscalda.47 La campanya bèl·lica havia conclòs, però es preparava la guerra.
Llavors, cal pensar que des deixes contrades, el monarca, un tant preocupat, ordenà publicar al regne de València la pragmàtica mitjançant la qual obligava a signar pau i treva valida per un any temps que esperava que duraren les hostilitats a tots els regnícoles que tingueren diferències. Duna banda, amb el remei dautodefensa i el compliment daquesta ordre confiava en deixar-se relativament resguardat i protegit el territori valencià, sobretot contra laltre cavall de batalla els possibles atacs destols corsaris. No debades eixe mateix estiu de 1543, Niça, Cadaqués, Roses, Palamós, Eivissa o la Vila Joiosa havien sigut assaltades per les fustes turcobarbaresques o francootomanes. I encara caldria afegir lescomesa del nebot de Barba-rossa a Guardamar i Oriola pel novembre.48 Daltra banda, tampoc no era de menysprear la substanciosa quantitat que els infractors haurien dingressar en les necessitades arques reials, les quals servirien per finançar el conflicte que lhauria denfrontar la primavera següent amb el rei Cristianíssim.49
Simposava lobligada treva del fred, emperò Carles sabé traure-li profit, puix que Ferrante Gonzaga viatjà a Anglaterra per fer més estreta laliança amb Enric VIII, mentre Maurici de Saxònia intercedia entre el duc de Braunschweig i la Lliga de Schmalkalden, alhora que el príncep intentava aconseguir més subsidis dels dominis hispànics. Calia reunir finançament o en el seu defecte homes.
En eixe sentit, el jove Felip, havent rebut les insistents missives del seu pare, reuní els membres del Consell dEstat, els quals tot i que estaven disposats a enviar-li 5.000 efectius es decantaven per la pau. No ho va entendre així lemperador.50 La quantitat assignada a les corones de Castella i Aragó fou de 700.000 ducats, suma de la qual esperava disposar pel març de 1544.51 Si a terres castellanes van haver-hi dificultats, a les aragoneses els problemes sagreujaven, en tant que lesforç de guerra en lexterior incidia directament en una minva dels recursos emprats en lautodefensa. Al capdavall, la via emprovada a Catalunya, Aragó i València fou la del parlament. Cadascun dels lloctinents generals va rebre instruccions precises per convocar la reunió on ho estimés oportú. En el cas del regne de València, el duc de Calàbria escollí heus la casualitat la vila dAlzira; lescenari on per eixes mateixes dates es perseguia, en aplicació de la crida del 5 de desembre anterior, Joan Arnau, els germans Gomis de Carcaixent i cal memoritzar el nom Joan Moreno, llaurador dAlzira.52
Simposava lobligada treva del fred, emperò Carles sabé traure-li profit, puix que Ferrante Gonzaga viatjà a Anglaterra per fer més estreta laliança amb Enric VIII, mentre Maurici de Saxònia intercedia entre el duc de Braunschweig i la Lliga de Schmalkalden, alhora que el príncep intentava aconseguir més subsidis dels dominis hispànics. Calia reunir finançament o en el seu defecte homes.
En eixe sentit, el jove Felip, havent rebut les insistents missives del seu pare, reuní els membres del Consell dEstat, els quals tot i que estaven disposats a enviar-li 5.000 efectius es decantaven per la pau. No ho va entendre així lemperador.50 La quantitat assignada a les corones de Castella i Aragó fou de 700.000 ducats, suma de la qual esperava disposar pel març de 1544.51 Si a terres castellanes van haver-hi dificultats, a les aragoneses els problemes sagreujaven, en tant que lesforç de guerra en lexterior incidia directament en una minva dels recursos emprats en lautodefensa. Al capdavall, la via emprovada a Catalunya, Aragó i València fou la del parlament. Cadascun dels lloctinents generals va rebre instruccions precises per convocar la reunió on ho estimés oportú. En el cas del regne de València, el duc de Calàbria escollí heus la casualitat la vila dAlzira; lescenari on per eixes mateixes dates es perseguia, en aplicació de la crida del 5 de desembre anterior, Joan Arnau, els germans Gomis de Carcaixent i cal memoritzar el nom Joan Moreno, llaurador dAlzira.52
En efecte, sembla que el virrei, Ferran dAragó, féu arribar el 21 de febrer de 1544 una missiva als integrants dels tres braços, emplaçant-los a acudir al parlament que shavia de celebrar a la localitat de la Ribera del Xúquer el 3 de març següent. La resposta fou contundent i no trigà en fer-se patent, puix que dacord amb la seua posició la indicció anava contra les disposicions forals i conseqüentment es negaven a assistir-hi.53
Doncs bé, aquell jorn, en principiar-se lassemblea al monestir alzireny de Sant Agustí, shi aplegaren una minvada part dels citats: la major part dels síndics del braç reial i uns pocs membres de leclesiàstic i militar, entre ells, Pere Pardo de la Casta i Joan Cristòfol de Borja, que fou habilitat en nom del seu germà Francesc.54 Succeí a continuació que després duna incisiva proposició dapertura i la corresponent contestació a càrrec del canonge Miquel Àngel Ribelles, es produïren les protestes i al·legacions de contrafurs per part dels tres estaments rebudes per lescrivà Antoni Miquel Ferran a lencop que el duc de Calàbria aprofitava per acusar contumàcies als absents, suscitant que selevaren nous clams. Lescena es repetí els dies següents.
Amb tot, la qüestió medul·lar de resistència frontal contra el mateix parlament no raïa en loposició pecuniària, sinó en el manteniment de les formes i de la preponderància de la Junta dEstaments. Shavia constituït a tal fi una assemblea paral·lela a la dAlzira que jutjava les decisions i resolia. Per tant, al virrei, Ferran dAragó, se li demanava que shi aplegués a València per tractar els assumptes directament amb la Junta dEstaments. La negativa a cedir per ambdues parts abocà el parlament dAlzira al fracàs. Deixa manera, el 18 de març el duc de Calàbria va clausurar lassemblea. Pel que sembla, entre els principals destorbadors de la negociació van estar Ginés de Perellós, el canonge de la Seu Miquel Àngel de Ribelles i el seu germà i senyor de lAlcúdia, Joan de Montagut Ribelles i Valero. És més, no per casualitat alguns dells hi serien també darrere de les protestes subsegüents a lactuació del duc de Calàbria arran dels «successos de Polinyà». Encara a les rerialles de març, el lloctinent intentava vanament consignar els fons necessaris.
Al capdavall, el malencertat parlament es traduí en lencarament dels estaments alhora amb el napolità i amb el regent de la Cancelleria, Antoni Piquer, que havia donat suport al virrei. Al remat, la quantitat no arribà en els terminis esperats, causant un cert disgust, no sols de part de Carles I, sinó del mateix Francesc de los Cobos i del príncep regent.55
En lentretant, a les primeries de gener de 1544, lemperador deixà els Països Baixos, marxant envers Aquisgrà i el Rin amb la finalitat dassistir a la dieta de Spira convocada per al 20 de febrer i convèncer els Estats imperials perquè li prestaren el suport adient per enfrontar-se a Francesc I, motiu pel qual va haver de moderar la seua actitud envers els prínceps protestants.
Tot i que a linici van sorgir dificultats per avenir-se a pactes a la qual cosa caldria afegir les intrigues de Pau III56 finalment lajut prestat esdevingué transcendental. El 4 dabril, els prínceps catòlics i els protestants un bon nombre dells de la Lliga de Schmalkalden van acordar el pagament de 24.000 unitats dinfanteria i 4.000 genets per un període de sis mesos. Sens dubte, lincentiu de la por als otomans i la seua palesa aliança amb Francesc I, van tenir un paper cabdal. En contrapartida, Carles hagué de fer-los també concessions en matèria religiosa limitades en el temps, cosa que suscità la dura censura del pontífex.57
Tot estava llest perquè Carles V senfrontés al sobirà francés. No obstant això, la campanya militar sencetà amb la contundent derrota de lexèrcit imperial a la batalla de Ceresole.58 En contrapartida, Luxemburg era conquerida el 6 de juny. Acte seguit, el Cèsar reuní el gros de les seues tropes a Metz des don avançà envers el ducat de Lorena. Després de la costosa presa la fortalesa de Saint Dizier (17 dagost), marxà devers la ciutat de París. Així doncs, a les primeries de setembre, es plantà a Meaux gairebé a les portes de la capital del Sena tot i que Enric VIII, estancat o no a Boulogne, no tenia previst acudir a aquella cita, en tant que els seus interessos se cenyien al pas de Calais.59
En les setmanes esdevenidores shauria dimposar la pau. El monarca hispànic esperà fins el 8 de setembre per procedir a avenir-se amb Francesc I. Deu jornades més tard es subscrivia entre les parts el tractat de Crépy i lendemà el pacte secret de Meudon.60 Tots dos es comprometien, entre daltres coses, a fer retornar les fronteres a lestat en que havien quedat en larmistici de Niça (1538), a més dhaver de lluitar plegats contra els otomans.61
Una vegada tancat el conflicte, Carles i la seua cort van romandre la tardor-hivern de 1544 a Brussel·les. En lentretant, el 19 de novembre de 1544, Pau III convocà per al 15 de març següent instat pel propi Francesc I lesperada assemblea ecumènica a Trento. Com baixat del cel, per primer cop, tots tres el Cristianíssim, el Sant Pare i el Cèsar semblaven interessats en el Concili com a mitjà per a resoldre les diferències religioses. Amb gairebé quarantacinc anys i avinençat amb França, a la fi Carles V podia centrar tots els seus esforços en intentar enllestir els assumptes de lImperi, assolir la pau religiosa i la reforma de lEsglésia.