Una vegada tancat el conflicte, Carles i la seua cort van romandre la tardor-hivern de 1544 a Brussel·les. En lentretant, el 19 de novembre de 1544, Pau III convocà per al 15 de març següent instat pel propi Francesc I lesperada assemblea ecumènica a Trento. Com baixat del cel, per primer cop, tots tres el Cristianíssim, el Sant Pare i el Cèsar semblaven interessats en el Concili com a mitjà per a resoldre les diferències religioses. Amb gairebé quarantacinc anys i avinençat amb França, a la fi Carles V podia centrar tots els seus esforços en intentar enllestir els assumptes de lImperi, assolir la pau religiosa i la reforma de lEsglésia.
Francesc de Borja: marqués, virrei, duc i jesuïta (1529-1548) 62
El 1548 limpressor Joan de Mey publicava a València una compilació dopuscles titulada Seis tratados muy devotos y útiles para cualquier fiel cristiano, lautor de la qual era el IV duc de Gandia. I és que per aquell temps, Francesc de Borja, gairebé havia deixat de banda la seua vida més profana i lhavia reorientada, dintre i fora dels seus dominis, envers una existència pietosa en benefici dels jesuïtes; més que no pas, tot i que també, en profit dels dominics. Llavors, val a dir que les possessions dels Borja van experimentar amb Francesc una vertadera transformació urbanística que recolzada en el terreny econòmic en el negoci de la canyamelaconseguí potenciar una efervescència religiosa i evangelitzadora (especialment sobre la població morisca), lespill i model de la qual era el propi duc.
Daquells anys són, no debades, ledificació del convent de la Santa Creu a Llombai, en lestrena del qual predicà Joan Micó, que havia estat el seu confessor; la reparació de lhospital i del palau ducal; lerecció del col·legi jesuític convertit poc après en primera universitat, a la inauguració del qual acudí laleshores arquebisbe de València, Tomàs de Villanueva; lordenació duna representació litúrgica per Setmana Santa (la Visitatio Sepulchri) o duna escolania, tot a Gandia. I a propòsit daçò, en aquesta llista tampoc no hauríem de menystenir lelevat nombre dobres musicals i ascètiques, com la damunt referida; un bon nombre delles de collita pròpia.63
A la llum de les dades aplegades per estudiosos, biògrafs i hagiògrafs, el detonant daquesta piadosa dedicació va ser el decés de la seua esposa, Elionor de Castro (27 de març de 1546), malgrat que lassumpte segons sembla li voletejava per la ment des de feia temps. En eixe sentit, la defunció de lemperadriu (1 de maig de 1539), limpacte que sobre el jove marqués de Llombai i membres del seguici causaren les despulles mortals dIsabel de Portugal en arribar, quinze dies després, a Granada; el contacte que va assolir amb els jesuïtes Antoni Araoz i Pere Fabro a Barcelona, mentre exercia la lloctinència general de Catalunya (1539-1543), o la més recent malencertada designació en qualitat de majordom dels prínceps dAstúries, Felip i Maria Manuela (22 dabril de 1543), el van induir a encetar lallunyament de les dedicacions més mundanes.
De fet, Ignasi de Loiola havia convertit Francesc de Borja, ja abans de la mort de la duquessa, en el seu aliat instrumental, sabedor dels contractes polítics, socials i financers que el poderós aristòcrata podia aportar-li i de la seua utilitat a lhora dexpandir i consolidar els preceptes de la Companyia de Jesús arreu dEuropa.64 No per casualitat, el fins feia poc I marqués de Llombai nera part, si més no, de la selecta elit nobiliària hispànica, alhora que persona propera a la cort i parent de lemperador. No daltra manera sexplica la seua prompta admissió al si daquesta novella congregació.
En efecte, encara no hi havien transcorregut set mesos des del traspàs dElionor de Castro, quan Francesc es convertí amb el beneplàcit del fundador en jesuïta, això sí, secretament;65 situació que es mantindria dementre estigués ocupat en posar en ordre els destins de la casa ducal de Gandia.66 Al capdavall, l1 de febrer de 1548 entrava en religió, nogensmenys, caldria esperar fins lagost 1550 perquè un cop doctorat en teologia marxés a Roma; tot lliu-rant-li els seus dominis a Carles, el seu primogènit.67
I és que, certament, el IV duc de Gandia no era, ben mirat, una persona qualsevol. En primer lloc, els Borja i per tant Francesc considerat el representant principal de la nissaga durant el segle XVI estaven ben situats al bell mig de dos importants centres de poder: els Estats Pontificis i la Monarquia Hispànica.68 De fet, si atenem als avantpassats de tan il·lustre cavaller, trobarem que era al mateix temps besnét del pontífex Alexandre VI i de Ferran el Catòlic, alhora que el seu besnebot per la via dels Enríquez (per tant, cosí tercer i nebot de Carles V al temps que cosí prim de Felip II); quadrinebot de Calixt III i nét de larquebisbe de Saragossa i València, Alfons dAragó. Llavors, poca broma.
Aquells qui el van conèixer quan era un adolescent, coincidien a descriurel com un jovenàs alt, agraciat i dulls blaus; molt distint al cortesà adult, gras, botit i malaltís que sofria dindisposicions de ventre i de gota, periòdics estats febrils, flatulències, basques..., el qual no shi podia ajustar larmadura i sí envides seure al damunt dun cavall; o al virrei que va transformar la seua imatge corpulenta i greixosa fins convertir-se en un home flac i macilent. Això no obstant, lessència continuava a ser la mateixa: parell en personalitat, tot i que havia augmentat amb els anys en influx i poder; una formació potser tan acurada com la seua intensa religiositat, reflex de lambient cultural i religiós familiar en el que shavia criat,69 o tal vegada les qualitats que creia veure en ell el monarca... Tant se val! El ben cert és que, tot plegat, li conferia facilitat de moviments i capacitat per travessar qualsevol dels, daltra banda, permeables portells que separaven lesfera seglar de la religiosa en lEuropa del seu temps.
Així doncs, no sexplica daltre mode que des de 1522, i fins 1525, fos un dels escollits per acompanyar Caterina dÀustria a Tordesillas, on estava reclosa Joana, sa mare, o que des de 1528, i fins el 1543, el jove estigués al servei de lemperador, a continuació, el 1546, es comprometés amb els jesuïtes alhora que es resolia favorablement lafer de Polinyà i que el 1558, molt temps després, tornés momentàniament al servei dun Carles V retirat al monestir de Yuste i aquest acabés per triar-lo perquè fos un dels seus marmessors testamentaris.70
Nogensmenys totes les consideracions esgrimides, per portar la nau al port, convé començar per parlar de Francesc de Borja en el moment que sincorporà definitivament a la cort. Tot just havien transcorregut catorze mesos des de la celebració de lenllaç imperial i dues setmanes des del Sacco di Roma quan Isabel de Portugal es posà de part estant a Valladolid. La criatura nouvinguda resultà ser un baró al que li posaren per nom, Felip. Aquella li paregué locasió idònia a laleshores duc de Gandia, Joan de Borja, que poc després i mitjançant missiva feia saber al monarca i a bona part de la noblesa titulada de larribada del seu primogènit.
Nogensmenys totes les consideracions esgrimides, per portar la nau al port, convé començar per parlar de Francesc de Borja en el moment que sincorporà definitivament a la cort. Tot just havien transcorregut catorze mesos des de la celebració de lenllaç imperial i dues setmanes des del Sacco di Roma quan Isabel de Portugal es posà de part estant a Valladolid. La criatura nouvinguda resultà ser un baró al que li posaren per nom, Felip. Aquella li paregué locasió idònia a laleshores duc de Gandia, Joan de Borja, que poc després i mitjançant missiva feia saber al monarca i a bona part de la noblesa titulada de larribada del seu primogènit.
Deixa manera és que es pot dir: el príncep dAstúries va créixer i es va criar al costat de Francesc, puix que el jove fou ben acollit en lentorn cortesà el 1528 i des daleshores va romandre vinculat al servei familiar dels Habsburg. Tanmateix, sembla que el púber donzell es va guanyar aviat la simpatia, la confiança i lafecte dels sobirans hispànics, atès que un any després fou el mateix Carles V tot just abans de deixar per primera vegada la regència en mans de la seua esposa qui encetà les negociacions amb la casa de Gandia amb la finalitat de maridar-lo amb Elionor de Castro, destacada dama portuguesa del seguici de lemperadriu.
Al capdavall, el matrimoni es celebraria a Toledo lestiu de 1529. Això no obstant, les negociacions amb el duc de Gandia no havien estat gaire senzilles, sobretot en el tocant al dot. Si bé es pot dir que lhimeneu havia sigut iniciativa dIsabel de Portugal, al darrere daquesta meditada maniobra estava el comanador major de Lleó i secretari de lemperador, Francesc de los Cobos, el qual féu la part de la jovencella. Finalment, Joan de Borja amb el consell de ladvocat i amic, Joan Garcia, i del jurista i vassall, Jaume Benet Filibert (tots dos decisius en lafer de Polinyà)71 acceptà les 80.000 lliures a canvi de la restitució dels 2.000 ducats que se li devien i una comanda de lordre de Calatrava.
Calia encara, però, procurar la promoció social de la jove parella, motiu pel qual van ser encimbellats, poc després, a la posició privilegiada de cavallerís i cambrera major. Amb tot, la cirereta del pastís fou lelevació de la baronia rebuda de mans del seu pare, en marquesat (1530). Des deixe instant i fins a les primeries de 1543 moment del decés del III duc de Gandia Francesc i Elionor passaren a intitular-se, marquesos de Llombai.72
Altrament, a poc espai de les esposalles, i com era desperar, arribà la descendència. Tot plegat, huit nadons gairebé parells en barons i femelles que van venir al món als indrets més diversos, allà on litinerant cort imperial es trobava desplaçada. Deixa manera, el primogènit, al que posaren per nom Carles, va nàixer a Madrid el 1530; Isabel, la segona, va veure les primeres llums a Medina del Campo el 1532; Joan, el tercer, a Bellpuig el 1533, de camí a les Corts de Montsó; Àlvar i Joana a Toledo i Madrid, respectivament, el 1535; Ferran fou el sisè i va néixer el 1537, també a Madrid; Dorotea a Valladolid el 1538, i el darrer, Alfons, a Barcelona lany 1539, un cop son pare havia sigut escollit lloctinent general de Catalunya.73
El ben cert fou que els marquesos de Llombai shavien convertit en la mà dreta dels sobirans i compartien amb ells en la quotidianitat parets i rutines. És per ço que, el 1529, van esdevenir els encarregats de tenir sol·lícita cura de lemperadriu i dels seus fills el príncep Felip i linfanta Maria (1528) dementre el Cèsar romania ocupat en les seues campanyes per frenar les aspiracions de Francesc I sobre la península italiana o contra lImperi otomà, que el 1532 amenaçava de caure sobre Viena; alhora que el cors es convertia en una qüestió cada vegada més preocupant en les costes dels regnes mediterranis. No debades, el 21 de maig de 1529, Barba-rossa shavia fet amb el penyal dAlger, des don sovint derivaria les fustes que desolarien el litoral hispànic. I, a més, lagost de 1534 haurien de caure també en les seues mans, la Goleta i Tunis.74
Amb el pas dels mesos, aquesta proximitat i confiança li conferí a Francesc, si més no, certa capacitat dintercessió davant els monarques, informació de primera mà de les maniobres de lemperador, dels assumptes dEstat, de les intencions de Barba-rossa... En eixe sentit, el fill havia superat ja el pare, amb el que mantenia una abundant correspondència i a la que aviat safegiria el vescomte dÉvol. Daquesta manera el duc estava ben aconsellat i informat sobre els més variats negocis. No sentén daltra manera el sobresalt i la preocupació de Joan de Borja, que en ser advertit, el 1534, dels perills corsaris que corria Gandia els voltants de la qual havien sigut assaltats el 1532 decidí partir-sen vers València, deixant en procurador a Melcior Pellicer; vertader encarregat dengegar els preparatius de la defensa. Melcior Pellicer: novament ens topem amb una figura decisiva en el resultat de lafer de Polinyà.75
Ironia de la sort, el ducat de Gandia no va ser objectiu dels corsaris. I, ben mirat, poc importava que hagués estat així, perquè podia ser-ho de sobte i dhora si no se li tallaven els peus al corsari. En eixe sentit, lobjectiu immediat de Carles en el que concentrà tots els esforços anà prenent un nom: Tunis. Així, lassalt i conquesta de la plaça de la Goleta es produí el 14 de juliol de 1535 i facilità la recuperació de la ciutat, una setmana després. Si ara bé, en aquesta ocasió, Francesc, no hi va fer part de lexpedició a terres dÀfrica degut a una indisposició, loportunitat se li presentaria immediatament després això sí, en qualitat de diplomàtic a la campanya de Provença (1536), on faltà el poeta i amic seu, Garcilaso de la Vega.
Ara sí convé fer un petit salt en el temps. El primer de maig de 1539, esdevenia el decés dIsabel de Portugal al palau toledà de Fuensalida. Tot seguit, dues setmanes després, a Granada, es produïa lestampa en la que el marqués de Llombai, segons sembla, formulà la cèlebre promesa: «No mai més serviré un senyor que sem puga morir». Nogensmenys, lemperador que durant tot aquell temps havia romàs reclòs al monestir de Santa Maria de la Sisla li havia preparat una destinació diferent al seu també afligit nebot: el 26 de juny de 1539 el nomenava lloctinent general de Catalunya.76 Aquest seria el nou port.
A la ciutat comtal, el vell Frederic de Portugal havia aclucat els ulls el 5 de gener de 1539. I des daleshores al Principat hi mancava lautoritat dun virrei. Llavors, a lespera dun nou nomenament, havia estat Joan de Cardona no precisament un garant destabilitat qui havia pres la cadira del difunt. En lendemig i a continuació, el buit de poder, la manca de comptants per satisfer els sous dels soldats de les fortificacions frontereres i les lluites de bàndols, havien sumit les comarques catalanes en la violència i el desgovern: Perpinyà, Castellbò o Arsèguel neren, en eixe sentit, un bon exemple.77