En el llindar del conflicte: els bàndols de la vila dAlzira
Al bell mig del regne de València, en tant que corol·lari de les ja velles i desmesurades dèries de lambiciós Alexandre VI el qual maldà tant per establir els dominis del seu llinatge en làrea territorial compresa entre el marquesat de Dénia, el riu Xúquer i encara més enllà els Borja posseïen, al voltant de 1540, un ducat de Gandia eixamplat en detriment de les senyories contigües, però també, si més no, la vila i honor de Corbera, el marquesat de Llombai i les baronies dAlbalat i Torís, a la veïna comarca de la Ribera del Xúquer, o els dominis de la Vall dEbo i Gallinera, Xella, la Pobla del Duc i adjacents, a les muntanyes centrals i meridionals del país.92
Aquesta va ser la vasta herència arreplegada per Francesc de Borja després que al III duc de Gandia li sobrevingués sobtadament la mort el 8 de gener de 1543. Açò explica també que, poc després, Pere Lluís Galceran de Borja sen fera càrrec de ladministració a petició del seu germanastre, que llavors com sha dit era lloctinent general del principat de Catalunya. Encara el 13 de març de 1543, Joan Cristòfol de Borja prenia possessió de Corbera, Riola, Polinyà, Fortaleny i Sinyent.93
Al remat, el flamant duc féu la seua entrada oficial a Gandia el 8 de maig de 1543, recentment aterrat al regne; destí del torna-viatge emprés a mitjan abril a Barcelona. Retornava llavors a la vila que lhavia vist nàixer si bé ara en qualitat de senyor amb la intenció expressa demprar el temps necessari per pren-dre-hi possessió, deixar-ho tot enllestit i marxar novament a la cort; aquesta vegada al servei del príncep Felip i de Maria Manuela de Portugal. Nogensmenys, les freqüents intrigues palatines de la bel·ligerant duquessa de Gandia contra els Avís van acabar per frustrar el projecte de lemperador; tot davant la rotunda negativa dels progenitors de la núvia al fet que Elionor de Castro fóra la cambrera de la jove princesa.
Llavors, la conseqüència directa de tan malencertada designació fou que Francesc de Borja la vida del qual havia transcorregut al si de ciutats populoses es va veure sobtadament estacat i oblidat en els seus dominis. A açò cal afegir-hi també la precària salut de la duquessa, la qual anà de mal en pitjor; conduint-la al tràgic decés ocorregut el 27 de març de 1546. A la llum de les dades, tot allò li degué crear a Francesc de Borja un sentiment de resignació que encara persistia el 1545; en els prolegòmens de la fautoria i dels subsegüents «successos de Polinyà».94
Doncs bé, en eixe ordre de coses pedra amunt, pedra avall els problemes als que laleshores marqués de Llombai hi havia fet front al Principat (és clar, llevat de lagreujant fronterer amb França) no eren massa distints als que Ferran dAragó havia dintentar resoldre per les mateixes dates al si de la lloctinència general del regne de València: disputes nobiliàries, bàndols, atacs corsaris, acatament de lautoritat de les institucions reials i el seu assentament sobre el territori... Amb tot, a diferència de Francesc, el duc de Calàbria tenia certa reputació de tou; consideració segurament adquirida per la sofisticació cultural i artística de la seua cort virregnal establida a València, així com per les freqüents festes, celebracions i divertiments sumptuosos que shi organitzaven adesiara a la finca de «La Garrofera», al carrer Cavallers o al Palau Reial.95
Car, no sempre havia estat així. Fent un repàs ràpid al mandat conjunt del napolità amb la seua esposa, Germana de Foix (1526-1536), es veu fàcilment lentrellat duns inicis difícils, marcats per les seqüeles inherents a la revolta agermanada, per les seues darreres fuetades repressives i encara, entre 1526 i 1528, per les revoltes morisques de la serra dEspadà, Benaguasil, la serra de Bèrnia o Guadalest, al temps que la costa valenciana patia les incursions corsàries dels germans Barba-rossa: Xilxes, Parcent, Cullera, la Vila Joiosa, Alacant... No debades, per eixes dates començaren també a promulgar-se les primeres mesures de control sobre els cristians nous, sengegaren els projectes de fortificació litoral, sarmaren galeres o van prendre cos sometents i companyies de guarda costanera.
Immediatament, però, Ferran dAragó adquirí fama de tou i encara el decés de Germana de Foix (1536) hi contribuí, perquè el duc de Calàbria esdevingué virrei en solitari. Daqueixa nova etapa en la qual maridà amb Mencia de Mendoza (1541) caldria destacar els continus desafiaments de Barba-rossa i Dragut, alguns esforços de pacificació de la violència social, les dificultats dabastiment de blat i daltres mercaderies o les seues trifulgues amb la Reial Audiència; malgrat que també hagué de fer front al moviment contestatari derivat de la seua actuació arran del segrest dAnna Masquefà (1545), alhora que hagué de sobreposar-se a les pretensions del duc de Sogorb sobre Llíria, en bescanvi pel comtat dEmpúries, o enfrontar-se diverses vegades a la Junta dEstaments, a tall dexemple, pel que fa al parlament dAlzira (1544) o «als successos de Polinyà» (1546).96
Daquesta manera és que hi arribem al llindar del conflicte que precipità lacolliment de bandolers a Polinyà: les parcialitats del reialenc alzireny. Claudo regnum et adaperio, aquest era el lema que lluïa orgullosament la privilegiada vila dAlzira davall del seu blasó coronat i rematat amb una clau dargent. I no era per a menys, Alzira sen sabia parafrasejant lexpressió popular melic de la Ribera. No debades es tractava dun dels nuclis de població més importants del regne de Valencia i principal centre vertebrador de la comarca, la contribució del qual encara arreplegava llavors Algemesí, Benimaclí, Carcaixent, Cogullada, el Toro, Guadassuar o Ternils. A més, i en un altre ordre de coses, havia estat la darrera vila en plegar-se a lemperador durant el conflicte agermanat.
Cal que ens en fem, doncs, una idea. Partim dun escenari complex, marc immediat de càstigs i composicions, on locupació militar de la vila (1522-1524) i la preocupació per aixafar qualsevol recialla dinsurrecció sentremesclen amb el rerefons social deixat per les Germanies.97 Per tant, tot i els copiosos precedents medievals, aquest cúmul de circumstàncies fou el que permeté treure el focus de latenció repressora de sobre dels bàndols. Nogensmenys, la situació havia canviat una dècada després, moment en el què documentem importants enfrontaments dalguns dels seus més poderosos llinatges de ciutadans i cavallers; els quals prenen com a important fil conductor el control dels ressorts del poder local.
I és que loligarquia municipal va haver deixir al pas i resoldre problemes diversos i sovint sobreposats als seus propis interessos. Duna part, els perpetus conflictes del reialenc alzireny amb els dominis senyorials veïns pel que fa a jurisdicció, fites o recursos. Daltra, els problemes suscitats per la progressiva assimilació dincipients elits que demandaven ser introduïdes en els oficis, i, al cap darrer, hi eren les freqüents hostilitats dels Valero, Vendrell, Garí i Traucador amb els Lluquí, Guerau, Vilanova i Garcia (dAguilar) que van arribar, fins i tot, a comprometre la seguretat i el bon govern de la vila durant els anys trenta i quaranta. Així sen referia, a tall dexemple, el 1547 Jeroni de Cabanilles, portantveus de general governador, en una missiva enviada al duc de Calàbria, en la que soterradament li recriminava la seua passivitat:
I és que loligarquia municipal va haver deixir al pas i resoldre problemes diversos i sovint sobreposats als seus propis interessos. Duna part, els perpetus conflictes del reialenc alzireny amb els dominis senyorials veïns pel que fa a jurisdicció, fites o recursos. Daltra, els problemes suscitats per la progressiva assimilació dincipients elits que demandaven ser introduïdes en els oficis, i, al cap darrer, hi eren les freqüents hostilitats dels Valero, Vendrell, Garí i Traucador amb els Lluquí, Guerau, Vilanova i Garcia (dAguilar) que van arribar, fins i tot, a comprometre la seguretat i el bon govern de la vila durant els anys trenta i quaranta. Així sen referia, a tall dexemple, el 1547 Jeroni de Cabanilles, portantveus de general governador, en una missiva enviada al duc de Calàbria, en la que soterradament li recriminava la seua passivitat:
Las cosas de Alzira están peor que las de Alger. Y acuérdese Vuestra Excellencia quantas vezes he supplicado se pussiese allí un palo siquiera por Vuestra Excellencia, porque aquél haría algo con lo que acá le ajudaríamos, pero bien veo que mi screvir es en vano. Reciba la voluntad y perdone mi atrevimiento y prolesidad, y ahunque no me respondan a nada desto, no es nuevo.98
En eixe sentit, tot i que el 1540 sintentà dendreçar el sistema insacularori, així com diversos assumptes derivats de lexercici del poder a la localitat, i encara dos anys després el 1542 fent ús de les Corts celebrades a Montsó, es procedí a la reducció del nombre dassistents al Consell General, el recurs al monarca per a aconseguir insacular-se continuà essent permanent; raó per la qual els motius de conflicte mai van arribar a cessar del tot.99
Així estaven les coses al reialenc alzireny quan a principis del mes de desembre de 1543, lEmperador, des dels Països Baixos, ordenà publicar al regne de València la pragmàtica mitjançant la qual obligava a signar pau i treva vàlida per un any temps que esperava que duraren les hostilitats amb Francesc I a tots els regnícoles que tingueren diferències.100 Amb açò, el monarca esperava parar esment i concentrar la capacitat bèl·lica valenciana envers laltre cavall de batalla: les escomeses destols corsaris, com ara els de Barba-rossa. No debades, eixe mateix estiu Niça, Cadaqués, Roses, Palamós, Eivissa o la Vila Joiosa nhavien estat escenari i havien patit les conseqüències.
Això no obstant, la disposició reial i el temor de la repressió del duc de Calàbria no van tenir efectes perdurables a la Ribera del Xúquer, ni particularment a la vila dAlzira, on paradoxalment alguns partidaris dels Valero i dels Lluquí van continuar amb les seues guerres privades com si res no shi hagués manat. Exposat de manera concisa, seria més o menys de la següent manera. A mitjan de gener de 1544 a pocs mesos perquè se celebrés el parlament a Alzira els germans Bartomeu, Pere i Joan Gomis, de Carcaixent; Joan Arnau, dAlmussafes, i Joan Moreno, dAlzira eren acusats per diverses agressions.101 A la fi dagost, Magdalena Alonso, denunciava lassassinat del seu marit Pau Monterde, que havia sigut abordat en el camí entre Algemesí i Guadassuar pels germans Vicent i Tomàs Segura i Bartomeu Gilabert dAlzira.102 No obstant això, el segon homicidi no es va produir fins el mes de maig de 1545, lliure, per tant, del rigor de la pragmàtica de 1543. La víctima fou el mateix Joan Moreno, implicat en el primer delicte.103
En efecte, el 9 de maig Beatriu Gallac i Úrsola Moreno, parentes del finat, van posar clam contra Miquel Olzina acusant-lo de lesmentat crim. Com que per aquells temps les presons dAlzira presentaven un estat bastant dolent i els presos podien fugir-sen amb facilitat, el justícia Francesc Valero va optar per un arrest domiciliari amb sagrament i homenatge. El lloc escollit fou la llar de Francesc Olzina, familiar de Miquel, que vivia en el carrer Major prop del portal de la Trinitat.104 Això no obstant, açò no va impedir que unes jornades després el reclús se nanés de casa del seu cognat, amb el consegüent trencament de larrest, sagrament i homenatge. Sencetava així la venda en públic encant dels béns del fugitiu i dels seus capllevadors i fermances.
Transcorreguts uns mesos, el 29 de juliol, la Reial Audiència havia dictat sentència en absència contra una nòmina molt més àmplia: Miquel Olzina, Jaume Olzina, Bartomeu Olzina, Jaume Olzina, germà de Bartomeu; Joan Olzina, Jaume Gil, Bartomeu Gil, Miquel Casanoves, fill dEsteve, Joan Iranço, Bartomeu Cucó i Bartomeu Alba.105 El veredicte requeria dos tipus de reparació. Duna part, les penes pecuniàries xifrades en les despeses de la causa i dos-cents morabatins. Daltra, condemnava a mort i vilipendi els pròfugs, els quals advertia havien sigut acollits en les senyories dels voltants; passejant-se impunement adesiara pels carrers de la vila reial.106 És per ço que al principi de desembre de 1545, lalgutzir extraordinari Gonçal de Céspedes, es dirigia a la vila dAlzira amb ordres expresses del duc de Calàbria.107 Unes jornades després es consumava lavalot i la resistència.
Però fent un incís, segurament a hores dara hom es pregunte què en sabem daquests homes dAlzira: a què es dedicaven? quins motius tenien per assassinar Joan Moreno? I el que és més inquietant, per què Francesc de Borja va decidir receptar-los a Polinyà? Cal començar per advertir que són qüestions bastant difícils de resoldre, algunes de les quals ni tan sols tenen encara una resposta.
En eixe sentit, cal assenyalar per exemple que no hem encertat a trobar el procés criminal que Beatriu Gallac i Úrsola Moreno instaren contra els homicides en el cas hipotètic que es conserve enlloc, circumstància que impossibilita lesclariment dels fets i les raons que conduïren a lagressió. Tampoc en sabem molt de la identitat dels agressors i dels seus oficis, més enllà del genèric «llaurador» emprat per la major part dels habitants de la vila. Nogensmenys, coneixem que alguns dells posseïen cases a la plaça de Sant Joan, enfront de lesglésia homònima,108 o que un dels seus enemics declarats Bernat Montsó també habitava a lantiga moreria.109 Amb tot, la flor del ram potser siga que alguns dells, com ara Jaume i Joan Olzina o un tal Casanoves, havien estat agermanats.110
Daltra banda, tampoc no és gens estrany per molt que resulte ben curiós que el IV duc de Gandia decidira acollir els pròfugs alzirenys al si dels seus dominis de la vila i honor de Corbera, puix que la seua família i el seu entorn estaven estretament vinculats a alguns dels llinatges més importants de la vila dAlzira. Car, cal tenir present que al regne de València, al Principat, com encara arreu dEuropa, les solidaritats amb les quals podien comptar els bàndols sestenien per tot el territori i entre persones de les més diverses condicions socials i ben mirat, en eixos moments, Francesc de Borja no era ja el lloctinent, sinó laristòcrata, el senyor.111