El marqués de Llombai saplegà a Barcelona el 23 dagost, havent passat juraments en el camí a Tortosa i Tarragona; procediment que, sens dubte, va haver de repetir a la capital del Principat. Tampoc no hi arribà sol. Lacompanyaven la seua muller, els seus fills, la seua cunyada i Onofre Martínez, secretari i capellà de la família. Les evidents mancances de les dependències reials feren que sinstal·lés al palau de lArdiaca.
Malgrat que havia estat signada la Treva de Niça amb Francesc I, i allò conferia certa tranquil·litat al si de la Monarquia Hispànica, val a dir que assumia lencàrrec imperial en un moment delicat. Duna banda, la defunció de lemperadriu i la necessitat de Carles V datendre la seua gegantina herència precipità la primera regència això sí, nominal del príncep Felip, la qual gairebé coincideix amb lestada del marqués de Llombai a terres del Principat. Daltra banda, també seria una etapa complicada per a la institució virregnal, puix que comptava amb uns instruments de poder i mitjans financers bastant frugals i encara estaven per as-sentar-se procediments i competències: tot just com passava en altres contrades. Emperò, a més, en el cas de Catalunya se nafegia el desori subsegüent a lacefàlia política, la difícil conjuntura econòmica i el potencial desestabilitzador de la frontera, en ser aquest un territori immediat a França i a la mar Mediterrània.
És justament per ço que el monarca no sen refiava, motiu pel qual havia pres algunes mesures tot i que no gaire extremades amb la finalitat dintentar mantenir la quietud al si del Principat. Açò es reflectí, a tall dexemple, a la pragmàtica publicada el 7 de març de 1539. Així mateix, el memorial que el sobirà deposità en les mans del I marqués de Llombai a finals de juny, recalcava la peremptòria necessitat de procedir a la pacificació i conservació de lordre públic, tot prestant especial atenció a la repressió del bandolerisme, la fortificació i adequació de les places frontereres o la protecció de la ciutat de Barcelona i de tota la costa catalana del cors.78
En termes generals, la lloctinència general de Catalunya no era una dignitat precisament delejada per les retribucions ofertes, ni pel prestigi del càrrec, ni per la comoditat del seu govern. De primeres, lautoritat efectiva del virrei es trobava sovint destorbada per un accentuat nombre de districtes jurisdiccionals. En eixe sentit, potser el més perceptible fóra la separació jurídica del Principat dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, emperò hi era també la fragmentació territorial pròpia de lAntic Règim; això és, lexistència de senyories laiques i eclesiàstiques amb competències privatives. En segon lloc, caldria també fer referència a la mancança duns aparells fiscals funcionals o a duna estructura institucionalitzada de govern vertaderament eficaç i sense interferències.
En efecte, al capdamunt de parenteles, privilegis destament, oligarquies locals, ressorts de poder i interessos familiars, tot just es definia i subsistia la figura del lloctinent i capità general de Catalunya: legitimada pel jurament dels costums i la delegació de lautoritat reial; fonamentada en lalternança en lús de mecanismes de repressió i el desenvolupament dacords i avinences contemporitzadores amb les diverses nissagues catalanes. Aquestes seran, llavors, les eines emprades per Francesc de Borja durant el seu virregnat.79
Arribats a aquest punt, caldria explicar, fil per randa, els trets de la lloctinència de Francesc de Borja: el bandolerisme, els problemes de la frontera amb França, el corsarisme, labastiment de grans... Nogensmenys, per mor de la brevetat, tractarem dassajar sols aquells aspectes que ens semblen més adients, tot remetent els lectors als treballs destudiosos i erudits que amb més coneixements i encertades paraules hi han escrit amplament al respecte.80
Per tant, deixant de costat la qüestió de la frontera amb França, els dos grans assumptes als que va haver de fer front el marqués de Llombai entre 1539 i 1543 van estar el corsarisme i el bandolerisme. Comencem per parlar-ne dels corsaris, això és, els qui havien obtingut una patent de cors i per tant obeïen els interessos dun ens territorial alhora que en rebien suport. Si bé el cors medieval sembla que es caracteritzà més per les incursions dels vaixells catalano-aragone-sos en tant que potència destacada de la Mediterrània sobre els dominis del nord dÀfrica, més que no pas al contrari, laparició de lImperi otomà, la translació econòmica i la política exterior de la Monarquia Hispànica acabaren per canviar les tornes.
És per ço que des de linici de ledat moderna a làmbit mediterrani cada cop més perifèric shagué danar posant en marxa el remei de lautodefensa, la qual no havia sinó de recaure en les mans de les autoritats autòctones. En eixe sentit, els Habsburg van optar per concentrar el seu potencial marítim en moments concrets sobre enclavaments específics, però alhora hi traspua lincapacitat dels mitjans de poder reials per defensar els seus súbdits de forma coordinada. Els vestigis generalment més evidents daquesta política sobre el litoral potser siguen les ruïnes de torres i baluards que encara hui disseminades en el paisatge romanen dempeus. No obstant això, a lhora de referir-sen a lautodefensa caldria parlar-ne també de lús de galeres clar, quan sen podia disposar dalguna o de colles dhòmens, milícies i sometents que sovint van fer front als corsaris.
I açò ho portem a col·lació, en tant que letapa de la lloctinència de Francesc de Borja (1539-1543) coincideix a grans trets amb el definitiu viratge de Carles V envers lescenari continental europeu, a lencop que es produïen els avenços del corsarisme francès i otomà a la Mediterrània; especialment després del fracàs de la Jornada dAlger (1541). Això és, la gradual relegació a un pla secundari del escenari mediterrani.81 A tall dexemple, el 27 doctubre de 1539 el marqués de Llombai capficat de valent en la construcció duna dotació de galeres advertia de larribada a les costes catalanes de 5 o 6 fustes corsàries; per febrer els estols de la mitja lluna havien pres quatre embarcacions a Eivissa; lagost següent es va tenir notícia dun aplec de vaixells a les costes del Garraf i Blanes, pel mes de setembre de 1540 es produïa lassalt a Gibraltar i encara lalbirament de naus continuaria els estius de 1541 i 1542. Lany següent, en el context de la guerra de lemperador amb França i lImperi otomà, Niça, Palamós, Roses, la Vila Joiosa, Cadaqués, entre daltres, serien també saquejades.82
En un altre ordre de coses, però paral·lelament, hi era el problema del bandidatge. Cal dir però que en evocar els bandolers del segle XVI, més que datracadors i lladres de camí en el sentit actual i potser mitificat del terme, hauríem de referir-nos a un munt de partidaris duna facció; això és, persones de totes les extraccions socials que feien costat a un cap de bàndol (normalment un ciutadà, un cavaller o un senyor de vassalls) a lhora dencarar-se amb un altre aplec de gent de semblants característiques.
En un altre ordre de coses, però paral·lelament, hi era el problema del bandidatge. Cal dir però que en evocar els bandolers del segle XVI, més que datracadors i lladres de camí en el sentit actual i potser mitificat del terme, hauríem de referir-nos a un munt de partidaris duna facció; això és, persones de totes les extraccions socials que feien costat a un cap de bàndol (normalment un ciutadà, un cavaller o un senyor de vassalls) a lhora dencarar-se amb un altre aplec de gent de semblants característiques.
I diguem-ho clar: això era possible en tant que el recurs a la violència privada havia estat un procediment plenament legal des de ledat mitjana i encara estava vigent arreu dels territoris europeus al principi de ledat moderna. El que estava canviant, però, era el discurs social sobre la violència; don es pot inferir la seua repressió a mans dunes noves monarquies cada cop més interessades en augmentar el seu protagonisme en assumptes de justícia.
Tot plegat, és per ço que la Catalunya daleshores no era cap excepció. A tall dexemple, hi havia lenfrontament dels Sentmenat, veïns i aliats del comte de Quirra, amb els Pujades; el del vescomte de Peralada, que escudava al dÉvol parent de Francesc de Borja amb els senyors de Centelles (comtes de Quirra); el de Bernat Pinós amb el comte de Mòdica, o la confrontació de Joan Cadell i Lluís Oliver de Boteller, infeudat vescomte de Castellbó, amb alguns dels seus vassalls. Al voltant duns o altres Antoni Roca i Moreu Cisteller amb les seues quadrilles.83
Sense anar més lluny, tot just després de jurar el càrrec de lloctinent a Tortosa, el I marqués de Llombai va haver dintervenir a la ciutat de lEbre, fent pres Onofre Oliver de Boteller, fill de lanterior:
Entendí en proveher algunos casos muy feos que se han hecho en aquella ciudad. Hízose regalía dellos, para que mejor se pudiessen castigar. Y assí el mesmo día que me partí, hize todas mis diligencias con los alguaziles y con la guarda para que se prendiessen los culpados. Y para esto fueron al castillo de Tortosa, que en lugar de ser reparo y defensa a los vassallos de Vuestra Magestat, no sirve sino de cueva de ladrones, y para amparo de sus deservidores. Hallaron el castillo solo y sin alcayde, porque era él uno de los que se havían de prender. Y aunque se entiende en el remedio desto, no quiero dexar de dar cuenta a Vuestra Magestat dello, porque esté informado, para si acudieren con esto algunos con alguna quexa. Al fin no se pudieron haver a las manos sino don Noffre Oliver y otros tres o quatro, aunque no eran de los principales.84
De fet, els Oliver de Boteller no eren pas un llinatge qualsevol del Principat. Entre els seus membres es compten, durant el Cinc-cents, tres presidents de la Diputació del General: Francesc (1530-1533), germà de Lluís Oliver de Boteller i prior de la Seu de Tortosa, i dos dels fills del vescomte, Pere (1575-1578 i 1584-1587) i Francesc (1587-1588 i 1596-1598); lun canonge i laltre abat de Poblet. Daltra banda, tot i la rellevància dels acaraments del vescomte de Castellbò amb alguns dels seus vassalls85 com ara els Tragó no cal oblidar que el cavaller tortosí dafegida shavia enemistat també amb els Rius-Olzinelles de Lleida, en haver pres per esposa Jerònima Tomasa Riquer. En resum, valga dindicador que no es tractava de personatges marginals, sinó dindividus amb un protagonisme econòmic, bèl·lic i social considerable; servidors hui i perseguits demà. No cal dir més. El mateix Lluís Oliver de Boteller havia fet costat al virrei de València, Diego Hurtado de Mendoza, el 1521 per reprimir els agermanats i encara després shavia convertit en el castellà de Peníscola.86
Daltra banda, la invulnerabilitat de certes faccions, quadrilles i persones o la seua dilatada presència en el temps i sobre del territori, no es pot atribuir sols a la manca de mitjans reials a labast del virrei o a lintricat laberint jurisdiccional. Caldria parlar dels oficials de la Inquisició o dels coronats i addicionar lajut dencobridors de bandolers; ço és, familiars, amics, camperols, però també senyors feudals, potentats i oficials reials o, si més no, alts càrrecs de ladministració i govern de lEstat, als quals hom denomina fautors.87
Sens dubte, daquesta mena damagaments els hi va haver abans i després que Francesc de Borja es fes càrrec de la lloctinència de Catalunya. Segurament, és per açò que el 1539 era ja una tradició publicar gairebé ensems el pregó general i la crida de les fautories tot just per encetar el mandat. Deixa manera va procedir, doncs, el marqués de Llombai: el pregó general va veure la llum el 25 dagost de 1539 i exactament un mes després sorgia de limpremta la crida de les fautories; precedent daltres similars tot i que amb caràcter més particularpromulgades durant el seu virregnat arreu del Principat.88
En termes generals, malgrat que el pas de Francesc de Borja per Catalunya segueix essent motiu danàlisi i dinterpretacions diverses les obres de Jordi Buyreu, Àngel Casals o Enrique García Hernán en fan nodrit exemple89, es pot dir que el seu mode de procedir pel que fa al bandolerisme dalguna forma va esbossar les línies mestres de pacificació social emprades durant la segona meitat del Cinc-cents, en tractar dabordar lassumpte de mode sistemàtic; convertint-lo en un problema de govern de primer ordre, tot alternant els mecanismes de repressió amb el desenvolupament dacords i avinences contemporitzadores amb les diverses nissagues catalanes. Malgrat tot, no es pot dir el mateix del corsarisme.
Tanmateix, encara caldria fer un balanç més agut pel que fa al bandidatge, puix que si bé és cert que va apressar i ajusticiar bandolers com ara, Fusteret, Francesc Pinós o els germans Senesterra, també en va perseguir inútilment daltres: estem pensant en el capellà Antoni Roca, en Moreu Cisteller o en lesmunyedís Joan Cadell, senyor dArsèguel. Per tant, llums i ombres. Malgrat que va traçar alguns itineraris que trobaren seguida al llarg de la centúria, no hem doblidar que el bandidatge, ni menys encara el corsarisme, no es poden considerar definitivament resolts ans al contrari el 1543, moment en el que el fins feia poc I marqués de Llombai, i ara IV duc de Gandia, fou cessat en el càrrec i ell i la seua família hagueren de deixar Barcelona.90
I és precisament en aquest punt quan hom es qüestiona, després de refle-xionar-hi una estona, si ben mirat el governant model alhora prudent i eficaç, al que els seus quefers quotidians a la ciutat comtal no el feren sinó créixer en esperit que ens descriuen els seus primers biògrafs (Dionís Vàzquez, Joan Eusebi Nieremberg, Pere de Ribadeneira, Virgili Cepari...) no és en realitat un virolat exercici propagandístic que tracta demfatitzar la seua santedat, a partir duna intensa i innegable religiositat, en un període en el que tal vegada sols hi era laristòcrata i el lloctinent.91 En eixe cas, potser els «successos de Polinyà» tinguen alguna cosa a dir en la prossecució del procés de secularització i dapropament a la figura humana, prèvia a la sacrosanta.