El concepte de territori no és senzill, ni tampoc estàtic. Si seguim Zapata (2007), el territori ha de ser entés com una construcció social i concebut com un espai més pertinent en cada període històric, un àmbit de relacions, un suport per a la innovació i un agent clau del creixement econòmic i social.
En els processos de desenvolupament territorial actuen tres factors que en condicionen lesdevenir. Duna banda, la innovació; duna altra, la creació de xarxes i, finalment, laprofitament racional dels recursos existents. Uns processos que permeten la creació de territoris intel·ligents, és a dir, aquells capaços de contribuir a millorar la qualitat de vida de la societat que els habita i el desenvolupament personal dels ciutadans.
Habitualment la innovació està relacionada amb les noves pautes socioeconòmiques i territorials que estan condicionades per la incorporació de les noves tecnologies. Aquestes han donat lloc a una creixent fragmentació i, fins i tot, exclusió territorial. Per això constitueixen un factor de desequilibris territorials. Igualment, donen origen a la formació de xarxes molt complexes en el context duna economia cada vegada més global (Castells, 1996). Unes xarxes que es converteixen en la forma espacial dominant de vertebració del poder i que interactua amb lespai concret dels llocs.
En aquest sentit, el territori es constitueix com a receptor dels efectes de la globalització i alhora com a emissor de respostes als seus reptes (Brugué, Gomá i Subirats, 2002). Aquesta qüestió permet diferenciar territoris competitius daquells altres que han quedat paralitzats, apartats. Els territoris competeixen mitjançant avantatges i potencialitats (Porter, 1991). En aquest escenari els recursos adquireixen una especial significació, atés que tot procés de desenvolupament requereix la utilització imaginativa, racional, equilibrada i dinàmica de tota mena de recursos (béns) patrimonials monetaris, humans, naturals, socials, culturals i territorials (Ortega, 2004).
Innovació, xarxes i recursos permeten la configuració dun desenvolupament territorial integrat. Aquest és capaç de fer compatible la competitivitat econòmica, el benestar social, la sostenibilitat ambiental i la disminució dels desequilibris territorials. És a dir, shi uneixen el desenvolupament econòmic, el desenvolupament social, el sostenible i la cohesió territorial.
En definitiva, la naturalesa del desenvolupament territorial és complexa, amb la qual cosa, si pretenem dur-lo a terme, resulta necessari el foment de processos daprenentatge col·lectiu capaç de generar actituds innovadores, la configuració de xarxes socioinstitucionals que permeten portar a cap projectes dinterés comú, i la preocupació per lús dels propis recursos que faciliten reivindicar-los.
Loportunitat de lanàlisi integrada
Quan es pretén abordar una labor eficaç de mobilització de leconomia local, és necessari atendre un requisit imprescindible, el coneixement del territori. Una condició que no sempre es compleix. Ens referim a la identificació de les qualitats de lespai geogràfic i de les seues possibilitats, mitjançant una anàlisi integrada territorial, que permet (Zapata, 2007):
-La diferenciació dunitats territorials operatives. Espais funcionals que mantenen una coherència de desenvolupament.
-La determinació dels problemes i les possibilitats de desenvolupament, a fi de caracteritzar les bases de lestratègia local.
-La identificació, lanàlisi i la caracterització dels recursos endògens, amb lobjectiu dafavorir lestímul del potencial endogen.
-El reconeixement de lestructura i de lorganització existent en el marc local.
Si es persegueix el coneixement del territori, és molt recomanable la confecció dun atles del territori, amb delimitacions precises i diverses escales espacials per a abordar el desenvolupament local (comarca, municipi, districte, entitat de població menor, barri, etc.). Aquest atles hauria de seguir un esquema metodològic capaç destructurar lanàlisi i el diagnòstic singularitzat dunitats de treball, definides pels elements següents:
-denominació i topònim;
-localització i accessibilitat;
-origen i evolució de la funcionalitat;
-anàlisi urbanística segons el plantejament vigent i proposat;
-caracterització de la societat i la població en general;
-identificació de creadors dopinió, líders locals i dinàmica sociocultural i moviment associatiu;
-catàleg empresarial, és a dir, estructura econòmica, especialització sectorial i dinàmica empresarial;
-equipaments sociocomunitaris i serveis fonamentals que shi presten;
-iniciatives empresarials previstes o en marxa;
-principals dificultats, problemes i demandes;
-relacions funcionals entre el sector analitzat i lentorn;
-catàleg de recursos, i identificació del potencial endogen;
-inventari de relacions i funcions.
Per concloure, el coneixement del territori mitjançant la seua anàlisi integrada constitueix una condició per a identificar i promoure les tres modalitats de factors, i que amb això es puga aconseguir el desenvolupament territorial integrat. Ens referim a:
1. Laprenentatge i les seues dinàmiques, que es troben associades a lesforç innovador.
2. Lexistència i la promoció de xarxes de cooperació entre empreses, institucions i associacions, a més de la capacitat de generar iniciatives capaces de crear les xarxes.
3. Laprofitament racional dels recursos existents en cada espai, perquè en constituïsquen la base del capital territorial. Aquest està constituït pel patrimoni natural i cultural heretat, els recursos humans qualificats i amb iniciatives, la cohesió social, la identitat cultural, etc. (Caravaca, 2005).
(I) LES DINÀMIQUES DAPRENENTATGE, EL CONEIXEMENT I LA INNOVACIÓ
El coneixement és el recurs estratègic més important, per la qual cosa les dinàmiques daprenentatge que shi associen es converteixen en processos fonamentals. En aquest sentit, la innovació és la capacitat de generar i incorporar coneixements en el sistema econòmic i social, de manera que maximitza les potencialitats productives i contribueix a un ús més racional, més sostenible, dels recursos. Sens dubte la innovació és un factor central de competitivitat.
És de tots sabut que la innovació és motiu de diferències territorials, perquè la incorporació de coneixements és desigual segons la naturalesa i les qualitats dels espais geogràfics. De fet, es diferencien aquelles àrees innovadores, capaces de donar resposta dèxit a les dificultats i als nous problemes, daquelles altres que no sadapten als canvis i, en conseqüència, romanen excloses, marginades dels processos de desenvolupament.
La relació entre innovació, activitats econòmiques i territori es pot entendre almenys des de tres plantejaments. En primer lloc, quan la innovació es considera un fenomen individual fonamentat en la iniciativa empresarial. Com assenyala Méndez (2002), és comú entre el col·lectiu empresarial, mitjançant la transmissió de coneixements fàcilment reproduïbles (codificats). En segon lloc, quan la innovació es contempla com un fenomen col·lectiu, perquè és lentorn allò que suggereix i incita a incorporar-la. Segons Maillat (1995), és una modalitat que facilita la transmissió de coneixements tàcits, no codificats, mitjançant relacions interpersonals. Rullani (2000) apunta que els àmbits territorials posseeixen diferents capacitats per a produir i utilitzar determinats coneixements, en crear un ambient favorable a lexperimentació de noves idees i la seua propagació. Finalment, la innovació pot concebres com un fenomen territorial. Són els territoris capaços de generar o dincorporar els coneixements necessaris per a valorar eficientment i racionalment els seus propis recursos, i contribuir així a millorar les condicions mediambientals i la qualitat de vida de la societat local (Méndez, 2002). Ens referim als territoris intel·ligents (Martínez, 2002).
Perquè un territori siga innovador necessita diversos factors o condicionaments: la component empresarial; la innovació social i institucional, entesa com una xarxa interactiva de factors econòmics, polítics, socials i culturals que permet combinar i maximitzar tant els recursos econòmics com els extraeconòmics (Camagni i Gordillo, 2000); els sistemes regionals i locals dinnovació, que faciliten la valoració i lús racional dels béns patrimonials (Dupy i Burmeister, 2003); lexistència dun govern relacional, caracteritzat per la cooperació entre les distintes institucions amb competències al territori; i la pràctica habitual de la governança, mitjançant la participació activa de la població en la determinació del seu futur.
Com es pot identificar la innovació en un territori? Quins són els indicadors més habituals per a mesurar-la? Es poden diferenciar dues modalitats dindicadors, segons la naturalesa de qui les lidere i els processos impulsors: la innovació empresarial i la social.
a) La innovació empresarial
1. Augment de les inversions
2. Dinamització del teixit empresarial
3. Creació de llocs de treball
4. Presència en mercats externs
5. Creixement de la població
6. Millores significatives dinfraestructura i dequipaments
b) La innovació social: un cert caràcter intangible
1. Cohesió social i territorial
2. Desenvolupament de sinergies
3. Reforçament de la identitat local
4. Implicacions de les institucions locals en projectes col·lectius
5. Reivindicació dels béns patrimonials
6. Augment de lequitat i del benestar social
Els mecanismes metodològics que ens permeten lestudi de la innovació sarticulen habitualment al voltant de la realització denquestes i entrevistes, dirigides a empreses, agents, organismes i institucions locals. Segons les qüestions que shi aborden, es tractaran de dos apartats (Manual dOslo, OCDE, 2000): lactivitat interna que desenvolupa lempresa i les relacions que mantenen amb el seu entorn.
Qüestions dempresa:
-Motius per a innovar.
-Raons i agents de la innovació (tècniques, econòmiques, recursos humans, etc.).
-Valoració i avaluació dels efectes de la innovació.
-Relació amb les activitats de Recerca, Desenvolupament i Innovació (R+D+i), que poden ser permanents, programes, ocasionals, temporals, etc.
-Relació entre innovació i processos de cooperació (empresarial, centres dinvestigació, etc.)
Qüestions de lentorn econòmic-social-institucional:
-Identificació dels actors existents i de les modalitats.
-Localització i distribució dels agents participants.
-Freqüència i intensitat de les relacions desenvolupades.
-Valoració de les relacions de cooperació.
-Dedicació i activitat dels actors.
-Capacitat per a interactuar i per a creació de xarxes.
-Relació amb els recursos propis, les seues potencialitats i les limitacions.
Els sistemes territorials locals que han experimentat èxit econòmic són aquells en què millor interactuen aquestes dues formes de coneixement, la component empresarial i lentorn econòmic-social institucional (Brusco, 1996).
(II) LES DINÀMIQUES DINTERACCIÓ AL TERRITORI. LES XARXES
La constitució de xarxes ha sigut objecte destudi per part de diverses disciplines. Es tracta duna temàtica que, abordada des de leconomia, la sociologia, les ciències polítiques o la geografia, de manera que analitza les xarxes empresarials, les dinàmiques dinteracció social i les xarxes socioinstitucionals, les xarxes polítiques o les xarxes territorials.
En el context del desenvolupament territorial, les xarxes adquireixen un especial significat, un notable valor. Com indica Sforzi (1999), les xarxes territorials fan referència a les relacions socials de cooperació i la compenetració de les empreses en les xarxes de relacions socioeconòmiques que constitueixen el sistema local, entés com a versàtil integrador de coneixements i organització. Per a la incorporació dinnovacions i la dinamització dels territoris, resulten imprescindibles les xarxes desenvolupades entre els diferents actors. Aquestes xarxes es materialitzen en els acords, formals o informals, que sestableixen entre agents socioeconòmics públics o privats amb objectius que responen a interessos comuns.
Els criteris bàsics de classificació de xarxes
Els estudis sobre les xarxes territorials, condicionats per la seua complexitat temàtica, han donat lloc a una extensa producció científica que aborda les xarxes des de posicionaments teòrics. Si seguim els criteris de classificació anteriors, es poden diferenciar les xarxes empresarials i les socioinstitucionals (Salom, 2003).
a) Xarxes empresarials
Quan els empresaris decideixen establir relacions amb altres empreses, persegueixen una sèrie davantatges. Entre aquests, podem destacar: la reducció de costos de transacció empresarial, laccés a experiències i coneixements, el desenvolupament de processos daprenentatge col·lectiu, la consecució de noves solucions als problemes i la reducció dels riscos de la innovació.
Aquesta modalitat de xarxes està condicionada per la predisposició i les habilitats desenvolupades per cada empresa, i per les modalitats de relacions entre les empreses. En aquest sentit, poden ser transaccionals (subcontractació, provisió dalgun servei, etc.) o de cooperació (més interessants, que aborden processos daprenentatge col·lectiu, intercanvi de tecnologies, projectes comuns dR+D, etc.). Tots aquests constitueixen factors que condicionen lèxit de les relacions entre els agents empresarials. Kischatzky (2002) identifica dues modalitats de xarxes empresarials: les verticals (amb proveïdors i clients) i les horitzontals (amb altres empreses del sector).
b) Xarxes socioinstitucionals
El rol dels actors socials, econòmics i institucionals resulta determinant per a la consolidació i lenfortiment de les oportunitats de desenvolupament local. Aquestes modalitats de xarxes, públiques o privades, permeten el suport dactuacions empresarials col·lectives. En aquests casos, les xarxes es caracteritzen per una estructura horitzontal entre empreses, organitzacions i institucions.
Elements danàlisi en les xarxes socioinstitucionals
En primer lloc, sha de procedir a la identificació dels agents en un territori concret. És necessari el coneixement de la tipologia dels diversos actors locals. Cal destacar les institucions i els organismes públics, amb competències sobre el territori; i les organitzacions socioeconòmiques, amb capacitat per a dinamitzar leconomia i promoure projectes de caràcter col·lectiu.
En segon lloc, saborden les característiques i els atributs de les seues actuacions i els seus projectes. En aquest sentit, les xarxes es poden diferenciar segons aproximacions quantitatives i qualitatives. Segons les quantitatives, sanalitza el grau de connectivitat, el grau de consolidació i de maduresa. Segons les aproximacions qualitatives, les xarxes es poden classificar les xarxes:
Xarxes de caràcter reactiu (origen en la necessitat de respondre a problemes ja existents), o de caràcter proactiu (intenten descobrir noves oportunitats).
Xarxes equilibrades o xarxes liderades per col·lectius determinats. Grau de conflictivitat interna.