En segon lloc, saborden les característiques i els atributs de les seues actuacions i els seus projectes. En aquest sentit, les xarxes es poden diferenciar segons aproximacions quantitatives i qualitatives. Segons les quantitatives, sanalitza el grau de connectivitat, el grau de consolidació i de maduresa. Segons les aproximacions qualitatives, les xarxes es poden classificar les xarxes:
Xarxes de caràcter reactiu (origen en la necessitat de respondre a problemes ja existents), o de caràcter proactiu (intenten descobrir noves oportunitats).
Xarxes equilibrades o xarxes liderades per col·lectius determinats. Grau de conflictivitat interna.
Xarxes amb major o menor capacitat de mobilització col·lectiva, en funció del grau dimplicació efectiva dels actors.
En tercer lloc, sidentifiquen les modalitats de vincles que els connecten i relacionen amb el territori. Almenys es distingeixen dos processos, que interactuen: duna banda, les arrels territorials, la proximitat geogràfica; daltra, la participació en xarxes externes.
Finalment, és aconsellable conéixer levolució temporal experimentada per les xarxes. Aquestes es caracteritzen pel seu dinamisme, que es posa de manifest a través dels factors, la naturalesa i els efectes de levolució de les xarxes socioinstitucionals. Veltz (2000) fa referència al significat que adquireixen els períodes cada vegada més llargs perquè la competència de les xarxes siga eficaç, ja que aquestes depenen de la formació de la competència, de la construcció dinteraccions entre actors i de la creació de xarxes de relació.
Igual que sesdevé amb els estudis que saproximen a la innovació, els mètodes danàlisi de les xarxes territorials suposen la realització denquestes i les entrevistes. Les variables temàtiques habituals inclouen la identificació del tipus dactors que hi interactuen, lanàlisi de la localització dels agents, la definició de la freqüència i la intensitat de les relacions desenvolupades, la valoració de les relacions de cooperació, i la consulta de les pàgines web de les institucions, les organitzacions i les associacions del teixit socioinstitucional.
(III) ELS RECURSOS PATRIMONIALS COM A BASE PER AL DESENVOLUPAMENT
Més amunt, sha assenyalat que el desenvolupament territorial integrat necessita tres factors constituents, definits per la seua complexitat, que quan interactuen donen lloc a processos de creixement econòmic i desenvolupament social. Ens referim a la innovació i la capacitat daprenentatge, la configuració de xarxes territorials, i els recursos patrimonials.
Sentén per recurs aquell element utilitzable per una col·lectivitat per tal dacudir a satisfer una necessitat o dur a terme una empresa. Aquesta definició està estretament vinculada a la pluralitat de possibilitats de cara a la valoració del potencial endogen dun territori.
El potencial endogen engloba els elements que poden contribuir al desenvolupament local, com ara els recursos materials i els de lentorn, els econòmics i financers, les infraestructures de transport i comunicacions, les estructures urbanes i rurals ja creades, i el capital humà (nivell dinstrucció, qualificació professional, capacitat demprenedoria i enginy de la població de qualsevol lloc, etc.) (Zapata, 2007).
Per la seua part, Mitchell (1979) indicava que el fet de treballar sobre el concepte de recurs i els fenòmens i els agents associats implica avançar en el coneixement dels processos naturals i socials, i les seues relacions. En aquest sentit, J. Reés (1989) assenyalava que el concepte de recurs parteix del medi fisiconatural i del territori, però no de manera independent sinó en relació amb les societats que ocupen aquell medi i el posen al servei de les persones.
Martínez Pentinat i Vidal Vila (1995) subratllen que laspecte essencial dels elements de la naturalesa que acaben considerant-se recursos és lestabliment de la relació societat-naturalesa. Per tant, els recursos naturals són les cristal·litzacions de la relació societat-naturalesa en determinats elements naturals.
Quan tractem dels recursos ens referim a necessitats, la qual cosa implica entrar en una vessant subjectiva, atés que tant si aquelles són biològiques com si són socioculturals estaran definides per la cultura. En funció daquesta, els desitjos i les possibilitats de satisfer els elements neutres del medi són interpretats recursos o no. La seua potencialitat no depén de la naturalesa, sinó de la capacitat per a explotar o de la rendibilitat de lexplotació; és a dir, no és una qüestió de valor dús del recurs sinó del valor de canvi.
Sentén per valor dús quan avaluem el bé en tant que serveix per a satisfer alguna necessitat concreta, individual o col·lectiva, o donar resposta a algun repte o oportunitat. Per contra, el valor de canvi fa referència a la capacitat de compra dun bé, de manera que està condicionat per la quantitat dun altre bé que pot ser adquirida a canvi daquest bé. Susa com a sinònim de mercaderia.
Johnston (2000) destaca que els recursos experimenten importants alteracions en el temps i lespai en funció del coneixement, la tecnologia, les estructures socials, les condicions econòmiques i els sistemes polítics. El concepte de recurs és històric i dinàmic. De la mateixa manera, els recursos són discontinus en lespai, per la qual cosa hi ha determinats elements amb una valoració irregular al llarg del territori.
El concepte de recurs també varia notablement per ladopció de decisions sobre preferències de consum del territori i els seus elements, en funció de la seua capacitat per a satisfer necessitats diferents o fins i tot contraposades, i especialment en funció de la capacitat dels distints agents que intervenen en el procés.
En conseqüència, la capacitat dels diversos agents que intervenen condiciona la presa de decisions en relació amb lexplotació dels recursos dun territori: protagonistes, identificació dels recursos, manera dexplotar-los, volum necessari i interval dús (qui els usa, què susa, com susa, quant se nusa i quan susa).
Per a Barrat (2011), un recurs pot ser un element físic objectiu però també és valoració i cultura, potencialitat, explotació i intervenció i transformació sobre el territori, i construcció dun espai geogràfic per la societat i per a la societat.
En la lògica econòmica els recursos dun territori poden adquirir diverses accepcions en funció de la seua naturalesa. Així, considerem:
-El capital natural, que fa referència als recursos naturals, que són esgotables.
-El capital humà, que segons Jiménez i Rams (2002), sentén com a recurs a la població amb una preparació professional adequada, el potencial creatiu de la qual es pot utilitzar com un actiu bàsic per a dinamitzar leconomia local.
-El capital social, com una modalitat de recursos que, segons Moyano (2002), es refereix al conjunt de normes, institucions i organitzacions que promouen la confiança i la cooperació entre les persones, les comunitats i la societat en conjunt.
-El capital cultural, que respon a la capacitat dadaptació de les societats locals que els permet adaptar-se i aprofitar-se de lentorn natural.
-El capital territorial, que fa referència a aquell lloc que es converteix en part activa del sistema econòmic i productiu, a més de fer el paper descenari de les activitats antròpiques.
III.1. EL CAPITAL NATURAL: ELS RECURSOS NATURALS
-El capital territorial, que fa referència a aquell lloc que es converteix en part activa del sistema econòmic i productiu, a més de fer el paper descenari de les activitats antròpiques.
III.1. EL CAPITAL NATURAL: ELS RECURSOS NATURALS
Lactivitat econòmica ha danalitzar-se com un sistema obert que se sustenta sobre el denominat capital natural. Aquest concepte al·ludeix a la sostenibilitat ambiental, perquè cal tenir en compte la major o menor existència de recursos naturals, lús més o menys racional que sen fa i les conseqüències daquest ús.
El capital natural fa referència al condicionament físic, el qual al·ludeix a les possibles limitacions ecològiques dels distints àmbits (associades amb les característiques topogràfiques, edàfiques, atmosfèriques i hídriques). Es tenen en compte els riscos associats amb desastres naturals, problemes de contaminació dels aqüífers i dels sòls.
Duna part, lestudi recull lanàlisi objectiva del medi físic; daltra, es complementa mitjançant enquestes i entrevistes que tracten de diversos temes relacionats amb la participació. Així, és preceptiu conéixer la consciència de la importància del capital natural en el desenvolupament econòmic; les preocupacions pels problemes mediambientals; lús de mesures destalvi i eficiència energètica; lús de tècniques de reciclatge de residus; o la implantació de lAgenda 21 Local.
III.2. EL CAPITAL CULTURAL
Es coneix per capital cultural la capacitat dadaptació de les poblacions humanes, que els permet enfrontar-se a lentorn natural i modificar-lo (Rao, 1998). És vital que aquells que prenen les decisions, tant de caràcter públic com privat, siguen conscients del valor de la cultura, perquè pot exercir un paper destacat per a donar resposta creativa a qüestions socials i econòmiques (Consell dEuropa, 1999). Thorsby (2001) subratlla que el capital cultural, tant el tangible com lintangible, contribueix activament als processos de desenvolupament, de manera que adquireix un valor semblant al capital natural. És fonamental no desatendre el capital cultural, perquè té una relació estreta amb el sistema productiu.
Relació amb el sistema productiu
Leficàcia del funcionament dun sistema productiu està condicionada pel grau de cohesió sociocultural, però, sobretot, pel grau de consciència present en el sistema local (Sforzi, 1999). La relació entre cultura i les economies locals sestableix mitjançant la promoció de valors compartits que condicionen les formes en què sassumeixen els processos econòmics. Sobreïxen les actituds proclius a lesforç en el treball, lexistència duna ètica orientada a lèxit, la valoració de la figura de lempresari, lagilitat en la presa de decisions, les conductes col·lectives més creatives i innovadores, i els comportaments més flexibles i adaptats als canvis.
III.3. EL CAPITAL HUMÀ: ELS RECURSOS HUMANS
Tradicionalment, els recursos humans sidentifiquen amb una identitat intensa que promoga identificar i fer valer els recursos endògens. La comunitat ha dexercir un rol protagonista en els processos de desenvolupament, impulsats a escala local. Per exemple, el compromís polític, la solidaritat, la intel·ligència, el risc o la imaginació dels agents locals.
El desenvolupament comporta un aspecte individual o personal i una dimensió col·lectiva. El capital humà ha de ser lencarregat de mobilitzar el potencial endogen en benefici propi. En aquest sentit, són necessàries la conscienciació, la formació i lamplificació de les capacitats.
És recomanable lús tant de les qualificacions manuals com de les intel·lectuals de la població, bé siguen els coneixements tradicionals o els moderns, en relació amb el reconeixement, la valoració i la mobilització del potencial endogen. Pel que fa al desenvolupament territorial integrat, cal una formació adequada dels recursos humans, en especial amb la detecció dels seus recursos i el seu ús.
III.4. EL CAPITAL SOCIAL
Es tracta danalitzar com interactuen les forces socials amb els processos econòmics. El capital social ha de ser entés com a capacitat organitzativa i aptitud social per al desenvolupament, que determina lhabilitat i la facilitat de la població per a treballar en comú. Es tracta duna versió avançada del capital humà, perquè lelement distintiu és el caràcter relacional, atés que només sidentifiquen quan es comparteix. Segons Woldcook (1998), el capital social està relacionat amb el paper exercit per la societat civil en els comportaments econòmics, i atén el grau de vertebració social, lexistència de normes acceptades per la col·lectivitat, leficiència i la credibilitat de les institucions.
De vegades es planteja un risc en lestructura del govern dels territoris, perquè la falta dentesa entre les diferents institucions amb competències al territori i la desconnexió entre les actuacions sectorials escomeses per cadascuna, solen constituir-se en inconvenients habituals (Silva, 2004).
III.5. EL CAPITAL TERRITORIAL
El territori no fa exclusivament el paper descenari en què es representen els processos socials. Dacord amb les seues característiques i amb les particularitats pròpies de cada sector, lespai es converteix, al seu torn, en part activa del sistema econòmic (Barrat, 2011).
Com indica Florit (2013), el concepte de patrimoni territorial ha adquirit últimament una notable consideració i impuls. Sexpressa en una doble perspectiva. Duna banda, el territori és considerat com a escenari de confluència de béns de distinta naturalesa al llarg de la història. El territori és un mosaic despais i elements protegits, articulats físicament i funcionalment a través de diversos eixos de comunicació que els connecten entre si. Daltra banda, el patrimoni territorial pren forma des de lentesa de lespai geogràfic com a lloc, producte social singular, construcció humana elaborada a partir del substrat físic original a través dun procés històric, llarg i continu, de transformació i evolució diferenciada i carregada de significats culturals i simbòlics que, en el context del seu marc de vida habitual, són percebuts per la pròpia població (Ortega, 1998).
El territori pot contribuir al desenvolupament, a la seua sostenibilitat econòmica i ambiental, i al benestar i la qualitat de vida dels habitants, mitjançant la distribució geogràfica dels assentaments de població, els usos del sòl, el traçat i els trets de les xarxes que larticulen, la dotació dinfraestructures i serveis, i les modalitats demplaçaments empresarials.
A grans trets, es poden diferenciar diversos recursos territorials, que poden enumerar-se en els termes següents:
En primer lloc, hi ha el grau darticulació física del territori. Està estretament relacionat amb el sistema relacional i integrat per les infraestructures de transports i comunicacions. Laccessibilitat, interna i externa, així com la vertebració del territori mitjançant les vies de desplaçament de persones, mercaderies o altres variables (per exemple, informació), constitueixen factors fonamentals.
En segon lloc, es té en compte lexistència de serveis i equipaments adequats a les condicions demogràfiques i econòmiques.