II. ELS IMPRESSORS A LA BARCELONA MODERNA
En general, la historiografia ha tendit a destacar laportació que la impremta va fer a la societat en termes exclusivament culturals. Dacord amb aquesta idea, quan es parla de la revolució de la impremta (Eisenstein, 1994), sacostuma a emfasitzar limpacte que ledició de llibres a gran escala va tenir en aspectes com la transmissió de coneixements, els hàbits de lectura o en lalfabetització. En canvi, sha donat poca importància als avantatges que la invenció de la tipografia va aportar en àmbits més relacionats amb la vida quotidiana, com, per exemple, en el funcionament de ladministració, de la justícia o de les institucions religioses.
En el terreny polític i administratiu, per exemple, tant la Generalitat com el Consell de Cent repartien exemplars impresos de lordenament jurídic entre tots el funcionaris, com les constitucions i els capítols de cort, o bé les ordinacions i la normativa de caràcter intern. En les Corts de Barcelona del 1599, durant el regnat de Felip III, shi va aprovar una llei que obligava a la Generalitat a fer imprimir les constitucions, «perquè aprofitaria poc fer noves lleys y constitucions sinó se posaven en observança y tinguessen execució». Daquesta forma, els diputats del General ordenaven la impressió de la legislació que emanava de les Corts per, tot seguit, fer-la arribar a través de correus o traginers als diputats locals i als jurats o consellers de tots els pobles i les ciutats del Principat. Lobjectiu no era altre que el dassegurar que cap autoritat pogués al·legar un desconeixement de lordenament jurídic.
Semblantment, en ocasions, les cartes reials rebudes per les institucions eren impreses immediatament i repartides per tot el país. Com ara, la carta que la reina Marianna va enviar el novembre del 1700 als tres comuns (Generalitat, Consell de Cent i Braç Militar) per informar-los de la mort del rei Carles II. Daquesta carta, que contenia també les clàusules del testament del difunt monarca referents a la successió del duc Felip dAnjou, la Generalitat va encarregar-ne la impressió de 5.000 exemplars a Rafael Figueró. A continuació, els diputats van ordenar que el document, juntament amb la resolució dacceptar la continuïtat del príncep de Darmstadt com a virrei de Catalunya, fos enviat a tots els representants locals, «pera que distribuescan en tots los pobles de sas col·lectas tots los papers impressos que sels remeten a effecte de que estigan ab la deguda intel·ligència».
Un altre exemple de la importància de la impremta en làmbit polític i administratiu laporta una carta que el rei Carles III va adreçar a la Generalitat el desembre del 1707, amb lobjectiu de demanar al país una contribució per a la formació dun regiment de 5.000 soldats per continuar la guerra. Tot seguit, els diputats van enviar una carta circular a tots els pobles i les ciutats de Catalunya, incloent «a cada una de ellas còpia impresa del dit Reial despaig, a fi de que sia a totom notòria la dita Real disposició». Rafael Figueró va rebre lencàrrec dimprimir 3.000 còpies de cada una de les cartes.
A banda daixò, la impremta fou també utilitzada abastament en làmbit judicial. Era molt freqüent, sobretot en el marc dels plets que enfrontaven membres de la noblesa o persones amb alt poder adquisitiu, la publicació dextensos memorials en dret o al·legacions jurídiques que acostumaven a contenir entre 50 i 100 pàgines, a través dels quals les parts exposaven els seus arguments. En aquest sentit, el paper imprès a part dassegurar una ràpida i més extensa difusió, revestia els memorials duna certa solemnitat. Tot i que el més habitual era que sen publiquessin entre 100 i 150 còpies, a vegades sen feien fins a 300, cosa que mostra la importància de la impremta en làmbit judicial. Era també habitual que el guanyador dun plet fes plantar còpies impreses de la sentència en llocs públics, principalment a les cantonades dels carrers més cèntrics.
Encara dins del terreny judicial, cal destacar també la importància que va tenir la publicació de les anomenades «decisions», uns reculls de jurisprudència elaborats per alguns dels jutges més destacats del país, com Miquel de Cortiada o Miquel de Calderó. Entre els anys 1659 i 1701, atenent a una llei aprovada a les Corts celebrades a Montsó el 1542, la Generalitat va assumir ledició de fins a dotze volums de decisions, la qual cosa va representar la impressió dun total de 8.545 exemplars i una despesa de prop de 10.000 lliures.
A la vegada, les institucions religioses també van aprofitar la capacitat publicitària que els oferia la impremta, com per exemple a lhora danunciar les indulgències concedides pel Papa. Una altra pràctica habitual era la impressió de sentències dexcomunió, les quals sacostumaven a plantar també en llocs visibles de la ciutat. Per exemple, lany 1690 el cavaller Joan Argila va encarregar a Vicenç Surià la impressió de 200 còpies duna sentència que el nunci apostòlic havia dictat, a instància del noble, contra uns lladres de llibres. A més, limpressor va cobrar una lliura i 10 sous per la feina de «fixar i plantar aquestes lletres dexcomunicació o paulinas per diversos llocs de la present ciutat de Barcelona».
Les parròquies i els convents se servien de la impremta per repartir sermons, oracions i altres textos de caràcter religiós entre els feligresos. Entre aquests impresos destacaven els villancets, que eren cantats a les esglésies amb motiu desdeveniments importants. Per tal que tothom hi pogués participar, eren impresos prèviament en una quantitat que sovint arribava al miler dexemplars. Lany 1683, amb motiu de lalliberament de Viena del setge turc, es van cantar uns villancets a la capella del Palau de la Generalitat, compostos pel mestre Joan Barter, dels quals Rafael Figueró en va fer 1.000 còpies. Un cas semblant són els 1.500 villancets, impresos per Figueró, que es van repartir a la capella de Sant Jordi, el novembre del 1701, amb motiu de la translació del cos de Sant Oleguer. Encara en trobem un darrer exemple en els villancets cantats al convent de Santa Caterina per la festa de Sant Tomàs de Aquino el 1712, compostos pel mestre de capella Francesc Valls. Daquests, el prior del convent en va encarregar 1.400 exemplars a limpressor Bartomeu Giralt.
La impremta, digual forma, va facilitar el desenvolupament dalgunes activitats administratives, gràcies a lús extensiu de les anomenades «butlletes», uns formularis de la mida aproximada duna octaveta que contenien un text imprès i uns espais en blanc per afegir-hi un nom, una data o una quantitat de diner. Era habitual, per exemple, que els oficials de la bolla del General deixessin constància del registre de les peces de roba lliurant al propietari una butlleta daquest tipus, en la qual es feia constar el nom, el dia i la quantitat pagada per limpost. De la mateixa manera, les institucions polítiques utilitzaven les butlletes per avisar de la celebració dactes oficials, com les reunions del plenari o del trentenari del Consell de Cent. Així, lany 1666 el govern municipal va pagar quatre lliures a la impremta Mathevat per la impressió duna raima de butlletes per convocar als jurats al Consell. En una altra ocasió, lany 1668, aquesta impremta va facturar set lliures per la impressió de dues raimes de butlletes per convocar el trentenari, «conforme se acostuma, per ser acabats los que eran fets». Aquest mateix compte contenia un càrrec de tres lliures i deu sous per la impressió duna raima de «papers de monitori als ciutadans per a que fessen escurar les clavegueres devant llurs cases». Igualment, el Consell de Cent va manar imprimir el 1676 a la impremta Cormellas una raima de «bolletas del morbo, per convidar per fer guarda als portals», amb lobjectiu de reforçar la vigilància de les entrades a Barcelona davant el perill de contagi de la pesta. Duna raima de paper, que equival a 500 fulls, en sortien, depenent de lextensió del text, unes 4.000 butlletes.
També es van fer servir butlletes en la convocatòria que el Braç Militar va fer a la noblesa catalana a final del juliol del 1708, per anar a rebre la reina Elisabet Cristina de Brunswick a Sant Andreu de Palomar, on va fer parada en el viatge de Mataró fins a Barcelona. Rafael Figueró va rebre lencàrrec dimprimir unes 400 butlletes que contenien aquest text:
Senyor, lo Excel·lentíssim senyor protector del Excel·lentíssim y Fidelíssim Braç Militar convida a V.M. per Bras, per demà dimars als 31 de juliol a las dos horas puntual, per anar a besar la mà a la Reyna nostra Senyora (que Déu guarde) en Sant Andreu de Palomar, y se servirà aportar cotxe.
Una de les repercussions de laposta generalitzada de lús del paper imprès per part de les institucions polítiques i religioses fou que la impremta va adquirir un prestigi i una consideració social superior a la daltres oficis mecànics. Aquesta idea, de fet, ja es detecta a mitjan del segle XVI en alguns dels grans centres dedició europeus. Tal com explica Natalie Zemon Davis (1993: 21), els impressors de Lió estaven convençuts que la impremta feia una tasca que tenia un gran valor social. En la mateixa línia, el 1619 el corrector Gonzalo de Ayala va presentar a Madrid una al·legació a lajuntament daquesta ciutat per demanar que la impremta fos reconeguda com una art liberal. En un text aparegut poc després, Ayala assegurava
que en el arte de la impressión concurren todos los requisitos que en las demás liberales () porqué es en ella muy superior la parte intelectual y especulativa a la operación manual.
A Barcelona la defensa de la impremta com a art liberal es detecta el 1638, quan el mercader Sebastià de Cormellas senfrontà amb els cònsols de la Llotja de Mar perquè aquests soposaven que tingués un taller tipogràfic de propietat, amb largument que, tractant-se dun ofici mecànic, era poc honrós per a un home del seu estament. Els advocats de Cormellas, entre els quals shi trobava leminent Joan Pere Fontanella, van plasmar les virtuts de lart dimprimir, sobretot les del caixista i les del corrector, en un memorial en què, entre altres coses, asseguraven que per exercir lofici dimpressor era
necessari saber moltes sciènties, y com aquellas de sa naturaleza sian lliberals, segueix-se de aquí que rebent la mateixa naturaleza la dita art de imprimir se ha de dir y judicar per lliberal.
Tanmateix, lobra que més va ressaltar el caràcter liberal de la impremta fou el Discurso legal, histórico y político en prueba del origen, progressos, utilidad, nobleza y excelencias del arte de la impremta, publicada a Madrid lany 1675 per ladvocat Melchor de Cabrera. Lautor feia una aferrissada defensa de la impremta com a art liberal i la situava per sobre de lofici dels llibreters. Lobra de Cabrera, en efecte, va exercir una gran inuència sobre els impressors de Barcelona, en un moment en què aquests havien pres consciència de la importància de lofici. Un any després, un grup dimpressors presentava una súplica al Consell de Cent en què, parafrasejant alguns dels arguments plantejats per ladvocat madrileny, reivindicaven que la seva feina era de gran «concideració y utilitat per lo bé públich y de tanta necessitat en qualsevol república de las ben governades». Per aquesta raó, van sol·licitar als consellers el reconeixement de la impremta com una art liberal i que, en conseqüència, els fos autoritzada la creació dun col·legi destampers. Els impressors consideraven que el seu lloc en la jerarquia urbana es trobava en lestament dels artistes, del qual en formaven part professionals que exercien arts liberals com eren, per exemple, els notaris o els adroguers.
Es tractava, en qualsevol cas, duna estratègia amb la qual els impressors pretenien, en primer lloc, aconseguir formar part de la jerarquia estamental. La germandat dels estampers tenia caràcter purament assistencial i de devoció, sense cap reconeixement de tipus polític, cosa que no els permetia optar a càrrecs i a oficis públics a través de la insaculació. Al marge daixò, els impressors perseguien regular laccés a lofici i evitar lintrusisme professional, principalment per part dels llibreters, ja que alguns daquests, sense conèixer lart dimprimir, havien obert tallers tipogràfics a Barcelona. En cas que el Consell de Cent hagués autoritzat la creació dun nou col·legi, els impressors shaurien situat per sobre dels llibreters en la jerarquia urbana, una posició des de la qual haurien pogut defensar les seves reivindicacions amb una quota més elevada de poder.
El conicte que els impressors i els llibreters van mantenir al llarg del darrer terç del segle XVII tenia les arrels en el mateix origen de la impremta. Com fa veure Elizabeth Eisenstein (1994: 35), laparició daquesta nova tecnologia, a mitjan segle XV, va comportar una reorganització de les activitats relacionades amb el món del llibre, la qual cosa va suposar la desaparició dalguns oficis i el naixement daltres de nous, com els de componedor, premsista o fonedor de lletres. A París, per exemple, larribada de la impremta hi va provocar un conicte amb els il·luminadors, els copistes i els escrivents, temorosos de perdre la feina (Chauvet, 1959: 4). Duna forma semblant, laparició de lofici destamper nom amb el qual eren coneguts també els impressors en aquella època va comportar la incorporació dun nou grup dartesans a lestructura social barcelonina, en la qual els diferents col·lectius que la integraven eren poc receptius als canvis i molt recelosos de perdre els privilegis.
A pesar que, inicialment, lart de la impremta era exercit per alguns llibreters, amb els anys es va establir una especialització i una separació entre tots dos oficis; de tal manera que, a la llarga, la competència va fer que la situació derivés en conicte. El punt dinexió es va produir lany 1553 amb la creació de la confraria dels llibreters de Barcelona, sota la invocació de Sant Jeroni. Gràcies a un privilegi reial, els llibreters van obtenir unes ordinacions que, a més de regular lactivitat, impedien lexercici daquest ofici a qualsevol persona que no fos membre de la confraria. El privilegi, a més, atorgava als llibreters el monopoli de la venda pública de llibres al detall.
Daquesta forma, quan a partir del darrer terç del segle XVII va començar a augmentar el nombre dimpremtes acompanyat, lògicament, dun increment de la competència, els impressors de Barcelona van reclamar una part més gran del negoci, principalment a través de reivindicar el dret a vendre llibres a la porta del taller. Lany 1671, en una reunió de la germandat dels impressors, loficial Josep Soler es va adreçar als seus companys per proposar-los iniciar un plet a la Reial Audiència contra els llibreters, «demanant que dits llibraters no·ns impedescan lo poder vèndrer llibres en nostras casas () per ésser los estampers los verdaders llibraters».1
El moment culminant del conicte va arribar lany 1684, quan els impressors van aconseguir que el Consell de Cent autoritzés la conversió de la germandat en una confraria amb caràcter polític. A més a més, aquest reconeixement anava acompanyat de la concessió dunes ordinacions que, entre altres coses, reconeixien el dret dels impressors a vendre llibres al detall a les portes del taller i, a la vegada, impedien que cap persona que no formés part de la nova confraria pogués obrir una impremta a la ciutat. Evidentment, aquesta decisió va causar un gran enrenou en el sector, fins al punt que les queixes dels llibreters van forçar al Consell de Cent a nomenar una comissió dexperts per tal de revisar si les ordinacions concedides a la confraria dels estampers entraven en contradicció amb les dels llibreters. Un any després, seguint el dictamen de la comissió, el Consell Ordinari de 36 va considerar que, efectivament, gràcies al privilegi reial que tenien concedit des de 1553, els llibreters eren els únics que tenien potestat per vendre llibres de forma pública a Barcelona.