VILES PLANIFICADES VALENCIANES
MEDIEVALS I MODERNES
VICENÇ M. ROSSELLÓ I VERGER
VILES PLANIFICADES
VALENCIANES
MEDIEVALS I MODERNES
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
INSTITUT DESTUDIS CATALANS
2017
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
© Vicenç M.Rosselló i Verger, 2017
© Daquesta edició: Publicacions de la Universitat de València i Institut dEstudis Catalans, 2017
Publicacions de la Universitat de València
http://puv.uv.es
Publicacions@uv.es
Institut dEstudis Catalans
www.iec.cat
Publicacions@iec.cat
Maquetació: Inmaculada Mesa
Imatge de la coberta: Vista aèria dAlmenara, planificada en quadrícula (Google Earth des de tramuntana) Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
ÍNDEX
PREFACI
INTRODUCCIÓ
Les condicions físiques
Les circumstàncies històriques
Geometria urbana
Qüestions de mètode
Bibliografia general
LA FRANJA LITORAL DE TRAMUNTANA
Traiguera, segona vila del Maestrat
Vinaròs, una vila de senyoria militar
Càlig, llana i vi, i la torre
Sant Mateu, una vila de prosàpia montesiana
La Salzadella, vila murada
Benicarló, vila senyorial
Les Coves de Vinromà, vila fortificada de senyoria
Bell-lloc, un assentament al pla de lArc
Orpesa, un castell senyorial oblidat
Castelló de la Plana
Almassora, de nom aràbic i fundació cristiana
Vila-real
La pobla de Nules
Mascarell, una petita vila emmurallada, encara
Almenara, vila planificada medieval
ZONA INTERIOR DEL NORD
Zucaina, vila morisca, però geomètrica
La Pobleta dAlcolea
Sorita, una aldea de Morella
El Bellestar, un llogaret ressuscitat
Laldea del Forcall i lannex planificat renaixentista
Olocau del Rey, un enclavament de frontera
Cinctorres
Catí, un poble assenyalat pels mercaders de llana
Vistabella del Maestrat
FRANJA LITORAL CENTRAL
La Pobla de Vallbona, una vila planificada
Manises, vila de senyoria
Cullera fortificada
Carlet, el castell i els moros
Carcaixen(t), un nucli tardà
Gandia, vila ducal
SECTOR INTERIOR MERIDIONAL
Beniarrés, vila de senyoria
Cocentaina, una vila de prestància
Alcoi, un assentament colonial
Beneixama, alqueria evolucionada
Elda: dalqueria a vila
Monforte: un castell i una moreria
LITORAL MERIDIONAL
Pego, la vila medieval i el seu parcel·lari
El raval de Dénia
Teulada, un lloc medieval escairat i fortificat
Benissa, un nucli islàmic remodelat?
El raval dAlacant
ÍNDEX TOPONÍMIC
PREFACI
La recol·lecta de materials per a aquest assaig, com també la visita reiterada de les viles estudiades ha hagut de mester quatre o cinc anys de feina no exclusiva, òbviament, cosa que explica el tractament divers que trobaràs, amable lector, quan compares el teu poble amb els altres. Cal confessar que levolució urbana no ha estat el fort dels nostres geògrafs ni dels arqueòlegs, si més no dels dedicats a lèpoca medieval i moderna. Alguns historiadors, sobretot locals (sense menystenir-los, ni prop fer-hi), hi han dedicat una meritòria atenció. Nogensmenys, la informació esdevé molt desigual: independentment del pes, volum o extensió de les viles, pobles o llogarets, el meu tractament ha estat condicionat per les dades de què he pogut disposar. La bibliografia, de més a més de ser escadussera, és mala de trobar i sovint dignota existència. Altrament, no he fet recerca darxiu; en el millor dels casos he aprofitat les publicacions daltres investigadors: tots consten a les notes a peu de pàgina o a la bibliografia específica.
La introducció general que santeposa al recorregut, nucli per nucli de nord a sud lògicament ha estat la darrera en redactar-se, ja que es tracta dun intent de conclusions, sempre provisionals. Qualcú hi observarà un cert desequilibri favorable a la meitat septentrional del País Valencià. És obvi que la cultura, el règim jurídic, les formes dexplotació i la llengua ens vingueren de tramuntana i les comarques més influïdes foren les immediates. A banda shi suma el camí el Camí que ha articulat un país llargarut amb un litoral més accessible, gràcies als corredors o passadissos, i més colonitzable per als nostres invasors feudals i per als seus descendents naturalitzats que tenien una presumpta idea durbanisme reglat.
La tasca de recerca i redacció daquest llibre ha estat personal i solitària i lha realitzat un geomorfòleg preocupat no només per les formes del relleu, sinó també per les del poblament i assentament urbà. Les múltiples i encomiables ajudes rebudes consten als respectius capítols i lautor, a la bestreta, demana indulgència si nha oblidat qualcuna. No puc deixar desmentar, tanmateix, la col·laboració de Guillermo Pascual, responsable conscienciós dels croquis i plànols, i la seua infinita paciència.
26 de febrer de 2017
INTRODUCCIÓ
El País Valencià és massa llarg i divers per poder reduir a un comú denominador levolució urbana de les seues viles i ciutats. Nhi ha dorigen romà o ibèric, andalusí, cristià catalanesc o aragonès, senyorial o reialenc, renaixentista o il·lustrat...
Confrontar espontaneïtat amb geometria és una temptació tecnocràtica i simplista. Pot més el poblador que el planificador? La concepció mental, soposa a la natura el relleu, la hidrografia, el clima, la vegetació o shi adapta? Per què allò quadrat, hipodàmic, ha de ser millor que el concèntric o radial? No hi ha raons geomètriques en ladaptació a les isohipses? Pensem en la generació de cons.
Lordre racional, la línia recta i la intersecció dels 90º sha imposat a la mentalitat occidental que, de tant en tant, es deleix per immergir-se escapar-se a la natura que amb prou feines mostra rectes (ni línies, ni angles). Siga clàssica hipodàmica o romana, renaixentista o il·lustrada, no podem menystenir la imposició de la geometria euclidiana que identifiquem sovint amb la planificació. Aquesta planificació implica un poder (reial, senyorial, econòmic, polític...) que no exclou, sobretot a lexecució secular, lespontaneïtat i la distorsió. Per aquest motiu trobem tants carrers estrets, torts i lletjos en nuclis pobres i rics. Lautoritat del planificador podia esvair-se o no arribar a leficàcia.
En aquest llibre no parlaré de ciutats romanes ni islàmiques o andalusines, sinó de viles, pobles o llogarets medievals en un assaig de morfogènesi soc geo- morfòleg professionalment sempre dependent de la informació arxivística, arqueològica o bibliogràfica.1
La primera aproximació a la morfologia dels plànols, camí seguit en aquest estudi, correspon a lestadístic i antropòleg August Meitzen (1895), preocupat per la dicotomia cèltics/eslaus en els assentaments de la gran Alemanya; de pas va assajar una tipologia de Haufendorf, Rundling, Waldhufendorf, llogaret caminer, etc. Un historiador de lart, Pierre Lavedan (1926), de més a més dun llibret titulat Quest-que cest lurbanisme,2 va publicar el mateix any a Lhistoire de lurbanisme, I, un assaig de classificació de les viles medievals en tres tipus: a) antigues, b) viles daccessió (a recer dun castell o monestir, espontànies) i c) de nova planta, sense lligar el plànol amb lorigen. Al capdavall preferia oposar ciutats noves (espontànies, bastides o daltres) a les antigues (romanes). Quant a la morfologia o geometria, classificava els plànols en a) radiocèntrics, b) regulars espontanis (un camí, un riu...) i c) en escaquer, com les bastides. Tot i que invocava sovint la «llei de persistència del plànol» el propietari tendeix a reconstruir sobre el mateix solar, no solia tenir gaire en compte el parcel·lari. Els italians C. Aymonino, A. Rossi i G. F. Caniggia (1950-1980) ho veieren des dun punt de vista arquitectònic.
Els geògrafs penetraren en el tema, especialment des de langle evolutiu, de la fi del segle XIX ençà, sobretot a lEuropa central. Entorn de lany 1920, Gustaf Kosinna introduïa la Siedlungsarchäologie que seria la precursora de larqueologia del paisatge de final de segle. El renovellament metodològic va tenir com a capdavanter el geògraf alemany,3 establert a la Gran Bretanya, M. R. G. Conzen (1960) amb lestudi de la petita ciutat dAlnwick sobre una bona planimetria detallada on va esbrinar, comptant amb el carreram, les illetes de cases o parcel·les i lespai edificat de cada trast, els plans units i, sobre ells, les fases devolució a base de lanàlisi dinàmica, cercant-ne les costures (seams). Lhistoriador i arqueòleg doblat de geògraf M. Beresford (1967) tractava de les viles noves medievals angleses, gal·leses i aquitanes. Daleshores ençà, els historiadors varen aplicar lortogonalitat i la metrologia al domini agrari, especialment als espais centuriats (Rosselló, 1974) amb una gran floració de recerques entre 1957 i 1971, basades en lauge de la teledetecció. Els medievalistes seguien Lavedan i privilegiaren els plànols regulars, els castells, les viles eclesiàstiques i senyorials (Gauthiez-Zadora-Rey-Galinié, 2003). A les acaballes del segle XX, els medievalistes insisteixen en lincastellamento, mentre que el geògraf B. K. Roberts (1987) repassa les viles angleses al si de larqueologia del paisatge, propugnada per M. Aston. La geoarqueologia havia estat introduïda per Karl W. Butzer (1982) com a aproximació ecològica a la prehistòria, aplicable a ledat mitjana.
En el canvi de segle, larqueogeògraf Gérard Chouquer insistiria, més que en la «persistència del plànol» de Lavedan, en la «transmissió de les formes» que poden reviure (ucronia), repetir-se (isotopia) o desplaçar-se en paral·lel (isoclínia). De la línia o del punt detectats arqueològicament hom passa a lespai: els cadastres antics no són més que una forma. No hi ha una connexió directa entre la designació (vilanova, burg, pobla) i la morfologia urbana, ni tampoc entre lacta de fundació o carta de poblament i la regularitat del plànol.
La planificació rau a «lordre geomètric provinent duna intervenció voluntària», no fàcil de discernir a causa de les imposicions topogràfiques, les romanalles anteriors, el cadastre rural. La voluntarietat pot ser més decisiva que la regularitat, mediatitzada sempre per les intervencions espontànies (Gauthiez-Za-dora-Rey-Galinié, 2003). La proliferació deixamples ortogonals al Languedoc durant els segles XIII-XV, assenyalada per Jean-Loup Abbé (2003), dirigida pels templers i hospitalers, suggereix un cert paral·lelisme al nostre Maestrat.
El component andalusí o islàmic, com és lògic, no ha estat el tema més tractat pels urbanistes europeus. Podríem sospitar que els nostres «planificadors» andalusins, imbuïts de la matemàtica dal-Khwarizmí (segle IX), no desconeguessen lortogonalitat clàssica o contemporània? I romanen, encara, més interrogants. Algun geòmetra o soguejador europeu germànic, provençal, llombard... podria haver intervingut a les viles trescentistes del País Valencià o de Mallorca? I una darrera qüestió: té qualque repercussió labast territorial de la senyoria o del reialenc pel que fa a la geometria dels plànols?
LES CONDICIONS FÍSIQUES
El planificador topa sovint amb uns constrenyiments a la seua acció, igual que el poblador o colonitzador espontani. Parlem destabilitat, dhabitatges definitius, de carrers i places, dun entramat civil de cert abast, duna economia i duna societat organitzada. Donem per suposat el clima i la vegetació. El sòl, però, és tan important com a productiu conreu, pastura, com per a fonament dels edificis i de les vies de comunicació.