El relleu
Eminència i domini tenen la mateixa etimologia. I el domini visual pot esdevenir estratègic com sabien bé els nostres antecessors ibers, andalusins i medievals. Alcoi un cop abandonat el Castellar vigila des dunes timbes que depassen els 40 m de salt linterfluvi del Riquer i Molinar i el camí que cal travessar per una contrada prou accidentada. A laltre cap del país, Traiguera ocupa un tossal allargassat SW-NE que domina des de 20 m més amunt la vall veïna i el venerable camí. La Pobleta dAlcolea subica en un tossal estratègic, a la mateixa alçària relativa, ben prop de la frontera aragonesa. El nucli ovalat de Càlig saproxima a la isohipsa de 120 m i Bell-lloc té una església fortificada que sensenyoreix del cim (323 m s.n.m.) del tossal del poble. La topografia mana i disposa a Montfort, el cim del qual cal no oblidar la semàntica és ocupat ara per una església i abans era un castell.
Els exemples, evocats a latzar dentre molts més, es decanten per una altra vila minúscula, Orpesa, que entre marjals malsanes, camí meridià litoral i plana conreable, va escollir un aflorament rocallós únic per vigilar i defensar. A les planes la defensa esdevé difícil; no sols la dels invasors o rapinyaires, sinó de les aigües desbordades. Qualsevol alter de metres escassos marca la posició de les viles fluvials. Carlet sempara duna mota de la rambla dAlgemesí; Carcaixent malda per defugir les revingudes del Xúquer. Relleu i rostària no són sempre favorables quan els eixamples urbans esdevenen massa extensos...
Rius i rambles
No tenim rius navals, com deia P. Beuter (1538) exceptuats el Segura i Guadalaviar andalusins. És a dir, els rius i els barrancs o les rambles són més tost un factor de risc que no de comoditat. Tot i amb això, les conques fluvials són atractives perquè encabeixen els sòls més fèrtils i atrauen els camins. Els ponts escassos i els guals en condicionen els passos: pensem en els que justificaren lAlcoi industrial o, al contrari, en un dels problemes de Carlet, al qual saccedia per un gual a través de la rambla dAlgemesí. Al cap i la fi aquella vila ocupava la mota de la mateixa rambla per eludir el perill de les revingudes.
Gandia va nàixer al costat del riu dAlcoi, relativament encaixat, però aprofitat per al regadiu, entre séquies. Igual que Almassora, el nucli antic de la qual està una mica més elevat sobre la levée o mota del Millars, també aplicat a lhorta. Càlig se situa al dic de la riba dreta de la rambla de Cervera i Carcaixent, a una respectuosa distància del barranc de Barxeta que roman dos metres més enfonsat.
Laigua, la riba marina i el regadiu
Una cosa és laigua salada, que comporta possibilitats de camí lliure i també de perills, i laltra, laigua dolça, cavallera, que per a nosaltres els valencians ha estat signe de prosperitat. Del litoral, hom en fugia, llevat dels graus i embarcadors estabilitzats que calia fortificar com als casos de Vinaròs, Benicarló o la Vila Joiosa. Els ports de Peníscola, Dénia i Alacant eren heretats dels andalusins. Les albuferes i aiguamolls litorals amb el seu seguici de paludisme endèmic eren repulsius.
Laccés naval, malgrat que les infraestructures portuàries totes són contemporànies, és la clau del naixement de Vinaròs i Benicarló per on els frares templers-montesians exportaven el seu producte principal, el vi. Cullera no sexplica sense laccés fluviomarí que obligà a fortificar-la. No cal que emfatitzem el port dAlacant, sobretot a lúltima etapa del nostre estudi: sense el comerç internacional no era res.
De les viles que ixen en aquest llibre, nhi ha moltes que tenen la seua justificació en el regadiu, més o menys arrelat a la cultura islàmica o incrementat a partir de la conquesta jaumina. Un sistema de regadiu quasi mil·lenari, derivat del Millars, ocupa el con al·luvial del mateix riu i el ventall del riu Sec de Borriol. Almassora, Vila-real i Nules se situen al con al·luvial i Castelló als escampalls del riu Sec. Quatre séquies Majors encanalen laigua de lesquerra (Castelló i Almassora) i de la dreta del riu (Vila-real i Nules). Hi ha séquies andalusines com la Major de Castelló i daltres medievals com el Sequiol que entrava a la vila. La planificació de Vila-real va ser més tost agrària que no urbana: la xarxa de séquies, replantejades entre el 1271 i el 1273, determinaren el traçat de la vila. La séquia Major del Tres-cents toca la murada de Nules, poble que resta per damunt del regadiu per no balafiar-ne lespai. No és casual que les viles ortogonals hi destaquen.
A làmbit del vell Guadalaviar ara Túria, la Pobla de Vallbona (un «poble castell») frueix de la séquia Primera i la del Campés que en delimiten la planta urbana. Manises, una alqueria islàmica reconvertida el 1237, emprava la séquia de Quart més per a la manufactura terrissera que per al regadiu. A la Ribera del Xúquer, Carcaixent no té justificació sense lhorta dabans de la citricultura. Una séquia derivada del riu Vernissa, afluent del dAlcoi, va condicionar lalqueria prejaumina i la fundació de Gandia. El Forcall, confluència del Bergantes i del Calders, disposa dun regadiu interessant, no gaire estudiat, però el vell nucli conté un carrer de la Font. En un extrem del país, Cocentaina cristiana va nàixer sobre un regadiu andalusí; a laltre, Sant Mateu sospite que era una horta islàmica mantinguda des de la Suda precristiana.
Linteressant poble de Catí disposava de dues fonts, la Vella i la Nova, amb els abeuradors respectius per a la seua opulent ramaderia. Traiguera va cercar laigua de la font que, anys a venir, es diria de Sant Vicent, a la part de tramuntana de la vila. Sant Mateu, laltre gran nucli del Maestrat medieval, fruïa des del segle XIII de dos o tres ullals canalitzats. La pobla de Nules, planificada a escaire, tot i que la séquia la tocava per llebeig, va plantejar de bell antuvi uns pous públics distribuïts per barris. Quelcom de semblant sesdevingué amb els pous i cisternes dAlmenara, on no arribaven les séquies. Basses per abeurar el bestiar, en trobem a Cinctorres, Vistabella, Traiguera, etc.
LES CIRCUMSTÀNCIES HISTÒRIQUES
La xarxa caminera i el siti
Sempre he pensat que els camins són com organismes vius i un dels elements més apassionants de la geografia humana. A banda de la seua persistència obstinada, nhi ha que prosperen i congrien; daltres llangueixen o sesvaeixen. Sense camí, però, no hi ha intercanvi i la connexió genera sovint el poblament. «No hi hauria camí si no hi haguessin passat els homes... i segons quins homes» (Rosselló, 1995). Un País Valencià llargarut sha articulat històricament com un camí, el Camí.
Amb possibles precedents ibèrics, la Via Augusta passava des de Tortosa per Traiguera i anava pel camí Vell de la Jana fins a la vila de Sant Mateu. En aquest futur nucli, un ventall de camins medievals donaren suport a un mercat (1237) que aprofitava la xarxa radial per bastir el seu àmbit dinfluència. La via romana passava prop de les Coves de Vinromà mentre que a Vila-real, el camí del Rei la supliria. Fet i fet, el camí islàmic que enllaçava Morella, Ares, Culla, Onda i Morvedre va ser suplantat pel cristià que anava per Sant Mateu, Cabanes, Vila-real, Morvedre, València, Algemesí, Montaverner, Alcoi i Xixona (Barceló-Domingo-Teixidor, 1984). A la ben planificada pobla de Nules, el camí reial de Barcelona aprofitava un alter en què es travessava amb el camí que baixava del castell a la mar; la semblança fonètica amb la mansió romana Ad Noulas és ben temptadora.
1. ELS DOS CAMINS DE MÚRCIA. El camí meridià, eix vital del Regne de València a finals del Dos-cents, amb els espais prioritzats i els itineraris frustrats. (Els triangles i cercles corresponen a ampliacions del regadiu. Soler, 1998).
El camí «de set jornades de llong» (Llibre dels feits, 1244 ca.), més interior, va ser substituït per un altre més proper al litoral i més llarg, de nou jornades, pel rei Jaume I que tenia una cort nòmada, sempre de gira pels seus reialmes (Soler, 1998). Comptat i debatut, el rei entre 1270 i 1274, tot renunciant a la croada de Terra Santa, decideix organitzar un regne croat al nostre país colonitzant-lo, per mitjà del regadiu, p.e., a Nules, ja esmentat, a Montaverner i a Gandia; mitjançant pobles i viles noves: Montaverner (1271), Vila-real (1272-1274), Nules i la Pobla del Duc (1273); Carcaixent (1269-1270), Gandia i Sant Mateu (1274) són consolidades. El rei revisa el repartiment de Cullera, Dénia, Almirra i Almenara i reforça la frontera meridional a Cocentaina i Alcoi. Si el terç de tramuntana va estar en mans majoritàries dels ordes militars que tenien els seus assessors militars i econòmics, a la resta del país el rei, en convertir la vila dAlmassora dalqueria en bastida, es deixà aconsellar per juristes i eclesiàstics com Francesc Eiximenis o Jaume Sarroca (bisbe, després) que va intervenir a lordenació de Castelló de la Plana (1272). Dos camins nous, durant el regnat de Jaume I, es gestaven aleshores vers la Múrcia conquerida pel seu sogre, des de Montaverner: un per Biar, laltre per Xixona (Soler, 1998).
Per un extrem, el septentrional, la Pobleta se situa el segle XIII prop de leixida de Morella vers Alcanyís. Per laltre, Nompot/Monforte vigila la zona de pas a la València nova (2.800 km2) del corredor del Vinalopó. Més al nord, Elda siga o no Ad Ello aprofita camins encreuats dorigen andalusí en una futura frontera lingüística. Alcoi controlava la ruta de Xàtiva a Alacant en la convergència amb la de Villena a Cocentaina. Catí sorgeix, el segle XVI, com a aldea en un camí secundari que porta a Morella. Orpesa, des del seu tossal, dominava el camí meridià litoral. Una carrera ramadera, fitada per dues basses a lentrada i leixida de Vistabella, constitueix el carrer Major de la vila més alta del país. Els encreuaments són propicis a assentarhi poblacions: el camí Vell de València al Poblenou de Benitatxell va determinar el lloc fort de Teulada; les Ventes acabarien depassant la Pobla de Vallbona quan la carretera de Valencia a Ademuz va guanyar la partida des de final del segle XVI.
Les terres valencianes formen un país malplà que algú va definir com «una façana mediterrània recolzada a les muntanyes» (López Gómez, 1977), però les ciutats i viles de lorla litoral les del regadiu més que les del secà han prosperat amb prou diferència respecte a les de linterior. Tot és relatiu, tanmateix: un alteró en una gran plana serveix per congriar un nucli; un penyal erecte sobre lhoritzontal suporta un castell; les febres palúdiques forcen una llunyania de costes baixes... Les fosses de les zones accidentades han canalitzat camins les cruïlles dels quals justifiquen nuclis dintercanvi.
2. ELS CAMINS CARRETERS DEL PAÍS VALENCIÀ. La xarxa apta per a vehicles de roda segons el Reportorio del traginer valencià Pere J. Villuga (1543). Els nuclis estudiats en aquest llibre són representats amb un cercle massís; els cercles buits són ciutats de referència.
A les planes al·luvials una modesta esquena entre séquies carrer dAmuntjustifica laglomeració dAlmassora. El mateix sesdevé a Gandia en una terrassa del riu immediat, entre dues séquies que en deriven. El nucli primigeni de Manises, pendent de la séquia per a la indústria ceràmica, ocupà la punta elevada (cenyida per la isohipsa de 50 m) on el Barranquet conflueix amb el Guadalaviar.
Vora mar, a llengua daigua, Vinaròs es distanciava una mica del primitiu portet, mentre que la seua bessona i rival, Benicarló, sen feia mig quilòmetre enfora, a 11 m s.n.m. del con de la rambla, tractant de protegir-se de les revingudes. Tant Pego, a 80 m en un estrep de les serres, com Orpesa, col·locada sobre un penyal aïllat, fugien de les maleïdes terçanes que assetjaven els aiguamolls o prats litorals.
Almenara és planificada sobre un coster (6,6 %) que davalla del castell i la futura capital, Castelló de la Plana, sinstal·la també en un pendís rocós, no tan inclinat i, per això, ha sofert adesiara revingudes. Salvades les proporcions, Beniarrés els supera amb 12,5 % de rostària. Ocupant un esperó N-S, a lextrem del país, comptem amb la Pobleta dAlcolea en un recolze de la vella carretera de Morella a Alcanyís, com si volgués penetrar a lAragó. El puig Blanc era el replà de laiguabarreig de rius que va ocupar i designar el Forcall on interferien també sengles camins. Les viles o els llocs de tossal són nombrosos i nesmentarem uns quants exemples septentrionals: el Bellestar en una cresta que salça 20 m sobre una ampla vall de la Tinença, cara-sol; les Coves de Vinromà a més de 30 m sobre el riu homònim i Sorita, al cim duna elevació de 655 m s.n.m. Càlig, avançada dels hospitalers sobre la riba dreta de la rambla de Cervera i Traiguera en terreny fragós, deuen la seua forma ovalada a ladaptació topogràfica. Com a resum, la fortificació a zona plana esdevé protecció, a zona accidentada, vigilància.
Estratègia i defensa. Els recintes murats
Gairebé la meitat dels casos estudiats compten o han comptat amb un castell o un element de fortalesa, sovint estalonat en un accident orogràfic. Custòdia, ofensiva, avançada, són idees males de dissociar, especialment quan les marques o fronteres es desplacen, fenomen que és la clau de la nostra història.
Bona part dels castells o forts esmentats tenen arrels andalusines, si no anteriors; els recorrerem de nord a sud. Sorita de Morella sestalonava en un castell a 655 m s.n.m. Sant Mateu del Maestrat va començar, abans de la conquesta, amb una Suda o recinte fort quadrangular de devers una hectàrea que dominava des dun turonet la plana regada; els cristians la reformaren i van començar el vessament urbà cap avall on confluïen els camins. Les Coves de Vinromà un cognom clànic, prop del camí meridià fonamental, disposaven dun castell, a la proa enfocada a tramuntana del futur poble. Terra endins, a la muntanya de lAlcalatén, el castell andalusí de Vistabella ocupava un cim a 1.255 m i congriava al seu recer una acròpolis ramadera. Vora mar, a la Plana, Orpesa ostenta un castell senyorial darrel islàmica, tot i que els baluards siguen del segle XVII; a 54 m daltitud domina les marjals i terres baixes. Almassora, amb el topònim mostra el seu origen: el Llibre dels feits hi esmenta dues torres i la vinyeta de la visita del bisbe Paolac (1315) en confirma la fortificació. Almenara no es diria així, si no fos pel castell, vigilant del camí, en un serral de 175 m s.n.m.; el poble, però, és cristià.
Al solar del palau ducal de Gandia, vora el riu dAlcoi, salçava una torre andalusina. Prop del futur solar de Pego, més amunt, serigia el in de lAmbra, un castell andalusí. Beniarrés i Beneixama no poden enganyar amb el topònim tribal: el Calvari del primer devia suportar un castell, a banda de la torre andalusina integrada a la vila; laltre poble conserva una sòlida torre islàmica. Cocentaina, de més a més del castell almohade-gòtic encimat a la muntanya (440 m s.n.m.), va edificar el fort palau baronial i la muralla. Alcoi, abans de tot, bastia el castell (1258) sobre el portal del nord i, uns anys després, el castell quadrat, residència senyorial de lalmirall Roger. Elda, castellana des de 1243 i valenciana de 1303 ençà, té un castell espectacular darrel musulmana que domina la ciutat. Monforte va substituir el castell islàmic per lesglésia cristiana al cim dun tossal cònic de 223 m s.n.m. on la topografia simposa.