Director de la col·lecció
FERRAN CARBÓ
(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
© Els autors, 2015
© De la fotografia de la coberta: Museu Joan Fuster, Sueca
© De la present edició:
Universitat de València, 2015
www.uv.es/publicacions publicacions@uv.es
Producció editorial: Maite Simon
Disseny de linterior: Inmaculada Mesa
Maquetació: Textual IM
Correcció: Enric Izquierdo
Coberta:
Disseny original: Celso Hernández de la Figuera
Índex
Introducció
FRANCESCO ARDOLINO
Les traduccions literàries de Joan Fuster
ENRIC BALAGUER
Diccionari per a ociosos i els grans debats del segle XX
ANNA ESTEVE
El dietarisme de Joan Fuster: una obra essencial
JOSEP-VICENT GARCIA RAFFI
Fuster i Destino: crítica literària i periodisme
NEL·LO PELLISSER
Lexpressió periodística de Joan Fuster durant la Transició
Introducció
Sens dubte, Joan Fuster va saber convertir en professió una profunda pulsió personal a comunicar-se per mitjà de lescriptura. El resultat daquesta intensa dedicació foren desenes de llibres, centenars de treballs de recerca i derudició, milers darticles periodístics apareguts en diversos periòdics al llarg duna trentena danys, un seguit danotacions diàries només en part conservades, milers de cartes i de fitxes de treballTot plegat, una immensa producció de tota una vida dedicada a lescriptura i a la reflexió. Dentre els diferents aspectes daquesta extensa i suggeridora producció, el present llibre planteja, al llarg de cinc capítols, laproximació a lanàlisi dalguns aspectes i àmbits de la seua prosa i creació literària.
En primer lloc, shi revisa la seua tasca com a traductor, en particular de textos narratius (amb Albert Camus, en primer terme), una activitat a la qual es va dedicar intensament durant uns anys ben concrets. En segon lloc, sestudia lassagis me literari, ben delimitat al costat dels seus estudis sobre història cultural i de les seues propostes civils, cosa que sil·lustra sobretot aplicat a lestudi duna obra emblemàtica com és Diccionari per a ociosos. També es tracta, en tercer lloc, lobra dietarística, mantinguda regularment durant anys i en bona part publicada, bé com a diaris, bé en reelaboracions i ampliacions com a assaigs particulars. El capítol següent, el quart, revisa la tasca de Fuster com a crític literari, des duna de les seues primeres aportacions, concretament lexercida en lobservatori que mantingué al setmanari barceloní Destino. Finalment, com a darrer capítol, saborda la seua escriptura periodística mitjançant els seus articles dun segment cronològic concret, especialment interessant: el període situat entorn de la mort de Franco (1975) i que sanomena la Transició política, lúnica etapa en què Fuster pogué expressar-se en la premsa amb una certa llibertat i amb el desig dintervenir en els canvis sociopolítics i culturals en marxa.
El conjunt daquests aspectes foren esbossats i motiu de debat en la X Jornada Joan Fuster de Sueca. Posteriorment han estat elaborats amb aprofundiment i exhaustivitat com a capítols daquest llibre.
CÀTEDRA JOAN FUSTER
Universitat de València
Les traduccions literàries de Joan Fuster
Francesco Ardolino
Universitat de Barcelona
Escriure és passar per una o altra censura.
Carta de Joan Fuster a Jordi Sarsanedas (Sueca, 2-6-1973)
1. PER LES OBRES ELS CONEIXEREU
Si limitem el corpus de les traduccions fusterianes a les publicacions en volum, ens quedarem, si fa no fa, amb tan sols onze títols.1 Descartaré les versions al castellà de Roís de Corella i de la monografia verdagueriana de Sebastià Juan Arbó; i també deixaré de cantó el Discurs dacusació al rei de Saint-Just. Així, doncs, resten dues pàgines de Pierre Emmanuel a lHomenatge a Carles Riba un volum sovint citat per part dels italianistes perquè conté les primeres versions de Tomàs Garcés del que serien les traduccions del llibre Cinc poetes italians; una novel·la de Falkberget que és una traducció indirecta del francès; Fontamara dIgnazio Silone i cinc textos de Camus. La reductio ad unum, tanmateix, no ens serviria de res en un estudi sobre les versions fusterianes, perquè o hauríem de replegar cap a una fórmula com ara «Camus llegit per Fuster», o bé acceptar, banalment, el coneixement més aprofundit del francès respecte a altres idiomes per part del torsimany i remetre a una anàlisi més aviat lingüística. De totes maneres, també és cert que sen pot fer una lectura cronològica i remarcar que, essencialment, les traduccions sajusten a lespai de poc més dun lustre, entre 1962 i 1967: «per bé que el 1951 ja havia provat de traduir la peça de Sartre La putain respectuese, temptativa frustrada per dificultat dargot i matís (segons va confessar a Manuel Sanchis Guarner en una cara del 21 dabril), i encara que havia editat una versió del poema Hiperion foll del francès Pierre Emmanuel [], la seva activitat com a traductor es va desenvolupar durant la dècada següent» (Vall i Solaz 2011: 231). En fi, després de les versions de Camus, la darrera de les quals és de 1967, caldrà arribar fins a 1989 per tenir-ne una nova (i última) traducció, la del Discurs de Saint-Just.
Laltra dificultat és que la meva perspectiva no és pas pionera i, darrere aquesta investigació, hi ha altres aproximacions, entre les quals ressalta un article de Vicent Salvador de fa menys duna desena danys. Linterès, en aquest cas, sampliava i el subtítol de lestudi, «Joan Fuster i les traduccions», assumia el doble valor que el títol de la meva intervenció podria mantenir si volguéssim jugar entre el genitiu subjectiu i lobjectiu. A més a més, aquest joc de miralls entre Fuster traductor i Fuster traduït ja va ser emprat per Manuel Pérez Saldanya (2008: 11) per introduir la contribució de Donatella Siviero a la «V Jornada Joan Fuster» de 2007. La seva presentació, després duna citació fusteriana sobre «el pecat més freqüent dels traductors» (això és, «la infidelitat a lidioma en què escriuen»), acaba amb aquestes paraules: «Fuster, que va realitzar traduccions importants al català dalguns dels seus autors més estimats, és ara lobjecte destudi duna catalanòfila captivada per la seua obra». No obstant això, jo em cenyiré a les versions dutes a terme per lautor; i, abans de mirar-les una mica més de prop, voldria recórrer ràpidament alguns pensaments que ell mateix va expressar respecte a la qüestió que aquí ens pertoca.
2. FUSTER SOBRE LA TRADUCCIÓ
Em puc permetre devitar un excursus sobre la funció de la traducció aplicada al cas del català, perquè aquesta tasca ja la va acomplir Salvador al llarg del seu estudi. Assenyalaré tan sols una citació maragalliana que em servirà com a marc general per enquadrar aquesta primera part del meu discurs:
I una llengua que, tenint prou força assimiladora, se troba en les condicions que avui se troba la catalana, jo crec que també es pot aprofitar molt dun altre element de conreu, que és la traducció de les grans obres literàries estrangeres. El treball de traducció, quan és fet amb calor artístic, suggereix formes noves, fa descobrir riqueses de lidioma desconegudes, li dóna tremp i flexibilitat, el dignifica per laltura de lo traduït, i en gran part li supleix la falta duna tradició literària pròpria i seguida. De més a més, el posa en contacte amb lesperit humà universal i li fa seguir la marxa amb ell.
En aquesta gran obra de regeneració cal, doncs, que hi treballem tots de fort i de ferm; i ara lestímul és major que abans, perquè el temps ve amb nosaltres i tot ens hi ajuda.
[]
Però no calen pas reflexions ni generalisacions per a justificar els grans moviments com el nostre catalanisme. Aquests grans moviments se justifiquen tots sols; la seva mateixa existència els justifica, la virtut que tenen, limpuls sagrat de la naturalesa. Encara que sens demostrés que en el món tot tira a la unitat exterior, que les nacionalitats van esborrant-se sota un cosmopolitisme amorfe, que totes les llengües volen confondres en un gran volapük i que tot això és la veritable llei del progrés, nosaltres, mentre vegéssim créixer entorn nostre les manifestacions de la personalitat catalana, mentre trobéssim la nostra llengua ben viva en la boca del poble i ben rica en les creacions dels poetes, mentre ens sentíssim diferenciats dels pobles que tenim al voltant, i la nostra diferenciació més activa i feconda cada dia, tot assentint a la demostració de que el catalanisme no té raó desser, faríem com Galileu, batríem el peu en terra i diríem: «E pur si muove!» (Maragall 1900: 50-51).
Corria lany 1900, tot i que sospito que el manuscrit maragallià fou escrit en un període anterior. El model integrador de les traduccions no es reduïa a un concepte senzillament utilitarista de la llengua, sinó que implicava amb una gran visió de futur una dimensió holística per a un idioma que shavia danar organitzant i reforçant omplint duna en una totes les caselles buides de les seves carències.
Una setantena danys més tard, Fuster en corroborarà el model, en el moment de parlar sobre la possibilitat duna filosofia en català:
[] una cosa és «poetitzar», i una altra «filosofar», encara que totes dues, en el fons, siguin intents dagafar la vaca per allà on no hi ha manera humana dagafar-la. La distinció simposa. ¿Per què no filòsofs, doncs, i sí poetes?Podríem recordar que «fer versos» és una opció a labast de gairebé tothom, mentre que «filosofar» no ho és. Potser sí, es tracta daixò i no ha de sorprendrens, en conseqüència, que hi hagi tants poetes dolents. La filosofia no és una activitat factible «fora hores»; té els seus ritus verbal, les seves lleis internes, la seva clientela especial, que funcionen a un nivell més restringit i enrarit que el de la lírica. Per exposar-ho amb poques paraules: la filosofia és un afer de càtedra i no de Jocs Florals (Fuster 2011f: 197-198).
Si comparem aquest fragment amb el de Maragall, les semblances són evidents. I Fuster encara afegiria una glossa al text del poeta barceloní sobre la necessitat de sortir duna condició damateurs, ja que «els nostres literats encara no han aconseguit el mínim de professionalització que seria de desitjar» (Fuster 2011b: 398). El mateix any, el 1962, també clamava per un «Mercat per a les traduccions» (Fuster 2011c), amb un to profètic que, si llavors lemprava per donar suport a iniciatives coetànies com la del «Club dels Novel·listes», ara, per a nosaltres, sembla profetitzar projectes editorials de gran envergadura, com el que representarà la «MOLU» dues dècades més endavant. La posició de Fuster oscil·la entre dos extrems: duna banda, la impossibilitat o, més aviat, lestupidesa de les autarquies culturals considerades com a «suïcides»; de laltra, la idea duna crisi general de les llengües tal com havien estat concebudes en el passat. Respecte al primer punt, a latmosfera ofegadora duna literatura tancada en si mateixa safegeixen però la connexió és tota meva, car Fuster no presenta explícitament aquest nexe les dificultats històriques de la narrativa catalana (i del teatre, i de lassaig: en definitiva sen salva només la poesia):
[] quan goso parlar del seu «nivell normal», penso en una sèrie no gens esquàlida dobres autòctones que poden posar-se al costat de la majoria de les que, procedents daltres llengües, són traduïdes cada dia al francès, a langlès o a lalemany. No hem tingut un Faulkner o un Hemingway, un Kafka o un Musil, un Malraux o un Sartre, un Huxley o un Joyce ni tan sols un Silone, un Moravia o un Pavese (Fuster 1991: 145).2
Antoni Martí, que va estudiar aquestes aproximacions en el context duna reivindicació comparatística fusteriana, ens dóna més elements per examinar aquest dèficit productiu de les lletres catalanes. Lestudiós, portant aigua al propi molí, interpreta que «Fuster, com Goethe, considerava les traduccions com a part essencial duna literatura; sap que, de la força dels traductors, també es constitueix lenergia duna tradició literària; potser per això el seu compromís no és sartrià sinó camusià» (2005: 46). Però cal veure laltra cara de la crítica fusteriana, perquè tampoc amb les millors traduccions possibles el futur no es tenyiria de color de rosa. Torno al «Mercat per a les traduccions»: «Hi ha una enorme diferència entre escriure en la llengua dun mateix i traduir-hi de la llengua dun altre: el manejament de lidioma és en tots dos casos, distint». I també: «Allò que hi ha en joc, en definitiva, és no tant un punt dortodòxia gramatical com de tradició cultural. No hem de creure que, en això de les llengües, basti una gramàtica impecable per a assegurar la fidelitat o lessència de lidioma» (Fuster 2011c: 492). Dacord, aquí ens trobem davant del Fuster més catastrofista, fins al punt que el seu pessimisme no li permetia distingir entre un model de realització lingüística més o menys codificat i la seva absorció, si no passiva, com a mínim còmplice per part de la població. Dècades més tard es parlarà també duna llengua del doblatge i descobrirem que, malgrat que la televisió sigui entre els mitjans de comunicació més «calents» dins la divisió de McLuhan, la interferència de la pantalla a la parla real no es produeix ipso facto si el públic reconeix la distància televisiva i laccepta com a tal.3 Ara bé, una altra cosa és la constatació del risc més general dun aplanament lingüístic. Maragall trona des del púlpit contra el volapük; Fuster mira amb recel i amb una mica dangoixa el perill que comporten «Les llengües de demà». La coincidència nominal que hi trobarem és per se insignificant, però lafinitat de continguts ens remet a un paral·lelisme molt més sòlid: