No arribem a fer-nos càrrec del que és «parlar». Entendrens, fer-nos entendre? En un moment de necessitat, dues persones poden entendrens per senyes o amb quatre crits enginyosament modulats. En el restaurant o en la botiga, a manca dintèrprets, la «comprensió» durgències sol produir-se de qualsevol manera. Això no és parlar. Com «gairebé» tampoc no és parlar lintercanvi dunes quantes frases de manual. Ni ho és això que tots fem, en la majoria dels nostres tripijocs de rutina, quan ens servim del volapük exsangüe que flata en laire urbà i comercial (Fuster 2011d: 592).
Arran daixò, obriré un petit parèntesi. Júlia Blasco (2002) ha parlat de la lectura, per part de Fuster, de Wittgenstein. I més tard afirmarà que:
[] també havia llegit el Tractatus de Wittgenstein, i honestament remarcava que ell utilitzava el llenguatge com a mitjà de comunicació, però preferia no entrar en teories com les del filòsof austríac. Fins i tot reconeixia que li havia costat llegir Wittgenstein, però li agradava com havia aconseguit desmuntar la metafísica. Afirmava que després de Wittgenstein ja no es podia parlar de metafísica, sinó simplement de metafísica de consolació (Pellisser, Montón i Pérez i Moragón 2008: 273).
No posaré pas en dubte aquesta explicació, que és molt ben articulada. Tanmateix, em pregunto: estem segurs que no havia llegit també les Investigacions filosòfiques? Perquè, si no és així, la juxtaposició entre la posició fusteriana i la del «segon» Wittgenstein és extraordinària.4 A partir de la definició nominal que Agustí dóna al llenguatge, tota la primera part del volum sarticula al voltant de la construcció dels jocs lingüístics, segons un model ostensiu.5 Però el filòsof austríac safanya a subratllar un distinguo important:
Si es considera lexemple del § 1, potser sentreveu fins a quin punt el concepte general del significat de les paraules envolta el funcionament del llenguatge duna aurèola que impossibilita una visió clara. La boira es dissipa si estudiem les aparicions del llenguatge quan sutilitza en formes primitives, en les quals la finalitat i el funcionament de les paraules es poden abraçar, clarament, amb la mirada.
Quan linfant aprèn a parlar, utilitza aquesta mena de formes primitives del llenguatge. Lensenyament del llenguatge no consisteix aquí a explicar, sinó a ensinistrar (Wittgenstein 1983: 57-58).
És clar, també hi ha una divergència total de perspectives: Wittgenstein formula el seu exemple com a base per a laprenentatge lingüístic; Fuster ho fa per distingir un ús cultural dun ús pragmàtic de lidioma i marca, entre els dos models, una solució de continuïtat.
Tanquem el parèntesi i tornem a lavisador dincendis. La constatació segons la qual les llengües estan deixant de ser «maternes» és gairebé profètica; però el que ara més minteressa és la idea de la seva transformació en una «koiné elemental» i la convicció que aquest popurri universal arribarà a la realització duna aberració idiomàtica: «les llengües de demà seran llengües dun món feliç», conclou Fuster (2011d: 599) de manera apocalíptica.
Aquesta peroració sobre la llengua quedaria com un element marginal dins el meu discurs, si no fos que, havent llençat per la finestra el model idiomàtic neutral i distòpic, lautor el tornarà a fer entrar per la porta principal en parlar de les pròpies traduccions. «El meu propòsit, en La quarta vigília ha estat arribar a escriure en un català neutre», diu en presentar al lector lobra de Falkberget. Tanmateix, el paral·lelisme és forçat i injustificable perquè, enganyosament, nhe amagat la glossa final: «vull dir no massa separat de la llengua viva tal com aquesta es manté, per terme mitjà, en tots els Països Catalans» (Falkberget 1962: 16). Tret aquest dubte, ara haurem de procedir pam a pam dins o, més ben dit, al voltant de les obres traduïdes.
3. LA PARATRADUCCIÓ
Agafem la definició de paratraducció que va encunyar José Yuste Frías (2005: 77):
En una primera instancia, el concepto de paratraducción pretende ser una referencia simbólica al lugar, físico o virtual, que ocupan no sólo los productos de la traducción sino también, y sobre todo, los profesionales de la traducción en el mercado real de todos los días. El prefijo «PARA» ayuda a designar la siempre indescriptible posición de la persona que al ejercer la traducción se sitúa a la vez en un más acá y en un más allá de una frontera, de un umbral o de un margen, con igual estatus que el primer autor del texto que está traduciendo y, sin embargo, demasiadas veces aparentemente secundario, subsidiario, subordinado como lo puede estar un invitado «frente a» su anfitrión. [] Desde mi punto de vista, el concepto de paratraducción resulta idóneo para intentar describir y definir esa zona imprecisa e indecisa en la que se sitúa todo traductor ante un encargo de traducción en el que saber tomar decisiones marcará o no la calidad del producto final. Con el concepto de paratraducción quiero reivindicar la figura visible del traductor en portada en todas y cada una de sus producciones.6
Anna Maria Devís (2001) sha ocupat daquests engranatges literaris i ha articulat, dins un capítol llarg i dens sobre «Joan Fuster i els llindars del text literari», un important apartat sobre els «Pròlegs del traductor» (125-134). El de Sueca, al començament de Les originalitats, acceptava la concepció del «pròleg com un epíleg col·locat, no se sap ben bé per què, al principi del llibre», amb una especificació: «parlo, és clar, del pròleg que fa el mateix autor» (Fuster 2011e: 99). Ara, en el cas de les seves traduccions, aquesta relació dautoria es complica i el torsimany se sent més lliure dexpressar-se fins i tot, quan cal, de manera didàctica. A propòsit daixò, tenim una afirmació contundent:
Mis amigos editores me han obligado a cultivar el género [del prólogo] con una asiduidad que está lejos de ser de mi gusto. Y, naturalmente, en todo momento me he sujetado a la primera regla del juego: el prólogo es un papel que se antepone a una obra literaria con el fin primordial de asegurar al comprador del volumen que no se ha gastado los cuartos en vano (Fuster 1966: 61).
I, contra la tendència al panegíric, aclareix que:
[] he procurado sustraerme en lo posible a la frivolidad de los elogios sistemáticos, para los cuales no estoy particularmente bien dotado, y he tendido a sustituirlos por un intento de análisis o de definición estimativa [] Lo cual, de otro lado, me permite apuntar al menos, apuntar mis puntos de adhesión o de discrepancias frente al texto prologado, sin poner en entredicho su valor fundamental (Fuster 1966: 61).
Devís comença la seva anàlisi amb la introducció a la novel·la de Falkberget, i té tota la raó. El distanciament lingüístic «estranyament», em permetria danomenar-lo dun original noruec que Fuster ha de llegir en francès, i amb lauxili duna senyora «escandinava vinculada a Catalunya» per a la revisió (Falkberget 1962: 15), el col·loca en una situació peculiar, des de la qual pot parlar amb lespontaneïtat i la sinceritat dun lector apassionat que aconsella un llibre als seus amics. Es tracta també de lestratègia reiterada dinvocar per a ell mateix una faceta no professional. Que això sigui inherent a la figura de lintel·lectual del segle XX és un problema que no ens toca ara, tot i que segurament ens ajudaria a interpretar duna forma més lúcida algunes afirmacions que es presenten com a negacions freudianes o boutades, i potser tenen un valor més sistemàtic del que sembla,7 a partir de lanotació del Diari de 5 de febrer de 1954 («Jo, com a escriptor, hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof dacadèmia, si més no. Però hi he renunciat»).8 I daltra banda, què significa dir, als Judicis finals, que «hi ha qui és advocat, o metge, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster»? (Fuster 2011a: 237). Cal donar tota la raó a Josep Iborra quan, en comparar-lo amb Montaigne, anota que «cadascú dells safirma com a únic. Els dos tenen la vocació i la professió de ser ells mateixos, de respondre al seu nom propi, de parlar en nom propi» (2006: 129).9
I, contra la tendència al panegíric, aclareix que:
[] he procurado sustraerme en lo posible a la frivolidad de los elogios sistemáticos, para los cuales no estoy particularmente bien dotado, y he tendido a sustituirlos por un intento de análisis o de definición estimativa [] Lo cual, de otro lado, me permite apuntar al menos, apuntar mis puntos de adhesión o de discrepancias frente al texto prologado, sin poner en entredicho su valor fundamental (Fuster 1966: 61).
Devís comença la seva anàlisi amb la introducció a la novel·la de Falkberget, i té tota la raó. El distanciament lingüístic «estranyament», em permetria danomenar-lo dun original noruec que Fuster ha de llegir en francès, i amb lauxili duna senyora «escandinava vinculada a Catalunya» per a la revisió (Falkberget 1962: 15), el col·loca en una situació peculiar, des de la qual pot parlar amb lespontaneïtat i la sinceritat dun lector apassionat que aconsella un llibre als seus amics. Es tracta també de lestratègia reiterada dinvocar per a ell mateix una faceta no professional. Que això sigui inherent a la figura de lintel·lectual del segle XX és un problema que no ens toca ara, tot i que segurament ens ajudaria a interpretar duna forma més lúcida algunes afirmacions que es presenten com a negacions freudianes o boutades, i potser tenen un valor més sistemàtic del que sembla,7 a partir de lanotació del Diari de 5 de febrer de 1954 («Jo, com a escriptor, hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof dacadèmia, si més no. Però hi he renunciat»).8 I daltra banda, què significa dir, als Judicis finals, que «hi ha qui és advocat, o metge, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster»? (Fuster 2011a: 237). Cal donar tota la raó a Josep Iborra quan, en comparar-lo amb Montaigne, anota que «cadascú dells safirma com a únic. Els dos tenen la vocació i la professió de ser ells mateixos, de respondre al seu nom propi, de parlar en nom propi» (2006: 129).9
Tant se val, ara. El que importa és la formulació dun pròleg que es desenvolupa enmig duna excusatio non petita. El traductor no tenia idea de qui era Johan Falkberget quan va acceptar la feina, és a dir, «quan els amics del Club dels Novel·listes van proposar-me gairebé, amicalment, imposar-me la redacció catalana de La quarta vigília» (Falkberget 1962: 5). Tanmateix, «el llibre es fa llegir, i jo, de la meva banda, he procurat que la meva intervenció no resti a la prosa de Falkberget, al ritme del relat, a la plàstica de les descripcions, cap dels seus atractius» (14). Ara bé, la pràctica de la traducció indirecta ja resulta comuna a les publicacions del Club dels Novel·listes i, a més a més, Fuster podia comptar amb la col·laboració «filològica» de la senyora June Nyström de Vila-Abadal.10 Caldria afegir que, si el traductor busca la neutralitat, el prologuista serigeix gairebé a un deus ex machina i no només dóna unes directrius per a la lectura en parlar de «novel·la-poema» o de «novel·la cristiana», sinó que arriba al punt dexplicar-nos la trama del llibre i desvelar-nos-en el final.
Passem a Camus. Quan la versió de Lhome revoltat es torna a publicar per leditorial Laia lany 1986, el nou prologuista, que samaga darrere les inicials J. V., cita el pròleg de vint anys abans i en qualifica lautor de «primer assagista dels Països Catalans». Era la tercera traducció camusiana per part de Fuster (sol o en tàndem amb Palàcios) i era, sobretot, el seu tercer pòrtic. Potser el més conflictiu, si mirem els resultats. Salvador ens recorda que «va generar una breu polèmica a les pàgines de Destino, quan algú es va sentir molest per lafirmació del prologuista segons la qual Camus oferia un ideal de felicitat mòdic i vulgar, provincià» (Salvador 2006: 222).
Endinsem-nos-hi, en aquesta polèmica. Joan Miravitlles (1966: 5) escriu una carta al setmanari dient que el fet que «el propio traductor intente conducir al lector por el camino de sus reservas o discrepancias manifestando su franca disconformidad con la intención o el criterio del autor, ello además de ingenuo no me parece convincente ni sobre todo muy correcto». El lector sembla desconèixer una certa tradició de pròlegs dialèctics de la tradició catalana,11 i és fàcil rebatre els seus arguments. Fuster ho fa un parell de setmanes després. Per una banda, examina el pas incriminat, amb la sorna de qui engega una resposta sofística i replica intercanviant el valor del signe (del negatiu al positiu) dels mateixos mots: «Confieso que una de las pocas cosas que, desde un principio, me atrajeron en Camus, fue eso: la humilde medida, la razonable, prosaica, adocenada medida de felicidad que propugnaba en su literatura» (Fuster 1966: 61).12 Per laltra, remarca que la importància del llibre rau «en la extraordinaria plasticidad con que Camus encarna una angustia, un desconcierto, una perplejidad, o como se le quiera llamar, típico de la intelligentsia europea de los últimos veinte años». El debat no satura aquí. Miravitlles (1966b: 5) torna a latac, però amb raonaments encara més pobres que abans, fins al punt de treures de la mànega la demostració dun error de traducció en un lloc en què qualsevol persona assenyada hi veuria de seguida una senzilla errata («Contràriament al que pensem alguns del seus crítics cristians» per «Contrairement à ce que pensent certains de ces critiques chrétiens»: la cursiva és meva). Se nhaurà docupar leditor, dos mesos més tard, de tancar el debat tot reconduint-lo al terreny de la lògica, i explicant que es tractava tan sols duna «venial distracción del linotipista» (Boix 1966: 7).
En fi, lúnica observació crítica que es podria salvar és el to massa familiar del prologuista; però, amb ulls dara, hi veurem, més que no pas una voluntat de rebaixar els mèrits de lescriptor guardonat amb el Nobel, lintent de Fuster demmirallar-shi, de construir-se com una mena de doble del model. Neus Penalba, en un text encara inèdit, comenta que Fuster, cada cop «que es referirà als textos més filosòfics de Camus ho farà des dun to burleta i condescendent, sobretot pel que fa a les divagacions sobre labsurd i la metafísica del suïcidi exposades a Le mythe de Sisyphe» [3].13 I amb una mena de par condicio aplicada al rebuig filosòfic, resumeix lesquema mental aplicat per Fuster:
[] de Camus no el convenç la seva metafísica del suïcidi; de Sartre, la paradoxa que malgrat promulgar un magisteri moral a favor dels oprimits, el seu concepte de llibertat i dhome caigui en labsoluta ideologia de considerar que un ésser humà convertit en esclau sempre pot triar de ser lliure i de rebel·lar-se. [4]14