PÒRTULAS, J. (2004): «Fuster, filòsof», Els Marges, 73, pp. 103-107.
PRATS, A. (2004): «Invitació al viatge, un poema camusià de Joan Fuster», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XLVIII/4 (Miscel·lània Joan Veny), pp. 281-290.
RIERA, A. (1993): La raó moral de Joan Fuster, Barcelona, Curial.
SALVADOR, V. (2006): «Lescriptor de llengua en llengua. Joan Fuster i les traduccions», Caplletra, 40, pp. 221-234.
(2012): Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània, Alacant, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.
SIMBOR, V. (2005): El realisme compromès en la narrativa catalana de postguerra, València / Barcelona, Institut Universitari de Filologia Valenciana / Publicacions de lAbadia de Montserrat.
TERRICABRAS, J. M. (2002): «Fuster, escriptor didees», LEspill, 10, pp. 18-24.
(2010): «Fuster o la mirada crítica», dins N. Campillo (ed.), Joan Fuster i la filosofia. Pensar la nostra actualitat, València, Càtedra Joan Fuster / Publicacions de la Universitat de València, pp. 21-36.
VALL I SOLAZ, X. (2011): «Fuster, Joan», dins M. Bacardí i P. Godayol (dir.), Diccionari de la traducció catalana, Vic, Eumo, pp. 231-232.
VALLVERDÚ, F. (1968): «Traduït de litalià», Serra dOr, 104, pp. 51-53.
VATTIMO, G. (2002): «La vocazione nichilista dellermeneutica», dins G. Vattimo, Oltre linterpretazione, Roma / Bari, Laterza, pp. 3-19.
WITTGENSTEIN, L. (1983): Investigacions filosòfiques, ed. de J. M. Terricabras, Barcelona, Laia.
YUXTE FRÍAS, J. (2005): «Desconstrucción, traducción y paratraducción en la era digital», dins J. Yuxte Frías i A. Álvarez Lugrís (eds.), Estudios sobre traducción: teoría, didáctica, profesión, Servizo de Publicacións da Universidade de Vigo, pp. 59-82.
YUXTE FRÍAS, J. (2010): «Au seuil de la traduction: la paratraduction», dins T. Naaijkens (ed.), Event or Incident. Événement ouIncident, Berna / Berlín / Brussel·les / Frankfurt / Nova York / Oxford / Viena, Peter Lang, pp. 287-316.
1.En un inventari més complet, caldria inserir-hi no només els textos publicats, sinó també els representats. Vegeu, per exemple, la resposta de Francesc de Paula Burguera a la incitació següent: «El 1952 Joan Fuster tradueix La Bona Nova a Maria i vostè en dirigeix la representació a Sueca amb un èxit notable». Contesta el director: «[] El 1952 se celebraren unes festes amb motiu del 50è aniversari de la Coronació de la Mare de Déu de Sales. Aleshores jo li vaig plantejar a Fuster la possibilitat de posar en escena alguna representació especial amb la companyia. Ell hi va estar dacord i va traduir al valencià Lannonce faite à Marie de Paul Claudel. [] I va ser tot un èxit. Fins i tot ens cridaren de Ràdio València per vindre a gravar-la i retransmetre-la en una sessió de teatre que feien llavors. Després ens adonàrem que ja havia estat traduïda, però en aquell moment ho desconeixíem (Pellisser, Montón i Pérez i Moragón 2008: 31).
2.Amb una perspectiva completament oposada, Pere Calders va remarcar en moltes ocasions la importància duna base sòlida respecte a la recerca del gran nom per exaltar, com per exemple en una entrevista lliurada a Pep Blay (1993: 17): «Creu que la qualitat és més important que la quantitat? És important que hi hagi gent que escrigui, però crec que el nivell de qualitat és millor que mai. Darrerament han sortit una colla dobres molt interessants com no les havíem tingut mai, i vull dir de nivell mitjà, perquè crec que una cultura no la salva un nom genial. Mistral va ser Nobel i no va salvar loccità. En canvi, estem salvant el català perquè hi ha un nivell de producció molt estimable».
3.Nés una demostració fefaent el cas italià (tot i que entenc que no es poden fer comparacions «alegres» entre llengües amb històries diverses), atès que «si crea un patto con lo spettatore, che ben sapendo di assistere a una finzione, sta al gioco», amb la qual cosa el públic «accetta, come appartenenti alla situazione specifica, forme marginali o innaturali» (Pavesi 1996: 37 nota 14).
4.Coincideixo amb Josep Maria Terricabras, segons el qual a Fuster li hauria agradat, si lhagués conegut, el segon Wittgenstein, però, anota, «ara no penso que això lhauria reconciliat amb la filosofia, senzillament perquè ni hi havia manera de reconciliar-lo amb ella» (2010: 22). Amb tot, no puc compartir la tesi ex silentio de lestudiós quan diu que «no em sembla que Fuster conegués gaire lanomenat segon Wittgenstein», tot especificant que «em permeto atribuir al desconeixement daquest segon Wittgenstein el fet mateix que Fuster cregués [] que la millor teràpia filosòfica era no fer filosofia i que, en canvi, no arribés a descobrir lexistència i la pràctica duna filosofia positivament terapèutica» (Terricabras 2002: 20-21). És aquesta una posició paradoxal, atès que Terricabras evidencia ja uns importants casos dafinitats menys o menys electives o de confluències que no han de ser necessàriament casuals entre el pensament de Fuster i les pàgines de les Investigacions filosòfiques. Lany 1979, el de Sueca, davant de la insistència dels germans Blasco, es defensa així: «jo no voldria que em féreu massa wittgensteinià, perquè mhe llegit tres o quatre llibres del Wittgenstein, però no nhe sigut un gran lector» (Blasco 2002: 100). En una conversa de lany següent, però, remet a «un dels últims aforismes és que me lhavia rellegit últimament, no tot, però sí algunes planes de Wittgenstein» (152). I davant del desconcert dels dos interlocutors, que havien entès que no volia tractar del filòsof austríac, contesta: «però sí que vull, sí que vull». Finalment, en la carta dirigida a Blasco el 12 de novembre de 1981, escriu: «Wittgenstein (acabo de repassar el Tractatus en la versió catalana) havia meditat molt sobre Plató []» (318). És evident que lestímul constant (i una mica obsessiu) dels seus entrevistadors el va empènyer a preparar-se.
5.«Imaginem-nos un llenguatge per al qual valgui la descripció donada per Agustí: el llenguatge ha de servir per a la comunicació entre un constructor A i un seu ajudant B. A duu a terme una construcció a base de materials de pedra; hi ha blocs, columnes, lloses i bigues. B li ha dallargar els materials, i ho ha de fer seguint lordre en què A els necessita. Amb aquesta finalitat se serveixen dun llenguatge que consta de les paraules «bloc», «columna», «llosa», «biga». A diu les paraules cridant; B porta la pedra que ha après a portar segons el crit. Vulgues concebre això com un llenguatge primitiu complet» (Wittgenstein 1983: 56-57, § 2).