A La quarta vigília, dèiem, aquestes observacions eren impossibles, però una consideració general les resumeix totes:
És obvi que en els darrers anys han fet crisi determinades concepcions de la llengua escrita, usuals entre els escriptors catalans de la pre-guerra, i que han estat els novel·listes alguns novel·listes els qui, duna manera tàcita de vegades, rotundament explícita daltres, lhan provocada. No es tracta, és clar, de crisi «gramatical», sinó de crisi de certs criteris «literaris» de lidioma (Falkberget 1962: 16).
Aquí Fuster satura, perquè sap que hi ha massa coses en joc, i caldria operar amb una discreció que lespai de pàgines no li permet. Jo faré el mateix, però, abans de deixar les meves argumentacions, formulo una nova hipòtesi, segons la qual tot el meu discurs podria tornar a començar circularment per on lhavia començat, o, més concretament, per les paraules de Joan Maragall que mhavien donat limpuls a emprendren lescriptura.
5. CONCLUSIONS
Mhe quedat per falta de temps?, de mitjans?, de capacitat?, tant se val al llindar duna anàlisi eminentment estilística. Crec que seria urgent endegar-la amb una pregunta: quina és la llengua que Fuster fa servir a les traduccions? Lautor ens en parla ho hem vist duna manera explícita al pròleg de La quarta vigília, però caldria comparar les seves reflexions amb els resultats i, encara més, veure les característiques que les versions assumeixen i que reflecteixen el color de lautor i, per contra, individuar si hi ha algun element que el Fuster escriptor manlleva de les seves traduccions. A Júlia Blasco Fuster li comenta en primera persona aquests aspectes, i podríem aplicar les seves paraules cum grano salis a les seves traduccions tot reforçant unes afirmacions que ja havien format les bases dels tres articles d«Un dèficit de filosofia»:
[] aquests problemes apareixen en les traduccions, perquè el màxim que he traduït jo ha estat el senyor Camus. I el senyor Camus, ja saps el francès cartesià no té problemes. El senyor Sartre ja comença a embolicar-se [] El francès que utilitza el senyor Camus, el llenguatge. Allò de subjecte, verb, atributs o el que siga, etc. Allò que era claríssim és la frase voltaireana de sempre, de Corneille o de qui siga. És igual, vull dir una cosa molta clara. El problema comença quan el senyor Sartre es veu obligat a confeccionar una fórmula contrària al geni de la llengua francesa, que es diu en soi o pour soi, i tot allò altre que en va condicionat (Blasco 2002: 118).
En fi, no es tractarà de computar la presència de fórmules típiques, com ara «ben mirat», o de calcular la quantitat de «pas» utilitzats per reforçar la negació: aquests són elements que apareixen o desapareixen durant les fases de correcció i no demostren res. Tampoc no caldrà entrar en una lectura atenta, però limitada, com la que cal aplicar en la dimensió duna ressenya, quan el recensor compleix honestament la seva feina, com ho va fer, per exemple, Maria-Aurèlia Capmany davant la publicació de Lestranger:
El traductor ha conservat deliberadament labsència de tot passat remot, que accentua encara més la impressió de pressa, gairebé diríem desllavissada cap al desenllaç previst. [] Fuster ha traduït étranger per «estrany», i en fer-ho ha accentuat encara més, ha subratllat de fet la qualitat de diferent del personatge, donant-li una càrrega ètica que no sé ben bé si loriginal tenia. Però que té, sens dubte, avui (Capmany 1968: 55).
No. El que compta és el treball de vasos comunicants que els estilemes poden produir en una direcció o en laltra. Això sí: amb la variant Josep Palàcios que caldrà examinar detalladament per separar el que pertany a una mà o a laltra dallò que és, senzillament, inextricable.
ADDENDA
Després de les correccions de proves daquest article, em vaig adonar que, en un volum de Salvador (2012), hi havia dos capítols dedicats respectivament a la cultura francesa de Fuster i a la seva traducció de Fontamara. En aquesta doble contribució, lestudiós perfecciona les seves lectures anteriors i, en el segon cas, amplia lanàlisi fins a examinar aspectes estrictament lingüístics. Amb el seu treball dorfebre, dóna peu a unes observacions interessants, com ara el fet que «una [] caracterització de la parla dels fontamaresos, lús de paroline que contenen un sufix diminutiu, és traslladada per mitjà dels diminutius equivalents en català» (86), tot i que altres vegades exagera en la recerca del detall, com quan anota, entre els canvis rellevants que «meno male és converteix en encara sort» (86). I aquí no puc evitar de retreure-li que meno male (i, posats a ser pedants, també menos mal en castellà) vol dir, senzillament, «encara sort» en la majoria aclaparadora de les seves significacions possibles.
Tot això només formaria part de lanecdòtica i de les excuses que, noblesse oblige, he de demanar pel meu descuit bibliogràfic, si no fos que un article en un diari espanyol, en fer referència a aquesta contribució, canvia les cartes a la taula. Francesc Mira (2015), després de llegir el llibre de Salvador, posa els punts sobre les is i reivindica lautoria de la traducció siloniana: «perquè aquella traducció la vaig fer jo, servidor de vostés, de la primera ratlla a lúltima, a banda dels retocs que Fuster hi va afegir al seu gust». Explica que així li ho va demanar el mateix Fuster perquè no sabia prou italià per fer-la: el traductor fantasma en rebria les 5.000 pessetes corresponents, però la versió havia danar a nom del de Sueca. Larticle acaba amb una embranzida que em sembla, si més no, prou agressiva contra Vicent Salvador: «El que no sé, però ho supose, és si lautor de lestudi sobre la traducció de Fontamara lhauria escrit igualment, i amb els mateixos elogis, si haguera sabut que el traductor no era Fuster, sinó un tal Mira». Fos com fos, aquesta revelació no influeix mínimament en el contingut del meu text, que sha mantingut més ençà de lanàlisi lingüística i traductològica.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Textos de Joan Fuster
FUSTER, J. (1966): «Sobre Camus y, de paso, una teoría del prólogo», Destino, 1526 (5 de novembre), p. 61.
(1991): Joan Fuster. Textos dexili, ed. de S. Cortés, València, Generalitat Valenciana, pp. 143-148. [«Literatura entre literatures» (1961), Pont Blau, 100.]
(2011a): Judicis finals, dins Obra completa. Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, I, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 231-268.
(2011b [11 doctubre de 1962]): «Afeccionats i professionals», dins Obra completa. Assaig, I, II, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 396-399.
(2011c [22 de juliol de 1962]): «Mercat per a les traduccions», dins Obra completa. Assaig, I, II, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 489-492.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Textos de Joan Fuster
FUSTER, J. (1966): «Sobre Camus y, de paso, una teoría del prólogo», Destino, 1526 (5 de novembre), p. 61.
(1991): Joan Fuster. Textos dexili, ed. de S. Cortés, València, Generalitat Valenciana, pp. 143-148. [«Literatura entre literatures» (1961), Pont Blau, 100.]
(2011a): Judicis finals, dins Obra completa. Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, I, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 231-268.
(2011b [11 doctubre de 1962]): «Afeccionats i professionals», dins Obra completa. Assaig, I, II, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 396-399.
(2011c [22 de juliol de 1962]): «Mercat per a les traduccions», dins Obra completa. Assaig, I, II, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 489-492.
(2011d [1972]): «Les llengües de demà», dins Obra completa.Assaig, I, II, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 580-599.
(2011e [1952]): «Pròleg» a Les originalitats, dins Obra completa. Assaig, I, II, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 99-101.
(2011f [1969]): «Un cert dèficit de filosofia», dins Obra completa. Assaig, II, III, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 191-198.
(2011g [1970-1971]): «Converses (relativament) filològiques», dins Obra completa. Assaig, II, III, Barcelona / València, Edicions 62 / Publicacions de la Universitat de València, pp. 572-575.
Traduccions i pròlegs de Joan Fuster
FALKBERGET, J. (1962): La quarta vigília, trad. de J. Fuster, Barcelona, Club Editor. [«Pròleg del traductor», pp. 5-16.]
CAMUS, A. (1962): La pesta, trad. de J. Fuster, Barcelona, Vergara. [«Pròleg», pp. 7-10.]
(1965) El mite de Sísif, trad. de J. Fuster i J. Palàcios, Barcelona, Vergara. [«Pròleg», pp. 5-9.]
(1966): Lhome revoltat, trad. de J. Fuster i J. Palàcios, Barcelona, Vergara. [«Pròleg», pp. 7-15.]
(1967a): Lexili i el regne, trad. de J. Fuster i J. Palàcios, Barcelona, Vergara.
(1967b): Lestrany, Barcelona, Proa. [«Albert Camus», pp. 5-15.]
SILONE, I. (1967): Fontamara, Barcelona, Club Editor. [«Pròleg del traductor», pp. 7-26.]
Bibliografia secundària
ARDOLINO, F. (2011): «La letteratura italiana nel Realismo Storico catalano. Prologhi dautore e di traduttore», dins Italia/Spagna. Cultura e ideologia dal 1939 alla transizione, a cura de M. de las N. Muñiz Muñiz i J. Gracia, Roma, Bulzoni, pp. 211-228.
BACARDÍ, M. (1998): «Joan Sales i els criteris de traducció», Quaderns. Revista de traducció, 1, pp. 27-38.
BALAGUER, E. (1989): «Joan Fuster i el Realisme Històric. Apunts sobre una dissidència», Serra dOr, 355, pp. 50-52.
BALLESTER, J. i A. FURIó (2002): Joan Fuster 1922-1992. 10 anys després, Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes.
BLASCO, J. (2002): Joan Fuster. Converses filosòfiques, València, Edicions 3 i 4.
BLAY, P. (1993): «Pere Calders, linvasor subtil» [entrevista], Cultura, 45, pp. 10-17.
BIOCCA, D. i M. CANALI (2000): Linformatore: Silone, i comunisti e la polizia, Milà / Trento, Luni.
BOIX, J. M. (1967): «Camus no se tenía por cristiano» [carta al director], Destino, 1539, 4 de febrer, p. 7.
CALAFORRA, G. (1997): «Conferència pronunciada al Collegi Lluís Vives (Universitat de València)» (3 de desembre). [<http//www.uv.es/~calaforr/local.html>, data de la consulta: 21-12-2014.]
(2006) Dialèctica de la ironia, València, Càtedra Joan Fuster / Publicacions de la Universitat de València.
CAPMANY, M.-A. (1968): «Lestrany dAlbert Camus», Serra dOr, 104, p. 55.
DEVÍS, A. M. (2001): El llindar literari, València, Edicions 3 i 4.
FERNÁNDEZ BUEY, F. (2011): «Sobre la recepción de Albert Camus en España», dins Albert Camus. Pour lEspagne: Discours de liberté, ed. dHélène Rufat, Barcelona, PPU, pp. 283-293.
GARCIA GRAU, M. (2002): Les suspicàcies metòdiques, Barcelona, Publicacions de lAbadia de Montserrat.
IBORRA, J. (2006): «Fuster i Montaigne», dins V. Simbor (ed.), Joan Fuster: relacions personals, relacions literàries, València, Càtedra Joan Fuster / Publicacions de la Universitat de València, pp. 127-144.
JAMESON, F. (2002 [1981]): The Political Unconscious, Londres / Nova York, Routledge.
MARAGALL, J. (1900): «El catalanisme en el llenguatge. Fragment dun discurs», Catalònia, 6 (10 de febrer), pp. 50-51.
(1981): Obres Completes, I, Barcelona, Selecta.
MARTÍ MONTERDE, A. (2005): «Literatura entre literatures. Joan Fuster i la literatura comparada», dins F. Carbó (ed.), Joan Fuster: viciós de la lectura, València, Càtedra Joan Fuster / Publicacions de la Universitat de València, pp. 11-49.
MIRA, J. F. (2015): «Fuster traductor», El País (27 de febrer).
MIRAVITLLES, J. (1966): «Contradicciones» [carta al director], Destino, 1524 (22 doctubre), p. 5.
(1966b): «Contradicciones y prólogos» [carta al director], Destino, 1533 (24 de desembre), pp. 3-5.
PARIS, R. (2014): Il fenicottero. Vita segreta di Ignazio Silone, Roma, Elliot.
PAVESI, M. (1996): «Lallocuzione nel doppiaggio dallInglese allItaliano», dins E. Di Fortunato i M. Paolinelli, Barriere Linguistiche e Circolazione delle Opere Audiovisive, Roma, Aidac, pp. 29-37.
PELLISSER, N., A. MONTÓN i F. PÉREZ I MORAGÓN, eds. (2008): Ser Joan Fuster. 33 visions sobre lescriptor, València, Càtedra Joan Fuster / Publicacions de la Universitat de València.
PENALBA, N. (2015): «Joan Fuster: entre Sartre i Camus, Erasme», pp. 1-8. [Inèdit.]
PÉREZ MONTANER, J. (2012): «Figures i representacions de lintel·lectual en Joan Fuster», dins Joan Fuster. Figura de temps, ed. dA. Martí Monterde i T. Rossell i Nicolàs, Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, pp. 51-72
PÉREZ SALDANYA, M. (2008): «Introducció», dins M. Pérez Saldanya (ed.), Joan Fuster: llengua i estil, València, Càtedra Joan Fuster / Publicacions de la Universitat de València, pp. 9-11.