Francesc de Borja va exercir el seu virregnat durant tres anys i mig, dagost de 1539 a març de 1543 (Canellas, 2010). El període correspon, per tant, a un moment de creixement del bandolerisme que es consolidarà a la segona meitat del segle XVI. És també una etapa de transició entre les bandositats feudals i el bandolerisme popular. La Pragmàtica de 1539 seria una probable línia divisòria de les dues etapes (Marcelle, 1980). Els documents dels MB ens ofereixen abundants testimonis.181 Pel juny de 1539, Carles V atorgava els poders al nou lloctinent general, i li encomanava tot un programa dactuació per tal de posar ordre al Principat, especialment en allò que afectava la justícia criminal, atesa la situació de deteriorament: «es tanto el concurso de los bandoleros y gente de mala vida, que cada día se han seguido y siguen mil males, teniendo los pueblos oppresos y tan temorizados, que no bive seguramente la gente de la tierra en sus casas...».182 Es tractava de fer sentir la pressió de lautoritat sense perdre benvolença quan calguera: «y no menos hos hayan de temer los dichos offitiales y ministros como los mesmos delinquentes, usando con ellos la severidad y reprehensión y amor y buen tratamiento, y, quando el caso lo requiriesse, del castigo merescido...».183
Borja no havia anat al regne de Xauxa, sinó a un Principat conflictiu. El manament imperial situava les bandositats com un dels problemes més importants duna llarga llista en què figuraven: labús de les immunitats eclesiàstiques, els favoritismes en laplicació de la justícia, lexcessiva llibertat en la circulació darmes, etc. A banda dels aspectes generals sobre defensa de fronteres i reforçament de costes, les bandositats importants són repassades per Carles V, amb nom i cognoms. Entre altres, apareixen la rivalitat entre els Pujades i els Sentmenat, o el revoltat i perillós Cadell. El paquet incloïa també qüestions de salubritat i dalimentació, com la proposta de millorar el pa a Barcelona, i, fins i tot, qüestions de moralitat, com lexcessiva llibertat dalguns convents de frares i monges. A totes aquestes tasques havia de fer front el lloctinent, però el bandolerisme era prioritari. Per damunt del rigor necessari, calia observar contenció i tacte, per tal de no guanyar-se resistències innecessàries. De vegades, però, era prioritària la fermesa. Borja ho sabia. Lemperador, cap a finals dany, li ho recorda:
E porque veáys quánta necessidad hay que procedáys rigurosamente en estas cosas criminales, os enviamos la letra que havemos recebido de Meca sobre la muerte del veguer y procurador del obispo de Urgell [...] y es el caso tan feo, y la temeridad y protervia del Cadell tan descarada que conviene por todas la vías que possible sea [...] perseguir a él y a sus sequaçes, de manera que vengan en manos de la justicia, y sean exemplarmente castigados; y como por otra se os scrivió, es muy necessario que toméys a manos de nuestra corte el castillo de Arseguel, y lo mesmo se haga del castillo de Jonot Lordat y de todos los otros que son fautores de malos hombres. Y si en la execución de ello hoviesse resistencias, pues que sean rigurosamente castigados...184
Carles V estava molt enfadat davant la crueltat demostrada per Cadell envers el veguer dUrgell:
rompiendo la fe y la palabra que le havía dado, le hizo saetear y degollar crudamente, y aunque después de hecho esto, como obstinado en su mala vida, no cesa de hacer todo el mal que puede en aquella comarca. Y que postreramente ha muerto dos vasallos del capítulo de Urgel del lugar de la vanca y robado y quemado una casa.185
Joanot Cadell no estava sol. Havia participat a les revoltes de Castellbò a favor de mossén Oliver de Boteller, cap principal del bàndol. El vescomtat de Castellbò havia format part antigament del comtat de Foix i va ser incorporat a la corona per Ferran el Catòlic el 1512, amb linici de la conquesta de Navarra, passant, per donació vitalícia, a la seua esposa Germana de Foix. Aquesta el va empenyorar el 1528 a Lluís Oliver de Boteller, ciutadà de Tortosa, que es dedicava a atacar els seus vassalls ajudat pels bandolers de Joanot Cadell, senyor dArsèguel. El 1537, quasi coincidint amb la mort de Germana de Foix, les accions delictives es van incrementar, arribant a tal extrem que els morts es comptaven per centenars. Carles V volia el cap de Joanot Cadell. Als arguments delictius, hom afegia la intenció de desfer lempenyorament del vescomtat. Així, Castellbò tornaria a la jurisdicció reial, cosa que també desitjava la població.186 Si considerem que també els comtes de Foix tenien pretensions sobre aquest territori, és fàcil explicar certa connivència del senyoriu francés amb el grup de Joanot Cadell. El comtat fronterer podria ser base doperacions i refugi en cas necessari, atesa la permeabilitat del territori entre la Cerdanya i Foix a través de la vall de Queralt (Obiols, 2008-2009). Lluís Oliver de Boteller (1487-1556) era, per tant, un exemple paradigmàtic de les bandositats catalanes al segle XVI amb les seues fidelitats canviants. El noble tortosí, infeudat com a vescomte de Castellbò, era genearca duna nissaga que va donar tres presidents de la Diputació. Els Oliver de Boteller tenien una relació fluctuant amb el poder. Havien ajudat a sufocar la germania valenciana, al costat de Diego Hurtado de Mendoza, però, en temps del virrei Borja, eren un maldecap important per a la corona.187 Francesc va entendre immediatament lestat de la qüestió i li ho comenta al secretari imperial Cobos:
tengo por cierto que por haver gastado S. M.t el dinero que la reyna [Germana de Foix] dexó, ha havido más de ccc muertes en Castelbó, por lo qual no sé si la consciencia de S.M.t esté muy saneada. Y para que estas no vengan a ser trezientas mil, y la consciencia S.M.t esté muy reposada, conviene que V.S. mire mucho esto y lo provea, como se lo supplico, que ningún otro respecto me mueve a esto, sino la verdadera voluntad y desseo del servicio del Emperador.188
Més de tres-cents morts no era qualsevol cosa. El problema de Castellbò calia resoldrel aviat. Borja, fidel complidor de les ordres, shavia posat ràpidament a la faena:
con haver tomado a manos de la regia corte los castillos de Bellver y de Arzevol [Arsèguel], y haver castigado algunos vellacos, pareçe que la tierra está algo más pacífica. Y uno de los hombres que la desasosegavan, que era Janot Cadell, con las diligencias que yo he puesto en hazelle prender, tengo ya sabido que ha salido de Cataluña, y que está en Francia.189
Borja no va poder enxampar Cadell i, encara que va prendre Arsèguel, el castell tornarà a ser niu de bandolers fins a les darreries del segle XVI.190
El lloctinent va continuar exercint la funció repressora sobre altres quadrilles, però no pogué evitar la mort de labat Funes a mans duns malfactors. Borja va publicar la llista duna vintena de bandolers implicats, un dels quals «haviendole prendido un comissario mio, y teniéndole preso en la Seu de Urgel, ha sido mohina morirse en la carçel de dolencia; mas pues él hizo lo que nosotros havíamos de hazer, vaya en hora buena».191 No hi ha cap compassió per part de lautoritat virregnal. Lexecució era el destí del pres i la malaltia sols en va avançar el final. Les dones tampoc escapaven a lacció de la justícia: «Hase proveydo de prender la biuda Callar, de cuya casa salieron los malhechores». En aquest cas la probable participació indirecta i un problema de salut, «por estar doliente», van evitar lempresonament i permeteren la llibertat de la viuda sota fiança.192 En altres casos, el destí dels presos era ombrívol: «No sé en qué parará, que muy escandalizados los tiene[n] agora otros seys o siete delinquentes que tengo presos, de los quales me dizen que hay tres o quatro muy culpados, de los quales no digo nada hasta que los vea en la horca».193 Si bé els delinqüents no tenien pietat amb les seues víctimes, lautoritat tampoc no en tenia amb ells. Protegir la salut duns anava en detriment de la salut dels altres. La forca, amb o sense esquarterament, era una forma usual daplicar la pena de mort. En el millor dels casos, si es demostrava la culpabilitat, hi havia la mutilació o les galeres. El testimoni del mateix lloctinent no pot ser més explícit: «Al cabo el viernes passado yo ahorqué seys destos, los más famosos, y agora se entiende en los procesos[s] de los otros con toda diligencia. Podrá ser que el que mejor librare, remará toda su vida».194 Abans dels Reis Catòlics, els remers de les galeres de la Corona dAragó eren majoritàriament voluntaris contractats (Unali, 2007: 65-96). Al segle XVI, els estols reials, cada vegada més grans, necessitaven molta mà dobra que esclaus i condemnats subministraven: «Yo le [he] dado çerca de sesenta galeotes que tenía condenados a galera, sobre havelle dado el año passado çerca de hochenta».195 Els galiots, amarrats al seu banc, arrossegaven una existència precària que solia acabar amb la mort abans de deu anys.196 En ocasions, la condemna era implacable: «en este día se ha esquartizado un delado muy famoso que en tiempo del arzobispo mató un comissario. Ha confessado doze o treze muertos sin otros mucho [sic] maléficos muy grandes».197
Les mutilacions dels castigats per portar ballesta van ser objecte de polèmica. Des de lautoritat de Barcelona, es proposava tallar el peu en lloc de la mà: «lo que paresció que cumplía para el bien desta tierra cortar los pies a muchos que lo merecen por justicia, antes que cortalles las manos...».198 Largumentació era molt pràctica. Si els tallaven la mà, sen fabricaven una de ferro i continuaven usant la ballesta, cosa prohibida i objecte del càstig. En canvi, si els amputaven el peu havien de renunciar a la delinqüència, però tenien les mans per guanyar-se la vida en algun ofici. Des del poder reial donaven allargues i no deixaven prosperar la proposta:
Lo que scrivís de cortar los pies sobre que el regente mocen Gort havía scripto a nuestro vicecanciller, se havía ya platicado otras veces y no paresció bien y paresce que por agora no se deva hablar en ello y caso que fuesse tan necessario como os informan en las primeras cortes, que placiendo a Nuestro Señor se celebrarán, se verá y platicará y proveerá como más convenga.199
Prop de dos anys després, Borja no oblida el tema i, recollint el suggeriment imperial, torna a presentar-lo, al si dun memorial per a les corts.200
La polèmica sobre el membre a tallar era irrellevant quan la mutilació precedia la mort del condemnat:
Ya escriví a V. S. cómo se prendió un delado que se llamaba Pere Morer, de los más famosos de Cataluña, y que tiene hechos notables daños en Cataluña, señaladamente en las cosas del general; y assí le sentenciarán hoy, y le mandan cortar una mano a la puerta del mesmo general, y después hazelle quartos. Plega Dios que lo mesmo se pueda hazer muy presto de Antonio Roca, en cuya persecución se entiende con todas las diligencias que se pueden hazer.201
Pere Morer (o Moret), veí del lloc dUllà, a lEmpordà, havia desafiat Joan Rasador, guarda dels drets del General, i també tota la seua parentela i amistats. Als pocs dies, li va botar foc a la casa del germà de Joan Rasador. Era una revenja per la confiscació de diners en concepte dels deutes amb la Generalitat. Els diputats van oferir una recompensa de 300 ducats a qui el prenguera, cosa que va fer un compare del perseguit en trobar-lo pels carrers de Barcelona.202
A banda de Pere Morer, Borja va capturar famosos delats. Alguns, però, al·legaven el privilegi de la «corona», tal com van fer Francesc de Sinisterra, Gaspar Lordat o Cruïlles, acollint-se a la jurisdicció eclesiàstica, recurs que probablement els va salvar la pell. En altres ocasions, simplement se li van esmunyir de les mans, com el mencionat Joanot Cadell, Moreu Cisteller o Antoni Roca.203 Aquest darrer era una peça llargament cobejada i, des de les altes instàncies del poder, es reclamava la seua detenció: «el campo de Tarragona está sosegado y no queda sino Antonio Rocca, y que para el castigo deste se usen las diligencias que convienen...»204 Borja, per fi, aconsegueix localitzar-lo gràcies a unes informacions confidencials. Després de reunir un grup armat de cavallers va iniciar, de nit, la persecució, però en arribar al lloc indicat, Roca havia pegat a fugir. Malgrat la decepció,
todavia se tomaron unos quantos hombres que hazian al caso, y uno muy aficionado al mesmo Antonio Roca, y se tomó el castillo de Semenat por ciertas cosas que cumplian al servicio de V. M.t, y dexé el sometent, que va en seguimiento de Antonio Roca, y espero en Dios que harán algo de que V. M.t quede servido, y con estas me volví aquí anoche.205
Antoni Roca tenia valedors que li facilitaven els amagatalls i Borja ho sabia:
Muchos días ha que se alçó a don Galçerán de Pinós el arresto de la cárcel, y después el de su casa, y no ha estado arrestado sino por Barçelona, aunque él no ha querido usar dello, por lo que él se sabe; y teniendo en su mano de sacar a Antonio Roca de la tierra como ya otras vezes lo tiene sacado, y sabiendo de mí que, si agora le sacasse, se le alçaria del todo el arresto y el secresto, no lo quiere hazer.206
Si les negociacions entre Borja i Galcerà de Pinós van arribar a bon port o si fou casualitat, el ben cert és que, uns dies després del primer intent, els servidors del lloctinent van topar amb la quadrilla de bandolers i el seu cap:
El sábado passado, XVIII del presente, unos comisarios que yo tenia embiados con alguna gente en seguimiento de Antonio Roca toparon con él en Lanpurdán con una quadrilla de cinquenta y cinco, quasi todos gascones; y aunque la gente de los comissarios era mucha menos, no dexaron de dar en ellos: y dizenme que le mataron tres, y prendieron uno de los principales de su compañía, y le hirieron a él y a otros hocho o nueve, y desta manera se pusieron huyendo en el bosque...207
Els homes de Borja no van poder enxampar Antoni Roca ni en aquella ocasió ni en cap altra. Fou durant el virregnat posterior quan el llegendari bandoler va ser pres per la justícia i executat.208
No sols la institució virregnal perseguia delinqüents. També altres instàncies participaven i, de vegades, arribaven a la detenció dalguns malfactors que Borja podia reclamar. És el cas de lajuntament dOlot que rebia contestació del lloctinent a una carta prèvia:
Lo marqués de Lombay, loctinent general.
Faels de la real magestad: estos días respongueren a vostra carta, quens había dada lo present portador: ha no será pera mes de diros encarregarvos que façáu y donéus orde que los presos de la companya de Pere de Déu vingan a bon recapte ab lo algutzirs que havem tramés, y asy mateix que fagáu aparebits pera la persecutió del mals hómens qui trastejan per aquí, que no será menys que juxta las prevensions que havem fetas nos fassa algú bon eyfere; y pus asó és en benefici y quietut vostra, feu com de vosaltres se confía. Dad en Barcelona lo primer de maig del any 1542.
Lo Marqués209
Borja no sols notifica que es farà càrrec dels presoners de la colla de Pere de Déu, sinó que aprofita locasió per instar la corporació a seguir la lluita contra la delinqüència. Castigar els malfactors era protegir el benestar del municipi.
Els exemples aportats corroboren el greu problema de salut que suposava el bandolerisme a lèpoca del virregnat borgià. Laproximació quantitativa de Catherine Marcelle (1980) confirma que el fenomen tingué un abast rural i urbà. Lautora, amb dades procedents dels arxius de la Real Chancilleria, fa un recompte de 576 delinqüents, fitxats en el període 1539-1543, i de 124 víctimes, mortes o violentades. La tipologia del crim ve representada majoritàriament per homicidis, baralles, violències i ferides, sedició, formació de tropes armades, setges, robatoris, saqueig o incendis. Atenent a la classificació dels malfactors segons la procedència social, es troba una gran proporció de clergues (43%), que justifica la gran preocupació de la corona i els seus servidors per la immunitat que protegia aquesta fracció del bandolerisme. En canvi, si sumem els membres de la noblesa i ciudatans notables, sols arriben a un 11%. Lexistència dun 135% de delinqüents procedents del sector tèxtil, així com percentatges menors docupacions relacionades amb el cuir, roba, metall i comerç, anirien a favor de làmbit urbà esmentat. Respecte a les víctimes, hi ha percentatges més equilibrats, repartits entre artesans (26%), personal administratiu (15%), burgesos (13%), clergues (8,5%), criats (8,5%), viatgers o mercaders (6,5%) i pagesos o pescadors (4%). Crida latenció una franja important de dones (14%), víctimes de delictes per assumptes de costumbres, però també per la seua participació en bàndols, donant suport a familiars propers. En qualsevol cas, les xifres ens permeten valorar la magnitud del problema. Borja, seguint les ordres de Carles V, mantingué una cacera despietada dels bandolers, però també una hàbil diplomàcia quan calia desactivar conflictes.