El Mediterrani tenia una tradició corsària que venia de lluny. Als segles XIV i XV, els vaixells de la federació catalano-aragonesa exercien la pirateria de forma hegemònica. Catalans, valencians i mallorquins assaltaven les costes de Barbaria i del regne de Granada, abordant embarcacions de qualsevol territori rival, sense distinció de credo (Unali, 2007). Al Cinc-cents, el Mare Nostrum era un món complex, on els captius i el seu rescat formaven part dun comerç actiu entre les dues voreres, un espai de fronteres mal definides i grans connectivitats entre els diferents països riberencs. Mercaders, ambaixadors, expulsats, renegats, marins, captius, traductors i frares trinitaris o mercedaris circulaven duna vora a laltra. Sestima en quasi un milió, els cristians captius dels segles XVI, XVII i XVIII. En època moderna, sols a Itàlia, hi hagué entre 90.000 i 120.000 musulmans confinats. Lenfrontament entre els dos imperis, cristià i otomà, complicava una situació, agreujada més encara amb leventual aliança de la monarquia francesa amb els turcs. Es donava una contradicció important: els poderosos estols imperials no servien per protegir la costa de les incursions a petita escala. El duc dAlba va reconéixer que sols les galeres genoveses podien evitar la completa desprotecció de les costes del Principat (Hernández, 2012).161 Al llarg de la centúria, les accions barbaresques i lamenaça turca sobre les riberes cristianes van ser un malson constant que de tant en tant es feia real. Joan de Borja clamava contínuament per tal que la corona socupara del perill pirata, ateses les contínues incursions per la costa que ocasionaven danys a persones i hisendes, presa de cristians i fugida de moriscos. Els captius cristians, sobretot si eren «valuosos», suposaven un negoci sucós per als corsaris. A Menorca, el 1540, els fets van ser greus. Així, el Consell Reial dAragó informava Borja, en aquell moment lloctinent de Catalunya:
entre los otros daños que ha recibido la dicha villa [Mahó] después que Barbarroja la destruyó ha sido no pequeño el de las viñas por no conrearse, las cuales están muy perdidas y maltratadas a causa de los más de sus dueños son muertos o cautivos de Barbarroja, por lo qual tiene la dicha villa mucha necesidad [...]. Suplicamos humildemente que tuviésemos por bien de preveer que los dichos trigos no se saquen fuera...162
És evident que la ràtzia de Barba-rossa havia causat carestia i pobresa a Mahó. En conseqüència, els menorquins soposaven a traure el blat per abastir les naus de lestol reial. Deu anys després, trobem més notícies dels corsaris a la costa valenciana. Ens ho conta Francesc de Borja: «y también por andar Gargut arrayz por estos mares, tan vezino a Gandia, que, ha media jornada, ha tomado una villa de 400 casas, que se dize Cullera, aunque, bendito N. S., no han llegado las personas que tomó a doze...».163 Pot ser que Borja no tinguera encara prou informació o que intentara minimitzar la importància dels fets però lassalt i saqueig de Cullera pels corsaris de Dragut era un perill massa pròxim per no tenir-lo en compte.164 Borja es troba exercint de duc i li preocupa la defensa del seu territori. Així ho demostren les seues decisions. Una de les primeres mesures preses, quan va arribar a Gandia, va ser la construcció de la muralla.165 Per altra banda, hi havia connexió entre els corsaris i els moriscos valencians, de forma que sovint algun grup daquesta minoria embarcava amb els seus correligionaris. Francesc de Borja va decretar dures penes dirigides a tallar qualsevol intent de fugida de la població morisca. Des de Castelló de Rugat, el quart duc disposava:
Primo, que ningú sia gosat, així home com dona, ab ses mullers e familia de la present Baronia de Castelló, chics e grands que de sa pròpia terra eixirà e sen irà o serà trobat que sen vaja per a embarcarse y passar-sen en terra de moros sia encorregut y de facto encórrega en pena de perdre la vida y tots sos béns, applicadors als cófrens de sa señoria y en la mateixa pena encórreguen los traginers y mariners y altres persones que en les dites coses consentiran, daran consell favor y ajuda.166
Les ordres continuen, amb el mateix tarannà, per als que sen van cap a la costa, amb intenció de fugir a terra de moros, o aquells que tinguen relació amb «moros o turchs que van ab fustes, robant y cativant per la costa del present regne...».167 La cosa no anava de broma. La permeabilitat de la costa i els contactes dels moriscos amb els corsaris eren presents a la Safor. A principis de segle, hi ha documentada una notícia sobre pirates moriscos dOliva, com el capità Balaguer que va comandar un estol de sis vaixells (Alonso, 1998).168 Per altra banda, uns deu anys després que Francesc de Borja dictara les disposicions esmentades, els germans Alicax i Caxeta, també moriscos olivers, havien aconseguit passar a la costa dAlger i es dedicaven a lactivitat corsària. Alicax, després de participar en el saqueig de Menorca i demportar-se 20 famílies del raval dOliva, fou agafat per galeres cristianes i reclamat per la Inquisició. La història acabà dramàticament atés que el corsari fou cremat a València el 1576, mentre que el seu germà, en venjança, aconseguí que mataren, lapidant públicament, fra Miquel dAranda, sacerdot captiu de lorde de Montesa que havia comprat per intentar el canvi amb Alicax.169
7.2 Comptes i baralles al Regne de València
Les bandositats entre la noblesa valenciana tenien una llarga tradició. Al segles XIV i XV, famílies com els Vilaregut, Soler, Cervelló, Centelles, i Maça de Liçana havien protagonitzat enfrontaments, assassinats i batalles campals (García Martínez, 1980: 34-40). La bel·licositat dalguna nissaga era tan extremada que figurava a la divisa.170 Els conflictes seguien rebrotant, periòdicament, durant el segle XVI. El 1540, Joan de Borja relata un episodi dramàtic que va ocórrer a Ontinyent:
Estando en esto ha habido que quatro hombres de los principales de Ontiniente mataron el primer día de Pascua [25 de diciembre], sobre paz y tregua, a un mancebo pariente de los Rocas y amigo mio, lo qual ha traydo aquella tierra a punto de perderse, porque con ser muchos los parientes y valedores de entre essas partes y con apoderarse los del muerto de la villa, y por querer los que estaban de fuera que eran los más vasallos de don Pero Maza, quien es valedor de los matadores que después han sido justiciados, entrar a sacarlos de la Yglesia, a donde se havían recogido, crea vuestra merced que estuvieron muy cerca de hazer un hecho del diablo, porque se juntaron de entreambas partes cerca de dos mil hombres. Si el duque de Calabria en persona no fuera allá, y con la parte que tenían los Rocas les entraron en la iglesia y los sacaron y los justició aquella noche antes que el duque llegase, la gente que don Pero Maza envió a valer a los de la iglesia, donde los tenían cercados el gobernador de Játiva y otro surrogado en la misma villa y unos alguaziles que estaban allí. Dizen que hicieron algunos desacatos y resistencia de manera que después de justiciados los otros y allanado el tumulto de la villa, el duque envió un alguazil a prender a don Pero Maza mandándole que fuese con él a Valencia...171
Quins eren els protagonistes de la baralla? Per un costat, apareixen els Roca i, per laltre, Pero Maça, dels Maça de Liçana, senyors de la Baronia de Llutxent, entre altres dominis (Ardit, 2012; Iborra, 2015). El duc Joan donà suport a Pero Maça i demanà consideració per la seua edat i respectabilitat. La intervenció personal del duc de Calàbria, màxima autoritat del Regne de València, confirma la importància del conflicte que degué somoure la vila reial dOntinyent. El mort inicial i lexecució dels suposats assassins va crear una situació explosiva. Prop de dos mil homes, entre les dues parts, podien muntar-ne una de ben grossa i fer córrer la sang a boquera.172
A lèpoca gandienca de Francesc de Borja, els bàndols havien creat un ambient tan enrarit que el duc diu que hi havia:
aborrescimiento entre cavalleros y el pueblo, y entre cavalleros y la justicia, y entre cavalleros y cavalleros, por donde viene a estar esta çiudad [Valencia] como la de Babilonia, llena de confussión y de miseria, tanto que, si en mi huviesse alguna sombra de caridad, podría llorar sobre ella por verla qual la veo.173
Davant de lombrívol panorama, Borja intentarà posar pau i ordre. Va arribar a escriure que la decapitació dels presos, per suposat amb les garanties processals escaients, estaria ben vista per tot el Regne. La informació que maneja inclou acusacions tan greus com una conxorxa contra el duc de Calàbria (Iborra, 2015). En darrera instància advoca per una justícia neutral: «en lo que se huviere de hazer se haga por términos de justicia, y por juezes rectos y despassionados».174 Aleshores, però, cap dels presos era parent o amic del duc de Gandia, segons ell mateix accepta. Tanmateix, va mediar en lexcarceració de nobles. Entre altres, estaven empresonats membres dels Boil, Martí, Ferrer o Lladró (García Martínez, 1980: 34-40).
Anys després, apareix als documents un altre esdeveniment violent emmarcat en un conflicte en què participen els Borja. Ho refereix la duquessa viuda al germà: «Por la carta de v. s. del 11 deste veo la demasiada razón que hay para quexarse de la negligencia que todos tenemos en escrivir a v. s., y sin comparación más del descuydo que ha havido en avisar del suceso y desgracia de don Gaspar Centellas».175 La desgracia al·ludida de Gaspar Centelles era que fou víctima duna pallissa, propinada per criats del duc de Gandia, prop de la catedral de València. Sembla que Carles de Borja estava ofés per una carta del baró de Pedralba. La descripció dels fets apareix al dietari de Jeroni Sòria:
Fon que diumenge a 8 de maig, 1552, a les cinch hores després dinar, lo Duch de Gandia, nomenat don Carlos de Borja, feu pegar de bastonades a don Gaspar de Centelles, jermà de don Miquel de Centelles, senyor de Pedralba; e fon que de part del Duch li portaren una lletra dos homes de cavall y la y donaren al dint don Miquel, devallant de la Seu al carrer de Çaragoça, que se veu de front la porta del campanar de la Seu, que va a la plaça de Senta Catalina màrtir, y li donà la lletra al dit don Gaspar; y en haventla y dada, ans de legirla li dix: «y esto me ha dado mi Señor el Duque que le dé»; y li pegà una bastonada al front, de hon isxqué molta sang; y lo dit don Miquel en havent rebut, los corregué fins a Sent Martí y may los pogué alcansar.176
Les discrepàncies o malentesos entre Carles de Borja i Gaspar de Centelles eren importants, però la violenta reacció del jove duc va ocasionar una commoció entre la noblesa valenciana. El rerefons de la polèmica foren les negociacions per al casament del comte dOliva Pere de Centelles amb Hipòlita de Zúñiga i Requesens. Aquell episodi va precedir un llarg conflicte nobiliari dels Borja i els Figuerola contra els Pardo de la Casta i alguns Centelles. Lenfrontament va comportar la intervenció reial i el desterrament dels caps de grup, inclòs el mateix Gaspar. Fins i tot, Ignasi de Loiola va intentar posar pau, des del bàndol dels Borja, naturalment.
Paga la pena afegir algun comentari sobre la figura daquest cavaller apallissat. Gaspar de Centelles i Moncada era fill dEimeric de Centelles i fou baró de Pedralba. Nat cap al 1510, va rebre una sòlida formació humanística. A la mort de son pare, va fer una vida cortesana i militar seguint lemperador (1546-1548), i actuà com a portantveus del braç militar a les corts aragoneses. Més endavant, va encapçalar un grup dintel·lectuals, crítics amb lortodòxia catòlica des de postures diverses, que van evolucionar de lerasmisme a la Reforma. Segimon Arquer i Jeroni Conqués eren els ideòlegs del nucli de Pedralba, on senquadrava també Miquel Centelles, de la branca dels barons dAlmedíxer i, probablement, Pere Joan Nunyes. Gaspar Centelles fou acusat de luteranisme i pres pel Sant Ofici vers 1562-63. Centelles, que primer havia intentat eludir el càstig de la Inquisició, al final renuncià a tota defensa i menyspreà les pressions per retractar-se dels seus errors. Argumentà davant els seus jutges que els doctors de lEsglésia primitiva no havien consentit mai «que se matasen los hereges, sino que se les apremiasen y se enseñasen para que se convirtiesen». Els seus raonaments no foren atesos i fou cremat a la foguera el 1564.177
Després de la batussa, per encàrrec, a Gaspar de Centelles, les bregues amb morts i ferits continuen. El 27 de gener de 1554, Dídac de Borja i Gabriel Figuerola, al cap dun escamot a cavall, van assassinar Dídac dAragó, fill bastard del duc de Sogorb. Dídac i Felip Manuel, tots dos germans de pare de Francesc de Borja, foren empresonats.178 Quasi vint anys després, Dídac de Borja serà executat per ordre reial.179
7.3 Bandolers i justícia a Catalunya: una lluita poc saludable
Un important focus de violència era el del bandolerisme català. Hi ha abundant bibliografia sobre el tema. Braudel (1987) linsereix dins del bandidatge mediterrani, lorigen del qual seria molt remot. Per a Joan Reglà (1969) fou un fenomen de les muntanyes, mentre que Pierre Vilar el situa també a làmbit urbà, amb la ruralia com a refugi necessari (Sales, 1989; García Cárcel, 2012). Segons Bernat Hernández (2012), el bandolerisme a la Catalunya del segle XVI estaria determinat per un gran poder feudal amb enfrontaments interns que el poder reial no controlava. No hi ha un bandoler marginal i individual, sinó faccions dirigides per nobles que promouen guerres privades segons els seus interessos i les fílies o fòbies acumulades (Braudel, 1987). Reglà en distingeix tres etapes: la primera, dincubació o arrencada, durant el regnat de Carles V (1516-1556); la segona, de consolidació i difusió, en temps de Felip II (1556-1598), i la tercera, de plenitud, a primeries del segle XVII. Aquesta darrera genera prototipus de bandolers mítics, com ara Serrallonga o Perot Rocaguinarda, dels quals la literatura es fa ressò, igual com havia esdevingut abans amb Antoni Roca, condemnat a mort el 1546.180 Shan indicat diferents factors condicionants de leclosió al segle XVI dun fenomen darrels antigues. A banda de les ancestrals bandositats nobiliàries, Xavier Torres (1991) assenyala lexistència duna pagesia antisenyorial a les darreres dècades del xv, conseqüència de la guerra civil de 1472, que havia ocasionat confiscacions, donacions i usurpacions de rendes i títols, amb la corresponent recialla de reclamacions i litigis. També hi havia els conflictes fronterers amb França, agreujats pels intents de recuperar el Rosselló i la Cerdanya. Quadrilles armades anaven dun costat a laltre del Pirineu, al servei del rei de França o del Principat, segons convenia. Cal afegir-hi encara una crisi de cereals, i per tant de subsistència, que va ser un veritable drama a la Catalunya de mitjan segle XVI. Fins i tot caldria considerar la manca de llocs de privilegi o promoció per a la noblesa catalana, cada vegada més apartada duna cort llunyana que repartia els càrrecs preferents entre els senyors de Castella (Reglà, 1969). Tot plegat, ocasionaria un ambient afavoridor de la conflictivitat interna i de la delinqüència.
Francesc de Borja va exercir el seu virregnat durant tres anys i mig, dagost de 1539 a març de 1543 (Canellas, 2010). El període correspon, per tant, a un moment de creixement del bandolerisme que es consolidarà a la segona meitat del segle XVI. És també una etapa de transició entre les bandositats feudals i el bandolerisme popular. La Pragmàtica de 1539 seria una probable línia divisòria de les dues etapes (Marcelle, 1980). Els documents dels MB ens ofereixen abundants testimonis.181 Pel juny de 1539, Carles V atorgava els poders al nou lloctinent general, i li encomanava tot un programa dactuació per tal de posar ordre al Principat, especialment en allò que afectava la justícia criminal, atesa la situació de deteriorament: «es tanto el concurso de los bandoleros y gente de mala vida, que cada día se han seguido y siguen mil males, teniendo los pueblos oppresos y tan temorizados, que no bive seguramente la gente de la tierra en sus casas...».182 Es tractava de fer sentir la pressió de lautoritat sense perdre benvolença quan calguera: «y no menos hos hayan de temer los dichos offitiales y ministros como los mesmos delinquentes, usando con ellos la severidad y reprehensión y amor y buen tratamiento, y, quando el caso lo requiriesse, del castigo merescido...».183