Fig. 1.7. Variació estacional de 29 episodis de gota, reuma i dolors perifèrics.
També són coneguts els atacs que patia sovint Carles V, un dels quals relata el conseller Luis de Ávila: «al qual [Carles V] ley toda la carta, estando, como V. R. en ella dize, gimiendo y sin poder levantar los braços, porque de un mes a esta parte le ha dado la gota dos veces, y harto ásperamente».59 La gota no va ser la malaltia més greu de Carles V, però sí la més dolorosa i invalidant, amb episodis repetits des dels 28 anys (García Simón, 1995). Lanàlisi anatomopatològica recent, en un dit momificat de lemperador, ha demostrat el dipòsit massiu de cristalls dàcid úric en la falange distal, amb destrucció completa de larticulació interfalàngica. La troballa confirmaria el diagnòstic dels metges de la cort i la severitat de la malaltia, que contribuiria a explicar fins i tot labdicació i la retirada a Yuste (Ordi, 2006).
Encara que lalta noblesa era terreny abonat per la gota, els estrats més baixos de la jerarquia social no nestaven lliures. Dins la Companyia, podia arribar a ser motiu dexempció: «Esto se diga que aquel hermano novicio enviado de Murcia, a quien se han descubierto gota artética formada, se puede enviar con Dios a su casa».60
En dos casos trobem el mot podagra. Polanco conta, referint-se a Francesc de Borja, que «nostro Padre general, travagliato questi giorni della podagra...».61 El mateix Borja confirma lafectació manifestant que ha estat gitat molts dies a causa del poagre.62 Les dues cartes estan escrites en italià i es refereixen a la mateixa crisi, esdevinguda a Roma a finals del 1570. Encara que a lantiguitat clàssica, poagre i gota no significaven el mateix, fa la impressió que, al Renaixement, les dues afeccions se solapaven (Iglesias-Gamarra, 2006).
El caràcter del reuma, com a humor circulant pel cos, el trobem ben representat al següent paràgraf: «porque don Juan está quartanario, y la marquesa muy achacosa de corrimientos, de reumas y dolor de yjada».63 Aquesta capacitat migratòria explica la troballa de documents que parlen també de reumas a lestómac i als ulls.
Hi ha algunes cartes que parlen de ciàtica: «El padre comisario [Araoz] está al presente en Madrid, y se halla mejor de su ciática, aunque no puede andar ni ha salido de casa, y si hubiere de salir habrá de ser cabalgando».64 Dos anys més tard, el mateix Araoz diu: «Yo, padre mío, a dos años que estoy tan subjecto a la çeática y al tullimiento, por poco que camine, que después que llegué aquí de Valladolid, estoy qual estos Padres dirán...».65 La ciática o çeática del comissari Antonio Araoz portarà cua, atés que li valdrà com a argument per no atendre la petició de Borja danar a Roma, i també ocasionarà crítiques internes pel fet danar en mula i precisar ajudants.66
6.5 Traumatismes i accidents
Segons lèpoca, pot variar el tipus daccident traumàtic sofert pels humans. Al segle XVI, és evident que una persona tindria poques probabilitats, llamps a banda, de sofrir accidents elèctrics. Tanmateix, podia caure un bac, anar a parar a un barranc o tallar-se amb un ganivet, com actualment. Dacord amb la condició social, serien més o menys freqüents determinats tipus de traumatismes. Com sempre, el atzar jugava el seu paper però també la major o menor exposició al risc i, al capdavall, cadascú tenia allò que la fortuna li reservava. Els textos dels MB ens han permés detectar accidents fortuïts en 26 ocasions. Vegem-ne alguns.
El 1533, el baró de Vilallonga Joan de Borja va cometre una imprudència que pogué costar-li molt cara:
Paréceme que yo he hecho como los que dicen loa la mar y tenta a la tierra, que yo loé el puente de Corbera a vuestra señoría, y no quise pasar por él sino por la gola, y penseme ahogar, que creo que si no fuese víspera de Na Sa que por la mucha devoción que mi padre le tenía, ha querido mostrarme este milagro, que de otra manera era tan ahogado como los ahogados. Heme sangrado hoy. Gracias a Dios me hallo mejor. [...] yo no puedo ser ahí hasta año nuevo, porque yo estoy tan doliente de esta caída que aunque quisiere no podría ir antes.67
La datació de la carta i el text mateix, fan pensar que el succés va ocórrer el set de desembre, vespra de la Puríssima. El cabal de la gola de Corbera potser havia augmentat per les pluges tardorals que habitualment fan acte de presència a la Safor i la Ribera, cosa que explica el tràngol que quasi li va costar la vida a latrevit baró. Entre el sotrac recent i la sagnia posterior, el de Vilallonga degué quedar tan claümat que no gosaria moures. Li calia un cert repòs i deixava els trasllats per a més endavant.
Un altre accident de circulació és el que va presentar el P. Valderrábano. Després dassistir a la congregació general, el jesuïta tornava de Roma a cavall duna mula:
De nuestro viaje lo que tengo que decir es que NS ha scapado de una buena al padre provincial Valderrábano, el qual yendo a subir a su mula, como no alzase bien la pierna, pisó en la aura a la mula con la espuela [...] y tras esto con las coces y corridas que dio arrojó al padre provincial y dejólo así sin habla. Procuramos lo más presto que pudimos que bebiese un jarro de agua y llevamosle como pudimos hasta un lugar cinco millas delante de donde cayó y echámosle en una cama. Y yo fuí a Camerino, que estaba de allí siete millas, a consultar un médico y traer un barbero que lo sangrase. Fué el Señor servido que la sangría y cierta poción que se le dió le hizo tanto provecho que luego al dia siguiente pudo caminar y vinimos caminando hasta aquí, y va ya casi del todo bueno, gloria al señor por todo.68
Crida latenció que, davant la commoció que probablement va sofrir el provincial de Toledo, li van donar un got daigua, pràctica que encara persisteix en la medicina popular. A continuació, es va requerir la presència del metge. Com en el cas anterior, es va practicar una sagnia, executada pel corresponent barber. La recuperació de Valderrábano fou ràpida, la qual cosa ens indica labsència de lesions importants, a banda dels efectes positius atribuïts a la poció administrada.
El fet danar a peu tampoc lliurava del perill dun bac traumàtic, com li va passar a la germana de Felip II, Joana dÀustria, segons informava sor Joana de la Creu: «De la caida ha sido merced del Señor salir tan bien como tengo escrito, que es quedar S. A. muy buena y sin ningún impedimento ni sentimiento en el brazo, aunque el hueso se le ha quedado un poco [suelto]...».69 La mateixa protagonista de laccident confirma la bona evolució, malgrat la probable fractura o luxació: «Sólo digo que podéis estar sin cuidado de mi y porque estoy muy buena y el brazo casi tan recio como el otro».70
Tampoc Francesc de Borja es va lliurar dalguna ensopegada. Així, en un lloc tan poc propici als sobresalts com una església, li va caure una reixa damunt. Borja, aleshores comissari jesuïta, estava fent el camí de Sant Jaume, però, a causa dun atac de gota i la fatiga que arrossegava, va haver de quedar-se al col·legi de Villar uns quatre dies:
Y aunque después estuve sangrado, y fué casi milagro no morir de una caída que me hizo dar la rexa de nuestra iglesia, que se cayó sobre mí; con todo me hallo con mucha mejoría, aunque no libre de otros accidentes ordinarios, specialmente de la quebradura, que me trae fatigado, aunque consolado por quitarme la occasión de caminar.71
El fet danar a peu tampoc lliurava del perill dun bac traumàtic, com li va passar a la germana de Felip II, Joana dÀustria, segons informava sor Joana de la Creu: «De la caida ha sido merced del Señor salir tan bien como tengo escrito, que es quedar S. A. muy buena y sin ningún impedimento ni sentimiento en el brazo, aunque el hueso se le ha quedado un poco [suelto]...».69 La mateixa protagonista de laccident confirma la bona evolució, malgrat la probable fractura o luxació: «Sólo digo que podéis estar sin cuidado de mi y porque estoy muy buena y el brazo casi tan recio como el otro».70
Tampoc Francesc de Borja es va lliurar dalguna ensopegada. Així, en un lloc tan poc propici als sobresalts com una església, li va caure una reixa damunt. Borja, aleshores comissari jesuïta, estava fent el camí de Sant Jaume, però, a causa dun atac de gota i la fatiga que arrossegava, va haver de quedar-se al col·legi de Villar uns quatre dies:
Y aunque después estuve sangrado, y fué casi milagro no morir de una caída que me hizo dar la rexa de nuestra iglesia, que se cayó sobre mí; con todo me hallo con mucha mejoría, aunque no libre de otros accidentes ordinarios, specialmente de la quebradura, que me trae fatigado, aunque consolado por quitarme la occasión de caminar.71
Encara que Borja no menciona el lloc de la quebradura, la probable fractura ocasionada per laccident li va obligar a aturar-se quan sembla que ja tornava cap a Oporto.
6.6 Malalties de la boca, orella i ulls
Hem trobat 29 textos que mencionaven alteracions de làrea bucofaríngia, de lorella o dels ulls. El grup, quantitativament modest, té la seua complexitat. Així, en 7 ocasions hi apareixen símptomes dentals, principalment caigudes o dolor dientes y muelas a tierra, caida de dientes, doliente de las muelas, etc. En un cas, la pèrdua dentària satribueix al clima «porque se le caen los dientes en Segovia [P. Santander] con el frio de la tierra, representa ser trocado con otro del Andalucía. Paréceme bien se tenga en cuenta con su salud...».72 També hi ha una descripció de molèsties per leixida de les dents: «La infanta anda un poco mal dispuesta de las muelas que le nacen, porque con nacerle tarde danle mucha pena, mas Dios sea loado no tiene calentura».73 Les angines, i pot ser la faringitis angina, esquimancia, apretamiento de garganta hi estan presents, així com un episodi depistaxi a la qual satribueixen efectes positius: «porque la duquesa [Francesca de Castre-Pinós] duerme mejor de lo que solía y con avelle acudido sangre por las narices, la cabeza está más en sí de lo que estaba...».74
Les alteracions de lorella, com les de la vista, poden tenir caràcter limitant, especialment quan són de certa importància. En el cas de lorella, de vegades es podien compensar, com intentava Francesc de Borja amb un instrument auxiliar: «Hecho esto, ha querido y mandado que yo la oya en confessión; y aunque he menester la caña a ratos para oyr, como S. Sría, no me he podido escusar...».75 La necessitat intermitent de la pròtesi auditiva fa pensar en una hipoacúsia transitòria. Pot ser que Borja presentara una sordesa moderada momentàniament agreujada per alguna incidència afegida (refredat, otitis, tap de cera, etc.). La canya referida devia ser un tub (vegetal, ossi o metàl·lic) que amplificava el so, utilitat coneguda des de lantiguitat. Curiosament, fou un jesuïta, Atanasi Kircher, qui va dissenyar el primer «telescopi» auditiu o tub acústic al segle XVII.76A les centúries següents, es va difondre lús de les conegudes trompetes en forma dembut.
En altres casos, la pèrdua daudició era una barrera tan important que podia impedir una meta desitjada, com les missions:
El padre don Diego [Diego de Guzmán] aunque tiene la misma voluntad con que de aquí partió de servir a Dios NS en las Indias, todavía falta por experiencia algunos estorbos y especialmente el de su sordez que le impide el aprender nueva lengua y por consiguiente en lo oir confesiones y enseñar la doctrina cristiana.77
Les 11 referències a malalties oculars formen el segment més nombrós del grup. La terminologia va des de la simptomatologia dolorosa o inflamatòria mal de los ojos, ojo hinchado als defectes visuals vista corta, mal de la vista, falto de vista o de significat dubtós: reuma a los ojos. En ocasions, es difícil determinar el tipus de malaltia ocular: «La duquesa [Francesca de Castre-Pinós] no podrá escrivir con éste, porque trae un ojo hinchado, aunque de lo demás está mejor...».78 Un ull inflat podia correspondre a tantes i diverses causes que fa impossible qualsevol aproximació etiològica. En altres casos, el problema se centra en la disminució o la pèrdua de la visió. Com el de lorella, el defecte visual representava un seriós entrebanc per a la tasca qüotidiana: «Circa Antonio Casario ci avisano di Macerata che per la curta vista viene a non tener troppo authoritá con li scholari suoi...».79 És evident que el jesuïta no podia continuar dedicant-se a la docència. La ceguetat podia sumar-se i afegir dramatisme a les dificultats econòmiques: «El ha entendido [maestro Ávila] que Marina de Ávila, su madre, está en la villa de Barahona, tierra del duque de Medinaceli, ciega y pobre».80 No apareix cap referència a lús de lents per corregir defectes visuals, encara que al segle XVI les ulleres ja eren utilitzades en cercles socials alts.81
6.7 Malalts del cor o de lànima?
Encara que les referències al cor són contínues en els textos revisats, resulta difícil detectar les malalties pròpiament cardiològiques atesa lambivalència del llenguatge del segle XVI, encara vigent a lactualitat, que identifica cor i ànima en una mateixa localització. El pensament aristotèlic seria una de les arrels profundes daquesta concepció. El galenisme ubicava lànima racional al cervell, però el cor continuava essent el suport de lànima irascible i, per tant, de les virtuts corresponents, ira, audàcia, esperança, amb les seues oponents, temor i desesperació.
Quan Francesc de Borja es queixa, entre altres coses, de congojas de coraçón,82 no estem segurs si realment es tracta dalgun símptoma cardíac o dun estat anímic depressiu consegüent a les malalties que en aquell moment tenia. També resulta complexa la interpretació dels problemes de cor dels col·legials de València referits pel visitador jesuïta: «de los pocos nuevos que aquí hay, están no sé quantos tocados de mal de coraçón, y todos a una mano tan flacos, que se les pareçe andar en disposición de enfermar». Això li contava el P. Gil González Dávila a Borja, queixant-se del col·legi que, al seu parer, no era un lloc tan sa com caldria. Al final de la carta, insisteix: «aquí hay mucha gente muy menuda y de poca edad; y cierto, estos mochachos apruevan tan mal, y son tan costosos, y al cabo y a la postre dan en un disparate, si no se han quebrado antes la salud con mal de coraçón, etc.».83 Als diccionaris antics, el mal de corazón es defineix com un baf o flato que repercutiria sobre el cor, però també cal tenir en compte lassimilació a la gota coral, és a dir lepilèpsia.84 Tanmateix, no es probable que hi hagueren diversos col·legials epilèptics al mateix temps. Més compatible seria acceptar una tercera accepció del mal de cor, que equivaldria a mal damors, com apareix a la literatura del segle XVI.85 Mal damors o flatulències, patologia del cor o de lànima, allò ben cert és que els xicots, probablement adolescents, del col·legi de València no gaudien de molt bona salut per la primavera de 1567.