Llegamos a esta provinçia y villa de Oñate, donde al presente estamos bien de salud con el favor de nuestro Señor; pero después de llegados visitó al Padre provinçial [Araoz] la divina majestad con un dolor de costado, del qual le convaleçió, y está al presente bueno. Ha hecho en esta villa algunos sermones con gran mejoría del pecho y mucha mayor de los oyentes.27
El pare Antonio Araoz va poder superar la malaltia, però en altres casos podia tenir una evolució fatal: «que nuestro Señor nos ha querido mortificar llevándose para sí al señor Juan de Vega, la bíspera de santo Thomé a la una. Estuve siempre con él hasta que espiró, [...] Fue un dolor de costado agudo que le ahogó más en breve y sin pensar de lo que se entendió».28 Juan de Vega, president del Consell de Castella, fou assistit per Francesc de Borja en els darrers moments. Suposem que un procés pulmonar greu va ser la causa de la mort, si el dolor de costado agudo era un diagnòstic correcte per part dels metges que el degueren atendre.
Finalment, el mateix cos de Francesc de Borja ens subministra unes dades certes de patologia pulmonar severa. Mort el tercer prepòsit general, es va procedir al seu embalsamament. Juan de Polanco conta que el pulmó estava todo stragado i que va eixir «gran copia de sanie de entre el cóncavo del pecho y costillas».29 Es tractava, per tant, duna col·lecció purulenta, probablement situada a lespai pleural, que, com veurem més avant, pogué determinar la seua mort.30
Hi ha una febre hèctica o hètica que, per a Galè, no sols seria una conseqüència de la cronificació daltres febres, sinó una malaltia en si mateixa, que indica una desorganització dels sòlids corporals (Moreno Rodríguez, 1985-86). Sovint, als diccionaris, els mots hèctic i tísic són considerats sinònims.31 Però, malgrat un cert solapament dels dos adjectius, no semblen originalment superposables, atés que la tisi estaria més relacionada amb els pulmons i lhèctica o hectiquesa no necessàriament, encara que tant una com laltra tindrien un caràcter consumptiu. Aquestes dificultats en ladscripció del concepte ens han portat a separar de la resta les tres referències trobades. En un primer text, apareix algú que pateix la malaltia: «Pide el P. Francisco de la Torre que el collegio de Trigueros pague al de Marc[h]ena los gastos que ha hecho con un hermano ético que allí les embiaron a sanar...».32 Borja li escriu al provincial dAndalusia una carta en la qual es preocupa molt per la salut dels col·legis jesuïtes. Les altres dues al·lusions al procés patològic tenen més caràcter dadvertència preventiva. Així, Polanco li trasllada a Borja la preocupació del pare Jeroni Domènech respecte als col·legials de Gandia: «algunos mancebos veía andar flacos y con duda de hacerse héticos...».33 El pare Domènech proposava instal·lar un lloc de recreació per restaurar la salut dels xicots malaltissos. També Borja es preocupava dun jesuïta amb mala salut: «Ci avisano anche del pericolo di diventar ethico di Mtro. Jacobo Burdensio; et per essere anche lui molto buona cosa, desidero si tenga conto con sua sanità; et se giudicassino li medici che li convenessi uscir fuora di Ciamberì...».34 La insinuació de Borja sobre leixida de Chambéry del P. Burdensio i la recomanació datendre lopinió dels metges mostra clarament el temor a la malaltia. La mala fama que arrossegava lhèctica i la tisi, probablement venia dantic. Ja ho deia Jaume Roig, en boca de labadessa que adoctrinava una dona perquè simulara malaltia: «de tisiquea o hetiquea por mostraràs...».35
6.3 La digestió i els seus òrgans
Per a la fisiopatologia galènica, lestómac és lòrgan receptor dels aliments on es realitzaria la primera cocció. El quilo resultant seria recollit pel fetge que, en una segona cocció, elaboraria la sang venosa, el principal dels quatre humors (García Ballester, 1972). Als textos mèdics antics, la malaltia digestiva té un protagonisme important, de forma que el mateix Galè li dedica diversos capítols a la seua obra De locis affectis.36 Els dolors digestius representen el 5,5% del total de les manifestacions clíniques específiques trobades als MB. De 42 citacions, 18 corresponen al tracte alt, 16 a patologia de presumpte origen intestinal, 5 al fetge o a la melsa i 3 a símptomes digestius generals, que no permeten una adscripció funcional o morfològica. A més a més, lestómac, amb 20 mencions, és lòrgan intern que més apareix als documents. El bloc digestiu suposa, per tant, un capítol rellevant comparable al de les malalties respiratòries o neurològiques.37 Revisarem alguns exemples on lestómac és lòrgan protagonista.
El 1542, Francesca de Castre Pinós, li escriu al seu germà: «Porque Castillo ha dicho que el estómago de vuestra merced anda con algunos reumas lleva este acemilero esas conservas que el duque, nuestro señor, había dado».38 El fet que lestómac del vescomte dÉvol tinguera algunos reumas no deu sorprendre si recordem que, en aquella època, el concepte de reuma era el dun humor mòrbid que fluïa, causant malalties en diferents parts del cos.39 El germà de la duquessa de Gandia presentava unes molèsties atribuïdes a lestómac, sense que el text ens permeta anar més enllà duna simptomatologia probablement relacionada amb labdomen superior. Per tal dalleugerir el malestar, se li enviaven conservas, preparats botànics que el pacient havia de seleccionar segons els resultats.
Quasi trenta anys després, un jesuïta destinat a Flandes informava a Francesc de Borja de la seua falta de salut: «Porque la flaqueza de mi estómago es grande, y la humidad y frialdad suya me offende y impide mucho. Ha sido siempre consejo de todos los médicos que he consultado, que son cinco o seys, que esta tierra me es muy contraria...».40 Crida latenció que el pare Diego de Acosta consultara diversos metges, així com el consens sobre la mala influència daquell clima. La línia de pensament era la de lambientalisme hipocràtic.41 La terminologia reflecteix clarament els dualismes esmentats, propis del galenisme. El paràgraf, segurament inspirat en lopinió dels metges, argumenta que el clima de Flandes, humit i fred, no seria bo per a la humitat i fredor de lestómac del jesuïta allí destinat.
En ocasions, el problema de la digestió era simplement la manca de menjar. Aquesta sembla la situació duns jesuïtes que, el 1570, acomplien la seua missió americana:
El S.or Pedro Meléndez, governador y adelantado de la Florida, hizo grande instancia por llevar muchos Padres de la Compañía a aquellas partes, offreciendo que su stada sería muy útil. Ahora se entiende que ni es útil, por[que] ningún fructo se puede hazer en aquellos indios; ni conviente, porque la vida que pasan es trabajosísima, stando sparcidos cada uno por su parte entre indios gentiles, sin esperança de convertirlos por la barbarie y rudeça de aquella nación. Danles de ración a cada uno media libra de maíz, sin otra ninguna cosa; de que parte son muertos, y parte tienen tan gastados los estómagos, siendo personas delicadas y criadas en estudios, que, si duran mucho tiempo en aquello, se acabarán como los otros.42
Francesc de Borja, aleshores general de la Companyia temia, amb raó, per la tropa, segons li contava al pare Luis de Mendoza.43 Els indis de La Florida no eren precisament pacífics i la disciplina militar afectava els missioners, els estómacs dels quals sofrien el racionament alimentari. En aquelles condicions, es comprén que tingueren gastados los estómagos, expressió que intenta reflectir el dèficit nutritiu i lacció nociva duns aliments als quals no estaven acostumats. Per altra banda, es possible que el confinament obligatori en el fort al qual estaven sotmesos els jesuïtes, acabara també afectant els seus estómacs.44
Determinats textos suggereixen clarament lorigen digestiu de la malaltia, malgrat labsència de paraules clau. És el cas dun esdeveniment brusc, succeït el 1534 a un familiar de Francesc de Borja:
El señor don Enrique de Rojas estuvo la semana pasada tan malo que pensamos que moriría sin duda ninguna, según tuvo la enfermedad súbita y peligrosa, porque estando un día después de comer sano comenzó a echar cuajarones de sangre por la boca en tanta cantidad que en aquella tarde y en la noche echó más de ciento veinte onzas de sangre de una vena que se le estancó.45
Borja, aleshores al servei de lemperadriu Isabel, és lautor de la carta.46 Tenia 24 anys i, sense dubte, es va impressionar per lespectacularitat del quadre hemorràgic que, a més a més, afectava una persona pròxima, circumstàncies que poden explicar lexageració del càlcul. Les 120 onces suposen quasi tres litres i mig, pèrdua hemàtica difícilment compatible amb la vida en un episodi agut, com fou el cas.47 Don Enrique va sobreviure a lhemorràgia, que concorda amb un origen digestiu alt, encara que la procedència exacta i la patologia causal siga difícil daclarir. La «vena que se le estancó», hipòtesi segurament emesa per algun metge de la cort, suggereix una participació vascular en la fisiopatologia de lhemorràgia, cosa coneguda des de lèpoca clàssica. De fet, Galè (2002) ja parlava dels «vòmits de sang procedent dels vasos de lesòfag», indicant que «de vegades, sense causa externa es produeixen ruptures de vasos per plètora de sang». Lafirmació del gran metge grec evoca fortament la ruptura de varius esofàgiques, però és dubtós que en aquella època existira el concepte tal com hui lentenem. Més fàcil és que els anatomistes del segle XVI deixaren constància daquesta anomalia.48 En qualsevol cas, lhemorràgia soferta pel familiar de Borja pogué ser originada per distintes patologies greus del tracte digestiu superior, inclosa la ruptura de varius. Tingué alguna cosa a veure aquest episodi amb la mort dEnric de Sandoval i Rojas un any desprès? És possible, però tampoc hi ha suficients dades per assegurar-ho.
La simptomatologia intestinal està ben representada en els documents MB. Vegem-ne un exemple contingut a la carta que el duc de Villahermosa escrigué a Francesc de Borja: «porque lo impidió mi salud el ir antes, con haver estado de unas cámaras de sangre al postrer punto, después de haver recaído veinte vezes en la corte...».49 Les cámaras de sangre que va patir el duc es poden interpretar com una hemorràgia digestiva baixa, atés que cámaras, en el context referit equivaldria a deposicions.50 El quadre degué ser important, si considerem que el va portar al postrer punto, és a dir, prop de la mort, després de diverses recaigudes. Independentment de la causa de les diarrees sanguinolentes, podem afirmar que el procés que patí el noble aragonés no fou mortal. Martí dAragó va viure encara 16 anys, va morir el 1581, als 55 anys.
Finalment, remarquem una referència al fetge, en una carta duna de les filles de Francesc de Borja a son pare: «El marqués [Àlvar de Borja] sanó con el contento, que havía más de cuarenta días que estava con calentura y mal de pechos, que es lo que de ordinario le fatiga, y sobrevínole dolor en el ygado agudísimo. Temimos no se le yciese postema en él, que era cosa muy peligrosa».51 Quina patologia podria haver-hi darrere del dolor en el ygado agudísimo? Còlic hepàtic? Pneumònia complicada? Àlvar de Borja tenia, aleshores, uns 34 anys. Estava molt content, perquè acabava de ser pare. Hui es consideraria jove, però al segle XVI era un home de mitjana edat. Actualment, la patologia biliar és poc freqüent per al sexe maculi en aqueixa edat. També ho era aleshores? La por al «postema» probablement procedia de lopinió mèdica que avisava duna eventual complicació inflamatòria o purulenta.52
6.4 Gota, reuma i ciàtica
El dolor no traumàtic en extremitats i articulacions és una manifestació patològica freqüent, coneguda des de lantiguitat. Es tracta duna malaltia propícia per a la paleopatologia, atesa la llarga duració de lesquelet humà i el caràcter de les alteracions sovint relacionables amb malalties que hui anomenem de base osteoarticular. La paraula gota deriva del llatí gutta i fou utilitzada a partir del segle X, designant la malaltia causada sobre les articulacions per un humor viciat que flueix «gota a gota». El terme podagra és molt més antic encara, aparegué en textos del segle v aC. El mot ve del grec podos (peu) i agreos (agarrar, atacar), i indica la predilecció per les articulacions dels peus. En textos hipocràtics és diferenciava la poagre de lartritis, assimilant-se la primera al que després sha conegut com a gota.
Durant el Renaixement, per reuma sentenia un humor mòrbid que fluïa i causava malalties en diferents parts del cos. Així, Sigismund Albicus descrivia el reuma com «la mare de les malalties» (Iglesias-Gamarra, 2006).53 El fet que aquestes afeccions sacompanyen sovint de fenòmens inflamatoris visibles i tangibles, contribueix a facilitar la seua identificació pels metges de totes les èpoques.
Hem inclòs també en aquest grup la ciàtica. El terme sciatica deriva del grec ischios (maluc), era utilitzat per Hipòcrates i entès com a dolor en la pelvis i cama (Pearce, 2007). Tant el terme ciàtica o sciática com poagre i gota eren corrents al segle XVI. Així ho confirma lobra dAlonso Chirino que, amb el seu interés divulgador, comenta: «De la podagra que llamamos gota o de la ciática que es dolor en el anca».54 També Luis Lobera de Ávila parla de la gota arthetica sciatica, com una de les quatre malalties cortesanes.55
Un total de 61 paràgrafs contenien alguna expressió o descripció enquadrable en aquest grup. La data aproximada de les crisis de gota, reuma o altres episodis dolorosos afins, recollida en 29 ocasions, ens ha permès estudiar la freqüència estacional. La figura 1.7 mostra una clara acumulació a lhivern/primavera i un marcat descens estiuenc, la qual cosa concorda amb el pensament clàssic, encara vigent, de la influència climàtica i estacional en els processos reumàtics (Arber, 1994; Queiroga de Figueiredo, 2011; Yaron, 2011; Brennan, 2012).
La gota fou el diagnòstic més freqüent, amb 40 referències i en diferents graus (grave, muy recia). En ocasions, es relataven situacions invalidants (gimiendo y sin poder levantar los brazos), com també evolucions positives cap a la milloria o recuperació (mejor, levantado, libre de la gota). De vegades, lafectació era dubtosa, com en el cas de Joan de Borja: «Bien es que vuestra merced sepa que tengo un dolor en el pie izquierdo de un golpe que me dí agora un año que no me puedo valer algunos días. Dicen que es gota, si viene flaqueza, creo, lo que será de lágrimas».56 Els qui sí que patien clarament de gota eren el fill i el net del duc Joan. Francesc de Borja testimonia diverses vegades la malaltia i Carles de Borja la va sofrir greument, com conta el canonge de Gandia: «Hallé a S. Sría. Ilma. [el duc Carles] achacoso de la gotta, que le atormenta y [le] tiene medio tullido».57 Tant va afectar aquesta malaltia al V duc que, durant una crisi, hagué de ser transportat amb una cadira per rebre Felip II.58 Es podria parlar duna causa genètica en la família Borja de Gandia? Ho desconeixem, però seria un factor afegit a lalimentació i a lestil de vida que, ben segur, hi jugaren un paper fonamental.