La reflexió sobre la manca de llibertat per al paper que la vida li havia reservat, i que potser laclaparava, sembla sincera. Carles de Borja havia heretat un gran ducat, resultat final duna estratègia, que venia de lluny, per tal daconseguir un important territori que monopolitzara el conreu del sucre a la Safor, amb la riquesa que això comportava. La maniobra havia començat amb el seu avantpassat Roderic de Borja, esdevingut papa Alexandre VI, que va comprar al fill el ducat de Gandia. Instal·lats els Borja als seus estats, havien anat adquirint una sèrie de petits senyorius que annexionaven al nucli inicial. Finalment, el matrimoni amb Magdalena Centelles, ormejat per Francesc de Borja, acabaria tancant el cercle per la probabilitat, com així va ser, dincorporar el suculent comtat dOliva, feu dels Centelles.108 Carles de Borja, però, no sassemblava al pare ni a lavi, dues personalitats que, més enllà de les seues febleses, havien demostrat una fortalesa de caràcter singular. Potser això pesava també excessivament sobre un duc desbordat pels deutes i plets, que es van aguditzar a la mort del darrer comte dOliva i el conseqüent litigi amb altres hereus: «pero sea él [Dios] alabado por darme a bever hieles para mí tan amargas como pleytos, y que se hayan guardado para mi tiempo, siendo la cosa del mundo que yo más aborrezco; y véome con tantos, que se puede creher bien seguramente que se ha de acabar mi vida primero que ellos».109
Aquesta carta de Carles a son pare fou contestada ràpidament. Lambaixador espanyol a Roma havia tramés la notícia de la mort del comte dOliva i Francesc es va esforçar per animar el seu fill, intentant convèncer-lo de les bondats dels objectius i de la importància dassumir les seues responsabilitats:
Días a que no estoi para tomar pluma en mano, y vos también havéys sido visitado del Señor con vuestras acostumbradas enfermedades: bien es que nos aprovechemos ambos destas misericordias. [...] El señor embaxador me ha dicho hoy el fallescimiento del señor conde de Oliva, aunque hauría ya más de quinze días que por acá se sonava, y yo tenía ya dicho missa por su alma: plega al Señor haya usado de su misericordia con él. Bién creo que os dexará acá algunos trabajos de pleitos. ¿Quién se escapará dellos en esta vida? [...] no os congoxéis con los successos de los pleitos, y con las occasiones que suelen traer de fastidios y enfadam[i]entos: «sufficit diei malitia sua», y bastan vuestras enfermedades y las melanconías que causan, sin las otras que cada día se offresçen; que yo miedo he que no se os pegue algo del humor que las quartanas, con ocho meses de enfermedad, me han dexado; que os certifico que, si no fuese por la gracia del Señor, por la qual buelve el hombre sobre sí, y considerando sus beneficios queda consolado, tratando juntamente del propio conocimiento, del qual nasce el alegria y gozo spiritual, viendo quán differente somos tratados del Señor de lo que merescemos, que si esto no fuesse ¡ay de los malencónicos! [...] A mi Sra. en Xpo. la duquesa quisiera escrivir; mas como conosco su virtud, creo que havrá tomado este negocio con la xpiana. prudencia que suele...110
El jesuïta seguia encoratjant el seu fill i posava com a exemple les malalties pròpies, que arrosegava des de feia huit mesos. Per superar les adversitats, calia cercar la gràcia de Déu i el coneixement propi per trobar lalegria i el gaudi espiritual. Malgrat els consells paternals, Carles de Borja tenia els seus arguments i el seu caràcter. El temps li donà la raó respecte als plets. El litigi pel comtat dOliva duraria molts anys, més que la seua vida. Precisament lorigen daquest contenciós ens porta a una altra malaltia mental, la del difunt comte Centelles.
Després de faltar Pere Gilabert de Centelles, el seu darrer testament sembla que no anava en la direcció que convenia al matrimoni ducal: «Quanto a lo de Oliva, se declaró en favor del duque, mi señor, que se podian tomar testigos para provar cómo el conde estava loco quando hizo el testamento...».111 Això informava el canonge de Gandia a Francesc de Borja. Encara que largument de la follia de Pere Centelles era interessat, sembla que manejava raó. La demència del darrer comte dOliva era ben coneguda i justifica, en part, la facilitat en trobar testimonis, com comentava Villalón a la mateixa carta: «ya han jurado entre criados viejos y hombres de Oliva y Pego, Gandía y Valencia çerca de ochenta testigos».112
Més conegut encara, per la rellevància del personatge, era el trastorn mental de Joana la Boja. Felip II envià Francesc de Borja perque intentara controlar el comportament poc edificant de la seua àvia. Era lògic, atés que Francesc, de jove, havia estat ja al servei de la reina de Castella i, posteriorment, lhavia visitada. Comissari jesuïta per a Espanya i Portugal, en aquell moment, Borja es trobà amb un panorama desolador. La reina Joana no volia saber res de misses ni capellans i estava obsessionada per manies persecutòries respecte a las dueñas. Francesc informa detalladament de la situació, donant la seua opinió clara: «paresce que [e]n la enfermedad que S. A. tiene de la flaqueza del juicio se pueden poner pocos remedios, por estar ya tan arraigada esta dispusitión...».113 Al seu parer, les al·lucinacions de la reina «según se puede juzgar, son illusiones o visiones malignas...».114 Després de proposar una sèrie de mesures, algunes de les quals van donar resultat, torna a emetre la seua valoració sobre les dèries de Joana: «y es ser esto ymaginaciones y flaqueza de cabeça, todo lo qual procede de la raiz principal de la enfermedad, que ha tantos años que S. A. tiene».115 La malaltia mental era ja crònica i el seu remei molt difícil, per no dir impossible: «solo el Señor, en cuya mano están todos los que biben, es poderoso para remediar esta enfermedad, la qual está de manera arraigada...».116 Borja, però, no va parlar en cap moment de possessió diabòlica ni de causes sobrenaturals: flaqueza del juicio i flaqueza de cabeça eren causes naturals, no feia falta cap exorcista.
Hi ha més casos de malalties mentals en la correspondència MB, com el de Vincenzo Malherba, jesuïta que hauria agredit el provincial de Sicília Paulo Achiles que va restar il·lès. Atés «che il suo principal deffetto è mancamento di cervello...»,117 Francesc de Borja, ja general de la Companyia, intercedeix per lagressor: «ci è parso che V. R. debbia parlar alla Ecc.za del vicerè, dizendo come lintetione sua non è stata far vendeta alcuna, ma di aiutar quel povero huomo...».118 Fins i tot caldria intercedir per ell si la pena proposada fora massa dura.
Un altre cas sense implicacions violentes és contat pel secretari Polanco al rector de Barcelona: «La historia suya [padre Juan Catelano] es que el buen hombre salió de su seso estando en el colegio de Macerata y Loreto y airose lo mejor que se pudo en manera que tornó medianamente en su mano perfectamente».119 Sembla que la follia del jesuïta va ser transitòria i es de suposar que el fet dairejar-lo, sentit literal a banda, suposaria lexempció de la seua tasca habitual, cosa que sembla que va donar lefecte esperat. El jesuïta va demanar permís per acabar la convalescència a la seua terra.
6.10 Lesions externes conegudes i alguna malaltia emergent
Sis notícies aparegudes als textos MB representen lesions de la pell o xacres amb manifestacions fonamentalment cutànies. Hi són les malalties eruptives infantils, com la pigota dels fills de Borja: «hacía tres días que tomó calentura a don Juan y a don Álvaro y a Dorotea, y ya estan los tres con viruelas, y la marquesa no dexa de tener el cuidado que vuestra señoría puede pensar».120 Els xiquets malalts tenien aleshores entre 2 i 7 anys. Cert temps després, els fills del duc Joan, germans de pare de Francesc, també dedats semblants, anaven passant-se la pallola uns als altres:
Sis notícies aparegudes als textos MB representen lesions de la pell o xacres amb manifestacions fonamentalment cutànies. Hi són les malalties eruptives infantils, com la pigota dels fills de Borja: «hacía tres días que tomó calentura a don Juan y a don Álvaro y a Dorotea, y ya estan los tres con viruelas, y la marquesa no dexa de tener el cuidado que vuestra señoría puede pensar».120 Els xiquets malalts tenien aleshores entre 2 i 7 anys. Cert temps després, els fills del duc Joan, germans de pare de Francesc, també dedats semblants, anaven passant-se la pallola uns als altres:
Doña Leonor y doña Ana con los otros sus hermanos han estado estos días de sarampión, que no ha ayudado poco para que fuese mayor el trabajo que se siente del mal de su madre. Ya, bendito Dios, están todos buenos, sino doña Margarita, que ha sido la postrera y está agora en lo lleno.121
Per la seua banda, Carles de Borja relata una lesió externa que va afectar el seu cunyat i veí, el comte dOliva. La malaltia tingué una evolució fatal: «Yo vine aquí un día después del fallecimiento del conde de Oliva mi hermano, a quien se llevó nuestro Señor el día de su santa cruz, no haviendo sido vista la indispusiçión de que murió hasta el postrero puncto, que fue una a[pos]temaçión en la punta de una nalga».122 Lapostemaçión degué ser prou important per atribuir-hi la mort del comte. Pere Gilabert de Centelles va sofrir un procés infecciós local, molt probablement un abscés (Devesa, 2014a). A primera vista resulta difícil creure que una afectació així li costara la vida, però cal considerar que actualment un focus purulent, no diagnosticat a temps ni drenat, pot presentar complicacions locals i generals, malgrat larsenal terapèutic disponible. En èpoques preantibiòtiques, la mala evolució daquestes lesions devia ser molt més freqüent. Fou lapostema la causa inicial de la mort del darrer comte dOliva? Pogué influir la bogeria del Centelles en un hipotètic retard diagnòstic? Hi havia alguna altra malaltia de base o concomitant? Lamentablement no tenim dades que ens confirmen aquests supòsits.
La lepra o mal de Sant Llàtzer era una malaltia que estava en regressió al segle XVI, però en trobem encara un testimoni directe de Borja que informa sobre una obra benèfica a Portugal, duta a terme per Juana Serrana, una anterior dama de lemperadriu Isabel que ell coneixia del temps de la cort: «Ha hecho en esta cibdad otra obra pía muy accepta a N. S., que es ayudar a una pobre casa donde se acogían los pobres tocados del mal que dizen de san Lázaro, de manera que se mantienen ya en ella doze leprosos».123 La caritativa senyora estava ajudant al manteniment dun llatzeret que allotjava dotze portadors de la pesta bíblica.
Hi havia, però, altres epidèmies percebudes com a noves. Vejam un curiós exemple contat per Borja durant la seua època de virrei. El lloctinent hagué dempresonar el baró de la Roca per desacatament a lautoritat. El noble català, després de maleir públicament lAudiència, havia continuat demostrant la seua insubordinació amb una tirallonga dinsults a la reialesa i al mateix Borja:
porque diciéndome valenciano, no pienso que me hizo agravio; mas lo peor es que dixo, que con las provissiones de S.M. se limpiaría el salvo onor [...] Yo en sabiendo la cosa cómo havía pasado, embié luego a mossén Albanell, y dentro de XXIIII horas me lo truxeron presso; púsele en la cárcel con cadena i grillos, para castigarle como loco, pues locamente havía hablado; y por mucho que me rogaron diputados, conselleres y caballeros, nunca quise quitarle los yerros, aunque dizen que no se suelen poner a caballeros, puesto que no tienen constitución sobre ello. Después se los quité, informado de su enfermedad, porque con ellos se le acrecentarían las llagas y dolores que tiene del mal françés.124
Borja estimava el seu origen i no es va sentir insultat pel qualificatiu de «valencià» llançat pel baró.125 Després de deixar clar qui manava, va llevar els ferros al presoner que patia del «mal françés». Així, el lloctinent no sols feia una acció caritativa i preventiva de nafres i dolors, sinó que recuperava la legalitat, atés que posar grills a un noble anava contra els usatges, segons ell mateix reconeixia.
Ens interessa, però, la malaltia del baró de la Roca. El mal francés, o morbus gallicus, era tota una novetat clínica durant el Renaixement. Des de la seua aparició, a la darrera dècada del segle XV, nombroses obres mèdiques sen van ocupar de la descripció, origen i tractament. De 1546 a 1548, apareixien els primers escrits dautors, com lalemany Grünpeck, litalià Leoniceno i els espanyols Torrella i Villalobos. Gaspar Torrella va imprimir el seu Tractatus cum consiliis contra pudendagram seu morbum gallicum el 1547, dedicat al jove cardenal Cèsar Borja, la malaltia del qual seria una de les cinc històries clíniques incloses al final del llibre.126 Durant tot el segle XVI continuen apareixent obres que tracten sobre la particular pestilència. Paracels sen ocupa, Giovanni da Vigo li dedica especial interés i per a Luis Lobera de Ávila és una de les malalties cortesanes. Serà, però, Girolamo Fracastoro lautor que bateja definitivament com a sífilis un procés que destacava per les seues lesions externes. Linsigne veronès publica el 1530 el seu tractat: Syphilis, sive morbus gallicus. Lobra és un poema llatí dalt valor literari, en el qual es conta lorigen de la malaltia i sen proposen remeis. Fins i tot es basteix la seua mitologia: el pastor Syphilo havia desviat cap al rei Alcitoo el culte degut al Sol; així caigué, sobre Syphilo i els altres infidels, la maleïda pesta; però la nimfa Amèrica va fer brostar de terra larbre benèfic que la curaria. Si la malaltia era o no de procedència americana serà una llarga polèmica que anirà més enllà del segle XVI, amb discussions tan fortes i llargues que encara cuegen.127 El contacte sexual com a antecedent del contagi, fou observat des del principi, com posa de manifest la denominació de «lues venèria» atorgada per autors francesos. Villalobos ironitzarà sobre la forçada castedat de la por, mentre lautoritat sanitària establirà vigilàncies als bordells (Paniagua, 1973).128 Tenia la sífilis, en aquella centúria, les connotacions negatives que després va adquirir? Lacceptació del baró de la Roca, per part de Borja, no sembla corroborar-ho:
Tengo sacada una esperiencia en esto de las voluntades, y es, que los cavalleros que he tenido presos, después que estoy en Cataluña, son agora los que más voluntad me muestran, como son don Bernat Albert, y mossén San Climente, y otros; y el varón de la Roca, que no le conoscía, después que le tuve preso por lo que V. S. sabe, ha venido muchas vezes a mi casa y ha sido mi combidado y lo es siempre quél quiere.129
El secretari de lemperador, Cobos, havia instat Francesc de Borja a guanyar-se les voluntats dels nobles catalans. Controlar les bandositats era complicat i no sols es podia aconseguir amb repressió, calia també ma esquerra. La contestació de Borja ens permet conéixer que el baró de la Roca, després de lepisodi dempresonament i malgrat el mal francés, va freqüentar la casa del lloctinent, el tarannà acollidor del qual també compta, és clar.
6.11 La sang i el fluix
Alguns dels textos estudiats tracten sobre la sang, acompanyant o no el fluix. El mateix Francesc de Borja contava, el 1557, que havia patit una malaltia de fluxo de sangre que li obligava a reposar per ordre mèdica.130 Estimava que havia perdut unes quatre lliures de sang.131 Dos mesos després, continuava presentant símptomes: «Yo ando como suelo, y siempre el fluxo de la sangre acude algo más excesivo de lo [que] para la salud parece convenir...».132 La descripció concorda amb una hemorràgia intermitent, probablement per via anal. Seria allò que hui anomenaríem rectorràgia. En cap moment es parla de cámaras, la qual cosa ens fa suposar que no hi havia diarrea. Aquell episodi es va superar i Borja encara va viure 15 anys, cosa que descarta un procés especialment greu o irreversible. Unes hemorroides podrien explicar el quadre, encara que caben altres possibilitats etiològiques. Més confusa encara és la descripció dels símptomes que patia el rector del col·legi de Barcelona: «voy también al hospital, aunque mi poca salud anda ya para no dejarme trabajar según me fatiga la sangre en estos tiempos».133 Estava cansat perquè perdia sang, o perquè lin sobrava? Tenia aprensió per la sang dels malalts hospitalitzats? Pot ser que el pare Ayala es trobara simplement fatigat per mala salut. No resulta fàcil esbrinar-ho sense més informació. Qui sí que patia un excés de sang era un altre jesuïta: «Por estar sangrado dos vezes, aunque no de calentura, sino de demasía de sangre, que por esta tierra crece, [pongo fin a la presente]...».134 Resulta interessant el fet datribuir lexcés de sang al lloc (Sevilla) i també la prescripció de les sagnies que no es manaven per febre, com era més usual, sinó per massa sang, una indicació que encara està vigent en lactualitat en certes malalties.135