Alguns dels textos estudiats tracten sobre la sang, acompanyant o no el fluix. El mateix Francesc de Borja contava, el 1557, que havia patit una malaltia de fluxo de sangre que li obligava a reposar per ordre mèdica.130 Estimava que havia perdut unes quatre lliures de sang.131 Dos mesos després, continuava presentant símptomes: «Yo ando como suelo, y siempre el fluxo de la sangre acude algo más excesivo de lo [que] para la salud parece convenir...».132 La descripció concorda amb una hemorràgia intermitent, probablement per via anal. Seria allò que hui anomenaríem rectorràgia. En cap moment es parla de cámaras, la qual cosa ens fa suposar que no hi havia diarrea. Aquell episodi es va superar i Borja encara va viure 15 anys, cosa que descarta un procés especialment greu o irreversible. Unes hemorroides podrien explicar el quadre, encara que caben altres possibilitats etiològiques. Més confusa encara és la descripció dels símptomes que patia el rector del col·legi de Barcelona: «voy también al hospital, aunque mi poca salud anda ya para no dejarme trabajar según me fatiga la sangre en estos tiempos».133 Estava cansat perquè perdia sang, o perquè lin sobrava? Tenia aprensió per la sang dels malalts hospitalitzats? Pot ser que el pare Ayala es trobara simplement fatigat per mala salut. No resulta fàcil esbrinar-ho sense més informació. Qui sí que patia un excés de sang era un altre jesuïta: «Por estar sangrado dos vezes, aunque no de calentura, sino de demasía de sangre, que por esta tierra crece, [pongo fin a la presente]...».134 Resulta interessant el fet datribuir lexcés de sang al lloc (Sevilla) i també la prescripció de les sagnies que no es manaven per febre, com era més usual, sinó per massa sang, una indicació que encara està vigent en lactualitat en certes malalties.135
6.12 Mals de pedra, orina i ronyó
Els patiments urològics solen aparéixer en les obres mèdiques i quirúrgiques renaixentistes. El saber anatòmic va propiciar avanços en el coneixement i tractament daquestes malalties i, fins i tot, laparició dobres especialitzades. El burgalès Francisco Díaz publicava el 1588 una obra que es considera el punt de partida de la urologia moderna.136
Les malalties o símptomes de tipus urològic estan presents en 13 ocasions. Hi figuren tant les molèsties urinàries (trabajo, escozimiento, ardor de urina) com la patologia més clarament vinculada al còlic de ronyó: dolores de hijada y de arenas, achaques de piedra y de urina, etc. El mateix Francesc de Borja es queixava dalgunes molesties: «antes que aquí llegasse, me sobreviniesse con las demás viejas una nueva enfermedad en la vía de la urina, que siempre que la havía de hazer, sentía notable dolor y escozimiento».137 Els símptomes de Borja correspondrien a disúria, terme que també es coneixia al segle XVI, encara que, potser, en un significat més restrictiu.138 Uns anys després, contaria els dolors dun altre jesuïta que probablement patia dalguna cosa més que un còlic renal: «Al P. Tablares [Pedro de Tablares] tengo en cama, y fatigado a ratos con calenturas y otros achaques de piedra y urina. Témese de su salud».139
Respecte a la hijada o dolor de hijada sols apareix una volta, fora de la patologia urològica exclusiva: «martirio de la hijada y del estómago».140 En les altres ocasions, el concepte va lligat més clarament a la litiasi renal, com en el cas del rector del col·legi de Madrid, Pedro Saavedra: «aunque nos han seguido trabajos de enfermedades, y yo he andado siempre cayendo y levantando de mi hijada y riñón y piedra, al presente estoy mejor, y sólo un hermano tengo enfermo».141 També Martí dAragó, després duna llarga malaltia amb diarrees, contava altres símptomes: «y en la convalescencia haver tenido muchos dolores de hijada y de arenas».142 Lepisodi del comte aragonés apunta a la patologia urinària, i podria correspondre a allò que hui coneixem com a còlics nefrítics.143
6.13 De la fisiologia a la patologia: embaràs i part
Lembaràs i el part, encara que són fenòmens fisiològics i naturals, tenen el seu perill per a mares i fills. Si això és cert ara, al segle XVI ho era molt més. A falta destadístiques, la mortalitat postpart devia ser elevada, com també la del fetus i del nadó. Lassistència obstètrica estava en mans de dones semiprofessionals: comares i llevadores eren expertes en lassistència. Els metges i les institucions intentaven millorar la formació daquest grup sanitari. Així, entre les finalitats de la Pragmática de 1477 que regulava el Protomedicato, figurava la dexaminar també les comares. Tret dItàlia, laccés de les dones a la universitat, i per tant a la medicina, estava pràcticament barrat a tot Europa des de feia segles, de forma que les publicacions sobre lembaràs i el part eren signades per homes. Una excepció fou la de Trotula, una dona procedent de lescola de Salern i autora de Passionibus Mulierum, llibre difós entre els segles XII i XV, que circulava durant el XVI com una obra clàssica.144 Per altra banda, el mallorquí Damià Carbó publicava el 1541 un llibre amb aquesta intenció: «es nuestro propósito tractar del oficio de la comadre y todo lo que fuere necesario para semejante exercicio...».145 Els coneixements anatòmics havien millorat, com ho demostra la descripció de laparell genital femení i del fetus publicada per Valverde de Amusco. Nombrosos metges socupen de lembaràs y del part, entre els quals destaquen els tractats de Luis Mercado, De Mullierum affectionibus (1579), i de Núñez de Oria (Coria), Libro del parto humano (1580). Els metges sols atenien excepcionalment les embarassades i parteres, però lassistència dels cirurgians al part distòcic anava obrint-se pas (González Navarro, 2006: 107-157).
Com era desperar, les notícies sobre embarassos i parts sovintegen en la documentació revisada, comptabilitzant un total de 44, que correspon a un 5,78% de les manifestacions específiques. La terminologia és la pròpia de lèpoca: preñada, preñado, preñez, alumbramiento, parto, parido, etc. En nombroses ocasions, es fa saber la novetat de la gestació, la bona marxa de lembaràs o el part feliç; en altres, hi ha alguna incidència superada, com en el naixement de Francesc de Borja. El duc Joan li ho conta al seu sogre: «Que Nuestro Señor, por su misericordia, ha alumbrado a mi Señora la duquesa con un hijo y servidor de vuestra merced, la cual, gloria de Dios, está buena aunque el parto ha tenido algo fuerte».146 No es corrent trobar la preocupació de lembarassada mateixa, com en el cas de lesposa de Francesc de Borja: «le suplico que a todos nos encomiende a Dios y también mi alumbramiento, que será en este mes y en este lugar sola...».147 Elionor de Castro es queixava de soledat, atés que Francesc havia marxat a lencontre de Carles V per ajudar a la campanya de Provença.148
De vegades, lembaràs era dubtós, com en el cas de lesposa de Felip II, Isabel de Valois: «La rreyna anda con poca salud y con muchos desmayos aunque dizen que está cierto preñada».149 En aquest cas però, els esdeveniments es van precipitar i, una setmana després, el pare Saavedra informava Borja:
De vegades, lembaràs era dubtós, com en el cas de lesposa de Felip II, Isabel de Valois: «La rreyna anda con poca salud y con muchos desmayos aunque dizen que está cierto preñada».149 En aquest cas però, els esdeveniments es van precipitar i, una setmana després, el pare Saavedra informava Borja:
El domingo passado, me mandó abisar Dn. Luis, limosnero mayor de S. M., que la reyna estaba muy mala, y dixéssemos todas las missas por ella: que le habían dado el santísimo sacramento. Y estando el mismo domingo predicando el P. Ramírez, me binieron a dezir que había parido, y que estaba mejor la reyna [...] Y luego que acabó la missa, me embió a dezir el limosnero que era fallescida; y así fallesció, téngala el Señor en su gloria, el mismo domingo que digo. Hasta el día que fallesció, no se dixo en la corte que estaba mala, ni lo sabíamos, aunque ella andaba indispuesta y entre los médicos gran disensión, que unos dezían que estaba prennada, y otros que no, sino que tenía otras enfermedades. Llegó aquel día, dende el sábado antes, a mostrar mucha enfermedad. Diéronle una purga rezia, y con ella echó la criatura muerta y a la una, después de medio día, fallesció, diziendo cosas marabillosas con un crucifixo en las manos...150
Els fets van demostrar dramàticament que, malgrat lassistència mèdica privilegiada de la cort, Isabel de Valois no havia estat diagnosticada correctament del seu embaràs. Al marge de la probable patologia associada, lerror mèdic va ser monumental. La reina moria el 3 doctubre de 1568, després de parir una xiqueta de cinc mesos que va durar unes hores.151
Més confús encara fou el cas del possible embaràs de la segona esposa del duc Joan de Borja. Cap a finals de lestiu del 1542, la duquessa començà a trobar-se malament. Arrossegava unes febres tan llargues que a Saragossa va arribar el rumor de la seua mort. El duc desmentia el succeït i anunciava, el 17 de setembre, que la convalescència de Francesca «no podrà ser breve por estar preñada».152 A principis de novembre, Joan de Borja continuava informant el seu cunyat sobre la milloria de la germana: «Espero en ella [la misericordia de Dios] que, pues nos ha sacado de la mayor afrenta, no nos desamparará en esta hasta el parto, aunque es larga la carrera, porque será por todo diciembre o los primeros de enero».153 A la carta següent corrobora que la duquessa estava embarassada, i atribueix a una epistaxi la minva en les cabòries de la seua esposa: «y con havelle acudido sangre por las narices, la cabeza está más en sí de lo que estaba y como todo ha de terminar con el parto, si Dios quisiere».154 El dia de Nadal, el duc confirma que la salut de lesposa seguia recuperant-se.155 El 9 de gener següent, Joan de Borja mor. No hi ha constància del naixement de cap fill de la duquessa en les dates previstes per al part, atés que el darrer va ser Tomàs, nat en 1541. Tampoc tenim notícies dun fill mort al nàixer, però no sempre hi ha dades documentals en aquests casos. Fora un embaràs real o infeccions febrils, o les dues coses alhora, el ben cert és que la condició física de la duquessa va ser suficientment ferma per a superar la pròpia malaltia i el trasbals de la mort del marit, al qual va sobreviure 33 anys (Devesa, 2011).
Un cas més clar va ser el dElionor de Castro, esposa de Francesc de Borja: «Y crea V. S. que para estorvar mi yda, ni hará el caso estar la marquesa mal parida de un hijo y en la cama...».156 Considerant que el darrer fill conegut fou Alfons [Alonso], nat el 1539, cal pensar que el mal part dElionor de Castro correspondria a un avortament o fetus mort, encara que no tinguem constància escrita daquest fet.157
6.14 Altres malalties de les dones
Hem trobat una referència a patologia mamària, contada per Joana, filla de Francesc de Borja:
A onze deste, a las onze de la noche, fue Dios servido de alunbrar a la marquesa y darle una hija, con que estamos muy contentos, aunque no han faltado travajos con haverle acudido a la marquesa grandes calenturas y a avrírsele un pecho; y así queda harto fatigada, aunque lo pasa con gran paciencia. La niña está vuena. Llámase Tomasa, por una devoción que la marquesa tiene con este glorioso santo.158
La mare de la criatura era Elvira Enríquez de Almansa i Borja, la qual, segons el text, va tenir una ferida, clavill o quebrassa del mugró, cosa prou freqüent en els primers moments de la lactància. Aquesta seria la patologia més compatible amb lexpressió «avrírsele un pecho», sense descartar del tot una altra possibilitat, com una mastitis oberta. Tanmateix, en el darrer cas es possible que hom haguera parlat dun apostema.
Per una altra banda, cal citar una expressió de patologia probablement ginecològica. Ho relata Joan de Borja en una carta al seu cunyat. El duc sexcusava de no haver atés un negoci destratègies matrimonials per la malaltia duna dona pròxima: «También ha acaescido en estos días que doña Beatriz Maza ha adolecido y ha llegado a punto de morir de la flujada y aún no está sin mucho peligro según dicen en esta hora...».159 El flux o flujada podria ser hemorràgic o pertànyer a qualsevol evacuació de superfluïtats, inclosa també la menstruació (DETEMA). Entre distintes eventualitats, en aquest cas és lògic pensar en una hemorràgia vaginal, fora menstrual o no.
7. LA VIOLÈNCIA CONTRA LA SALUT
Malgrat lobvietat, cal recordar que la violència genera malaltia i mort. Les guerres, la delinqüència i les agressions individuals són una constant històrica i continuen essent una xacra difícil derradicar. El segle XVI no nestava exempt.
Les disputes territorials, dinàstiques i de religió enfrontaven el món cristià fent dEuropa un escenari de batalles acarnissades. Lamenaça turca i barbaresca era quotidiana al Mediterrani i la força militar otomana es feia present de tant en tant. Els exèrcits creixien i les armes de foc augmentaven els morts i ferits, amb lesions més destructives. Fora dels grans enfrontaments, làmbit hispànic gaudia duna pau aparent, sota la qual emergia ara i adés una violència de baixa intensitat. Les revolucions dels agermanats i comuners, les habituals bandositats feudals, el bandolerisme a Catalunya o les revoltes morisques dAndalusia i del Regne de València, alteraven sovint la normalitat, deteriorant la salut individual i col·lectiva. La repressió violenta dun poder reial, cada volta més fort, i duna autoritat religiosa, cada cop més intransigent, completaven el quadre.160
Tot aquest ambient, encara que de forma irregular i no proporcional als fets, té el seu reflex als documents MB. Hem comptabilitzat un total de 203 comentaris sobre accions violentes, la qual cosa suposa al voltant de la quarta part (26,67%) de totes les al·lusions a malalties o alteracions específiques de la salut. Vora la meitat (103) eren casos de delinqüents presos per la justícia, captius de corsaris i altres privacions de llibertat. En 62 ocasions es tractava de notícies sobre individus pendents de càstig, sentència o interrogatori. En 29 casos hi ha un relat concret de ferides o maltractament físic, i en 9, diferents càstigs, no mortals, per part de la Inquisició (sambenito, presó, desterrament, etc.). Cal remarcar també que, de les 317 referències a la mort de persones, 71 (22,39%) eren per causa violenta per delinqüència o repressió institucional, civil o religiosa.