Aplegats a aquest punt, voldria tornar al que deia al principi. Seria absurd ocultar que els objectius del present treball es troben en total oposició a les visions sacralitzadores explícites o no de la conquesta i el naixement del regne de València. Sempre he pensat en la conveniència defectuar un exercici molt senzill i saludable: la comparació honesta i desapassionada de lexpansió catalana amb la castellanoespanyola. Si admetem, per exemple, que les instàncies oficials manipulen i idealitzen lactuació dels conqueridors espanyols envers els indis dAmèrica i que parlar ací d«encontre de cultures» no és més que un eufemisme ocultador del genocidi, no veig motiu per a despullar de revestiments idealitzadors les accions i les motivacions dels conqueridors catalans i aragonesos del segle XIII. Afirmar que la nostra societat medieval fou més «tolerant» que altres no té cap sentit ni justificació, més enllà de lautocomplaença. Si la colonització del regne de València va tenir unes especificitats que la distingeixen de la coetània ocupació castellana de la vall del Guadalquivir, hem dexplicar-les des de posicions racionals, fonamentades en una anàlisi rigorosa dels fets, i no limitar-nos a creure en la innata bona disposició dels nostres avantpassats (i, implícitament, en la mala dels altres). Tampoc no hem doblidar que en el mateix àmbit de lexpansió catalana conviuen el cas valencià i el mallorquí, on la destrucció de la societat andalusina fou molt més expeditiva i brutal.
Contra el que, potser, algú voldrà creure, no pretenc, de cap manera, concebre lestudi de la conquesta i la colonització com una condemna moral, ni molt menys com un acte de contricció. De fet, un problema moral del segle XIII no minteressa en absolut. Però la comprensió de la imparable dinàmica expansiva i acumuladora encetada pel sistema feudal és condició absolutament necessària per a explicar el seu producte final: el domini dOccident i lactual condemna del Tercer Món a la misèria més espantosa, a la degradació ambiental, a les convulsions desesperades i les migracions massives que tot just comencen ara i, sens dubte, marcaran els temps propers. Tot això va tenir uns inicis precisos i va créixer mitjançant un procés que pot i ha de ser resseguit i establert acuradament. Si no volem deixar tot el camp obert a les justificacions irracionals daquesta realitat i a les seues previsibles conseqüències, explicar açò des del rigor de la recerca històrica és una exigència de futur.
[1] Estic referint-me als llibres del justícia dAlcoi (un de 1263-64) i Cocentaina (set de 1269-95). Són els exemplars valencians més antics, per davant dels sis llibres de la ciutat de València (1279-99) i del conservat a Sogorb (1286). En aquest treball sols tindré en compte la documentació anterior a 1277. Tot i que cite directament els originals, el lector ja pot disposar de les primeres edicions: la de R. Bañó (1996) i la parcial de J. J. Ponsoda (1996: 47-155).
[2] «Progressivement, cependant, laxe de ma recherche sest déplacé vers la compréhension des structures socio-politiques de la région valencienne à lépoque musulmane... La principale raison de ce déplacement dintérêt reside dans la pauvreté de nos connaissances sur cette société musulmane andalouse...» (Guichard 1990-91, I: 7).
[3] «The European Christians who sailed to the coasts of the Americas, Asia and Africa in the fifteenth and sixteenth centuries came from a society that was already a colonizing society. Europe, the initiator of one of the worlds major processes of conquest, colonization and cultural transformation, was also the product of one».
[4] La ressenya de Wickham (1994) de la important obra de Bartlett (1994) parteix, precisament, de la coincidència de les celebracions de 1992: Colón i Maastricht. El text és molt clar: «the separate Maastricht and Columbus debates here merge into one, for both have common roots in the central Middle Ages, when the polities of Latin Christendom were beginning to define themselves as Europe, a Europe moreover already keenly and rapaciously expansionist».
[5] Una crítica recent i rigorosa a la pretesa «superioritat» racional, institucional i tècnica de lOccident preindustrial la devem a Jack Goody (1996).
[6] Evidentment, no vull dir que tots els que utilitzen la paraula «repoblació» jo també ho he fet sovint participen daquestes idees. Simplement plantege la necessitat duna revisió crítica daquest terme i la conveniència de substituir-lo, com ja sha fet, sols en certa mesura i encara amb fortes resistències, amb el de «reconquesta».
[7] Trobem ací una significativa coincidència amb els trets que R. S. Epstein (1992) ha considerat com a característics del regne de Sicília, un altre país mediterrani dorigen colonial.