Dacord amb les consideracions anteriors, lobjectiu primari daquest llibre rau a descriure les condicions en què es verifica la colonització feudal del regne de València durant el període anterior a laixecament indígena de 1276-1277 i en especial referència a la frontera meridional, és a dir, la zona on es constitueix, precisament, el nucli principal de la resistència a causa de la forta permanència de la població i de lordre social andalusí. Un coneixement més precís daquesta etapa decisiva pot permetre lobtenció dexplicacions satisfactòries de lesclafit insurreccional amb què culmina linici del procés colonitzador. Més enllà, però, hi ha un altre objectiu de major contingut teòric, al meu parer. Es tracta didentificar, amb la major concreció possible, els mecanismes darticulació del cos social indígena en el sistema feudal implantat arran de la conquesta i la colonització. Pense que és de la màxima importància conèixer la solució daquest problema en cada un dels fronts de lexpansió europea, per tal de determinar amb claredat les especificitats del feudalisme respecte a les societats sotmeses i, sobretot, esbrinar el perquè de la major potència dels seus ressorts expansius.
Els objectius esmentats especialment el darrer reclamen superar, en la mesura dels meus mitjans, les deficiències de la informació documental disponible per a lèpoca. Unes deficiències que no solament comporten limitacions per a les possibilitats defectuar quantificacions fiables i rellevants especialment a partir de les fonts fiscals, sinó que també manifesten enutjoses ambigüitats i llacunes sobre la matèria primera de lanàlisi, que són els fets. A hores dara encara és necessària una acurada determinació prèvia del curs dels esdeveniments quan parlem del segle xiii, si és així que volem explotar la documentació de forma adequada. Evidentment, aquesta exigència distrau una part important dels esforços, esmerçats en relectures successives i comprovacions de tota mena, sense cap garantia dencert absolut. El pes de la tasca crítica porta aparellats paranys i perills, fonamentalment la temptació fetitxista de no apartar-se de la glossa constant del document.La conquesta i les seues conseqüències han estat i continuen representant a hores dara un argument central en la producció historiogràfica referida a les terres valencianes, mentre que, alhora, mantenen un fort interès extra-acadèmic com a «tema viu» i, més clarament, com a eina política (Viciano 1995). Ara bé, malgrat la innegable abundància de publicacions i dautors interessats, i deixant ara de banda la forta desigualtat qualitativa, la gran qüestió de la permanència del camperolat andalusí al nou regne no ha estat tractada de forma expressa ni, lògicament, explicada. Una de les causes daquest fet no la principal, certament rau en lelecció de les informacions: cròniques, pergamins eclesiàstics i, sobretot, els documents de ladministració reial: el Repartiment objecte, molt de temps, duna utilització abusiva i acrítica i els registres de la cancelleria. En el cas dels registres, es tracta, fonamentalment, de la gestió dels castells, les batllies, els monopolis i les rendes reials, algunes donacions dheretats, cartes de poblament i disposicions de tipus general. Açò ha afavorit una determinada percepció historiogràfica: recaptació de taxes, nomenament dalcaids i batlles, assignacions de rendes... Tot sobre un fons destranya «normalitat». Sí, cal admetre que en última instància el discurs depèn de les estratègies i jerarquies analítiques adoptades per lhistoriador, però també és cert que una documentació menystinguda fins a dates recents, com és la de les corts judicials locals, ha permès obrir una porta al món, insospitadament complex, dels primers centres colonitzadors; la «normalitat» sha enfonsat davant la tensió de les relacions socials i el domini sobre els vençuts.[1]
El veritable fons de laixecament andalusí de 1276 pot començar a entendres ara. Abans no ha estat per a la historiografia més que un brot de violència incomprensiblement sobtat. Ningú no nha parlat mai de forma específica, més enllà devasives referències als impulsos religiosos i patriòtics: la resistència armada andalusina no encaixa bé dins el quadre de benestar i prosperitat propiciat per les «condicions liberals i generoses» de lexistència dels indígenes al primerenc regne de València (Burns 1990-91).
Lobstinació empirista no sol deixar de tenir efectes contraris als formalment desitjats. Al capdavall, labsència duna reflexió teòrica sols deixa lloc a lidealisme i confereix al zel religiós de la «croada» la qualitat de motor de la conquesta. De forma explícita o implícita, aquesta ha estat lúnica explicació acceptada fins els anys vuitanta. Si tenim en compte aquest context historiogràfic, no pot resultar-nos estranya la falta duna valoració adequada de lobra de Pierre Guichard. Des de les primeres publicacions, el treball de lhistoriador francès sobre la societat del Sharq al-Andalus i la colonització cristiana ha estat sotmès a una acollida freda i, sovint, a una crítica obertament hostil, incapaç, però, de generar un veritable debat o doferir un esquema alternatiu. En un llibre recent, Thomas F. Glick (1996: xvii), autor inicialment crític amb el treball de Guichard, fa balanç dels avenços produïts en els darrers vint anys de recerca al si dels estudis sobre al-Andalus i la seua conquesta, i ho exposa daquesta manera: «Critiques of it [obra de Guichard] have been scatter-shot, have not undermined its coherence, and offer no alternative explanation that can be supported by the evidence». No cal detallar ara lacceptació de què han gaudit durant algun temps les diverses «impugnacions» de Guichard sostingudes sobre bases argumentals mínimes, a banda destranyes a tota consideració de la lògica i la coherència imprescindibles per a la reconstrucció del passat. La naturalesa dels procediments de treball propis del medievalisme «tradicional» no és aliena a la creació i el reconeixement acadèmic de tals miratges.
Ni tan sols des de lestricta perspectiva duna història «documentalista», que ja comporta, de bon començament, limitacions i distorsions en la percepció de la realitat (Barceló 1988: 73-87), és suficient el fet de conèixer bé els textos. Cal, si més no, una adequada contextualització física o geogràfica de les dades, a més dexplorar les possibilitats de sotmetre-les a mesurament, tot i que ens hàgem de conformar amb càlculs dabast local. No sempre, en efecte, podem disposar de dades seriables, però de vegades el material proporcionat pels mateixos registres de cancelleria, sotmès a alguns recomptes i operacions aritmètiques, ofereix informacions força significatives: R. Soto (1992) ja ho ha demostrat en els seus estudis sobre la colonització de lilla de Mallorca, a partir de la utilització dels registres de lescrivania de cartes reials.
El present llibre naix amb la ja assenyalada limitació «documentalista»: no he tingut ocasió dincorporar gaires informacions dorigen arqueològic. La recerca sobre el registre material encara no ha assolit un cos suficient per a lobjecte daquest treball. No obstant això, vull destacar que, des de lestricta evidència textual, també és perfectament factible la construcció dun discurs alternatiu al conjunt didees que, sobre la formació del regne colonial de València, avui són correntment acceptades.
La copiosa obra de Robert I. Burns representa lexpressió més acabada i de més qualitat del discurs que anomene idealista. Constitueix, per tant, un referent que hem de tenir molt en compte. Lhistoriador nord-americà ha produït una obra ambiciosa, on ha presentat una enorme quantitat de dades organitzades i tractades amb cura derudit. Ho ha fet, a més, mitjançant una prosa atractiva i suggeridora. Però el contingut no va molt més enllà dun fresc impressionista al voltant de la «croada» i del seu «esperit universal» que, segons ell, va condicionar laventura militar, la immigració cristiana qualificada de «defensiva» i «fins i tot la mateixa ànima dels pobladors en llur actuació envers els mudèjars» (Burns 1990-91, II: 193-199).
El present llibre naix amb la ja assenyalada limitació «documentalista»: no he tingut ocasió dincorporar gaires informacions dorigen arqueològic. La recerca sobre el registre material encara no ha assolit un cos suficient per a lobjecte daquest treball. No obstant això, vull destacar que, des de lestricta evidència textual, també és perfectament factible la construcció dun discurs alternatiu al conjunt didees que, sobre la formació del regne colonial de València, avui són correntment acceptades.
La copiosa obra de Robert I. Burns representa lexpressió més acabada i de més qualitat del discurs que anomene idealista. Constitueix, per tant, un referent que hem de tenir molt en compte. Lhistoriador nord-americà ha produït una obra ambiciosa, on ha presentat una enorme quantitat de dades organitzades i tractades amb cura derudit. Ho ha fet, a més, mitjançant una prosa atractiva i suggeridora. Però el contingut no va molt més enllà dun fresc impressionista al voltant de la «croada» i del seu «esperit universal» que, segons ell, va condicionar laventura militar, la immigració cristiana qualificada de «defensiva» i «fins i tot la mateixa ànima dels pobladors en llur actuació envers els mudèjars» (Burns 1990-91, II: 193-199).
Valore lesforç daquest autor en la mesura que em sembla just, especialment lestímul de la seua obra i la informació que aporta. Ara bé, tan cert com que resulta útil i convenient rescatar tot el que té Burns daprofitable que no és poc i sotmetre-ho a una recomposició crítica, ho és el deute específic de la meua recerca respecte a lobra de Pierre Guichard. De fet, aquest treball seria inconcebible sense les explicacions que lhistoriador francès va elaborar en el seu moment sobre la colonització del regne de València: el punt de partida de les reflexions que ací tracte de desenvolupar no és un altre que les qüestions plantejades per Guichard al text de Nuestra Historia (1980a), així com de la posterior Histoire des espagnols (1985) i, darrerament, Les musulmans de Valence... (1990-91): una tesi on lanàlisi de «les modalitats de la implantació cristiana i les seues conseqüències» devia ocupar el lloc central abans que lautor ben justificadament desplaçara el seu interès prioritari vers la societat andalusina.[2]Pretenc, en la mesura de les meues possibilitats, prolongar les anàlisis de Guichard i explorar els camps oberts, alleugerit del llast dels problemes que ja han estat resolts per aquest historiador.
* * *
Lhoritzó que orienta el present treball, amb les seues limitacions i probables deficiències, és el de la identificació dels ressorts expansius específics del feudalisme; aquells, en definitiva, que han produït lhegemonia occidental, sostinguda en larticulació i el control dallò que ha estat anomenat una «economia-món» (Wallerstein 1979). Robert Bartlett, en un llibre fonamental que observaré com a referència constant ha vist molt clarament levidència de la ferma continuïtat que uneix la colonització medieval dels països islàmics, cèltics, bàltics, grecs i eslaus amb larribada dels europeus a les costes dAmèrica, lÀfrica i lÀsia en els segles XV i XVI.[3](Bartlett 1994: 313-314). Considere indispensable, per això i abans que res, qüestionar dentrada les teleologies ja denunciades per Chris Wickham (1994).[4]En primer lloc la més ingènua i retòrica, referida a l«identitat europea»; en segon, la més insidiosa i elaborada, referida a la «creativitat» o la «capacitat creativa» tinguda com a immanent als pobles occidentals, en la qual sinscriu la tesi desenvolupada per M. Mann sobre el leading edge del poder, és a dir, leficiència dels aparells coercitius o «estatals» gradualment configurats a lEuropa cristiana.[5]Tot açò exigeix assumir la necessitat de bastir una conceptualització i un discurs homogeneïtzadors en relació amb les manifestacions de tots els altres fronts de lexpansió feudal. És clar que ningú no ha utilitzat mai, que jo sàpiga, un terme equivalent a «repoblació» per qualificar lassentament també en el segle XIII dels camperols anglesos a Irlanda, o el dels alemanys a lest de lElba; i, daltra banda, per què sempra «repoblació» quan es parla de la immigració hispànica a les zones conquerides a al-Andalus i no, posem per cas, amb referència a Canàries o Amèrica? Resulta obvi que «repoblació» no és més que un calc de «reconquesta» i que porta aparellat el mateix contingut ideològic daquest darrer terme: la pretesa recuperació dHispània i la restauració dun ens nacional preexistent.[6]Si la poc recomanable expressió alemanya Drang nach Osten implica, igualment que «reconquesta», la realització nacional dun destí manifest, no és millor «repoblació» que Ostsiedlung. Lafany de singularització, daïllament dels casos, no permet entendre el problema i, sobre això, emprar el concepte dimmigració colonial (com un dels components del procés de colonització) no sols constitueix una mesura dasèpsia intel·lectual, sinó que ajuda, també, a unificar lanàlisi de lexpansió feudal (i encara postfeudal) per a derivar-ne principis dabast general.
La necessitat de depurar les nocions de lanàlisi històrica és una exigència de rigor indefugible en tot cas, però especialment sentida en la recerca pròpia dels anomenats medievalistes (Guerreau 1984). Evidentment, la definició de les categories necessàries per a una completa reconstrucció abstracta del sistema feudal i la seua expansió, congruent amb levolució empíricament observable, no sols es troba encara lluny de ser assolida, sinó que no forma part dels grans programes de recerca en marxa, i ni tan sols hi ha una veritable preocupació general per a afrontar el problema.
Lestat de coses assenyalat no mha dispensat, sinó al contrari, de tenir una mínima cura dels principals conceptes que faig servir en aquest treball. Mhe limitat i no sé si sempre ho he aconseguit a observar criteris de claredat i globalitat, defugint tant la buidor o lambigüitat manifesta (convivència, cultura, ètnia, interacció, prosperitat, simbiosi, tolerància, transició, etc...) com les singularitzacions locals o improcedents («repobladors» en compte dimmigrants o colons; «mudèjars» en compte dindígenes, musulmans o andalusins; «croada» o «reconquesta» en compte de conquesta). Crec que totes aquestes expressions contribueixen, en major o menor mesura, a bloquejar la possibilitat danàlisis racionals. He procurat, doncs, observar un ús coherent dels principals conceptes del meu raonament (conquesta, colonització, migració, assimilació, segregació, resistència, renda, tribut), precisant els continguts en els casos oportuns, inclosos els poc usuals en les recerques medievalistes com ara la noció de «reserva indígena». En definitiva, lorientació conceptual ha obeït, essencialment, a lexigència de participar dun llenguatge i dun conjunt de nocions adients per a lanàlisi integrada de les colonitzacions feudals europees, des de la qual ha de ser considerada la del Sharq al-Andalus. Respecte a això he dassenyalar la importància determinant que ha tingut el conjunt de lobra de Miquel Barceló en la meua formació, i no sols per la lucidesa, excepcionalment penetrant, de les seues anàlisis, ni per limprescindible arsenal conceptual que ens ha fornit tant per a lestudi dal-Andalus com per al del sistema feudal sinó també i sobretot perquè representa una exigència constant de netejar el llenguatge i de formalitzar conceptualment els resultats de la recerca, si pretenem que aquesta siga rigorosa, intel·ligible i útil.