La tercera fa referència a les veus dels protagonistes, les quals, com és habitual en els treballs etnogràfics, apareixen molt sovint en el llibre, especialment les de les dones i els homes que vaig entrevistar al llarg del treball de camp. En el text, les paraules daquests apareixen escrites en el mateix idioma i respectant les variants col·loquials, ortodoxes o no en què es va desenvolupar lentrevista, és a dir, en valencià o en castellà.
Per finalitzar, només em queda presentar el pla del llibre, el conjunt del qual es mou al voltant de leix que representa el compromís daquella gent que durant el franquisme i la primera dècada de la democràcia va militar en lMC, un compromís i una participació que amb notables mutacions organitzatives i ideològiques sallarga fins al present. A la manera dels cercles concèntrics que dibuixa una pedra quan es llança amb força a laigua, dun abast cada vegada més gran, el seu contingut camina en un sentit que va des del que és més ample i general a allò que té un caràcter personal i aparentment intransferible. Aquest moviment organitza les dues parts diferenciades de què consta el llibre: la primera està marcada per la mirada grupal i la diacronia; la segona per les experiències vitals contades en primera persona duna dona i dun home que entregaren bona part de la seua vida, si no tota, a un ideal i a una organització. Les dues seccions es completen recíprocament i estreta: la primera aborda en capítols separats diversos processos i aspectes que són crucials per copsar adequadament les vides dels protagonistes que omplin la segona meitat del llibre; al seu torn, les històries de les seues vides ens permeten entendre de manera més sentida i completa el contingut i labast de la militància més esquerrana i radical.
Així, el primer capítol recupera parcialment la memòria perduda de lesquerra revolucionària, de la qual es presenten successivament tres visions complementàries: els orígens, ideari i trets constitutius de lextrema esquerra europea; les especificitats i avatars del procés evolutiu dels seus homòlegs espanyols al llarg dun període que, si més no, abasta des dels anys seixanta del segle passat fins als inicis de lactual; finalment, la lent antropològica es desplaça per enfocar un dels protagonistes daquest estudi, lMC, que es distingeix de la resta de partits radicals per la seua perllongada pervivència.
El segon capítol analitza lespecificitat dalgunes de les formacions territorials en què es va dissoldre lMC entre els anys vuitanta i noranta del segle passat, en què és possible distingir fins tres trajectòries distintes: partidista, civicoassociativa i ONG, respectivament representades per tres organitzacions territorials molt diferents que, igual que el misteri de la santíssima trinitat, en són en el fons una. La primera es desenvolupa a Euskadi (lEMK i la seua successora Zutik); la segona, al País Valencià (Revolta); i la tercera, a Andalusia (Acción Alternativa i la seua successora Acción en Red). Sota aquests contextos i rumbs tan diferents batega tanmateix un estil i una moral comunes a partir de les quals els seus membres se situen en el món i actuen sobre ell.
Tancant la primera part del llibre, el tercer capítol exposa els desenvolupaments i trets del feminisme que comparteixen les dones i els homes del conjunt emecé des dels anys setanta. Es tracta dun feminisme singular que combina una praxi perseverant i un pensament potent, igual que són potents les dones que el lideren des de linici. En el passat partidista del grup, aquest feminisme ajudà a temperar un tarannà esquerp i dur; en el present, la seua vessant aplicada ha propiciat lentrada de gent jove a les organitzacions del tronc emecé, un saba renovada de la qual estaven molt mancats.
La segona meitat del llibre està íntegrament dedicada a presentar el relat de les històries de vida de Manuel i Cristina, dos membres de la valenciana organització de Revolta i, per tant, anteriorment, militants de lMC. Aquestes narracions, presidides per la veu dels actors i en les quals sha respectat les paraules originals, van precedides per un breu capítol, el quart, que emmarca comparativament aquestes dues històries de fort compromís militant, una part significativa i marcada de les quals va tenir lloc durant el franquisme i el període de transició democràtica. En les vides dels dos protagonistes apareixen impresos a petita escala, intransferible i personal, cadascun dels avatars i canvis del col·lectiu de què formen part. Llegint les paraules de Manuel podem experimentar el vertigen que suposà en un moment central de la seua vida el desclassament i lentrega total a «la causa», o el fet dassistir al procés de desballestament de lMCPV a les comarques del sud valencià. Per una altra banda, com ja he esmentat abans, els seus relats trauen a la llum, ressalten o fins i tot ens permeten acabar de lligar molts dels elements que sovint apareixen dispersos, o de vegades tan sols esbossats, en les anàlisis anteriors. Així, la narració de Cristina Piris, sindicalista del tèxtil i líder de lorganització valenciana, ens permet acabar dentendre de què estan fets els vímets que uneixen tant la gent de Revolta com la del conjunt emecé. Uns vímets que estan fets didees i de relacions i, en el seu cas, amb el feminisme i el nacionalisme amerant-ho tot. El que queda, al final del camí, és un petit grup de gent unida per amistat, per identitat ideològica i per un passat revolucionari i antifranquista.
A tot aquest grup de persones dedique el llibre. Sense la seua complicitat, interès i paciència, el desenvolupament daquest treball no haguera estat possible.
1 Nom que empre sovint per designar el bloc dorganitzacions territorials que integraren lMC en el passat i que ara continuen conformant una unitat particular.
2 La introducció en la recerca de lesquerra radical portuguesa va tenir una finalitat fonamentalment comparativa. Es tractava de trobar alguna formació portuguesa que, igual que lMC a Espanya, haguera perdurat mutant. Aquest és el cas de la Uniâo Democrática Popular (UDP), un partit de lextrema esquerra que després dun llarg període derosió i declivi, aconseguí conformar junt amb altres dues formacions radicals una coalició electoral anomenada Bloco de Esquerda, una organització que compta en lactualitat amb una estable i reeixida representació parlamentària.
3 Es tracta, con veurem més endavant, de les Jornadas de Página Abierta, rebatejades després com a Jornadas de Pensamiento Crítico.
4 Al llarg daquests vuit anys de treball de camp realitze un total de 29 entrevistes en profunditat (11 a València, 7 a Madrid, 9 a Euskadi i 2 a Sevilla), a les quals se sumen dos reculls biogràfics, les característiques dels quals comentaré en la segona part del llibre.
I. EL MOVIMENT COMUNISTA I LES TRANSFORMACIONS DE LEXTREMA ESQUERRA ESPANYOLA
A labril del 2005, amb una assistència de més de 700 persones, es va celebrar a la sala Riviera de Madrid una festa que va reunir antics militants del Partit del Treball dEspanya (PTE) i de la Jove Guàrdia Roja dEspanya (JGRE). Es complien trenta anys de laparició daquest partit encara que la seua existència com a PCE(i) es remunta més enrere i vint-i-cinc de la seua dissolució. Com a fruit de la trobada, un grup dexmilitants va fundar lAssociació per la Recuperació de la Memòria Històrica del Partit del Treball dEspanya i de la Jove Guàrdia Roja dEspanya, que aviat va posar en marxa la que és ara una ben informada web.1 Un triple objectiu guia aquesta organització sociocultural: recuperar la memòria històrica del desaparegut partit; reivindicar el seu paper en la lluita per la democràcia durant el franquisme i la transició democràtica espanyola; i mantenir en contacte lantiga militància. I encara se nafegeix un altre més que enllaça les aspiracions presents amb les que els van animar en el passat: «tenir un paper en les lluites presents i futures per lemancipació de la humanitat».2 Com va assenyalar una de les organitzadores de lesdeveniment esmentat, el que posà de manifest el retrobament dels antics militants és que aquests continuaven compartint a hores dara «moltes més coses de les es podien imaginar, a més de les expectatives vitals, el convenciment que, com aleshores, un altre món és possible».3 Convé precisar, a més, que els exmilitants del PTE ja shavien reunit amb anterioritat en altres ciutats espanyoles, encara que aquest va ser possiblement lacte més multitudinari i sonat de tots.
A Espanya, igual que en altres països europeus, les trobades fraternals dantics revolucionaris no representen un cas aïllat. A més de locasió esmentada, també tenim notícies que, per la mateixa època principis del 2005, es van celebrar fins a tres trobades de persones que en altre temps militaren en la Liga Comunista Revolucionaria (LCR), uns encontres que van aplegar més dun miler dextrotskistes a Bilbao, Barcelona i València. Tots són homes i dones que conserven actives en lactualitat les velles xarxes de militància i afecte, i que estan units a més per un important nexe de comunicació: el que representa la revista Viento Sur, fundada el 1991, poc abans de la dissolució definitiva del partit. Per citar un altre cas, aquesta vegada de lEuropa més pròxima, mencionaré els sopars que des de fa uns anys congreguen mensualment a Lisboa membres de lantic MRPP (Movimento para a Reorganizaçâo do Partido do Proletariado), una de les organitzacions maoistes de lextrema esquerra portuguesa que més van sobreeixir pel seu activisme i la seua capacitat dagitació entre els anys seixanta i setanta del segle passat (Cucó, 2007a).
Tampoc són nous els anhels que ara atrauen les antigues militàncies revolucionàries, on es barregen vells desitjos amb altres de signe novell. Així ocorre, per exemple, amb la mencionada associació dexmilitants del PTE, que pretén fomentar el desenvolupament duna ciutadania informada i participativa, i contribuir a lanàlisi de la situació actual per tal de «buscar un món just, lliure, igualitari, solidari i en pau, on els drets humans tinguen plena efectivitat i garantia». Un missatge semblant és el que difon Viento Sur, que es presenta a si mateixa com una revista política «compromesa amb la lluita contra el capitalisme», té com a referència «un marxisme obert i autocrític» i aspira a ser lloc de trobada dels diferents corrents de lesquerra alternativa, en especial aquells directament vinculats amb els moviments socials. Uns objectius comparables són els que animen les organitzacions hereves de lextint Moviment Comunista (MC), en les quals exerceixen una poderosa empremta les fortes xarxes personals que uneixen part de la vella militància i que estan animades com veurem més endavant per uns canals estables de comunicació i de trobada periòdica i per uns ideals que miren cap al futur.
Sigles com les del PTE, lLCR o lMC i moltes altres que avui ens semblen críptiques i obscures corresponen a partits polítics que, tret de comptades excepcions, han desaparegut fa temps de lescena política espanyola, deixant normalment una tènue empremta en la memòria històrica de la vida política. Tots semmarquen sota els conceptes desquerra revolucionària o extrema esquerra, termes que defineixen els grups polítics que, a més daltres trets que referiré més avant, es distingeixen per presentar una alternativa completa, tancada i global al model de societat dominant. Contrasten així amb els moviments alternatius sorgits a les darreries del segle passat en els quals freqüentment sintegren vells militants de lextinta extrema esquerra, la cosmovisió dels quals no contempla usualment loferta dalternatives globals.
Recuperar parcialment la memòria perduda de lesquerra revolucionària espanyola és un dels objectius centrals daquest capítol, que aspira a respondre interrogants sobre el seu origen, ideari i trets organitzatius, i sobre els avatars del seu procés evolutiu des de mitjan dels seixanta del segle passat fins a principis de lactual. Seguint el traçat expositiu que plantegen les preguntes plantejades, abordaré successivament dos espais analítics dordre distint. El primer pretén mostrar les arrels de lextrema esquerra europea i els seus principals trets constitutius, que atorguen un inequívoc aire de família a les diverses formacions revolucionàries. Sobre aquest rerefons comú es teixeixen les particularitats que distingeixen lesquerra radical espanyola, la caracterització i desenvolupaments de la qual saborden diacrònicament des dels anys de la seua eclosió fins als del seu declivi (entre mitjan dels seixanta i els vuitanta del passat segle respectivamente). En aquest ordre de coses, després de destacar lempremta exercida per la dictadura franquista, es presenten sintèticament els processos que envolten lascens de la democràcia parlamentària a Espanya i les conseqüències que això ocasiona a les formacions polítiques situades a lesquerra del PCE. A partir daquell moment, en lhoritzó daquests grups es perfilen clarament dos camins alternatius: el primer, majoritàriament seguit, els condueix a una extinció silenciosa i quasi vergonyant; el segon, prou menys transitat, té aparences de permanència i continuïtat. Diverses formacions van optar per continuar en actiu, encara que per a fer-ho triaran vies distintes: una els va portar a enrocar-se en la lluita armada, com és el cas del GRAPO o ETA; laltra ha suposat mantenir-se a costa de grans transformacions, tal com passa amb les organitzacions que avui en dia es reclamen hereves de lantic MC.
En la segona part del capítol prenc com a fil conductor la particular evolució de lesmentat partit. Una formació que he seleccionat per la seua llarga pervivència, i que es distingeix sobretot per un tret essencial: haver persistit mutant al llarg de cinquanta anys. La mutació ha tingut lloc a tots els nivells: en els objectius i la concepció del partit, en la ideologia, la praxi i lestructura organitzativa. Per a fer comprensible aquesta transformació presentaré les característiques i fites més rellevants de cadascuna de les quatre etapes per les que ha travessat lMC.4 La primera (1966-1977), de formació i creixement, es troba fortament marcada pel franquisme, la clandestinitat i lexili. La segona és una fase de consolidació i declivi que sobri amb la legalització com a partit (1978) i es tanca a mitjan dels anys vuitanta amb la celebració del referèndum de lOTAN (1986). La tercera transcorre entre 1987 i 1994, i és fonamentalment un període de exploració i tanteig, però també de crisi, marcat per dues fites successives: la fusió de lMC amb lLCR i la ulterior ruptura entre ambdues formacions, que desapareixen definitivament com a tals. La quarta i darrera etapa (1994-2008) es distingeix per la laboriosa construcció duna estructura que connecta les organitzacions hereves de lantic MC i per la preparació paral·lela del traspàs generacional dun llegat acumulat durant dècades. Una important qüestió subjau en tot aquest llarg i intens procés evolutiu: la qüestió nacional i els nacionalismes perifèrics a Espanya, que afecta temes tan essencials com la forma que adopta lestructura de lorganització o el grau de centralització/ descentralització dels òrgans directius.
LEXTREMA ESQUERRA EUROPEA: ORÍGENS I TRETS
Abans de començar crec necessari precisar alguns dels conceptes que defineixen, o millor dit, definiren en el passat, el tipus dorganització que ens ocupa. Es tracta dels termes esquerra radical i esquerra revolucionària, conceptes que solen emprar-se sovint com a sinònims. No obstant això, el primer mostra un caràcter més general i incloent, integra per tant el segon com una categoria o subtipus particular. Com han especificat March i Mudde (2005: 25), els grups desquerra radical es distingeixen per la combinació inseparable dels dos termes que integren la seua conceptualització: esquerra i radical. Ser desquerres significa fonamentalment identificar la desigualtat econòmica com la base de lordre social i polític existent, i situar els drets econòmics i socials col·lectius com a element principal de lagenda. A més, lesquerra es distingeix pel seu anticapitalisme i internacionalisme, la qual cosa implica tant un interès per construir una xarxa i una solidaritat internacionals com la consideració que els assumptes nacionals i regionals tenen causes estructurals globals, ja es tracte dimperialisme o de globalització. Per la seua banda, ser radical suposa el rebuig de lestructura socioeconòmica, els valors i les pràctiques que subjauen al capitalisme contemporani, i la defensa paral·lela dunes estructures econòmiques i de poder alternatives. Així entesa, lesquerra radical integraria tres tipus dorganitzacions distintes: partits polítics (que inclouen tant els comunistes que antany van ser lleials a Moscou com els seus detractors marxistes-leninistes); organitzacions no partidistes (categoria que comprèn tant els vells sindicats obrers com els nous moviments antiglobalització); i les anomenades subcultures de lesquerra radical (una categoria enormement diversa de contracultures alternatives a la dominant que emergeixen en el si dels nous i dels novíssims moviments socials).5