Entesa com un tipus particular de lanterior, lesquerra revolucionària, anomenada també extrema esquerra, agrupa una sèrie dorganitzacions i partits que es formen a mitjan dels anys seixanta del passat segle en oposició a la rígida hegemonia que el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) exercia sobre el moviment comunista internacional i que van trobar en el marxisme-leninisme les fonts revolucionàries de la seua ideologia. La combinació dambdós elements, és a dir, especial interès pel marxisme i actitud revolucionària, estarà present en totes les organitzacions dextrema esquerra, independentment del corrent de pensament en què entronquen el seu naixement (comunisme, catolicisme o nacionalisme). Tots aquests partits i grups van agafar els seus referents en la perifèria del capitalisme, en les tradicions del jacobinisme i lesquerranisme occidentals, i en lherència dels corrents i les escoles artístiques davantguarda dels anys vint i trenta (García Cotarelo, 1995: 9). Abans de la dècada dels seixanta, lesquerra revolucionària es va manifestar sobretot en forma de corrents al si dels grans partits desquerra; després, aquests corrents tendiren a formalitzar-se i en molts casos van donar lloc a nous partits polítics.
El naixement de lesquerra revolucionària començà a gestar-se en el XX Congrés del PCUS, celebrat el 1956, en el qual Kruschof va formular una condemna de Stalin alhora que preconitzava una nova política damistat amb els Estats Units dAmèrica, la qual cosa provocà fortes tensions i divergències amb el Partit i govern xinesos, que es manifestaren públicament uns anys més tard, durant la celebració del XXII Congrés el 1961. La desestalinització i la col·laboració amb USA, junt amb la resolució dels partits comunistes europeus dabandonar el projecte revolucionari i integrar-se en la vida política parlamentària són factors que propicien la conversió dels grups polítics situats a lesquerra del PC en nous partits no solament allunyats de lòrbita soviètica, sinó bel·ligerants amb ella. A partir daquest moment, els partits comunistes dobediència soviètica ja foren de Portugal, França o Espanya són comunament considerats pels grups de lextrema esquerra com una espècie de bèstia negra a la qual criticaran sense pietat, alhora que són menystinguts o fins i tot perseguits per aquells. Aquesta mateixa actitud combativa enfront de lesquerra comunista clàssica tornarà a aflorar durant el Maig del 68 francès; nés testimoni la coneguda resposta dels joves revolucionaris a una sentència dels polítics conservadors que afirmava que el gauchisme era la malaltia infantil del comunisme: molt al contrari, contestaren aquells joves irats, lesquerranisme és el remei a la malaltia senil del comunisme.
Tot això ocorria en una dècada, la dels seixanta, marcada per una intensa agitació social i política, en el decurs de la qual van proliferar als EUA uns moviments socials que sestengueren poc després per tota lEuropa occidental (moviments pels drets civils dels grups marginats i contra la guerra de Vietnam, aparició i ràpida extensió del moviment estudiantil, creació de grups defensors del dret al benestar dels sectors de la població més dèbils, etc.). Simultàniament, sorgiren en altres països nous moviments sociopolítics amb altres característiques i continguts, com les lluites a favor de la independència en les antigues colònies o les primeres protestes en lEuropa de lEst contra els règims totalitaris. En manifestar el seu malestar i descontentament, aquest ampli conjunt de moviments posava en dubte la legitimitat de lordre polític, econòmic i social dels seus respectius contextos, i reivindicava paral·lelament altres formes dentendre el món.
Els esdeveniments de 1968 culminen aquesta agitada dècada, un any en què tenen lloc, entre altres, lassassinat de Martin Luther King i de Robert Kennedy, la tràgica primavera de Praga i lOfensiva del Tet. El mateix any també sestenen per nombrosos països (EUA, França, Espanya, Alemanya Occidental, Anglaterra, Itàlia, Bèlgica, Mèxic, Txecoslovàquia, etc.) les revoltes estudiantils, uns disturbis que es traslladen dels campus universitaris als carrers i que tenen la seua màxima expressió en el Maig francès. Fou un moviment radical de classes acomodades que aspirava establir una cultura alternativa amb la incorporació de nous valors (ecològics, feministes i pacifistes) i que enfront de la repudiada vella esquerra, propugnava una Nova Esquerra sense lideratges i plenament democràtica.
Després daquest moment, els moviments sembla que sesgoten i els seus líders manifesten la necessitat de reorganització i aclariment ideològic (Laiz, 1995: 16). A més de precipitar el triomf dels conservadors en els comicis electorals celebrats als distints països occidentals, aquesta crisi afavorirà el sorgiment de dos importants fenòmens. El primer és determinat per lascens dels anomenats nous moviments socials, lestudi del qual ha provocat rius de tinta. El segon ha suscitat, llevat de comptades excepcions, un interès bastant escàs entre les i els científics socials i historiadors; val a dir que els protagonistes daquest generalitzat oblit són els grups de lesquerra revolucionària europea.
Lesmentada necessitat daclariment ideològic va propiciar la cerca dun marc ideològic que conferira sentit a lexistència i acció de la naixent extrema esquerra. Cada grup es llançarà llavors a un pelegrinatge que el feia aproximar-se en poc de temps més a prop de Lenin que de Marx, o potser de Trotsky, Che Guevara, o Mao Tsetung, i a dependre dalgun dels focus emissors dideologia revolucionària que operaven en aquell moment a escala internacional: la Xina, Albània, Cuba, el trotskisme i poc més (Del Río, 2001: 36). De les ideologies dels autors referits, les peces de les quals eren matèria de convicció i defenses apassionades, depenia «la construcció de cada identitat col·lectiva, la seua cohesió i delimitació amb els corrents competidors» (Del Río, 2012: 36). No obstant això, i malgrat les diferències que mantenien entre si, les distintes organitzacions de lextrema esquerra compartien un conjunt de trets comuns relatius tant a la ideologia com a lestructura organitzativa.
Quatre atributs que emanen directament del pensament de Lenin els distingeixen en el pla ideològic. El primer és evidentment el seu caràcter revolucionari: pretenen la transformació de lordre social duna manera radical i total, la qual cosa suposa destruir lEstat burgès i imposar la dictadura del proletariat, a fi daconseguir lemancipació de tots els homes en el camí cap al socialisme. El segon és la concepció del partit, considerat com un nucli de revolucionaris professionals que lidera i representa la classe obrera, alhora que promou la seua necessària conscienciació política. El tercer és el seu rebuig de la democràcia burgesa com a fase intermèdia en el camí cap al socialisme. Per a tots aquests partits, la democràcia no suposa lemancipació de la classe obrera; al contrari, les seues formes dexplotació són més subtils i velades, i resulten més difícils de desemmascarar, raó per la qual el seu progrés resulta perjudicial per a la presa de consciència de les masses. Conseqüentment, la conquesta de la democràcia no constitueix un objectiu ni tan sols secundari en els programes, almenys en les fases inicials. El darrer tret a destacar és el seu antiimperialisme; la teoria de Lenin té una importància cabdal en el «tercermundisme» que caracteritza els partits de lesquerra revolucionària, un concepte que Laiz (1995: 19) entén com lafinitat amb les lluites i moviments de caràcter antiimperialista i revolucionari del Tercer Món, en els quals veuen una nova esperança per a la revolució fracassada en occident.
Després daquest moment, els moviments sembla que sesgoten i els seus líders manifesten la necessitat de reorganització i aclariment ideològic (Laiz, 1995: 16). A més de precipitar el triomf dels conservadors en els comicis electorals celebrats als distints països occidentals, aquesta crisi afavorirà el sorgiment de dos importants fenòmens. El primer és determinat per lascens dels anomenats nous moviments socials, lestudi del qual ha provocat rius de tinta. El segon ha suscitat, llevat de comptades excepcions, un interès bastant escàs entre les i els científics socials i historiadors; val a dir que els protagonistes daquest generalitzat oblit són els grups de lesquerra revolucionària europea.
Lesmentada necessitat daclariment ideològic va propiciar la cerca dun marc ideològic que conferira sentit a lexistència i acció de la naixent extrema esquerra. Cada grup es llançarà llavors a un pelegrinatge que el feia aproximar-se en poc de temps més a prop de Lenin que de Marx, o potser de Trotsky, Che Guevara, o Mao Tsetung, i a dependre dalgun dels focus emissors dideologia revolucionària que operaven en aquell moment a escala internacional: la Xina, Albània, Cuba, el trotskisme i poc més (Del Río, 2001: 36). De les ideologies dels autors referits, les peces de les quals eren matèria de convicció i defenses apassionades, depenia «la construcció de cada identitat col·lectiva, la seua cohesió i delimitació amb els corrents competidors» (Del Río, 2012: 36). No obstant això, i malgrat les diferències que mantenien entre si, les distintes organitzacions de lextrema esquerra compartien un conjunt de trets comuns relatius tant a la ideologia com a lestructura organitzativa.
Quatre atributs que emanen directament del pensament de Lenin els distingeixen en el pla ideològic. El primer és evidentment el seu caràcter revolucionari: pretenen la transformació de lordre social duna manera radical i total, la qual cosa suposa destruir lEstat burgès i imposar la dictadura del proletariat, a fi daconseguir lemancipació de tots els homes en el camí cap al socialisme. El segon és la concepció del partit, considerat com un nucli de revolucionaris professionals que lidera i representa la classe obrera, alhora que promou la seua necessària conscienciació política. El tercer és el seu rebuig de la democràcia burgesa com a fase intermèdia en el camí cap al socialisme. Per a tots aquests partits, la democràcia no suposa lemancipació de la classe obrera; al contrari, les seues formes dexplotació són més subtils i velades, i resulten més difícils de desemmascarar, raó per la qual el seu progrés resulta perjudicial per a la presa de consciència de les masses. Conseqüentment, la conquesta de la democràcia no constitueix un objectiu ni tan sols secundari en els programes, almenys en les fases inicials. El darrer tret a destacar és el seu antiimperialisme; la teoria de Lenin té una importància cabdal en el «tercermundisme» que caracteritza els partits de lesquerra revolucionària, un concepte que Laiz (1995: 19) entén com lafinitat amb les lluites i moviments de caràcter antiimperialista i revolucionari del Tercer Món, en els quals veuen una nova esperança per a la revolució fracassada en occident.
En el pensament dels partits de lesquerra minoritària i radical trobem també un altre denominador comú: el de lobrerisme o el proletariat com a ideal. En el seu discurs i en la seua praxi, la classe obrera sapareix imbuïda dun paper mític i messiànic: no sols és considerada com el sector més hostil al capitalisme, sinó també com leix i motor de tot un sistema dorganitzacions, moviments i lluites socials. No pocs col·lectius esquerrans van creure amb ulls tancats aquesta idea i van portar-la a terme tant en el pla col·lectiu com en el personal. Desclassar-se, proletaritzar-se voluntàriament per a treballar, viure i lluitar com un obrer o una obrera va ser el camí triat i no poques vegades assignat per bastants joves militants nascuts en el si de lodiada burgesia.6
Mao Zedong fou una altra important font dinspiració de molts daquests partits. Seguint Eugenio del Río (2001 i 2005), els textos del qual utilitze profusament en aquest apartat, durant la dècada dels seixanta i principis dels setanta el comunisme xinès va exportar tres grans idees als joves revolucionaris europeus.7 La primera és la denominada «línia de masses», que incloïa normes com la de ser alumnes i mestres al mateix temps, o la resumida en la consigna «de les masses a les masses», que destacava que per a arribar als sectors populars calia partir dells mateixos. Aquestes fórmules contenien una important dimensió moral, com la que reflecteix la idea que els revolucionaris no han de situar-se per damunt de la gent comuna sinó, al contrari, han de col·locar-se al seu mateix nivell, o millor, fondre-shi i aprendren.
La segona idea és la «revolució ideològica», una proclama en pro de lautotransformació personal de la militància que afirmava que «los revolucionarios deben ser no sólo agentes de la transformación social, sino también objeto de revolucionarización (más aún: la convicción de que lo segundo es condición de lo primero)» (Del Río, 2001: 39).
La tercera se sintetitza en el precepte de la «crítica i autocrítica», que assenyala que els errors han de ser denunciats amb fermesa, és més, els que els han comès, els han de reconèixer sense reserves. «Atrevir-se a pensar, atrevir-se a criticar» fou una consigna llançada per una part del Partit i dels òrgans governamentals xinesos amb la finalitat que les masses posaren en la picota els seus enemics i que, en la pràctica, era un mètode eficaç i terrible per a desqualificar, humiliar i privar de poder els adversaris. Com destaca en primera persona lesmentat autor (Del Río, 2001: 39):
en la experiencia que yo conocí más directamente, bajo las invocaciones a la revolucionarización ideológica o tras la fórmula de la crítica y la autocrítica se produjeron hechos ambivalentes, con facetas positivas y negativas íntimamente entrelazadas. Alentaron una tensión ideológica llena de vitalidad y energía, pero empapada de un colectivismo asfixiante y contraria a una saludable autonomía individual. Para la doctrina china... era preciso servirse del arma de la lucha ideológica activa, lo que llevaba a un rigor excesivo en el tratamiento de las discrepancias.
De la mateixa manera, el pensament de Lev Trotski també va influir poderosament en lideari i lacció política dalgunes daquestes formacions esquerranes, orientant-les amb les seues reflexions sobre la revolució permanent, la necessitat de restablir la democràcia soviètica i la democràcia dintre del partit comunista i de formar un «front obrer únic» com a forma daliança dels partits de la classe obrera dels diferents països (Laiz, 1995: 91).
Finalment, el model organitzatiu que adopten els partits de lesquerra revolucionària es distingeix per la combinació de tres característiques.8 Primer, són organitzacions que es construeixen a partir del pensament de Lenin, que entén el partit com una arma de conscienciació i de lluita. La revolució proletària només podrà triomfar si és dirigida pel partit davantguarda del proletariat, integrat pels elements més revolucionaris daquest. En conseqüència, a la condició de partit de classe sumen la de partit delit; el problema és que tots els partits de lesquerra radical es consideraven, o aspiraven a convertir-se, en «el partit dels revolucionaris». Segon, tenen una estructura amb articulació forta i centralitzada, lanomenat «centralisme democràtic», laplicació del qual combinen amb una rigorosa disciplina en laplicació de les decisions. Tercer i últim, el «compromís total» i la plena dedicació a la causa dels seus membres.