El nom d«esquerra revolucionària» agrupa una sèrie dorganitzacions i partits que es formen a mitjan dels anys seixanta del segle passat en oposició a la rígida hegemonia que el PCUS exercia sobre el moviment comunista internacional. Totes aquestes formacions polítiques, sense excepció, es distingeixen per dos trets fonamentals: per fixar en el marxisme-leninisme les fonts revolucionàries de la seua ideologia i per la seua bel·ligerància amb lortodòxia soviètica. El seu naixement entronca en una època dintensa agitació social i política en què proliferen uns moviments socials dotats dun discurs molt radical, les propostes i revoltes dels quals qüestionaven la legitimitat de lordre vigent i reivindicaven altres formes dentendre el món. Després dels esdeveniments de 1968, els dits moviments semblen esgotar-se, evidenciant la necessitat dorganització i esclariment ideològic. La seua crisi afavorirà el sorgiment de dos importants fenòmens: lascens dels nous moviments socials i la cristal·lització de lextrema esquerra sota la forma de partits polítics.
Malgrat les diferències que mantenen entre si, les organitzacions de lextrema esquerra europea comparteixen una sèrie de trets comuns relatius tant a la ideologia com a lestructura organitzativa. En el pla ideològic es distingeixen per quatre atributs que emanen directament del pensament de Lenin: el caràcter revolucionari, la manera de concebre el partit, el rebuig de la democràcia burgesa, i lantiimperialisme. Els idearis de Mao Zedong i de Trotski també van ser font dinspiració complementària de molts daquests partits. Del primer, van prendre alguns lanomenada línia de masses i els preceptes de «revolucionarització» ideològica i de crítica-autocrítica. El segon va orientar uns altres amb les seues reflexions sobre la necessitat de restablir la democràcia tant al si del partit com a lURSS, i amb les seues teories de la revolució permanent i del «front únic obrer».
Aquest pelegrinatge ideològic per les obres de Marx, Lenin, Trotsky, Che Guevara o Mao, va contribuir a consolidar entre les formacions de lextrema esquerra europea dos importants mites: el de la classe obrera, considerada al mateix temps com a meta i com a model; i el de les realitats llunyanes, que va convertir el comunisme xinès, albanès o cubà en patró i guia dels respectius corrents occidentals. Per la seua banda, lestructura organitzativa sarticula entorn de dos eixos centrals: la militància i el partit. La primera es distingeix pel compromís total i la completa dedicació a la causa; el segon, modelat per la concepció leninista segons la qual és una arma de conscienciació i de lluita, està dotat duna estructura forta i centralitzada, en què el centralisme democràtic es combina amb una rigorosa disciplina en laplicació de les decisions.
El context de repressió i temor que imperen durant la dictadura franquista contribuirà a extremar aquests trets entre lesquerra revolucionària espanyola, sobre la qual també deixen sentir la seua empremta certs processos específics, entre els quals destaca lauge dels nacionalismes perifèrics. Situats en el que consideren lantesala de la lluita final i entenent la lluita antifranquista com una revolució, aquests partits encoratgen posicionaments messiànics i actituds heroiques, extremen la disciplina fèrria i lentrega total a la causa, i converteixen en un intricat laberint les rígides i jeràrquiques estructures internes. Al mateix temps, les condicions de clandestinitat i aïllament en què es desenvolupa el conjunt de lextrema esquerra espanyola tant externes com internes, afavoreixen una gran fragmentació i un continu vaivé de fusions i fissions.
A mitjan dels anys setanta desapareix la dictadura espanyola com a resultat del procés de canvi gradual conegut com a transició democràtica, en el qual també juga un paper molt actiu lesquerra revolucionària. No obstant això, a mesura que la transició avança, les dites formacions pateixen una pèrdua gradual de protagonisme. En aquesta minva tindrà molt a veure lactitud de lesquerra majoritària, i molt en especial del PCE, que aconsegueix arraconar una extrema esquerra fraccionada que, al remat, acaba per situar-se als marges del procés. Aquesta tendència descendent culmina en la derrota en els primers comicis democràtics de juny de 1977, en què els grups revolucionaris no aconsegueixen obtenir ni un sol escó al parlament espanyol. Lextrema esquerra espanyola es converteix llavors en esquerra extraparlamentària i entra en un procés de debilitament generalitzat en el qual es combinaran en totes les formes possibles la dissolució, la sectarització i les fusions.
Davant del vell dilema de renovar-se o morir, un daquests partits, el Moviment Comunista, va optar per la via més llarga i complexa: la renovació permanent com a forma de perdurar. Aquesta transformació es du a terme en un moviment simultani que se situa al mateix temps dins i fora de lorganització. Suposa primer mirar a lexterior, enamorar-se selectivament del que shi cou o shi delibera, dels referents i tendències més nous i alternatius, o almenys que encaixen millor amb el seu ideari i estil; un procés al qual en segueix un altre de fermentació interna del que resulta un nou artefacte ja siga una idea, un valor, una reflexió, un camí o una meta elaborada pels mateixos experts i expertes que es difondrà després entre els afiliats a través dels canals habituals de comunicació.
El punt de partida daquest procés de renovació sense fi és una organització dextrema esquerra marcada en la seua estructura, ideologia i praxi pel marxisme-leninisme, per la breu i intensa empremta del maoisme, pel guevarisme i pel pensament dintel·lectuals com Marcuse, Debray o Fanon. Obrerisme, centralisme democràtic, revolucionarització ideològica,20 antiimperialisme i revolució són algunes de les idees i elements-força que els mouen a linici del camí. El context en què sorgeix també deixarà la seua empremta en lorganització: al franquisme deurà en part una manera dorganitzar-se i dactuar marcada per la clandestinitat, lhermetisme i la cautela, però també per unes importants xarxes personals dafinitat i sentiment que perviuen en lactualitat. Dels seus orígens (bascos) procedeix segurament la sensibilitat davant les minories nacionals i les diferències socioculturals i lingüístiques, i la prolongada relació de lMC basc (EMK) amb lesquerra abertzale. Aquesta sensibilitat contrasta amb lescàs interès que en general mostra lextrema esquerra per la qüestió nacional, un tema que considerà tradicionalment com una vel·leïtat típicament burgesa.21
Vista en perspectiva, levolució de lMC dista molt de ser lineal. Al contrari, està plena de dubtes i tantejos, davanços i retrocessos. Així, lacceptació del joc democràtic i parlamentari es combinà durant prou de temps amb vel·leïtats revolucionàries més o menys vetlades i intenses. Igualment, els canvis jurídics i formals de la seua estructura organitzativa, tendents a consolidar una progressiva descentralització, van conviure de facto amb una pronunciada centralització dels processos de presa de decisió. I és precisament en aquest espai en què es combinen les noves tendències i les inèrcies anteriors, on sobserva amb nitidesa el poder dels ordenaments instituïts. Perquè el trànsit de partit centralitzat a partit federal i, més endavant, a organització confederal (en lombra) va passar una important factura a les respectives organitzacions emergents, perquè va crear noves i poderoses imatges que gradualment anirien alterant la forma amb què cada formació i els respectius militants se situaven o identificaven en relació amb el conjunt. Sovint, els moviments davanç i retrocés es combinen amb alteracions de caràcter pendular, que consisteixen a posicionar-se en els antípodes de lactitud que mantenien en el període anterior. Aquesta oscil·lació consisteix, per exemple, a passar de ser un partit polític a renegar de la política i proclamar un interès exclusiu pels fenòmens culturals i socials, o pregonar les bondats dels enfocaments oberts i flexibles que inevitablement contrasten amb tot allò que es mostra rígid i tancat.