Les raons de la ruptura són complexes. El fet és que el grup majoritari, lMC, va ser incapaç dintegrar la minoria, lLCR, que pensava duna altra manera. En la seua evolució i malgrat un munt de coincidències, ambdues formacions havien desembocat en posicionaments ideològics dissímils: mentre que lLCR havia mantingut unes actituds que eren estrictament polítiques, lMC havia evolucionat cap a postures de caràcter més cultural i social. Aquests fets van suposar una font de contradiccions important, perquè lLCR continuava pensant en termes dintervenció política i lMC dactivisme social. A més, aquestes maneres denfocar la realitat es plasmaven freqüentment en unes pràctiques que també eren distintes:
lLCR estava pensant més en intervencions, en aliances polítiques, crec que pensava amb Esquerra Unida, no men recorde bé, i els altres [lMC] estaven pensant més en intervencions pràctiques més civils, que evidentment no estaven tallades de la política... [per als de lMC] era casi com una pallola nova: la política és mala, en la política no sha dintervindre... (Entrevista a C. D., València, 2004)
És així com lMC i lLCR desapareixen formalment com a partits polítics, i els seus noms i sigles es perden en la memòria de molts. Tanmateix, encara que trencada en fraccions formalment inconnexes, la fi de lMC només sesdevé en aparença, perquè els seus fragments, açò és, les distintes formacions territorials que després de la fusió amb la Lliga van adquirir autonomia i nous noms, no solament han perviscut fins ara com a organitzacions independents, sinó que continuen unides com veurem de seguidaper llaços poderosos.
En realitat, tampoc lLCR va desaparèixer del tot. De fet, els seus militants van crear el 1995 un nou grup polític que va prendre el nom dEspacio Alternativo (EA), que es va integrar poc després en Izquierda Unida. Uns dotze anys més tard, EA abandonaria la referida coalició per a vertebrar-se com a partit polític independent (2008), amb la intenció manifesta de presentar-se a les eleccions europees de 2009. Poc després, abandonà el nom dEspacio Alternativo per adoptar, en el seu lloc, el dIzquierda Anticapitalista (IA), amb el qual concorre sense èxit a successius comicis europeus, espanyols i catalans.16
4. Lestructura oculta (1994-2008)
La quarta etapa, lúltima que tractaré en aquest capítol introductori, es distingeix per la laboriosa construcció duna estructura que connecta i reuneix les organitzacions resultants del procés que he referit, totes provinents del tronc emecé. Perquè és dels nexes i vincles que uneixen Revolta, Liberación, Acción Alternativa i la resta dorganitzacions germanes, actives en bona part de les comunitats autònomes dEspanya, que cal parlar ací. Es tracta duna estructura que, com els fils invisibles duna tela daranya, les unifica discretament però forta; que coadjuva a unir criteris, aspiracions, formes de fer, pensar i sentir, alhora que prepara el traspàs dun patrimoni acumulat al llarg dels anys. Formalment totes són agrupacions independents i autònomes; formalment també, totes es troben integrades durant més duna dècada en una anomenada Federación de Asociaciones de Dinamización Sociocultural (FADS), unes sigles buides que per si mateixes no signifiquen res però que són lembolcall juridicoformal que recobreix una altra entitat, que funciona de fet com una confederació però que no té ni nom ni dimensió pública. En aquests dos aspectes, aqueixa entitat fantasmagòrica té fortes semblances amb a aquella organització que va succeir el PCI italià i que internament denominaven «la cosa» (Kertzer, 1996). Igual que en un joc de màgia, la confederació està i no està: el que és visible, la FADS, serveix per a poc, mentre que el que roman ocult («la cosa»), és limportant. Des de linterior daquesta entitat invisible es destaca que aquest és un tret pensat i volgut:
no tiene existencia pública porque hemos decidido que no tenga existencia pública nada a escala estatal, o sea, ni partido ni no partido, ni confederación de asociaciones..., no hay nada estatal, formalmente, no existe. (Entrevista a L. L., Madrid, 2004)
Ells mateixos han sintetitzat les característiques daquest excepcional aparell supraassociatiu en una transparència que a principis dels anys 2000 empraven en Liberación nom que va prendre durant anys lorganització madrilenya durant les xarrades de formació, i que reproduiré traduïda continuació:
«Unitat estatal»: forma actual
- No nom estatal
- No registrada com a associació estatal
- Les organitzacions que ho desitgen compartiran nom
- Allò que te presència més o menys estatal (periòdic, editorial, jornades) no apareix vinculat a cap organització
- Factors organitzatius: unificació didees, síntesi dexperiències i coordinació pràctica
Daquesta entitat confederal tan sui generis safirma, a més, que té una escassa capacitat executiva: al seu si es decideixen molt poques coses i el poc que es decideix ha de ser per unanimitat. També sen diu que el que realment li dóna autoritat i potència és «la força de les idees i el grau en què són compartides». Però en aquest camp complex i crucial no es deixa res a latzar. Perquè el que realment està en joc és la continuïtat del tot, això és, del conjunt postemecé i de la idea i el compromís que vivifica i encoratja aquest conjunt. Per a dur a terme una missió tan difícil, la fantasmagòrica confederació sha dotat duna sèrie delements visibles i aparentment desvinculats però que en la pràctica es troben interconnectats entre si. El conjunt que només té forma, sentit i visibilitat per a lingroup, configura una estructura oculta que articula les distintes organitzacions autònomes del tronc emecé i, per dir-ho així, dóna contingut i forma a la unitat estatal (vegeu gràfic 1.6).
GRÀFIC 1.6 Lestructura oculta dels antics emecés
Els elements visibles suara esmentats són el següents: 1) uns canals fixos de comunicació (una revista, Página Abierta; una editorial, Talasa; i una web);17 2) tres comissions o coordinadores de treball que es reuneixen pràcticament cada mes (les anomenades respectivament Coordinadora de Joves, Coordinadora de Dones i la més important de totes, la Coordinadora Estatal, que és la comissió per excel·lència, on es couen bona part de les coses que afecten el conjunt i que reuneix representants de les diverses organitzacions territorials, a més dalgun altre cap pensant més); 3) un calendari fix de rituals de caràcter estatal (les Jornades de Página Abierta i les Trobades de Joves, que se celebren en anys alterns); 4) els seminaris, conferències, cursets i xarrades que periòdicament dicten a les distintes seus territorials els «apòstols itinerants»;18 5) finalment, les xarxes personals que uneixen fortament els afiliats de les distintes organitzacions, en les quals és possible distingir diversos graus i nivells de sentiment de pertinença grupal.
Per als seus protagonistes, aquesta forma dunitat té un caràcter agredolç. De positiu, té que ha permès mantenir la unió de les parts, respectant al mateix temps al màxim la seua autonomia i larrelament territorial. Com a aspectes negatius estan levolució dispar de les diverses organitzacions i el perill de desdibuixament de lorganització i dels llaços que les uneixen. Vista des daquesta perspectiva, la missió última de lestructura oculta és vetlar perquè aquest trencament o debilitament de vincles no sesdevinga. La seua tasca és copiosa: mantenir viva la memòria històrica i els lligams creats al llarg de més de quaranta anys, transmetre aprenentatges i coneixements, advertir dels errors i mostrar els secrets dels nous camins trobats. Dit en poques paraules: difondre i perpetuar el seu llegat. Ells mateixos sintetitzen en els seus escrits interns aquest projecte, alhora que fan un poc dhistòria:
Nuestra existencia colectiva se forjó inicialmente en la lucha contra el franquismo, en las condiciones de la clandestinidad. Conoció luego los avatares de la reforma política. En los años ochenta, intervino en la lucha contra las tentativas de golpe de Estado fascista y en las movilizaciones contra las políticas neoliberales y el cierre de empresas. Participó en los nuevos movimientos sociales (feminismo, ecologismo, antimilitarismo) y desempeñó un papel muy activo en el movimiento contra la OTAN hasta su extinción en 1986. Nuestra corriente ha estado impulsada principalmente por mujeres y hombres pertenecientes a aquella primera generación. En 1994 abrimos una reflexión sobre la necesidad de una acción más decidida para lograr, en un plazo medio, el relevo de la generación primera por personas más jóvenes. El propósito desde entonces fue conservar el máximo del caudal humano disponible y, a la vez, hacer esfuerzos específicos para avanzar con nueva gente joven. (AA.DD., 2004)
Per transmetre aquesta particular herència són necessàries com a mínim dues generacions, una vella i una altra novella. I aquest és precisament el problema que el col·lectiu postemecé té plantejat des de fa temps, el relleu generacional, i que es fa patent en tots els àmbits del conjunt i molt especialment en els òrgans de direcció, en els quals el cansament i lenvelliment de la «vella guàrdia» comencen a fer-se notar; en general, es pot afirmar que els joves de lorganització són cada vegada més escassos i menys joves. Però, en el període que ens ocupa, finals del segle XX i principis del XXI, no totes les formacions del tronc emecé es troben en la mateixa situació. Mentre que en algunes (com Acción Alternativa dAndalusia), lestratègia aplicada per atraure el jovent ha estat exitosa, en altres el problema continua sent apressant i, pitjor encara, no es veu horitzó per a la solució. La dificultat per a captar gent jove té una explicació doble: duna banda, té relació amb un fet vívidament experimentat en totes les organitzacions: com ells mateixos comenten, no estem vivint una etapa històrica de mobilització important; duna altra, té a veure amb el tipus dentitats borroses que han creat, que des de dins reconeixen que són difícils dentendre i encara més dexplicar: «no se sap massa bé què són, ni on van, ni per a què existeixen». En aquest context tan nebulós i ambigu, el problema consisteix a trobar els punts claus per a latracció i el reclutament, és a dir, temes i activitats que desperten linterès dels i les joves, i també les claus per a retenir-los.
A aquestes qüestions, encara shi afegeixen altres interrogants, com ara la classe dorganització que volen ser o el tipus de joves amb els quals volen comptar. Fa anys que van descobrir lexistència dalternatives a la que suposava limitar el seu interès als joves més esquerrans i revolucionaris, que segons ells es distingeixen un pensament tancat. La participació en diverses mogudes, allà pels anys noranta, els va portar a comprovar linterès que tenia obrir-se a altres terrenys juvenils com ara la implicació en el moviment del 0,7 a Madrid, molt influenciat pels cristians de base. Va ser així com la gent de Liberación daquesta ciutat va entrar en contacte amb un tipus de joves molt diferent del que conformava el seu planter habitual, amb altres valors, entre els quals pesa molt afirmen la motivació moral, el sentiment de defensa de la igualtat o de la justícia. Aquest descobriment els va conduir a orientar el seu procés de reflexió i dautocrítica cap a
los nuevos jóvenes, los valores [...] Y nos lleva como un par de años difíciles aprender a apreciar esa realidad nueva, ¿no? Y lo cierto es que cuando conseguimos cambiar un poquito las premisas con las que mirábamos eso, pues enganchamos con algún sector de esos jóvenes, y lo que hoy es Amauta19 prácticamente proviene de gente de aquella época. (Entrevista a J. R. C., Madrid, 2004)
Renovar-se o resignar-se a morir. Dací arranca precisament la necessitat datraure un altre tipus de joves, dobrir-se a lexterior i difuminar la frontera entre els socis i els simpatitzants, entre els que són de lorganització i els que col·laboren en alguna de les seues activitats, de manera puntual o assíduament. Dací prové també linterès i la necessitat quasi obsessiva per flexibilitzar-se. La flexibilitat és una estratègia que apliquen per a interessar i captar la gent, i renovar així la saba que nodreix les diverses organitzacions territorials. Dací procedeix també una darrera estratègia: la que representa el projecte de formar un petit grup de líders que assegure en un futur no molt llunyà un relleu tranquil en els càrrecs de responsabilitat. Aquesta és una operació que no sorgeix a latzar, sinó que ve gestant-se des de fa algun temps en la generació fundacional que encara avui lidera lentitat confederal en lombra. Es tracta dun procés que, igual que ocorre en molts altres aspectes, es desenvolupa en paral·lel en totes les organitzacions del tronc emecé, tot i que amb resultat diferent. Quan els símptomes de la crisi de continuïtat van començar a evidenciar-se, totes van començar a crear un petit grup de relleu, integrat per joves dambdós sexes que, per mitjà dun procés de formació especial, són capacitats per a exercir les tasques de lideratge i mantenir viva la flama de lorganització. En el cas concret de Revolta, lorganització valenciana, es creà ex novo per a aquest menester un col·lectiu especial anomenat Relleu, una integrant del qual descrivia de la següent manera la seua raó de ser:
En un moment determinat la generació fundacional, per dir-ho dalguna manera, es planteja «bo, què fem?, nosaltres som un col·lectiu que desapareix en el moment que desapareix la generació fundacional?»... En la mesura que el col·lectiu, eixe col·lectiu fundacional, es planteja, pensa que açò ha de continuar dalguna manera, encara que siga amb les transformacions que calga, diguem que dací naix Relleu. (Entrevista a M. M., València, 2002)
CONCLUSIONS
El nom d«esquerra revolucionària» agrupa una sèrie dorganitzacions i partits que es formen a mitjan dels anys seixanta del segle passat en oposició a la rígida hegemonia que el PCUS exercia sobre el moviment comunista internacional. Totes aquestes formacions polítiques, sense excepció, es distingeixen per dos trets fonamentals: per fixar en el marxisme-leninisme les fonts revolucionàries de la seua ideologia i per la seua bel·ligerància amb lortodòxia soviètica. El seu naixement entronca en una època dintensa agitació social i política en què proliferen uns moviments socials dotats dun discurs molt radical, les propostes i revoltes dels quals qüestionaven la legitimitat de lordre vigent i reivindicaven altres formes dentendre el món. Després dels esdeveniments de 1968, els dits moviments semblen esgotar-se, evidenciant la necessitat dorganització i esclariment ideològic. La seua crisi afavorirà el sorgiment de dos importants fenòmens: lascens dels nous moviments socials i la cristal·lització de lextrema esquerra sota la forma de partits polítics.