Vides truncades - David Ballester Muñoz

VIDES TRUNCADES

REPRESSIÓ, VÍCTIMES I IMPUNITAT A CATALUNYA

(1964-1980)

HISTÒRIA I MEMÒRIA DEL FRANQUISME / 50

DIRECTORS

Ismael Saz (Universitat de València)

Julián Sanz (Universitat de València)

CONSELL EDITORIAL

Paul Preston (London School of Economics)

Walter Bernecker (Universität Erlangen, Núremberg)

Alfonso Botti (Università di Modena e Reggio Emilia)

Mercedes Yusta Rodrigo (Université Paris VIII)

Sophie Baby (Université de Bourgogne)

Carme Molinero i Ruiz (Universitat Autònoma de Barcelona)

Conxita Mir Curcó (Universitat de Lleida)

Mónica Moreno Seco (Universidad de Alicante)

Javier Tébar Hurtado (Universitat de Barcelona)

Teresa Mª Ortega López (Universidad de Granada)

VIDES TRUNCADES

REPRESSIÓ, VÍCTIMES I IMPUNITAT

A CATALUNYA (1964-1980)

David Ballester

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra.

© Del text, David Ballester Muñoz, 2018

© Del pròleg: Javier Tébar, 2018

© Daquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2018

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

Il·lustració de la coberta: Disseny basat en una fotografia de Mela Theurer

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Correcció: Xavier Llopis

Maquetació: Guada Impressors

Al meus pares

ÍNDEX

ABREVIATURES

PRÒLEG. LA NEGACIÓ DE LOBLIT, de Javier Tébar Hurtado

1. INTRODUCCIÓ. DE VÍCTIMES I IMPUNITATS

2. LA DEMOCRÀCIA ES GUANYÀ AL CARRER. LES VÍCTIMES A LES MANIFESTACIONS

Lobrer de la Seat, Antonio Ruiz Villalba

Mort al Besòs. Manuel Fernández Márquez

Vitòria a Tarragona. Juan Gabriel Rodrigo Knafo

Loblidada víctima de la vaga de Sabadell. David Wilson

La taca negra de la Diada del milió. Carlos Gustavo Frecher Solana

Una bala assassina. Gustau Adolf Muñoz de Bustillo Gallego

3. LÚS I ABÚS DE LES ARMES DE FOC: EL GALLET FÀCIL

Vídua i set fills. José Luis Herrero Ruiz

Es perillós estimar en una dictadura. Francisco Gallego García

Una nit amb els amics estroncada per una bala. Adolfo Bárcena López

Trobar la mort al ball. Roque Federico Peralta Sánchez

No fou per la pistola. Martí Marcó

Spain is different. Jean Michel Clabecq

4. LES TRAMES NEGRES: ELS MORTS PER LEXTREMA DRETA

Als feixistes no els agrada la sàtira. Juan Peñalver Sandoval

Un 20-N de dol al Maresme. Juana Caso i José Muñoz

5. EL PERILL DESTAR SOTA CUSTÒDIA DE LESTAT. ELS MORTS A LES PRESONS I COMISSARIES

La impunitat institucionalitzada. Lluís Benito Embid

Malaltia vol dir mort. Luis Martínez Delso

Contra lenemic tot val. Cipriano Martos Jiménez

Suïcidi? Diego Navarro Rico

Malgrat les eleccions. Agustín Rueda Sierra

6. ELS MORTS QUE NO HO VAN SER

FONTS I BIBLOGRAFIA

ANNEXOS

ABREVIATURES

PRÒLEG

PRÒLEG

LA NEGACIÓ DE LOBLIT

Javier Tébar Hurtado 1

A la presentació de lobra Història de la columna infame2 dAlessandro Manzoni,3 lescriptor i periodista italià Leonardo Sciascia sostenia que: «Los errores y los males del pasado no son nunca pasado, y es preciso vivirlos y juzgarlos de continuo en el presente si queremos ser de veras historicistas. Decir que el pasado ya no existe que la tortura institucional ha sido abolida, que el fascismo fue una fiebre pasajera que nos ha vacunado es de un historicismo de profunda mala fe, cuando no de profunda estupidez. La tortura sigue existiendo. Y el fascismo sigue vivo». Certament han passat molts anys des que Sciascia va escriure aquesta nota introductòria. La seva contundència en afirmar lexistència de la tortura i del feixisme cap a finals dels anys setanta, si es vol sempre pot discutir-se, en realitat cal pensar que per això es va formular daquesta manera taxativa. Tanmateix, el context actual que vivim i la mateixa tossudesa de la realitat, ens alerten que aquests fenòmens poden tenir mutacions en les seves formes de manifestar-se, i perviuen en el temps i en altres contextos històrics. Això semblaria indicar-ne, per exemple, les declaracions, el 26 de gener de 2017, del flamant president dels EE.UU. Donald Trump sobre leficàcia de determinades tècniques de tortura en termes eufemístics: «els interrogatoris forçats» per combatre el que erròniament sha anomenat «terrorisme islàmic»; les expressions de nous moviments neopopulistes i xenòfobs a Europa o la consolidació del que pot ser és el nou fenomen totalitari que no és un altre que el del «totalitarisme de mercat», del que ha vingut parlant des de fa temps lhistoriador Enzo Traverso.

Algú pot pensar que la meva decisió desmentar la referència inicial es completament arbitrària. Pel contrari, crec que té ple sentit en la mesura que aquest nou llibre de lhistoriador David Ballester pot tenir, des del meu punt de vista, alguna relació amb aquest gènere de la investigació judicial, que en lobra de Sciascia troba una digna continuadora del gènere. Fins i tot, sostindria que en el nou treball de Ballester també sens recorda, alhora, que una de les tasques dels historiadors i historiadores passa per la negació de loblit. Aquesta és una posició ètica de la qual va parlar-nos un altre escriptor, en aquest cas Julio Cortázar, que a laproximar-se a la darrera experiència dictatorial a Argentina, el seu país dorigen, reflexionava sobre els efectes que es produeixen en la nostra consciència «Cuando la desesperación y la tortura son manipuladas por quienes hablan como nosotros».4

El que ens proposa Ballester en aquesta ocasió, tanmateix, no és ficció, és història. Això fa que el que ens explica sapropi a allò veraç, que persegueix amb voluntat dexhaustivitat, i no allò versemblant. I si he fet referència a Sciascia, com referent dun determinat gènere novel·lístic, no solament és perquè Ballester proposa una estructura que pot apropar-se a aquell, a partir de lanàlisi de vint casos de víctimes mortals de la violència política establint una categorització pròpia per cada grup. També ho he fet perquè en aquesta obra lautor expressa la seva voluntat de trobar una forma descriptura adequada per apropar el resultat de la seva recerca a un tipus de lector que vagi més enllà del cercles dels especialistes. Amb tot, cal insistir que Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) és una acurada recerca dinvestigació històrica. Metodològicament sòlida, amb una base empírica que, en molts sentits, no solament completa sinó que corregeix el coneixement del fenomen del qual és objecte destudi, fins al punt daconseguir depurar les xifres que habitualment són utilitzades en altres treballs publicats sobre la repressió i la violència política durant el tardofranquisme i la transició a la democràcia en el nostre país.

El franquisme sempre va equiparar lordre públic i la defensa de lordre polític-social amb la repressió. La repressió expressada en la seva faceta de violència política organitzada per lEstat franquista fou un fenomen estructural en la naturalesa de la dictadura des dels seus orígens a la Guerra Civil, que va perdurar durant la seva etapa final i, fins i tot, durant els anys de la transició a la democràcia a Espanya. Tal com ens recorda lautor, juntament amb les víctimes mortals daquesta violència, no es pot deixar de banda la pràctica de la tortura, que fou una expressió més daquella violència i les xifres que oculta fins avui. Aquella fou una pràctica que mai va ser legal en lordenament franquista, però que tampoc mai fou tipificada com a delicte, ni va existir un context legal que permetés la seva investigació o prevenció. El seu ús freqüent per part dels funcionaris policials, en particular dels membres de les Brigades Regionals dInformació, constituïdes com la policia política del Règim, va tenir un caràcter sistemàtic, habitual i posat en pràctica de manera impune en les detencions dels membres de loposició política i sindical, en particular, però també, en general, de la ciutadania que mostrà actituds «contràries al Règim». Totes elles eren actuacions inscrites en el terreny de lordre governatiu. Un dels principals responsables de mantenir aquest ordre, després de la mort del dictador, com fou Rodolfo Martín Villa, ministre de Governació entre 1976 i 1979, reconeixia a les seves memòries que «Yo me daba cuenta de las lógicas insuficiencias y de los lógicos fallos de la Policía y la Guardia Civil, pero el Estado los necesitaba si quería sobrevivir, y era injusto, radicalmente injusto, política y moralmente, que un proceso político como el que nosotros conducíamos permitiera la más mínima depuración».5

Anys després, en letapa de consolidació de la democràcia, un dels pocs que va publicar un article recordant aspectes daquell passat incòmode fou lescriptor i periodista Manuel Vázquez Montalbán. El 1985, amb motiu de la mort dun dels perpetradors daquelles tortures, Montalbán publicaria un article en el qual reflexionava sobre aquella desaparició descena de protagonistes que formen part de la història de la infàmia:

Tampoco sus víctimas hicimos nada por enfocarles con el reflector. La Reforma había absuelto a los dueños de los Creix, ¿hubiera sido justo perseguir a los criados? Martín Villa me dijo en cierta ocasión que la oposición se atrevía a pedirle las cabezas de la policía política, pero no las de militares e intelectuales cómplices de un mismo estado de cosas. Al fin y al cabo, algunos militares se habían prestado a oficiantes de represiones jurídicas y un buen puñado de intelectuales pusieron aquella barbarie en endecasílabos. Pero no utilizaron las manos para romper el alma y el cuerpo de los reconstructores de la razón: anarquistas, comunistas, socialistas, nacionalistas que conservarán mientras vivan en su memoria el recuerdo de todos los profesionales de la humillación.6