La realitat de les tortures policials ha estat sovint negada o simplement expulsada del discurs públic sobre el passat. Ha existit un reconeixement social i polític molt escàs daquesta experiència viscuda durant el franquisme. Des del punt de vista cultural, la seva anàlisi històrica o bé la seva representació artística han estat amb freqüència menystingudes, quan no presentades com una font de conflicte que calia eludir. Això forma part del persistent discurs sobre lenterrament del passat. Aquesta figura metafòrica «denterrament», una paradoxa en un país ple de fosses comunes, és indestriable de la reiterativa apel·lació a la suposada exemplaritat de la transició a la democràcia a Espanya. Daquesta forma, la codificació duna particular «cultura del consens» tanca la possibilitat de revisar la nostra relació amb el passat dictatorial. Però també barra el pas a pensar en formes daprofundir en la democratització del mateix sistema democràtic. Això parteix de concebre la democràcia com un punt darribada. Tanmateix, lexperiència històrica mostra que aquesta ha tingut i té avanços i retrocessos. Perquè la democràcia, més enllà duna visió normativa sobre ella, és un procés mai finalitzat, un espai per construir i per eixamplar de manera continuada.
Per acabar, cal dir que els principals protagonistes del relat coral que presenta David Ballester són aquells ciutadans tots homes, malgrat que també shauran dafegir els casos de dones, menys coneguts als quals la violència política exercida per lEstat va truncar les seves vides i va marcar de manera permanent les dels seus familiars. Aquesta línia de recerca mereix latenció que fins fa relativament poc no ha rebut. Això significa analitzar les «xifres ocultes» que va produir aquest tipus de violència i alhora fer-ho amb rigor, tal com ha estat tractat pel col·lega i amic David Ballester. Que de ben segur, espero i desitjo, que tingui en marxa recerques en aquesta mateixa direcció, de cara a oferir un quadre precís encara per completar des del camp de la història, no solament des de la crònica periodística com ha estat habitual fins recentment.
1 Javier Tébar és professor associat dHistòria a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Barcelona. Dirigeix lArxiu Històric de CC.OO. de Catalunya.
2 Lautor novel·la, a partir dalgunes restes de documentació històrica, lesdeveniment dun procés ocorregut a Milà el 1630, durant el qual un grup de ciutadans foren jutjats acusats de difondre la pesta. La seva traducció al català és més o menys recent: Alessandro mANZONI: Història de la columna infame. Barcelona, Curbet Comunicació, 2007.
3 Aquesta obra iniciadora del gènere, novel·la ambientada en la investigació judicial, de la qual Sciascia fou un destacat continuador, la va publicar Manzoni per primera vegada com apèndix als I promessi sposi, la gran novel·la de litalià modern i per la qual va ser més conegut lautor, en la seva versió inicial el 1840 i després en 1842. Una traducció al castellà va ser publicada el 1984 per leditorial barcelonesa Bruguera, una icona cultural que va acollir laboralment a grups dexpresos antifranquistes i que desapareixeria en aquella mateixa dècada. La seva publicació en català va aparèixer dins Els promesos. Barcelona: Edicions 62, 1981.
4 Julio CORTÁZAR: «Negación del Olvido», a Julio CORTÁZAR: Argentina: años de alambradas culturales. Barcelona, Muchnik, 1984, p. 20.
5 Rodolfo MARTÍN VILLA: Al servicio del Estado. Barcelona, Planeta, 1987, pp. 150 i seg.
6 Manuel VÁZQUEZ MONTALBÁN: «Los Creix», El País, 28-3-1985.
1. INTRODUCCIÓ. DE VÍCTIMES I IMPUNITATS1
Portar a terme aquest treball no ha estat fàcil. I no només per les dificultats habituals en què ens trobem els historiadors a lhora daccedir a fons de caire policial i judicial. Reconstruir trajectòries vitals i contextos sociopolítics que acaben conduint a unes vides truncades, la major part delles en plena joventut, no és un plat de gust. És endinsar-se en la part més fosca de la nostra Història recent. Mort, vexacions, tortures, arbitrarietat, impunitat I unes víctimes innocents. Unes, les estudiades en aquestes pàgines, entre les moltes que conformen el fosc bagatge de la dictadura i les seves conseqüències. Aquest llibre voldria ser també un modest homenatge a tots aquells que perderen la vida i patiren els estralls repressius de la dictadura, en aquells decennis «de plom», i els poc idíl·lics anys de la Transició.
Moltes persones han acompanyat aquest projecte en el decurs dels anys que ha durat la seva elaboració. A totes elles el meu sincer agraïment. La seva aportació ha estat fonamental per a reconstruir aquestes pàgines, on, sovint, els petits detalls són fonamentals. Així doncs, gràcies a Sophie Baby, Marc Bayón, Jaume Busquets, Pau Casanellas, Fina Castellà, Xavier Collet, Chema Corral, José Chamorro, Quim Forns, Carles i Josep Maria García Solé, Pau Gomis, Isabel Juncosa, Marta Lleonart, Robert Manrique, Elvira Mármol, Cristina Méndez, Genís Ribé, Marcel·lí Salazar Tarruella, Josep Sallent, Laura Santamaria, Joan Tardà, Carles Vallejo (Associació Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat), Marc Viader i Gonzalo Wilhelmi. Igualment voldria agrair la professionalitat de Fonsanta Marmolejo i Lídia Martínez, de lequip de la Fundació Figueres; a Juan Manuel García, de la Fundació Cipriano García, i a Rosa Codina, del Centre de Coneixement de la Seguretat de lInstitut de Seguretat Pública de Catalunya, sempre amb la millor disposició per a donar suport als investigadors. I a Fèlix González del Servei Històric del Cos de Mossos dEsquadra i a lOficina de Premsa de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona.
També vull fer esment a dos col·legues, però sobretot amics, pel paper que han tingut en lelaboració daquest treball. A Javier Tébar, per creure en el projecte, fer costat en tot el seu procés, aportant opinions que, sense cap mena de dubte, lhan enriquit, i per voler contribuir-hi directament, escrivint-ne el pròleg. I a Manel Vicente, per haver-me permès accedir a una cúmul dinformació cabdal per elaborar els capítols referents a les mobilitzacions que tingueren lloc a la Rambla barcelonina els anys 1977-1978.
I, en darrer lloc, però al capdavant de qualsevol altra consideració, mostrar el meu respecte i agraïment, a tots aquells familiars, testimonis i persones properes de les víctimes esmentades en aquest treball, que han volgut implicar-shi. La seva aportació documental i testimonial ha estat imprescindible per a donar contingut a aquest llibre. Sóc conscient que, en força ocasions, no els hi ha estat fàcil remoure un passat, forçosament dolorós. Així doncs, moltes gràcies a Montserrat i Pilar Benito Piedrafita, José Antonio Giménez, Faustí Maestre Velilla, Marc Muñoz, Vicente, Matilde i María Teresa Rodrigo Knafo, i Pilar Torres. Aquestes pàgines que segueixen són també seves.
També vull fer esment a dos col·legues, però sobretot amics, pel paper que han tingut en lelaboració daquest treball. A Javier Tébar, per creure en el projecte, fer costat en tot el seu procés, aportant opinions que, sense cap mena de dubte, lhan enriquit, i per voler contribuir-hi directament, escrivint-ne el pròleg. I a Manel Vicente, per haver-me permès accedir a una cúmul dinformació cabdal per elaborar els capítols referents a les mobilitzacions que tingueren lloc a la Rambla barcelonina els anys 1977-1978.
I, en darrer lloc, però al capdavant de qualsevol altra consideració, mostrar el meu respecte i agraïment, a tots aquells familiars, testimonis i persones properes de les víctimes esmentades en aquest treball, que han volgut implicar-shi. La seva aportació documental i testimonial ha estat imprescindible per a donar contingut a aquest llibre. Sóc conscient que, en força ocasions, no els hi ha estat fàcil remoure un passat, forçosament dolorós. Així doncs, moltes gràcies a Montserrat i Pilar Benito Piedrafita, José Antonio Giménez, Faustí Maestre Velilla, Marc Muñoz, Vicente, Matilde i María Teresa Rodrigo Knafo, i Pilar Torres. Aquestes pàgines que segueixen són també seves.
* * * * * * *
Aquesta obra és un estudi de casos de víctimes mortals a Catalunya dun tipus de violència política, com és la repressió estatal.2 És a dir, de caire institucional i parainstitucional, entesa aquesta concretament com el conjunt de les accions de lextrema dreta i per les raons que hi seran degudament explicitades. Comprèn un cicle ampli, des del 1964, als inicis de la darrera fase del franquisme, fins el 1980, dos anys abans que es pugui donar per acabada la Transició en el conjunt de lEstat, i quan ja feia vuit mesos que shavien celebrat les primeres eleccions al Parlament de Catalunya des de 1932. Aquesta cronologia està determinada per les dates en les quals hem localitzat el primer i el darrer dels casos que responen a la tipologia esmentada, i que subiquen en el període històric que ha centrat el nostre interès, amb la voluntat de posar de manifest que la darrera etapa del franquisme no fou tant suau o tova com des de determinats àmbits sintenta maquillar, així com posar en relleu lalt cost que tingué la lluita per les llibertats durant la Transició, que hauria tingut, des del nostre punt de vista, bastant poc de modèlica. Els protagonistes són ciutadans catalans, que només en una ocasió trobaren la mort fora de Catalunya. La tipologia dels vint casos analitzats és variada i diversa, però com a norma general trobem dues coordenades que són presents de forma transversal en tots ells: es tracta de ciutadans anònims i, en segon lloc, encara avui dia es poden considerar, malauradament, com unes víctimes oblidades.
És pública i notòria la manca de polítiques de memòria de forma activa, generalitzada i continuada des que es va posar punt final a la dictadura i es va bastir un règim democràtic. També és cert que la inacció dels governants es va poder recolzar en la manca duna àmplia demanda social al respecte fins a les darreries del segle passat.3 No és aquí el lloc ni el moment per a valorar les que shan portat a terme i les que es troben en marxa, però la lectura clara i succinta que es pot fer en conjunt és evident: vergonyosament tardanes i insuficients. Ni la cultura democràtica ni les forces polítiques desquerra, que haurien dhaver estat les més reivindicatives en aquest àmbit, han esmerçat suficient valentia i esforços per evitar que, ben entrat el segle XXI, aquesta continue essent una assignatura pendent en la nostra societat. I quan shi ha portat a terme alguna iniciativa, aquesta ha estat notòriament incomplerta. Davant del buit institucional han hagut de ser, en els casos que shan dut a terme, els familiars i les organitzacions on militaven o les de caire memorístic, els que prenguessin el protagonisme en aquest àmbit, per complir els rituals dhomenatjar els difunts. Mentre que altres romanien completament postrats en loblit. Podrem veure com en alguns casos, pocs, les víctimes són recordades amb una placa, un acte anual, o fins i tot de forma excepcional amb un carrer. Malgrat això, podem afirmar que només set de les vint víctimes estudiades han rebut, a hores dara, algun tipus de reconeixement, totes elles per iniciatives no institucionals, i, fins i tot, en alguns casos, com el de Juan Gabriel Rodrigo a Tarragona, amb tot un cúmul dobstacles per part del consistori, quan el març de 2016, en el quarantè aniversari de la seva mort, es va col·locar un modest plafó a lindret on va caure mort. En el decurs dels darrers anys, alguns familiars de les víctimes han trobat una porta oberta en lanomenada «Querella Argentina», com a forma de trobar un reconeixement als seus morts encara que siga a milers de quilòmetres de casa.
Quan, finalment, es va aprovar la Llei de memòria històrica,4 aquesta només va preveure la reparació a les víctimes anteriors al 6 doctubre de 1977,5 de manera que en deixava desprotegides, per exemple, dues que són objecte destudi en aquest treball: Agustín Rueda, mort com a conseqüència de les tortures a què fou sotmès a la presó de Carabanchel el 14 de març de 1978, i Gustau Adolf Muñoz Bustillo, mort en els incidents que es van produir al centre de Barcelona després dels actes de la Diada del mateix any, com a conseqüència de limpacte duna bala disparada per un policia.6 Un incomprensible error dels legisladors, que mostraren una manca de sensibilitat notable, davant dun grapat de víctimes que quedaven daquesta manera condemnades a loblit institucional. Serveixi dexemple daquesta circumstància, la resposta que va donar el diputat Manel Silva dUDC a Marc Muñoz, germà de lesmentada víctima de la Diada de 1978, quan aquest li va voler fer veure al parlamentari que amb la decisió presa shi cometia una injustícia. Com a resposta va aconseguir un lamentable «Mhas de dir tu a mi quan es va acabar la Transició?».7 Seguint en aquesta línia de manca de sensibilitat institucional, força exemples serien possibles. Esmentem-ne un altre, que afecta també les víctimes, en aquest cas del terrorisme, i que té cabuda en el present treball per la violència parainstitucional portada a terme per membres de lextrema dreta. Robert Manrique, cap visible de les víctimes daquesta xacra a Catalunya durant força anys, va informar el 6 de març de 2014 a Sonia Ramos, directora general de Apoyo a Víctimas del Terrorismo, de lexistència dun bon nombre de víctimes que es podrien acollir a la legislació de suport a la seva condició i que no ho feien per desconeixement. I, en conseqüència, proposava esmerçar esforços a localitzar i informar les víctimes. En aquesta circumstància es trobarien dues de les referenciades en aquest treball, Juana Caso i José Muñoz, morts per un membre de lextrema dreta a Cabrera de Mar el 20-N de 1980. Davant de la iniciativa plantejada per Manrique, aquest va rebre com a resposta un fred i lacònic «Si quieren algo, que lo vengan a pedir».8