Al vespre, la direcció de lempresa va decidir-ne el tancament, i cridà la policia perquè desallotgés els treballadors del torn de nit, que continuaven en assemblea. I així va ocórrer, quan hi van fer acte de presència efectius de la 4a companyia de la 42 bandera, que tenia la base a la caserna de la Verneda. Lendemà, dimarts 3 dabril, quan els treballadors van començar a arribar a les instal·lacions de la Tèrmica, abans de les set del matí, es van trobar amb les portes tancades i un rètol a la porta oest, on sindicava que havien estat sancionats. També hi havia la presència defectius de la Policia Armada, que sapostaren a lesquerra de la porta. En el rètol sinformava duna sanció de cinc dies de sou i feina, «como consecuencia de los graves actos de indisciplina cometidos en el día de ayer, [] sin perjuicio de las más graves sanciones que se aplicarán a los que hayan incurrido en faltas de mayor gravedad». I shi afegia que el dia de reincorporació al treball, després de la sanció, qualsevol absència dun treballador, seria interpretada com una rescissió voluntària del contracte. Atès que era dia de cobrarment per als treballadors de COPISA, aquests intentaren entrar al centre de treball, però lempresa els notificà que sols podrien accedir-hi de tres en tres, en primera instància, i després de cinc en cinc, només per a cobrar; en cap cas però, per a treballar. Els treballadors shi van negar. Tal com es pogué escoltar en el consell de guerra en el qual foren jutjats alguns dels participants en aquests fets:
La empresa estaba clausurada por la Dirección debido a determinados paros y acciones reivindicativas llevadas a cabo en días anteriores. Carteles situados a la entrada indicaban que todos los trabajadores estaban suspendidos de empleo y sueldo [per cinc dies]. Los trabajadores pidieron entrar, dado que era día de pago. Asimismo, mostraron sus deseos de incorporarse a sus puestos. Sin embargo, no accedieron a entrar en grupos de cinco a fin de percibir sus emolumentos.51
A partir daquí sencadenaren un seguit de fets i circumstàncies, que acabarien costant-li la vida a Manuel Fernández Márquez. La reconstrucció daquells fets, ens permet plantejar el següent relat.52 Sobre les 7:45 hores, el cap del contingent policial, un brigada, es va adreçar als concentrats davant de lesmentada porta oest. Els va comminar a passar a cobrar en petits grups, tal com havia establert lempresa, o bé, a abandonar lindret. Llavors, Manuel Pérez Ezquerra va pujar a la reixa que rodejava les installacions i es va dirigir als concentrats. Quan la veu li va fallar, continuà José Moreno Rider.53 El que la policia va qualificar com un intent dexcitar les masses, en realitat no era més que una crida a no acceptar la proposta de lempresa i, en conseqüència, no entrar a cobrar en petits grups, sinó tots plegats. També shi va posar èmfasi a no provocar incidents amb la policia. Pérez Ezquerra, segons el seu propi testimoni, afirmaria que shavia dirigit als obrers amb aquestes paraules: «No debemos practicar la violencia, sino demostrar a la empresa y [a] la policía que nosotros queremos dialogar con la patronal para plantear nuestras reivindicaciones pacíficamente. I afegia poc després No queremos la violencia, demostremos que no somos ni violentos ni locos». Les diverses fonts consultades difereixen respecte al nombre dobrers concentrats en aquells moments. El brigada va afirmar que devien ser al voltant de cinc-cents, altres fonts elevaven la xifra fins el miler o més, i durant el judici posterior es va acceptar la de mil cinc-cents si fa no fa.
Llavors, els obrers van pressionar les portes per intentar penetrar en bloc a les instal·lacions de lempresa, objectiu que no assoliren. Tot seguit, la policia es va desplegar «en orden de encuentro», amb les porres desenfundades i va fer enretirar els treballadors, fins que aquests es van allunyar de la porta i van travessar les vies del tren, en sentit contrari a la mar. Loperatiu, «primer rechazo» en la terminologia policial, es va portar a terme sense cap tipus de violència, segons la informació policial, que diferia de les versions dels treballadors atès que aquests indicaven que llavors ja shavien utilitzat les «porres», sempre però en un lògic context de tensió. Aquí, els treballadors es van organitzar «en cadena de brazos», segons recordava un policia. Uns i altres es trobaven a uns quaranta metres de distància. I llavors, sobre les 8:10 del matí, va arribar el tren semidirecte 3113 de la línia Barcelona Massanet-Massanes, que shi va haver daturar en trobar les vies ocupades «por completo» pels obrers, i atès que aquests no feien cas dels senyals acústics del maquinista perquè desallotjaren la via. Això feu que hagués destirar els frens demergència, poc més de trescents metres després dhaver sortit de lestació de Sant Adrià de Besòs, davant per davant de la central. Alguns obrers llançaren pedres contra els dos primers vagons que produïren el trencament de sis vidres, i tres minuts més tarde pogué refer la marxa.54 Més tard, Pérez Ezquerra seria crític respecte aquesta actuació, i assegurava que havia dit: «Compañeros, no estuvo bien el apedreamiento del tren, ya que pudo salir lesionado alguien que es totalmente inocente de estos hechos».55 Segons un dels testimonis, el tren va poder prosseguir després que la policia, pressionant encara que sense violència, desallotgés la via, i obligués a aquests a anar en direcció al carrer de Ramon Viñas, perpendicular a la mar.
A aquest episodi el va seguir una estona de tensa calma. Entre vuit i dotze minuts. Més treballadors continuaren afegint-se a la concentració, al temps que el brigada sol·licitava reforços. Llavors els obrers més abrandats, majoritàriament els més joves, van començar a insistir en la necessitat dentrar tots junts al centre de treball, tot i el cordó policial que els ho impedia. Atès que aquests «son pocos y que pasarían por encima de sus cadáveres», seguint la versió dun dels policies presents, començaren a agafar pedres. Un testimoni va observar «Que antes que empezara el lanzamiento de piedras, [] algunos de los obreros de más edad pegaban con la mano a algunos más jóvenes que estaban recogiendo piedras». Tot seguit, els treballadors van travessar de nou les vies i es van encaminar cap a les portes de la Tèrmica, on, uns vint metres abans, les unitats policials shavien desplegat en dues rengleres. Uns emissaris es van dirigir al cordó policial, i van parlar amb un sergent. Segons aquest, insistiren en la voluntat dentrar tots plegats al recinte per a poder cobrar, i a més els indicaren que «se abstuvieran de tocar a alguno de los obreros». Els sotsoficial va contestar que la policia estava complint ordres, i que el seu objectiu era que qui volgués cobrar individualment, ho pogués fer, «debiendo el resto no hacer caso a los activistas que les llevarán por el camino del mal».
En aquest moment la situació va esdevenir encara més tensa, «la masa se exaltó profiriendo gritos de protesta», i la policia va fer diverses càrregues emprant les defenses, després que el brigada que comandava el desplegament, donés els «toques reglamentarios». Llavors va començar la violència a gran escala. Tots els policies van ser unànimes en el seu relat molt homogeni per altra banda, en afirmar que la seva actuació shavia iniciat quan els obrers els hi llançaren les primeres pedres, ferros i altres objectes contundents. Ara bé, el testimoni de lencarregat dun taller proper, difereix notablement en la cronologia dels fets. Segons el seu testimoni, la policia va carregar després del frustrat diàleg, i obligà els treballadors a passar un altre cop a laltra banda de la via, i degué ser en aquest moment, i no abans, quan començà el llançament de tot tipus dobjectes, especialment pedres, a la policia. A continuació, aquests, que es trobaven en un terreny desfavorable per defensar-se, van optar per retrocedir fins lesplanada de davant les instal·lacions, i van aprofitar per protegir-se de lallau de pedres que els hi queia a sobre en unes caixes dembalatge i material divers, que hi havia arrenglerat a vora via. Lescenari shavia convertit en una veritable batalla campal. En el decurs daquesta, els treballadors guanyaven a poc a poc terreny en el camí cap a les instal·lacions de la central, i arribaren a una distància ben pròxima de la policia. Alguns del testimonis indicaren que només hi havia tres o quatre metres. Davant daquesta situació, el cap de lescamot va ordenar treure les pistoles i fer trets a laire, «con el fin de controlar a la masa». Un policia afirmà haver escoltat que un treballador indicava que les bales eren de fogueig i un vigilant va dir que havia escoltat un «a por ellos», per part del treballadors. Aquest fou el moment de màxima intensitat, que hauria de durar entre cinc i vuit minuts. Tots els policies declararien en les compareixences que els trets foren a laire, sense cap matís. Però un altre cop lesmentat testimoni hi fa llum en incorporar-hi una variable que cap altre testimoni havia esmentat. Aquest va declarar:
En aquest moment la situació va esdevenir encara més tensa, «la masa se exaltó profiriendo gritos de protesta», i la policia va fer diverses càrregues emprant les defenses, després que el brigada que comandava el desplegament, donés els «toques reglamentarios». Llavors va començar la violència a gran escala. Tots els policies van ser unànimes en el seu relat molt homogeni per altra banda, en afirmar que la seva actuació shavia iniciat quan els obrers els hi llançaren les primeres pedres, ferros i altres objectes contundents. Ara bé, el testimoni de lencarregat dun taller proper, difereix notablement en la cronologia dels fets. Segons el seu testimoni, la policia va carregar després del frustrat diàleg, i obligà els treballadors a passar un altre cop a laltra banda de la via, i degué ser en aquest moment, i no abans, quan començà el llançament de tot tipus dobjectes, especialment pedres, a la policia. A continuació, aquests, que es trobaven en un terreny desfavorable per defensar-se, van optar per retrocedir fins lesplanada de davant les instal·lacions, i van aprofitar per protegir-se de lallau de pedres que els hi queia a sobre en unes caixes dembalatge i material divers, que hi havia arrenglerat a vora via. Lescenari shavia convertit en una veritable batalla campal. En el decurs daquesta, els treballadors guanyaven a poc a poc terreny en el camí cap a les instal·lacions de la central, i arribaren a una distància ben pròxima de la policia. Alguns del testimonis indicaren que només hi havia tres o quatre metres. Davant daquesta situació, el cap de lescamot va ordenar treure les pistoles i fer trets a laire, «con el fin de controlar a la masa». Un policia afirmà haver escoltat que un treballador indicava que les bales eren de fogueig i un vigilant va dir que havia escoltat un «a por ellos», per part del treballadors. Aquest fou el moment de màxima intensitat, que hauria de durar entre cinc i vuit minuts. Tots els policies declararien en les compareixences que els trets foren a laire, sense cap matís. Però un altre cop lesmentat testimoni hi fa llum en incorporar-hi una variable que cap altre testimoni havia esmentat. Aquest va declarar:
A pesar de los disparos la masa, que daba la impresión de estar obcecada, siguió avanzando hasta llegar a las cajas, momento en el que pudo observar el declarante que los brazos de los Policías Armadas bajaban hasta unos 45 grados para efectuar los disparos con una inclinación menor al objeto de intimidar totalmente a la masa, pero nunca pudo observar a ningún Policía disparar con el brazo en posición horizontal dirigiendo los disparos contra la masa.
Fou llavors quan es van produir les conseqüències més greus. Després daquest episodi, sobre el terra quedaren dos cossos inermes. Es tractava de Manuel Fernández Márquez i Serafín Villegas.56
Els relats dels treballadors feren referència a la presència i intervenció de policies a cavall, però en cap relat fet pels mateixos policies que es desplegaren en loperatiu ni dels testimonis civils, es fa esment a lactuació daquests tipus dunitats. Un daquells testimonis va afirmar que «Había policías a caballo por todas partes, los obreros de la térmica corrían despavoridos delante de los grises, en dirección contraria a la fábrica».57 També sapuntà la possibilitat que el tret que ferí mortalment Fernández Márquez, provingués dun policia a cavall. Després dels trets, segons els policies, «la actitud de la masa fue normalizándose y retirándose del lugar de actuación». El pas dun altre tren en sentit nord, va ajudar a separar els uns dels altres. Encara que alguns seguien llançant pedres per sobre el comboi. La policia es va retirar a les portes de la fàbrica, i els treballadors sencaminaren cap a la llavors conenguda com lavinguda de la Victoria, avui de la Platja.
Després, la versió oficial justificaria lús darmes de foc pel fet que la policia shavia vist desbordada durant els enfrontaments. Sargumentà que la desproporció entre treballadors i policies havia estat abismal i que, per preservar la seva pròpia seguretat, els agents havien hagut demprar les armes de foc. Fet i fet, una mostra més del tarannà repressiu del règim i dels seus tentacles policials, a la vegada que una manifestació clara de la incapacitat de la policia franquista per gestionar els conflictes dordre públic, amb un mínim de garanties. La nota informativa del govern civil respecte daquests fets acusà els treballadors dhaver llançat pedres sobre dos trens que passaren per les properes línies ferroviàries i, seguint amb el seu relat dels esdeveniments diu:
Posteriormente se dirigieron hacia las fuerzas de orden público, a quienes agredieron violentamente, llegándose a una situación límite. Obligando a que dichas fuerzas hicieran varios disparos al aire con el fin de evitar el enfrentamiento, sin que, aun así, se consiguiera, por lo que se vieron precisadas a repeler la agresión.58
Com a resultat de la refrega, la policia també va veure com nou dels seus efectius necessitaren atenció mèdica, que en una primera instància li arribà de la pròpia farmaciola de lempresa. Així, les pedrades i els cops feriren de diversa consideració dos sergents, tres caporals i quatre policies, que en total els feu romandre 133 dies de baixa.59 Lauditor militar que es va fer càrrec del processament dels detinguts durant la jornada, en les seves diligències prèvies de 16 dabril, també va fer esment a «la presunta responsabilidad de los componentes de la Policía Armada», en els dos ferits per limpacte duna bala. Però no sha pogut localitzar cap informe o document que avali que es fes una investigació al respecte.60
Un primer ferit de bala fou Serafín Villegas Gómez, de 25 anys, que va rebre un impacte que li entrà per lesquena, per sota de lespatlla dreta, i que presentava a més una fractura a les costelles, que requeriria una posterior intervenció quirúrgica. El segon, amb una ferida mortal, fou Manuel Fernández Márquez, que va rebre un tret al cap, disparat des duna distància de vint metres. Concretament, limpacte entrà a la templa, amb una trajectòria de dalt a baix, amb un orifici de sortida a la part baixa del cap. Una hipòtesi versemblant és que la víctima devia ser amb el cap inclinat i ajupit, probablement ajudant un company ferit en el moment de rebre el tret. Ben cert és però que en davallar el caos, quedaren dos cossos estesos a terra. Els de Villegas i Fernández; segons algunes fonts, el darrer encara amb vida. Aquests fets degueren passar quan el rellotge devia marcar minut amunt minut avall dos quarts de nou del matí. Dos vehicles particulars, un dells un Citroen 2CV, traslladaren a un dispensari de Badalona els dos ferits, fent onejar mocadors blancs per les finestres. Manuel Fernández Márquez ja hi va arribar mort.61
La víctima tenia 27 anys, era natural de Villafranca de los Barros (Badajoz)62 i feia poques setmanes que havia trobat feina a la Tèrmica. Als tres anys havia arribat amb la seva família a la Pobla de Lillet, i en acabar els estudis primaris, va començar a treballar al sector tèxtil i a les mines de Fígols (Berguedà), juntament amb el seu germà. Es va casar el 1969 a Bagà, amb la filla dun company de feina, Carmen Rodríguez Jurado, sevillana dorigen, i tenia un fill de dos anys. Des de principis dany vivia a Santa Coloma de Gramenet, concretament al carrer de Roviralta.
A més duna víctima mortal, un segon ferit de bala i nombrosos contusionats, hi hagué setze treballadors detinguts com a conseqüència dels fets del dia 3 dabril. Entre ells Fernando Lozano Revuelto, José Moreno Rider, Leonardo Farrero Rodés, Ramon Safont Bonen, Emilio Mondéjar Pérez i Pedro Antonio Martínez Aranega, que ho foren durant les càrregues que hi hagué al barri de la Mina un cop sinicià la dispersió després dels fets de la FECSA. Els tres primers ingressarien a la presó, en qualitat de preventius, mentre que els altres tres aconseguiren la llibertat provisional. Pels fets succeïts davant la Tèrmica, foren processats el 23 dabril, i acusats dun delicte dagressió a la policia, cosa que implicava la comissió del delicte dinsult a la força armada i, en conseqüència, el cas corresponia a la jurisdicció militar, «por la razón del fuero personal [de la policia]». Mentre que per la seva participació en una manifestació posterior, en el decurs de la qual foren detinguts, sels inculpava dun delicte de propaganda il·legal, que queia sota jurisdicció del TOP. Francisco Muñoz Morilla va ser detingut el dia 16 a les mateixes instal·lacions de lempresa, i així va romandre durant dos dies, mentre es feia càrrec de les diligències del seu cas el Jutjat dInstrucció número 22. La policia el considerava l«ajudant» de Pérez Ezquerra en la vaga de la Tèrmica, i políticament era qualificat de «desafecto al Régimen, participando en varias asambleas de tipo comunista, si bien no es partidario de la violencia». De la seva banda, Pérez Ezquerra va aconseguir fer-se escàpol durant unes setmanes. Aquest i els tres primers de la relació, acabarien jutjats en un consell de guerra per aquests fets, a principis de lany següent.