Logramos algo que no tenía precedentes en una gran fàbrica de España en estos 35 años de dictadura: ocupar una gran empresa y defender la ocupación contra la agresión policíaca que utilizaría grises a pie, a caballo, bombas de gases lacrimógenos, porras, y dispara contra los trabajadores.33
Després de la mort dAntonio Ruiz, diversos líders de CCOO de la fàbrica com era el cas dArmando Varo, que treballava al mateix taller que el difunt, Rufino Bas i Consuelo Moreno, anaren al barri de Sants, on vivia la vídua. Lobjectiu era lliurar-li les quantitats que els companys havien recollit en concepte de solidaritat i esperonar-la perquè presentés una denúncia. Però en arribar-hi es van trobar amb la sorpresa que aquella, atès que el matrimoni professava la fe com a testimonis de Jehovà, no només no acceptava els diners i es negava a fer la pertinent denúncia, sinó que els feia fora «con cajas destempladas, aceptando que la muerte de su marido había sido un designio de Dios en el que creían. []. Dios me lo ha dado, Dios me lo ha quitado». A més, els va amenaçar «que si fèiem algo nos denunciaria».34 Just sis dies després de la mort del treballador de la Seat, tenia lloc un acte denorme transcendència en la lluita antifranquista, la sessió constituent de lAssemblea de Catalunya a lesglésia de Sant Agustí Vell. Al principi, i després dun emotiu parlament de Joan Colominas, els assistents guardaren cinc minuts de silenci en homenatge a Antonio Ruiz Villalva.35
Mesos després, el 27 de febrer, quan la Guàrdia Civil empri de nou foc real per dissoldre una concentració de treballadors del metall a Vallvidrera, un full volant del PSUC tornava a recordar Ruiz Villalba. Un fullet on es podia llegir que «Esperamos que la Iglesia catalana rompa el silencio cómplice que guardó ante el asesinato del obrero de la Seat».36 Quan es va complir el primer aniversari de locupació de la fàbrica, els companys dAntonio Ruiz, rememoraren la seva mort amb un minut de silenci. En acabar, algú cridà «Viva la clase obrera». Des de llavors i durant uns anys, la mort daquest treballador esdevingué un símbol de locupació de la fàbrica. La seva fotografia fou emprada en fulls volants de manera profusa, en els convulsos mesos posteriors a la lluita i la reivindicació que shavia portat a terme a la fàbrica. En un daquests, un treballador de Lleó, que signava com a «un despedido de 1971», li dedicava un poema a la víctima, que duia per títol «A Antonio Ruiz Villalba. Asesinado por el franquismo y la Seat. 18 de octubre», i començava amb els següents versos: «!Salud! obreros de Seat / del franquismo pesadilla / de la razón defensores / de los valientes envidia. / Sois la valerosa vanguardia / en esta lucha emprendida / contra el gobierno de MATESA / contra Franco y su pandilla».37
Després dun llarg parèntesi temporal, es va haver desperar fins el nou segle per a recuperar aquest episodi de la lluita obrera, de la mà de lAssociació de Treballadors i Extreballadors de la Seat. Així, el 2006, quan es complien trenta-cinc anys dels fets, es col·locà una placa commemorativa al lloc on caigué Ruiz Villalba, amb la següent llegenda: «Antonio Ruiz Villalba. Obrero de Seat asesinado en Seat por la policía franquista el 18 de octubre de 1971 por defender la dignidad y la libertad de la clase obrera».38 Cal remarcar un fet habitual, tant en aquesta placa com en la bibliografia que fa referència a la mort del treballador, en el sentit que, habitualment, shi fa constar la data en què fou ferit i no la de la mort.39 Igualment, en aquesta data el Memorial dels treballadors de Seat va decidir que a partir de llavors, el 18 doctubre esdevingués «el Dia dels Treballadors i les Treballadores de Seat».
Tres anys després, una vintena de protagonistes daquella jornada es congregaren al lloc dels fets, per rememorar la lluita i retre homenatge a Ruiz Villalba. En lacte reclamaren que la futura estació de la línia 9 a la Zona Franca, davant don subicava lantiga fàbrica Seat, recordés la figura del treballador mort a mans de la policia i la lluita antifranquista que hi protagonitzaren els seus treballadors. Carles Vallejo ho explicava amb les següents paraules: «Nuestro objetivo es reivindicar la presencia en los espacios públicos de la memoria histórica de la lucha antifranquista protagonizada por los obreros y el papel de Seat en la historia económica y social del país». Vallejo, president del Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat, en fou un dels acomiadats per la seva activitat sindical lany 1970. La lluita per la seva readmissió i dels altres represaliats fou lorigen dels fets que conduïren als enfrontaments la mort de Ruiz. La seva proposta, que fou presentada a lempresa constructora de la línia de metro GISA, passava per tematitzar la nova parada de metro a la Zona Franca amb panells que posessin de manifest la lluita dels treballadors de Seat. Una altra de les reivindicacions del col·lectiu era que Barcelona Zona Innovació (BZI), que shavia de construir sobre els terrenys de lantiga fàbrica, dediqués un museu a la història industrial i social de lautomoció a Catalunya.40
El 2011, en el quarantè aniversari de locupació de la Seat i la mort de Ruiz Villalba, la col·laboració entre el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya i lAssociació Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat va donar com a resultat lexposició «Seat 1950-1977. Larquitectura de la repressió», que després del Museu dHistòria de Catalunya41 va itinerar. Durant el període dexhibició, es feren diversos homenatges al treballador mort el 1971. Un daquests va ser el que tingué lloc al Museu de lHospitalet, lHarmonia, el 18 doctubre, sota el títol de «Recordant Ruiz Villalba: el 40 aniversari de locupació de la Seat».42
Com a culminació de tot aquest procés memorístic, que té com a referent clau aconseguir que la mort dAntonio Ruiz Villalba no caigui en loblit, a les darreries de 2016, amb motiu del 45è aniversari dels fets, es va fer un gran pas endavant. El 18 doctubre, al migdia, es feu una ofrena floral davant la placa que shi havia col·locat deu anys abans. Tot seguit, els actes commemoratius prosseguiren, amb el bateig del passatge que permet laccés a lescola Seat, amb el nom dAntonio Ruiz Villalba, a pocs metres don fou abatut pels trets dels grisos. Una iniciativa que va comptar amb el suport, tant de lAMPA del centre educatiu, com del claustre de mestres. Una inauguració que es pot considerar una veritable fita en la lluita del Memorial Democràtic Treballadors de Seat.43 Segons el seu president, Carles Vallejo, «Antonio Ruiz Villalba es un símbolo. Dedicarle una calle a él es reconocer las luchas de Seat», atès que les lluites de lemblemàtica empresa «marcaron todo el movimiento obrero antifranquista y la lucha por las libertades de esta Ciudad».44
MORT AL BESÒS. MANUEL FERNÁNDEZ MÁRQUEZ
Laltra víctima mortal com a conseqüència de les actuacions policials relacionades amb la conflictivitat laboral a Catalunya durant les darreries del franquisme, es va produir a Sant Adrià de Besòs el 3 dabril de 1973: es tracta de Manuel Fernández Márquez.45 Només feia un mes que treballava com a muntador a lempresa Construcciones Pirenaicas, SA (COPISA), una de les encarregades de lampliació de la Central Tèrmica del Besòs, propietat de FECSA. El projecte consistia a construir una tercera torre i el feien de manera conjunta amb la Sociedad Argentina de Electricidad (SADE) i Control y Aplicaciones (CASA), a més daltres empreses complementàries, totes sota la direcció tècnica de lempresa alemanya DURR. Les tres principals estaven relacionades entre si i amb FECSA, tant per vincles filials com perquè compartien consellers en la direcció.
Laltra víctima mortal com a conseqüència de les actuacions policials relacionades amb la conflictivitat laboral a Catalunya durant les darreries del franquisme, es va produir a Sant Adrià de Besòs el 3 dabril de 1973: es tracta de Manuel Fernández Márquez.45 Només feia un mes que treballava com a muntador a lempresa Construcciones Pirenaicas, SA (COPISA), una de les encarregades de lampliació de la Central Tèrmica del Besòs, propietat de FECSA. El projecte consistia a construir una tercera torre i el feien de manera conjunta amb la Sociedad Argentina de Electricidad (SADE) i Control y Aplicaciones (CASA), a més daltres empreses complementàries, totes sota la direcció tècnica de lempresa alemanya DURR. Les tres principals estaven relacionades entre si i amb FECSA, tant per vincles filials com perquè compartien consellers en la direcció.
2. Manuel Fernández, treballador de la Tèrmica del Besòs va rebre un tret de bala el 3 dabril de 1973 que li va provocar la mort gairebé de forma immediata, durant els enfrontaments entre membres de la Policia Armada i treballadors, en el context dun conflicte laboral per la renovació del conveni col·lectiu.
Lempresa en què treballava Manuel Fernández era la que aportava més treballadors, 1.338, del total de més de 1.700 que hi feien feina a un ritme accelerat. Hi havia torns de matí i tarda, i les condicions laborals eren extremadament dures, en alguns casos, eren al límit de la pura explotació, amb jornades laborals que podien arribar a cinquanta-sis hores setmanals. Aquesta situació ja havia obligat a la mobilització de la plantilla el 1971, quan es va fer una vaga de quinze dies, gràcies a la qual shavia aconseguit un increment del 20 per cent en els salaris, contractes fixos i lafiliació a lassegurança obligatòria de malaltia (SOE, en les sigles en castellà), però que també tingué una dura resposta patronal, amb lacomiadament de 150 treballadors. El 1972, els treballadors de CASA mantingueren un nou conflicte com a conseqüència del qual es reduí la jornada laboral de quaranta-vuit a quaranta-sis hores, la readmissió dels acomiadats i un document signat per lempresa, en el sentit que no shi prendrien represàlies.
Al març de 1973, però, els fets que ara descriurem en el marc de la negociació dun conveni col.lectiu, tinguerem com a resultat la mort de Manuel Fernández. Aquesta es pretenia impulsar a partir duna plataforma reivindicativa de deu punts, aprovada en assemblea pels treballadors de les tres empreses implicades en lampliació de la Tèrmica. Unes negociacions que es feren a les vigílies duna veritable onada de renovacions de convenis col·lectius locals i del ram, un dels de més alta capacitat de mobilització i on es patien unes condicions laborals més dures, que shavien de negociar en el mes de maig. Les reivindicacions principals que shi plantejaven consistien a aconseguir una jornada de quaranta hores setmanals, de dilluns a divendres, en lloc de les cinquanta-sis que habitualment shi feien; un increment salarial igual per a totes les categories de 4.000 pessetes mensuals; el pagament del cent per cent del salari real en cas de malaltia, accident o jubilació; tres pagues extraordinàries dacord amb el salari real, i la signatura dun contracte fix a partir dels quinze dies de treball, fet que havia de comportar la liquidació dels contractes «en blanc» que shi empraven. Lempresa, a més, shavia de fer càrrec de limpost pel rendiment del treball (IRTP), abonar 500 pessetes mensuals dajuda escolar per als fills entre 4 a 16 anys, oferir trenta dies de vacances pagades, a més de proporcionar botes de seguretat, vestuaris i dutxes en condicions. La plataforma reivindicativa acabava reclamant el dret de reunió i dassemblea a les instal·lacions de lempresa.46 Tots aquests punts començaren a ser debatuts pels treballadors de les tres empreses en una assemblea celebrada el 14 de març.
Tretze dies més tard, el 27 de març, quan entrava el torn del matí, hi va haver una sembrada de fulls volants a les instal·lacions de lempresa, signats per CCOO, i que convocaven a una assemblea al menjador, a lhora de dinar. Hi assistiren uns cinc-cents treballadors. Els esmentats punts hi foren ratificats, i encara shi afegiren els que feien referència a lelecció duna comissió portaveu entre lassemblea i lempresa, a més de la defensa de qualsevol treballador que fos sancionat o acomiadat. Aquest posicionament implicava, òbviament, rebutjar el jurat dempresa per la seva manca de representativitat. Alhora, es va elegir una comissió obrera comuna per a les tres empreses, formada per catorze treballadors, entre ells, Manuel Pérez Ezquerra,47 Antonio Jiménez i Manuel Guerrero, tots tres militats de CCOO, a més de Francisco Muñoz Morilla. Segons el testimoni daquest, en lassemblea, Pérez Ezquerra, membre de CCOO i del PSUC, va manifestar que «Estamos hasta los cojones de salarios de hambre, hemos de unirnos para conseguir mejoras». I tot seguit es començà a recollir signatures per fer-les arribar a la direcció. A la sortida, el militant comunista es mostrava optimista, i afirmava que si els obrers de la Tèrmica sunien com els de la Seat, «había posibilidades de conseguir mejoras, en todo o en parte».48
El dia 29 la plataforma ja estava signada per uns vuit-cents treballadors. A lhora de dinar es feu una nova assemblea, ara més o menys mil dos-cents empleats de la Tèrmica. Els punts reivindicatius i les signatures corresponents es lliuraren a les respectives direccions, i es donà un termini fins el migdia del 2 dabril perquè shi fes arribar la resposta; en cas contrari, shi apuntava la possibilitat de començar una vaga. El dia 30 COPISA, que tal com hem vist era lempresa amb el nombre més elevat de treballadors del complex, va començar a pressionar els seus treballadors i va difondre un comunicat, signat per altres obrers de la mateixa empresa contraris a les mobilitzacions iniciades. A més, es va convocar els delegats que havien sigut elegits, als despatxos de la direcció, i sels va comunicar que es procediria a descomptar de la nòmina les dues hores perdudes en la gestió i lliurament de les signatures. A lhora de dinar hi hagué una altra assemblea. Els treballadors no arribaren a un acord per a fer front col·lectivament a les sancions econòmiques dels delegats, però sí en portar a terme una aturada de dues hores, com a mesura de protesta i pressió. Assabentats daquesta circumstància, els directius van decidir fer-se enrere en lanunciada sanció. Lendemà, dissabte dia 30 es va treballar amb normalitat a les instal·lacions de FECSA, en espera de la resposta que havia de donar lempresa dilluns. Durant el matí es van repartir uns fulls volants, «recomendando que todos trabajasen y no forzasen la situación». Segons Pérez Ezquerra, aquests fullets havien eixit de lempresa, atès que, segons el seu criteri, «el tipo de letra coincide con el de las multicopistas de la misma».49
Arribat el dia 2 dabril, mitjançant rètols, les direccions de COPISA i CASA notificaven que no sacceptaven les peticions i, de retruc, tampoc es reconeixia la representativitat dels delegats elegits, que eren qualificats de «comissió obrera il·legal», i es trobaven fora de «los cauces sindicales». Shi afegia que si es declarava una vaga es plantejaria el conflicte col·lectiu, i això podria comportar un seguit dacomiadaments. Davant daquesta situació, els treballadors es van declarar en vaga i es concentraren immediatament als menjadors. També es van formar piquets, que començaren a informar a les empreses pròximes, de la situació del conflicte. En una nova assemblea, es va decidir fer una aturada fins el migdia, que fou seguit pels treballadors de les dues empreses afectades, a més dels de SADE, que shi sumaren en una mostra de solidaritat. Es va intentar informar les direccions de COPISA i CASA de les raons de latur, i quines eren les condicions per finalitzar-lo. Però els delegats enviats a negociar no arribaren a ser rebuts. Al migdia, cinc delegats foren cridats per la direcció de SADE, que els informà que lempresa accedia a acceptar el salari mínim, un increment de quatre pessetes en la tarifa de lhora treballada, i es comprometia a assumir laugment de les quotes de la seguretat social. La resta de les reivindicacions eren rebutjades. A les dues de la tarda es va tornar a celebrar una assemblea on sinformava de la proposta empresarial, que no fou acceptada. En el transcurs de lassemblea feren acte de presència representants «de la Autoridad Sindical y de Trabajo», sense que aquesta intervenció servís per a reconduir la situació. Allí mateix es decidí perllongar laturada fins les cinc de la tarda, moment en què sortirien de la feina, sense fer lhora extraordinària que es feia al final de la jornada. A més, shi va prendre lacord dentrar lendemà a les vuit del matí, horari que implicava que tampoc es faria lhora extraordinària de primera hora. En acabar, Pérez Ezquerra va sol·licitar dels seus companys que el protegissin, atès que tenia por a ser detingut pel seu paper capdavanter en la mobilització. I així es va fer, sense que shi produís cap tipus dincident.50