Per cloure aquest apartat introductori, emprem les paraules dun polític gens sospitós de cap tipus de radicalisme, el monàrquic i democratacristià Fernando Álvarez de Miranda, el qual fou diputat per la UCD, president del Congrés dels Diputats (1977-79) i Defensor del Poble (1994-99). En les seves paraules trobem un clar al·legat sobre la violència institucional, tant durant el franquisme com en la Transició, els dos períodes que emmarquen les vint víctimes objecte destudi en aquest treball:
En la transición se pagó un precio muy duro []. En este país hubo gente que sufrió tantas injusticias, que pasó tanto, tanto, sin darles la satisfacción del reconocimiento de lo que habían sido esos crímenes y abusos. [] ¿Por qué se niega a los españoles el conocer muchas de las atrocidades que se cometieron durante el franquismo? []: ni la magistratura, ni el Ejército, ni las Fuerzas de Seguridad sufrieron una transformación democrática como el resto de la sociedad.30
1 Aquest llibre ha estat elaborat en el marc del projecte HAR2015-63657-P (MINECO/FEDER, UE).
2 Compartim la definició de repressió feta per R. Goldstein, que seria «la acción del gobierno que discrimina brutalmente a personas o a organizaciones que se considera que presentan un desafío fundametal a las relaciones de poder existentes o las políticas clave del gobierno», en Robert Goldstein: Political Repression in Modern America: From 1870 to the Present, Boston, Schenckman / G.K. Hall, 1978, p. XVI, en Eduardo González Calleja: «La represión estatal como proceso de violencia política», Hispania Nova. Revista de Historia Contemporánea, 10 (2012), p. 2.
3 Ricard Vinyes: «Lesforç associatiu en les vindicacions memorials democràtiques a Catalunya (1980-2002)», en Carme Molinero, Manel Risques, i Francesc Vilanova (coord.): Sobre el franquisme i Catalunya. Homenatge a Borja de Riquer i Permanyer, el Papiol, Efadós, 2015, pp. 220-239.
4 Es tracta de la Llei 52/2007, de 26 de desembre, mitjançant la qual es reconeix el dret a la reparació per part daquells que van patir «persecució o violència» durant la guerra civil o la dictadura franquista. Fou aprovada pel Congrés dels Diputats el 31 doctubre de 2007, a partir dun projecte de llei del govern que encapçalava José Luis Rodríguez Zapatero.
5 La llei fa esment de les «persones mortes en defensa de la democràcia entre l1 de gener de 1968 i el 6 doctubre de 1977».
6 El 2011, ERC, mitjançant el diputat Joan Tardà, va presentar al Congrés dels Diputats una proposició no de llei per intentar esmenar aquesta circumstància, sense aconseguir-hi el suficient suport parlamentari. La seva intenció era que també fossin reconegudes les víctimes que hi havia hagut fins lentrada en vigor de la Constitució, el gener de 1979. Les famílies dAgustín Rueda i Gustau Muñoz van donar suport a aquesta iniciativa.
7 Conversa amb Marc Muñoz. Manel Silva és advocat de lEstat. Començà a militar en UDC el 1989, i va entrar a formar part del seu comitè de govern el 1994. Entre daltres càrrecs, ha exercit com a diputat al Congrés (1995-2004), on ha estat portaveu adjunt del Grup Parlamentari Català (CiU), des de 1999 fins a 2004, portaveu de la Comissió de Justícia i Interior (1996-2004) i membre de la Subcomissió sobre les Víctimes del Terrorisme (2003).
8 Conversa amb Robert Manrique. S. Ramos és membre del cos superior de ladministració civil; lany 2000 fou nomenada pel segon govern Aznar sotsdirectora general de la Funció Pública Local. El 2004, amb larribada al poder del PSOE, amb José Luis Rodríguez Zapatero com a president, passaria a exercir com a sotsdirectora general dAjudes a les Víctimes del Terrorisme i dAtenció Ciutadana. En el moment de fer lesmentat comentari, formava part de lequip del ministre dInterior Jorge Fernández Díaz (PP).
9 Vegeu lannex I per a una relació cronològica de les víctimes.
10 Equipo Cinco: Las víctimas del post-franquismo, Madrid, Sedmay Ediciones, 1977.
11 Ramón Adell: La Transición política en la calle. Manifestaciones políticas de grupos y masas, 1967-1987, Madrid, Colección Tesis Doctorales Universidad Complutense, núm, 283, 1989; Juan Manuel Olarieta Alberdi: «Transición y represión política», Revista de Estudios Políticos (Nueva Época), 70 (octubre-desembre, 1990), pp. 225-262.
12 Mariano Sánchez Soler: La Transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983), Barcelona, Península, 2010; respecte a la segona autora citada, de la seva documentada tesi doctoral va emanar, entre daltres, Sophie Baby: Le mythe de la transition pacifique. Violence et politique en Espagne (1975-1992, Madrid, Casa Velázquez, 2012. La primera aportació al respecte del darrer investigador esmentat fou Gonzalo Wilhelmi: «Las otras víctimas de una transición nada pacífica», presentada al I Congreso de Víctimas del franquismo. Rivas-Vaciamadrid, 20-22 dabril de 2012 <http://www.congresovictimasfranquismo.org/comunicacio nes>, que fou completada pel «Listado de víctimas de la violencia política estatal entre 1975 i 1982», a la seva obra Romper el consenso. La izquierda radical en la Transición española (1975-1982), Madrid, Siglo XXI, 2016, pp. 395-406. També cal fer-hi esment a la base de dades elaborada per Ignacio Sánchez-Cuenca i Paloma Aguilar: «La violencia terrorista en la Transición española a la democràcia», Historia del presente, 14 (2009), pp. 9-24; Ignacio Sánchez-Cuenca i Paloma Aguilar Fernández: «Violencia política y movilización social en la transición espanyola», en Sophie Baby, Olivier Compagnon, i Eduardo González Calleja (eds.): Violencia y transiciones poíticas a finales del siglo XX, Madrid, Casa de Velázquez, 2009, pp. 95-112.
13 Entre els altres treballs que també shan ocupat del tema, sense oferir relacions de víctimes, cal fer esment a Eduardo Pons Prades: Crónica negra de la transición española (1976-1985), Barcelona, Plaza & Janés, 1987; Alfredo Grimaldos: La sombra de Franco en la Transición, Fuenlabrada, Oberón, 2004; Bernat Muniesa: Dictadura y Transición. II La monarquía parlamentaria, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2005; Eduardo Pons Prades: Los años oscuros de la Transición espanyola, Barcelona, Belaqua, 2005; Nicolás Sartorius i Alberto Sabio: El final de la dictadura: la conquista de la democracia en España (noviembre de 1975 - junio de 1977), Madrid, Temas de Hoy, 2007; Julián Delgado: «Las Fuerzas Armadas y el terrorismo durante la Transición», en Gutmaro Gómez Bravo (coord.): Conflicto y consenso en la Transición espanyola, Madrid, Pablo Iglesias, 2009; Alfredo Grimaldos: Claves de la Transición, 1973-1986 (para adultos), Barcelona, Península, 2013; Pau Casanellas: Morir matando. El franquismo ante la práctica armada, 1968-1977, Madrid, Los Libros de la Catarata, 2014; Alfredo Grimaldos: Los muertos de Martí Villa hasta junio del 77. Investigación incorporada a la Queralla Argentina contra crímenes del franquismo el 27 de febrero de 2015, <http://www.ceaqua.org/wp-content/uploads/2015/02/LOS-MUERTOS-DE-MARTIN-VILLA-hasta-junio-de-1977-por-Alfredo-Grimaldos.pdf>. Pel que fa al cas del País Basc, és exemplar el treball de Jon Mirena Landa Gorostiza: Informe sobre víctimas de vulneraciones de derechos humanos derivadas de la violencia de motivación política, Vitòria, Departament de Jutícia, Ocupació i Seguretat Social Govern Basc, 2008.
2. LA DEMOCRÀCIA ES GUANYÀ AL CARRER. LES VÍCTIMES A LES MANIFESTACIONS
El dret a manifestar-se, en les seves diverses vessants, és un apartat fonamental de les llibertats col·lectives que es poden exercir en un estat de dret. De forma contrària i òbvia, és una de les mostres doposició més perseguides i objecte duna repressió més contundent per part dels règims dictatorials. Com a resultat dels canvis econòmics, socials i generacionals que experimentà la societat espanyola al llarg dels anys seixanta del segle passat, aquesta va començar a ser una mostra del descontentament dels sectors més dinàmics de la societat, especialment el dels obrers i el dels estudiants, contra el règim. El desarrollismo comportà uns clars avenços econòmics, amb els consubstancials canvis socials en paral·lel, davant dels quals la dictadura no disposava de cap agenda. No hi havia cap disposició a donar resposta a les inquietuds duna part significativa de la societat, que es trobava immersa en un procés de profunds canvis, en un termini relativament curt. Així, la societat va esdevenir més conflictiva i el règim va haver de fer front a nous reptes. Com per exemple la proliferació de manifestacions, sempre prohibides i reprimides, com a mostra de lesmentat dissentiment. No és casualitat que fos precisament el 1969 quan es creessin les Compañías de Reserva General (CRG), en el marc de la Policia Armada, amb un objectiu molt clar i específic: reprimir les mobilitzacions al carrer de les ciutats espanyoles, on es concentrava la més alta conflictivitat i era on aquell cos policial exercia les competències dordre públic.1
Aquesta major capacitat de mobilització no posà en perill lestabilitat del règim, tal com hem explicitat en el capítol anterior, però sí que és cert que la creixent presència al carrer de les forces de loposició de forma sostinguda i continuada, esdevingué un element fonamental per a forçar els antics franquistes, ara transvestits de demòcrates, perquè avançaren en les reformes molt més enllà del que es plantejaven quan el canvi es trobava a les beceroles. Segons el nostre criteri, és evident que sense mobilitzacions no saconsegueixen canvis polítics. I seguint Josep Fontana, convenim que «les mobilitzacions obligaren els hereus del franquisme a pactar», circumstància que ens permet afirmar, tal com han assenyalat Nicolás Sartorius i Alberto Sabio que «La dictadura murió en la calle».2
Com a resultat daquests aspectes, no ens ha de resultar estrany que la major mobilització a partir de les darreries del franquisme, anés acompanyada de forma paral·lela dun reguitzell de morts, atès que la repressió era lúnic instrument que estaven disposats a emprar les autoritats, per donar resposta al repte que els plantejaven els opositors. Les víctimes eren la conseqüència de la repressió que practicava la policia a les manifestacions, concentracions i en qualsevol altre tipus de protesta i reivindicació en general. Entre 1969 i 1975 hem localitzat catorze víctimes daquestes característiques arreu de lEstat. Dues delles perderen la vida a Catalunya. Tots ells van morir per limpacte duna bala, un tipus de munició que, formalment, no shauria demprar en actuacions en aquest àmbit. Lús daquestes és alhora una mala praxi policial i una manca de professionalitat dels cossos encarregats de gestionar la conflictivitat al carrer. Es tractaria duna propensió exagerada dels policies a emprar la brutalitat, ara en forma darma de foc, durant les seves actuacions. Uns aspectes aquests que no ens han de cridar excessivament latenció, atès que malgrat lesmentada creació de les CRG, la pauta que seguia la policia franquista a lhora de fer front a les mobilitzacions es basava més en la topada frontal amb els protestataris, emprant-hi una brutalitat indiscriminada per a dissoldre els manifestants, que en unes pràctiques específiques per fer front a aquests tipus desdeveniments.
Es tractava duna policia mal entrenada, deficitàriament equipada i amb uns comandaments que procedien de lexèrcit, completament aliens a qualsevol tipus de formació de caire pròpiament policial. Els esmentats trets que provocaren les víctimes mortals foren disparats en nou ocasions per la Policia Armada, tres per la Guàrdia Civil i en dues ocasions per membres de la BPS del Cos General de Policia. Les dues víctimes catalanes daquest període moriren per trets procedents de membres de la Policia Armada: eren dos treballadors que perderen la vida en el transcurs de mobilitzacions de caire laboral. En el context dels rengles antifranquistes daquells anys passaren a ser coneguts com «lobrer de la Seat» i «lobrer de la Tèrmica», en referència al lloc on treballaven. Parlem dAntonio Ruiz Villalba, mort el novembre de 1971, dies després de ser ferit greument en una veritable batalla campal amb la policia, quan aquesta va intentar desallotjar les instal·lacions de lempresa a la Zona Franca, enmig dun conflicte laboral que ja feia setmanes que sarrossegava. Des de lemblemàtic episodi en la lluita antifranquista de la vaga dels tramvies de 1951, no tenim constància que hi hagués hagut a Catalunya cap víctima mortal en el decurs dactuacions policials contra manifestacions o mobilitzacions.3 La segona víctima fou Manuel Fernández Márquez, també mort durant una càrrega de la Policia Armada al costat de la Tèrmica del Besòs, on treballava.
Un cop desaparegut el dictador, no sesgotà el franquisme. I un dels apartats on la seva perpetuació fou més evident i tingué algunes de les conseqüències més greus, fou en el terreny policial. Tal com assenyala un antic oficial de les forces antiavalots,
La Guardia Civil y la Policía Armada llegaron a la democracia sin convicciones democráticas, identificados sus componentes, como sus mandos, con el régimen de Franco. [], aunque la disciplina jugó a favor de la democracia, se dieron comportamientos, generalmente aislados, que causaron un gran daño al proceso democratizador del país.4
A més, els anhels de canvi que de forma transversal sestenien en la societat, en clara discordança amb la línia marcada pel govern Arias-Fraga, es traduirien en un increment exponencial de les mobilitzacions, i, conseqüentment, de la repressió.5 Així, el 24 de febrer de 1976 arribava la primera víctima en una mobilització laboral, en la persona del jove treballador del ram del calçat Teófilo del Valle Pérez, de 20 anys, a la localitat alacantina dElda. Fou «el primer mort de la monarquia». Tot seguit, el carrer esdevingué un escenari axial en el procés de la Transició, que tot just estava fent els seus primers passos. El governador civil de Barcelona en aquell moment, Salvador Sánchez-Terán, no sestà dassenyalar a les seves memòries que «La primera batalla de la Transición se da en la calle».6 Aquesta reflexió la va poder fer quan, pocs dies després dhaver pres possessió del càrrec, va haver de fer front a les manifestacions més importants que tenien lloc a Catalunya des del final de la guerra civil: les que es van produir els diumenges 1 i 8 de febrer, i que Le Monde qualificaria com «Le defi catalan» [El desafiament català].7 Per la seva banda, Mundo Diario, feia referència a lincrement de manifestacions al país en aquest 1976, com lany «en que resurgió la Cataluña real».8 Només en aquest àmbit geogràfic hem comptabilitzat, des del desembre de 1975 fins el març de 1980, quan se celebraren les primeres eleccions al Parlament de Catalunya en aquesta nova etapa democràtica, 877 manifestacions de més dun miler de participants. Si intentem extrapolar aquesta xifra al total de mobilitzacions, incloent-hi les que no arribaven a un miler de participants, assoliríem una xifra propera als tres milers, és a dir, cinquanta-cinc cada mes.9